diumenge, 12 d’agost de 2018

Pressupostos 2019: expectatives i coherència

Des del Govern aquestes últimes setmanes hem començat a treballar en l'elaboració dels pressupostos pel 2019. És cert que el debat i l'eventual aprovació d'uns pressupostos posarà a prova la capacitat del Govern d'arribar a consensos parlamentaris prou amplis per prendre una de les decisions més importants de l'any: com gestionem els recursos que actualment estan assignats a la Generalitat de Catalunya? I a la vegada si volem que sigui un debat útil, cal que siguem molt conscients de què estem parlant. Saber de què estem parlant és, en definitiva, ser conscients del marge de maniobra real que hi ha en uns pressupostos com els nostres. En aquesta entrada em limito a explicar quines són les principals limitacions que cal tenir present i que ja vaig avançar en aquest fil de twitter.

1. Model de finançament
El 93 per cent dels ingressos del pressupost de la Generalitat estan determinats pel model de finançament. Gairebé un 79 per cent provenen de bestretes de la recaptació impostos en els que no tenim atribuïda cap capacitat de gestió, recaptació, liquidació o inspecció (com és el cas de l'IRPF, l'IVA o els Impostos Especials) i alguns dels fons (transferències) que completen el model i dels quals Catalunya n'és beneficiària. El 14 per cent restant el complementen els mal anomenats tributs cedits totalment: Impost sobre successions i donacions, Impost sobre transmissions patrimonials,...Dic 'mal anomenats' ja que per bé que la seva gestió conforma bona part de les funcions que té encomanades l'Agència Tributària de Catalunya, alguns també queden afectats per normativa bàsica estatal - l'impost de successions n'és un bon exemple -.

Una de les principals funcions d'aquest model de finançament és redistribuir de forma poc transparent els recursos entre els territoris de l'Estat. És a dir, la Generalitat de Catalunya no compta amb els ingresos que es generen al territori (capacitat fiscal) per gestionar el seu pressupost sinó amb el que li assigna el model (recursos totals). 



Això suposa partir d'un desavantatge difícilment justificable. Tal com es veu al quadre de la liquidació del model per l'exercici 2016, Catalunya passa de generar un 19,2 per cent més d'ingressos tributaris per habitant a rebre un finançament per sota la mitjana. Una tendència que, tal i com s'exposa a la nota de premsa que hem publicat recentment des del departament de Vicepresidència, i d'Economia i Hisenda, confirma la tendència dels últims anys.  

2. Política fiscal
La definició del model de finançament i el pes que té en la determinació dels ingressos de la Generalitat ja dóna una idea del marge de maniobra que tenim per definir el sostre d'ingressos tributaris o la progressivitat del sistema. Força més reduït del que entendríem si ens limitéssim a escoltar els debats parlamentaris o les propostes dels grups.

Podem trobar un exercici amb una mica més de detall a un informe elaborat a finals de l'any passat per part de la direcció general de Pressupostos. L'informe es pregunta el nivell de descentralització real de l'Estat Espanyol més enllà dels titulars. Pel que fa als ingressos tributaris de la Generalitat fa la següent segmentació:


És cert que sobre una part important dels ingressos tributaris (55,8%) tenim capacitat de definir tipus i deduccions. Aquest alt percentatge és degut a la nostra capacitat de co-definir aquests elements en una de les principals figures tributàries, l'IRPF. Però val la pena recordar que aquest impost ni el gestionem, ni en som responsables de la seva recaptació; que és el que determina una sobirania fiscal plena com la que disposen les diputacions forals, per exemple.

Malgrat tot, des de Catalunya hem aprofitat aquest marge - fixant tipus més alts i essent menys generosos amb les deduccions - per tal de corregir un model de finançament que ens genera insuficiències cròniques. També val la pena assenyalar que per bé que aquesta diferència ha generat certa mobilitat fiscal - contribuents que canvien la residència per pagar menys impostos - sobretot ha suposat una major recaptació per aquells que han aprofitat aquest marge de corresponsabilitat fiscal. Al gràfic de sota es pot veure un resum dels resultats de l'estudi dels acadèmics David R Agrawal i Dirk Forenmy sobre aquest fenomen. 
L'efecte mecànic que representa la major o menor recaptació pel canvi de tipus (barra blau fosc) és clarament dominant. Suplim les mancances i inequitats del model amb major pressió fiscal, ras i curt.

3. Polítiques de despesa
L'informe de la direcció general de Pressupostos mencionat anteriorment també fa un examen molt pertinent sobre la capacitat que té la Generalitat a l'hora de decidir la política de despesa. Tot i que la IGAE afirmi que les CCAA són responsables del 31,9 per cent del total de despeses públiques cal veure fins a quin punt la legislació estatal condicona els inputs - la remuneració de personal a través dels increments retributius fixats a Madrid, per exemple - o els outputs - definició de la cartera de serveis de serveis socials o sanitaris, per exemple - amb que treballa la Generalitat. Si féssim l'exercici d’excloure les remuneracions de personal i les transferències socials en espècie - que representen un conjunt un 65,7 per cent de la despesa - comportaria que el pes de la despesa sobre la que les CA disposarien de capacitat de decisió seria d’un 10,9% del total. 

En resum, enumerar les principals limitacions del model ens pot ajudar a ajustar expectatives i centrar el debat però també a exigir certa coherència política. Al llarg del debat pressupostari es formularan moltes demandes a favor d'uns pressupostos més socials que siguin capaços de reduir la pobresa i les desigualtats. Unes demandes molt pertinents i fins i tot necessàries. Saber fins a quin punt hi podem incidir ens ha de fer ser més efectius: convertir els pressupostos 2019 en una eina més útil al servei del benestar general. I saber que aquestes limitacions les fixa el govern de l'Estat hauria d'obligar a un exercici de coherència a aquells grups que hi han participat o hi participen: l'exigència al Govern de la Generalitat hauria de ser directament proporcional a la intensitat de la denúncia d'un model d'Estat i de finançament que ens atenalla. Fer una altra cosa és un exercici de cinisme que, com a país, no ens podem permetre. 

dilluns, 2 de juliol de 2018

Benvinguda Júlia


Estimada Júlia,

Jujú, Jujubinha...o com t'agradi més que et diguin. Començo a escriure aquesta carta quan falten pocs dies del teu naixement. Amb la intenció que la llegeixis i rellegeixeis quan et vingui més de gust o et faci més falta.

Vas ser concebuda la nit del 30 de setembre, la vigília del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. I no fou pas un acte de fetitxisme polític, sinó més aviat fruit del seguiment estricte de les regles de fertilitat que la teva mare tenia tan ben apamades. No importava la feina que a molts ens tocava fer aquella nit i matinada, em van deixar molt clar que algun moment o altre calia passar per casa. A aquestes alçades em sembla que ja saps prou bé com és la teva mare quan se li posa una cosa al cap... No has estat només una filla desitjada, sinó que has existit en les nostres converses molt abans del que t'imagines!

Has nascut a l’entrada de l’estiu, a principis de juliol, poc després de la presa de possessió d'un nou Govern de la Generalitat. No és que això hagi de voler dir necessàriament res. A banda, és clar, que el teu pare té sempre com a mínim mig cap i mig cor a la política catalana. Jo no sé si tu el tindràs. Només espero que t'estimis aquest país i la seva gent. I que, per sobre de tot i de quines siguin les teves conviccions, sempre estiguis disposada a aprendre de tot i de tothom. La vida et donarà grans lliçons que sempre són útils si procures de tenir la ment ben oberta i els sentits ben afinats. Així és com m'han educat els meus pares i ens agradaria també educar-te a tu.

També m'agradaria que t'estimessis la terra de la teva mare gairebé com si fos la teva. De Brasil no només aprendràs una altra llengua, sinó una altra manera d'entendre la vida que espero que et faci millor persona. No perdis mai el contacte amb la família de la teva mare perquè encara que estiguin lluny i no els vegis tan sovint, són i seran part de tu.

La teva mare i jo esperem saber-te donar el millor per aquesta vida que tot just comences. No hi ha cap manual per aprendre a ser bon pare o bona mare. Probablement si existís tampoc me'l llegiria (ja em coneixes a hores d'ara per saber-ho, oi?). Suposo que no sempre l'encertaré, de ben segur que m'equivocaré més d'una i de dues vegades, però del que n'estic del tot segur és que no deixaré mai d'estimar-te i de fer-ho el millor possible. 

Ser pare em dóna una mirada diferent al que he viscut fins ara. Avui t’he vist néixer i fins ara no era conscient que es podia estimar tant, que es podia patir tant o que algú et podia fer tan feliç! I acabem de començar...La paternitat et fa reviure també la teva condició de fill. Ser pare em fa estar estar encara més agraït i comprendre molt millor el que senten o han sentit en molts moments els meus pares. Espero que tu també siguis mare i algun dia visquis la mateixa experiència. La vida és maravellosa, especialment si no tens por d'estimar. I mai estimaràs ningú tant com un fill o una filla. Com jo t'estimo a tu.

Benvinguda Júlia!

diumenge, 1 de juliol de 2018

Un pressupost de futur?

[English version]

A principis de maig la Comissió Europea (CE) va presentar la seva proposta de pressupost pel període 2012-2027. Aquest divendres he tingut ocasió de participar en representació del Govern de la Generalitat en un debat sobre la qüestió organitzat pel grup de l'Aliança Lliure Europea a la representació de la CE a Barcelona. Comptarem amb la participació de Ferran Tarradellas, representant la CE que presentà la proposta, i els eurodiputats Isabelle Thomas i Jordi Solé. Amb aquest bloc comparteixo els elements fonamentals sobre el que va tractar la meva intervenció a l'espera que el Govern adopti una posició oficial.

El pressupost és la mostra més clara i fidedigne del compromís polític d'una institució. Jordi Solé ho va il·lustrar amb una cita de Joe Biden: "Don't tell me what you value, show me your budget, and I'll tell you what you value". Que en català ho podríem traduir com "no m'expliquis quins són els teus principis, mostra'm el teu pressupost i et diré quins són". Així doncs, el pressupost pel pròxim període ens diu molt de la credibilitat i solidesa del projecte europeu pels propers anys. Més que cap altra declaració institucional.

Cal ser conscients que l'elaboració del pressupost coincideix amb un moment de certa fragilitat del projecte europeu. La imminent sortida del Regne Unit no només significa una pèrdua de recursos considerable pels pressupostos europeus sinó que també suposa un sotrac en aquest castell de cartes que és avui la Unió Europea dels estats. La recomposició dels equilibris se suma als dos reptes que ha hagut d'afrontar en aquest període: la resposta a la crisi financera i econòmica i la gestió dels refugiats. Dos reptes davant dels quals la CE no ha donat una resposta mínimament satisfactòria i que han afeblit la credibilitat del projecte europeu.

Per sort, des de Catalunya no hem mirat mai cap a Brussel·les des de l'egoïsme sinó des d'una voluntat sincera d'aportar valor, de ser escoltats. Això explica que malgrat les recents decepcions i un saldo fiscal clarament desfavorable - Catalunya va aportar gairebé 1.700 MEUR més del que va rebre, en termes capitatius només va tenir un balanç tan negatiu Suècia i Holanda - l'europeisme a Catalunya hagi mudat majoritàriament a eurocritiscisme però no a euroescepticisme. Probablement perquè som conscients que necessitem "una altra Europa": una altra manera de dir que preferim estar a prop de les democràcies europees malgrat que aquestes siguin més porugues del que voldríem davant la vulneració de drets civils fonamentals a les portes de casa. Esperem fer bones les paraules de Jaques Delors quan deia que el projecte europeu sempre s'enfortia a cops de crisi.



La quantia global del pressupost europeu no genera massa confiança però: s'estanca en termes relatius (1,1% del PIB) i perd recursos en termes absoluts com a conseqüència del Brexit. En termes generals, les bones notícies les trobem en el camp dels recursos propis: el pressupost europeu obre la porta a assumir gradualment la recaptació de part de l'impost de societat, part dels impostos vinculats al comerç dels drets d'emissions i els impostos sobre els plàstics no reciclables. Un pas endavant que encara queda lluny però dels plantejaments formulats en el marc de l'Informe Monti sobre els  possibles nous recursos propis. Fins que la CE no passi a gestionar grans figures tributàries com l'Impost sobre el benefici de les societats o l'Impost sobre el Valor Afegit difícilment tindrà el poder  i l'autonomia política suficient per desenvolupar polítiques pròpies sense estar subjecte al veto dels estats.

Pel que fa a la distribució dels recursos podem apuntar algunes llums i algunes ombres. En el capítol de llums, hi hem de situar l'aposta per una Europa més intel·ligent, amb un increment del 50 per cent de recursos a l'R+D  o la creació del fons de digitalització - una dotació insuficient però un senyal necessari - i el fet de doblar els recursos al programa Erasmus, un dels instruments més exitosos a l'hora de fomentar la mobilitat acadèmica i laboral. Condicionar els recursos pressupostaris al respecte de l'Estat de Dret també seria una magnífica notícia. Ho seria si no haguéssim escoltat massa vegades que a casa nostra la vulneració de drets fonamentals era un "afer intern".

Pel que fa a les ombres, destaco negativament la pèrdua de recursos (7 per cent) de la política de cohesió. Una política que no només persegueix, encara que sigui de manera imperfecta, la convergència europea sinó que també dóna un paper protagonista a les regions. El projecte europeu només el salvarem amb una aplicació més decidida del principi de subsidarietat per respondre a la seva immensa diversitat. Reduir els recursos a la política de cohesió no és una bon símptoma en aquest sentit. Per altra banda, la voluntat de coordinar la política de cohesió amb els semestres europeus recorda ens porta mals records. En el marc dels 4 motors, Catalunya ja va rebutjar de forma clara la condicionalitat macroeconòmica: només faltaria que fent un esforç de complir els objectius de dèficit ens penalitzessin amb menys fons estructurals per formar part d'un estat incomplidor!

Per altra banda, es creen dos nous fons específics: un per fer front a reformes estructurals -  també la de nous estats membres - i un altra per fer front a xocs econòmics asimètrics. Desconeixent el detall de la seva governança, em preocupa que pugui ser una porta oberta a l'Europa de les dues velocitats i a que les polítiques que s'hi implementin no estiguin validades pel Parlament Europeu. Són recursos de totes i tots i els hem de validar entre totes i tots, no? Però potser la pitjor notícia de totes és que els fons destinats a seguretat i control de fronteres creixin molt més que els destinats a política exterior i cooperació al desenvolupament. Deixant a banda les consideracions morals, algú creu que Europa serà un projecte políticament més sòlid posant l'ènfasi en la vigilància de fronteres en comptes de dotar-se d'una diplomàcia i acció exterior sòlida i homogènia? Sabem que aquesta última opció no és fàcil però si ni ho intentem simplement serà impossible.



Per últim, també cal fer unes consideracions sobre els criteris d'implementació d'aquest pressupost. Sovint és tant o més important el "com" com el "què" i el "quant". És per això que vull introduir tres apunts. El primer, respecte el rendiment de comptes. És sorprenent que malgrat la farregosa burocràcia europea encara no hàgim aconseguit garantir un bon ús dels fons europeus. Fa pocs dies el Tribunal de Comptes Europeu presentava un informe molt crític amb els recursos invertits en le tren d'alta velocitat en comparació amb el seu retorn. Que la CE introdueixi els principis de revisió de despesa per fer un nou pressupost és positiu. Però fins que algú no assumeixi les conseqüències del mal ús dels recursos públics europeus, que són de totes i tots, no garantirem que aquestes pràctiques no es tornin a repetir.

Per altra banda seria raonable que el període d'implementació del pressupost plurianual - 7 anys - coincideixi amb el mandat dels europarlamentaris - 5 anys -, ja que sinó es genera una manca de sincronització que perjudica la plena corresponsabilització dels representants polítics i els recursos pels quals han de vetllar. I per últim, en el capítol d'execució, fer un esforç per adequar els instruments als objectius polítics proposats. Per la meva experiència política recent, em sembla evident que la naturalesa dels fons FEDER és molt adient per finançar infraestructures però potser no tant per finançar polítiques de recerca i innovació. Com també em sembla evident que el Fons Europeu d'Inversions Estratègiques (Pla Juncker) no ha aconseguit demostrar la seva addiconalitat (que es desenvolupessin projectes que no es farien sense aquest finançament). No voleu dir que val la pena ser més pragmàtics a l'hora de plantejar-nos què és realment possible?

En definitiva, a través d'aquesta proposta de pressupost pel proper període la Comissió respon amb una veu massa dèbil i poruga a la magnitud dels reptes que ens planteja el futur. La credibilitat i sostenibilitat del projecte europeu demana apostes més decidides. Malgrat pugui semblar paradoxal, aquestes apostes només seran possibles si som capaços de generar un debat més viu en aquells espais on els estats membres tenen menys capacitat d'influència.