divendres, 9 de setembre de 2016

Tres punts per la competència europea

Aquest mes d'agost ha acabat amb una bona notícia per tots aquells que ens sentim europeus i que volem creure en el projecte polític d'Europa. La Comissió Europea (CE) ha arribat a la conclusió que Irlanda ha donat beneficis fiscals il·legals a Apple per valor de 13.000 milions d'euros. I penso que és una bona notícia per partida triple:

En primer lloc, perquè és un toc d'alerta a les múltiples pràctiques d'enginyeria fiscal practicades per part d'empreses multinacionals o amb majors facilitats per moure les seves bases imposables. La globalització ha suposat un desplaçament de la pressió fiscal de les bases més mòbils (capital financer) cap a les que no ho són tant (consum o rendes del treball). Una tendència, la de la pèrdua de pes dels impostos sobre les empreses, que sembla que s'ha accentuat des de l'inici de la crisi segons dades de l'OCDE. Aquesta conclusió de la CE sobre el cas d'Apple no posarà a fi a les pràctiques d'enginyeria fiscal, però potser farà que siguin més curoses amb la legislació comunitària.

En segon lloc, perquè és una manera d'explicar a molts ciutadans perquè Europa pot ser part de la solució. La posició de la CE demostra que les institucions europees poden ser l'eina que tenim més a l'abast per avançar cap a una governabilitat responsable i sostenible d'aquesta globalització. Molt probablement cap govern d'Irlanda hagués estat capaç de forma aïllada de revertir el tracte fiscal del que estava gaudint Apple. I aquesta manca de capacitat no es deu a posicionaments ideològics sinó al poder de negociació d'un estat davant d'una multinacional. Europa, si més no fins a dia d'avui, és un mercat prou important per a que les seves institucions puguin fixar unes regles de joc vàlides per a tots els agents que hi vulguin actuar. De la mateixa manera, també és un mercat prou important com per a plantejar-se fixar una política fiscal comuna que eviti una competència fiscal lesiva: baixar els tipus impositius per atraure empreses o retenir talent pot incrementar l'eficiència del sector públic...però fàcilment deriva cap a l'infrafinançament del nostre Estat del Benestar. En aquest sentit, propostes com la d'Agnès Bénassy-Quéré, Alain Trannoy i Guntram Wolff (2014) per tal d'avançar cap a l'harmonització parcial de la fiscalitat sobre el capital a Europa em sembla que van molt ben encaminades. Per a que això sigui possible els estats membres, com en moltes altres coses, han de cedir part de la sobirania. No en favor de les institucions europees, sinó en favor dels seus ciutadans!

I, en tercer i últim lloc, aquesta també és una bona notícia perquè també ens il·lustra com la defensa de la competència i de la igualtat de condicions al mercat respon a l'interès general, que és el de la majoria de nosaltres. Massa sovint es confon lliure competència amb el "campi qui pugui" o l'absència d'un marc regulatori. La missió de la comisària Margrethe Vestager (foto), de la mateixa manera que ho és pel conjunt d'institucions de defensa de la competència, no és la de desregular sinó la de procurar garantir que totes les empreses que interactuen en un mercat ho fan amb els mateixos drets i deures, que cap d'elles té la capacitat d'abusar d'una posició de domini. Aquest ha estat precisament el principi pel qual la CE ha denunciat les pràctiques fiscals d'Irlanda amb Apple: ha conclòs que l'estat estava atorgant una avantatge discrecional rellevant no justificat a la multinacional americana, un ajut d'estat. No podem esperar que la competència doni resposta a bona part dels problemes econòmics o socials, però si que assegura un dinamisme i un repartiment de poders als mercats que els sol fer més eficients i oferir més oportunitats als consumidors, als nous treballadors i a les noves empreses. Una competència que certament només és perfecta als manuals d'economia. Però, com en qualsevol altra utopia, sospesant-la amb d'altres probablement més importants, val la pena no renunciar a apropar-s'hi cada vegada més.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Transformació digital: nous models de negoci...i de govern?

Ahir al matí vàrem tenir la sort de disfrutar d'una taula rodona al voltant de la "Transformació Digital i nous models de negoci". Un matí de juliol en el que vàrem exercitar la ment gràcies a dos ponents d'excepció i un públic molt motivat que va fer possible un diàleg obert i estimulant.

De les moltes idees que han sortit avui a la taula,  em quedo amb les següents:

En Pere Aragonès, presidint la taula rodona, va introduir la jornada amb un apunt molt rellevant: la transformació digital és un fenomen d'impacte transversal. Una transformació que no afecta únicament a sectors econòmics emergents de l'economia catalana com pot ser el de desenvolupadors d'aplicacions mòbils o videojocs, sinó que canvia els paràmetres de producció i l'estructura del mercats a totes les economies occidentals.

La Mar Alarcon, CEO i fundadora de SocialCar, ha plantejat la necessitat de simplificar l'Administració i, de manera més general, els conceptes més bàsics relatius al desenvolupament de l'activitat econòmica. L'empresa es dedica des de fa més de quatre anys al lloguer de vehicles entre particulars. Què són els 100.000 usuaris de la seva comunitat que es lloguen el vehicle entre ells? Empresaris? Consumidors? Sembla que els funcionaris de l'Agència Tributària no ho tenien gens clar quan SocialCar va iniciar la seva activitat, fet que va suposar uns costos de gestió considerables pels seus usuaris a l'hora de complir amb les seves obligacions tributàries. Fins al punt que SocialCar es va arribar a plantejar si calia oferir serveis de gestoria als seus usuaris: la mostra més evident que cal una profunda reforma del nostre marc tributari i administratiu. Serem capaços, ara que estem construint una nova hisenda, de proposar un sistema de tributació molt més simple per la majoria de contribuents i que incentivi l'activitat econòmica del conjunt d'agents, cada vegada menys parametritzable i més flexible? 

En Genís Roca, president de RocaSalvatella, en un exercici intel·lectual que poden fer poques persones amb solvència, va començar parlant de transformació digital per acabar reflexionant sobre geopolítica. La transformació digital no és un canvi tecnològic sinó sobretot cultural. Les noves tecnologies han empoderat consumidors i usuaris de tal manera que el principal avantatge competitiu  de moltes noves empreses és el seu sistema de valors. No és potser aquesta una de les raons per les quals molts usuaris prefereixen formar part d'una comunitat d'usuaris que no pas ser simples clients? Les tecnologies de la informació i la comunicació empoderen usuaris i ciutadans i qüestionen el sistema establert però...com passarem d'aquest qüestionament a una redistribució real del poder? Per en Genís els canvis no seran ni immediats ni fàcils, i requeriran agrupacions d'interessos que potser avui en dia no estan representats en les institucions socials clàssiques (sindicats, patronals, partits polítics...) però que s'hauran d'acabar expressant d'alguna manera o altra. Serem prou flexibles i sensibles com a societat per donar veu a aquestes noves expressions?

La jornada d'ahir evidencia que la transformació digital suposa un canvi de paradigma del què entemem per empresa, activitat econòmica i, fins i tot, ciutadania. O bé som capaços des d'Europa de saccejar amb valentia, rapidesa i sense prejudicis les nostres estructures polítiques i institucionals o els nostres governs es convertiran amb espectadors inoperants davant d'aquestes noves realitats.

diumenge, 12 de juny de 2016

Amb Espanya...no podem! (2a part)

El proper 26 de juny ens trobem en una nova convocatòria electoral al conjunt de l'Estat que obliga de nou als partits a posicionar-se. Les diverses enquestes publicades mostren una intenció de vot no massa diferent de l'expressada el passat 20 de desembre, amb l'excepció del fet que la coalició entre Podemos i IU apunti com a segona força amb més representació al Congrés després del PP. La coalició no només aprofita la Llei d'Hondt sinó que els propers dies pujarà sobre la creixent onada anti-PP, un discurs que sempre ha estat molt atractiu a la Catalunya metropolitana. És interessant analitzar aquest mapa que publica El Periódico on es mostra la desagregació de les variacions de vot esperades per part de les quatre principals propostes electorals espanyoles a nivell territorial a partir de la última enquesta del CIS. Pareu atenció al mapa que postra per Unidos Podemos: és la única alternativa política que presenta molt bones expectatives de creixement al que han estat tradicionalment dos graners estratègics de vot socialista: Catalunya i Andalusia.


En una entrada anterior anomenada "Amb Espanya...No podem!" presentava tres arguments que em semblaven importants a l'hora de descartar el vot per Podemos com un vot útil pel canvi que molts catalans persegueixen tant a nivell social, econòmic com territorial. Aquesta entrada, en base al que hem viscut aquests últims mesos, em permet fer un pas més enllà: els vots que aconsegueixin a Catalunya poden servir per construir una alternativa a Espanya però en cap cas aquesta beneficiarà a Catalunya. Assumir que una alternativa al PP, per definició i de forma automàtica, serà beneficiosa pels interessos dels catalans em sembla, com a minim, naive. Passo a exposar-ne quines són les evidències:

1. Un discurs electoral falaç i heterogeni
Unidos Podemos no presenta el mateix missatge arreu del territori espanyol. I ho fa perquè les seves expectatives de creixement tenen una distribució territorial que obliga a presentar un discurs que agradi a tot arreu. És molt il·lustratiu, per exemple, com presenten els seu cartell electoral.

En un exercici que denota profundes conviccions democràtiques, el primer que cal destacar és una certa confusió en el cartell electoral: no apareixen ni els candidats catalans Xavier Domènech ni el candidat valencià Joan Baldoví. Però si que apareix l'alcaldessa Ada Colau i la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana Mònica Oltra, que tinc entès que no es presenten a les eleccions. Pero el que em sembla definitivament més revelador és que "la sonrisa de un país" es converteix en "el somriure dels pobles" quan es vol aconseguir el suport dels catalans. Una mostra clara de quins són els límits territorials en la defensa de la plurinacionalitat de l'Estat.



2. Jacobinisme electoral del s. XXI
Però no estem parlant únicament de suspicàcies fonamentades per adversaris polítics. També podem presentar evidències que estan presents en el seu propi programa electoral. El programa electoral de Podemos per a les eleccions generals del 26 de juny s'oblida del Corredor Mediterrani, i aposta, en canvi, per desenvolupar l'eix ferroviari del Pirineu aragonès. I ens podríem preguntar: quins són els arguments que suporten aquesta proposta? Què la fonamenta quan hi ha tantes evidències objectives que apunten al Corredor mediterrani com la millor opció? Feu un exercici simple: creueu el mapa d'expectatives de creixement de vot amb el del recorregut d'un corredor ferroviari central. Exacte! Afavoreix a tots els territoris amb bona expectativa de vot excepte a Catalunya (i el País Valencià), on esperem que un nou govern espanyol més modern ens vingui a salvar (una altra vegada més...encara que l'experiència històrica ens ho desaconselli?).


3. Promeses d'un referèndum impossible
Podemos - i ara Unidos Podemos - han sabut explotar molt hàbilment les ganes que té una immensa majoria de catalans de decidir a les urnes què volem ser de grans. Han promès la solució perfecte per aquesta majoria: un referèndum acordat amb l'Estat. Exercir la sobirania política sense cap mena de conflicte. El somni del català tipus. Llàstima que sigui impossible.

I no només és que sigui impossible perquè l'aritmètica electoral post 26J els obliga a fer pactes amb formacions que mai acceptaran el dret a decidir dels catalans, sinó perquè jurídicament és impossible. Abans d'entrar en aquest segon argument, us recomano que els qui esteu decidint el vostre vot feu un cop d'ull a la roda de premsa de Podemos del passat 22 de gener, en les que oferien les seves condicions per formar govern amb el PSOE i IU. Us en deixo una imatge per aquells a qui us agradi el llenguatge i la comunicació no verbal.


La Constitució Espanyola està feta per blindar el model territorial espanyol i no permetre un referèndum com el que s'està plantejant des de Catalunya. Com preveieu que s'aconsegueixi el suport de 2/3 del Congrés dels Diputats i del Senat per fer possible la reforma constitucional que permeti un referèndum d'autodeterminació vinculant? En aquest article de l'ANC de Sant Andreu s'explica de forma més detallada.  Pels qui no en siguin conscients, el referèndum s'ha demanat fins a 16 vegades a l'Estat Espanyol per totes les vies possibles i sempre, sempre, sempre... ha estat una petició denegada.

Massa sovint la política se centra en dir allò que els electors volem sentir. Ens agrada sentir que hi ha solucions fàcils, còmodes i ràpides encara que en el fons sapiguem que no són possibles. Pero no oblidem que tenim una responsabilitat en decidir qui volem que ens representi. No hi ha alternatives fàcils ni polítics ni formacions perfectes. Però crec que val la pena fer un esforç per donar un vot de confiança a aquells que fins ara s'han mostrat més consistents i coherents en la defensa del seu projecte, l'únic canvi possible.