diumenge, 21 de maig de 2017

Dibuixem una nova Barcelona?

Ahir, posant en ordre els llibres de casa, em va caure a les mans un exemplar amb aquest títol: "Dibuixem la Barcelona del 2020. Treballs i conclusions de la Comissió de Prospectiva 2009/2010". La publicació, de juny del 2010, és probablement un dels últims exercicis de prospectiva dels governs socialistes a l'Ajuntament i compta amb aportacions molt destacades del món econòmic, de la cultura, de la recerca del país. Una suma de talent per dibuixar què volem que sigui la Barcelona que gaudiran les futures generacions. Un repte de primer ordre si considerem - i que ningú se m'enfadi - que Barcelona, especialment la Gran Barcelona, és amb diferència el principal actiu polític i econòmic del país i el que condicionarà els nostres destins. Sembla obvi que aquest exercici de prospectiva no fou suficient per il·lusionar una ciutadania que al cap d'onze mesos donava una majoria simple - més àmplia que la de l'actual consistori - a l'equip de Xavier Trias. En aquells mateixos comcicis, la candidatura d'Unitat per Barcelona liderada per Jordi Portabella treia 33.593 vots que convertia en segon regidor a l'ex-president del Barça Joan Laporta. Llavors ens pensàvem - i m'hi incloc, perquè honestament m'ho vaig arribar a creure...o voler creure - que la gent premiaria la nostra aposta per la unitat de l'independentisme a la capital catalana. La memòria política recent és especialment útil en un entorn polític cada vegada més contaminat per post-veritats i on de vegades sembla que la comunicació política passa a ser més important que la política en si mateix.

La troballa d'aquest llibre, on n'estic segur que hi trobarem reflexions interessants i en bona part encara vàlides, no només m'ha ajudat a fer memòria de com ha canviat l'escenari polític dels últims anys sinó que també em fa plantejar quina és la Barcelona que volem construir. I m'espanta no saber respondre aquesta pregunta. Ada Colau es convertí en alcaldessa de la ciutat ara fa dos anys amb un 25 per cent dels vots, uns 2.000 vots més del que va treure Xavier Trias el 2011 amb la diferència que el 2015 hi hagué molta més participació. La participació pujà perquè s'entreveien possibilitats de canvi i perquè Ada Colau va saber capitalitzar de forma molt hàbil les ganes de la ciutadania de fer política d'una altra manera. L'esperança que despertava algú que venia de fer costat als desnonats des del carrer. I ho feu amb un discurs d'oposició nou, fresc, que posava en evidència les mancances dels diversos governs municipals quan no posaven al centre de les seves polítiques i la seva gestió el benestar de tots els barcelonins i barcelonines. Un discurs d'oposició perfecte que es va trobar governant l'Ajuntament al cap de pocs mesos. I és quan la seva gran fortalesa va passar a ser la seva gran debilitat: no se m'ha acut res més complicat que governar una de les principals ciutats del món amb mentalitat d'oposició

Quan parlo de mentalitat d'oposició em refereixo a aquelles propostes polítiques que necessiten una contrapart per reafirmar-se (no és ni de bon tros la única, no ens enganyéssim). Un suposat enemic que justifiqui la seva raó de ser. I és precisament aquesta dinàmica la que ha portat l'Ajuntament a fer declaracions força controvertides sobre el principal Congrés que acull la ciutat (Mobile World Congress) o sobre el paper del turisme, per exemple. El gran repte de l'actual govern municipal és saber convertir aquest legítim (i crec que necessari) discurs i voluntat de transformació social i urbana en una gestió més efectiva i menys efectista. No podem aprofitar el Mobile, per exemple, fomentar un mercat d'aplicacions mòbils ciutadanes que donin un resposta veïnal de proximitat a reptes que tenim com el malbaratament alimentari o l'aïllament social no volgut per part de molts veïns o veïnes? Són experiències que ja existeixen: costaria tant alinear esforços i canalitzar aquest potencial d'innovació social? O és més efectiu promoure un congrés alternatiu com el Mobile Social Congress? És més efectiu des d'un punt de vista de comunicació política o de l'impacte final que té sobre la ciutat i els seus veïns? No em malinterpreteu, no qüestiono la necessitat de tenir una mirada alternativa del món. El que em pregunto és si estem aprofitant tota la força d'un congrés com el Mobile World Congress per respondre també a l'agenda social de la ciutat. Jo crec que no. I reflexions similars les podríem fer en el camp del turisme i en tants altres àmbits.

Barcelona no es pot contraposar a si mateixa, necessita ser un projecte d'equip on se sumin molts punts de vista, esforços i voluntats. Això és precisament el que la converteix en una de les ciutats més innovadores del món segons la consultora de referència internacional Nesta. No hi ha dues Barcelones, ni tres ni quatre ni cinc...n'hi ha tantes com persones hi vivim. Crear espais i co-crear polítiques que incorporin cada vegada més visions en un entorn en constant canvi. No és que Barcelona pugui ser una ciutat global - oberta al món, a totes les cultures però també a les inversions estrangeres i el turisme - i a la vegada estar al servei dels seus ciutadans, és que no es pot entendre una cosa sense l'altre. Si no som capaços de fugir d'aquest reduccionisme maniqueu hi perdrem tots ja que estarem empobrint el que ha fet gran aquesta ciutat. I de poc o res serveix culpar a l'actual govern municipal si no ens en sortim, ja que la responsabilitat també serà nostra. D'aquells que no hàgim estat capaços de crear una alternativa que ho faci possible.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Carlota Pérez o abraçar un futur esperançador

Estem en un món i portem una vida on tot va tant de pressa que sovint trobem a faltar una mica de perspectiva per tal de poder valorar millor el moment històric que estem vivint. Crec que aquesta és una de les principals virtuts que li veiem a Carlota Pérez, una reputada acadèmica que analitza la història del canvi tecnològic i el seu impacte en el desenvolupament i el creixement econòmic. Aquest dimecres hem tingut la sort d'escoltar-la a una xerrada a la Facultat d'Economia i Empresa de la UB organitzada per la Càtedra d’Emprenedoria i el Barcelona Institut d'Emprenedoria (BIE). La xerrada fou un repàs a l'últim capítol del llibre 'Rethinking capitalism' (repensant el capitalisme), una publicació especialment suggerent editada per Michael Jacobs i Mariana Mazzucato, amb una obra molt molt interssant sobre la qual també hi havia volgut dedicar alguna entrada en aquest bloc.

El primer exercici de Carlota Pérez és situar el moment actual com un període de revolució tecnològica que ja s'ha viscut diverses vegades al llarg de la història. En concret, situa el moment actual com la cinquena revolució industrial, aquesta vegada causada per la irrupció de les tecnologies de la informació i les telecomunicacions. En aquestes cinc revolucions (gràfic) identifica dos períodes ben diferenciats: el d'installation (implementació) i el de deployment (desplegament). El període d'implementació està més guiat per la nova oferta tecnològica, sorgeixen els nous líders sectorials (start-ups i noves plataformes), predomina el lliure mercat, l'especulació financera i sol anar acompanyat d'un increment de les desigualtats de renda. Durant els períodes de desplegament, en canvi, hi ha un major predomini de la demanda (hi ha una governança tecnològica orientada a solucionar reptes econòmics i socials), marcs normatius estables, major intervenció pública o col·lectiva que sol anar acompanyada d'èpoques d'alt  creixement econòmic de forma sostinguda així com d'una reducció de les desigualtat en renda. 



Estem a punt de passar del període d'implementació al de desplegament, tot i que això dependrà de l'habilitat i agilitat col·lectiva que tinguem per fer jugar aquesta nova revolució tecnològica en favor de l'interès general. No hi puc estar més d'acord! En certa manera, deia coses similars en aquest bloc quan em preguntava si "Schumpeter pot jugar per l'esquerra?". El més destacat del que ens diu Carlota Pérez al meu entendre són dues coses: 1) la inutilitat d'intentar preveure el futur amb eines que analitzen models de creixement de períodes anteriors, basats en el consum de masses i l'industrialisme del s. XX i 2) que el més important no són les noves tecnologies sinó els canvis culturals que introdueixen a la nostra societat. L'exemple que ens posa l'autora és precisament el de l'auge de l'economia col·laborativa: l'extensio del fenomen és possible gràcies a la irrupció de les tecnologies de la informació, però el canvi més important que provoquen (sens dubte) és que ens n'adonem que podem compartir bona part dels nostres actius i capacitats de forma recurrent.

Al final del capítol l'autora aposta per la necessitat d'un canvi radical en les polítiques públiques per facilitar aquest canvi d'època que faciliti un creixement més inclusiu i sostenible: facilitant el desenvolupament de models col·laboratius i l'extensio de l'economia circular, canviant l'orientació de les polítiques fiscals o evolucionant cap a models de renda bàsica. Si voleu veure el conjunt d'orientacions polítiques suggerides us recomano que us llegiu aquest onzè capítol de 'Rethinking capitalism'  (jo ho he fet aquesta nit i val la pena). No sé valorar si la Sra. Carlota Pérez té raó en totes les seves afirmacions. O fins a quin punt són matisables o s'haurien de contextualitzar en cadascun dels sistemes productius i societats. Del que n'estic convençut és que aporta una manera molt novedosa d'interpretar el moment present i el futur situant-nos en un context de canvis disruptius ja viscuts al llarg de la història. Un context que necessita d'una mirada molt més lliure de prejudicis i de pors i que convida a abraçar un futur que fins i tot resulta esperançador. Gràcies Carlota!

dissabte, 25 de febrer de 2017

Nostàlgia digital

Fer un trasllat o neteja d'objectes vells és sempre un exercici que poc o molt remou emocionalment. Als objectes s'hi adhereixen records, vivències, peces de la nostra trajectòria vital. Un bon moment per fer teràpia i introspecció, així com un nínxol de mercat pels psicòlegs d'aquest país!: "Acompanyament al trasllat. L'experiència d'un trànsit terapèutic". Ho dic en broma pero no seria cap tonteria: no descarto que ja existeixi aquesta oferta en algun racó de món o en alguna seqüència de pel·licula de Woody Allen encara per filmar.

L'entrada d'avui la motiva una capsa. Una capsa que conté bona part dels mòbils que he tingut al llarg de la meva vida, els que apareixen a la foto. Veure aquells mòbils m'ha portat multituds de records: la il·lusió dels projectes professionals que tot just comences, trucades i converses que t'han fet replantejar moltes coses, missatges de text impacients de rebre l'esperada resposta...aquests aparells estan carregats d'emocions perquè és a través dels quals ha transcorregut bona part de la nostra vida. Trobar-me tots aquests mòbils, tot just s punt de començar l'onzena edició del Mobile World Congress, m'ha fet pensar vàries coses:

1. No fa gaires anys que es va popularitzar l'ús del telèfon mòbil - no fa ni 20 anys - i ara ja mirem els models antics amb la mateixa nostàlgia del qui contempla un gramòfon. Amb personalment em produeix cert vertigen mirat amb perspectiva.

2. L'obsolescència programada (o planificada) dels nostres mòbils i de tots els nostres aparells electrònics és sostenible? Si no havia llençat tots aquests aparells és perquè en certa manera em semblaven massa valuosos per convertir-los en un residu de deixalleria. No ens hauríem de replantejar sistemes de producció que fessin compatible el progrés tecnològic amb el reaprofitament de materials de dispositius obsolets?

3. Els avenços tecnològics, també en la indústria del mòbil, són útils i rendibles en la mesura que aconseguim eines més eficaces i eficients per comunicar-nos entre nosaltres. Però això implica que hem de saber utilitzar aquests dispositius d'una manera intel·ligent. Quantes vegades hem parat massa poca atenció a una conversa per estar massa pendents de les alertes del nostre telèfon mòbil?

El telèfon mòbil ha revolucionat la nostra forma de comunicar-nos i relacionar-nos. Avui he estat plenament conscient que és una part molt important de les nostres vides ja que és el canal a través del qual hem expressat i expressarem bona part de les nostres emocions, esperances i il·lusions. El gran repte és prendre consciència que el que és realment important i el que ha situat el telèfon mòbil al centre de les nostres vides és el valor de tot el que som capaços de transmetre-hi. Que les nostres emocions governin les noves tecnologies.