dissabte, 11 de febrer de 2017

Noves organitzacions per un món nou

A principis del passat mes de desembre l'amic Jordi Cartanyà em va regalar el llibre "Reinventar las organizaciones", escrit per Frederic Laloux. Tot i que no acostumo a llegir gaire assaig, vaig fer el ferm propòsit de llegir-lo per poder-lo comentar posteriorment amb ell: els qui coneixeu en Jordi sabreu que és una persona que té la capacitat de ser molt estimulant intel·lectualment. Un cop finalitzat el llibre puc dir que li estic molt agraït, ja que m'ha obert un nou món . Més que un llibre de management, és una resposta al canvi de significat que tindrà - i ja comença a tenir - el treball. Una resposta de com s'hi han d'adaptar les organitzacions actuals per ser el màxim d'eficaces adoptant models d'autogestió per part dels treballadors. I suposo que aquest és un dels principals motius pels quals ha tingut tan d'èxit i tan bona acollida. El llibre fonamenta les seves tesis en base a l'experiència de diverses empreses industrials i de serveis, grans i mitjanes, així com també entitats no lucratives en les que s'estan aplicant els mateixos principis organitzatius d'autogestió amb molt d'èxit. Organitzacions que l'autor defineix com a teal-evolutives

És complex tractar de sintetitzar un llibre que, al meu entendre, és iniciàtic (el millor que podríeu fer és llegir-lo!). Però si que m'agradaria traslladar-vos quins són els elements del llibre que crec que el fan particularment interessant:

1. L'empresa com a estructura social. Les empreses o les organitzacions no poden analitzar-se de forma aïllada del seu entorn o de la consciència social de cada moment històric. El llibre té la virtut de presentar-nos un esquema molt lúcid de com han anat apareixent nous models organitzatius a mesura que s'han anat produint canvis socials estructurals: l'aparició de les organitzacions burocràtiques i jeràrquiques (àmbar-amber) quan l'agricultura fa que les economies siguin més previsibles, de les organitzacions productivistes basades en resultats (taronges-orange) arran del procés d'industrialització o de les assambleàries (verdes-green) per tal de lluitar per causes comunes i per a la transformació social. Les organitzacions teal-evolutives neixen de la necessitat i la voluntat d'aprofitar la intel·ligència col·lectiva i la màxima implicació de tots els seus membres. És compatible buscar democràcies més participatives i, a la vegada, i que cadascú de nosaltres treballi en organitzacions i/o empreses que adopten models que rebutgen o fan molt difícil aquesta participació? Al gràfic de sota podeu observar-ne l'evolució històrica:


2. L'organització com un organisme viu. Així com els models productivistes (taronja) assimilen el comportament de les organitzacions a maquinàries perfectes, els models teal-evolutius les assimilen a organimes vius, amb capacitat per anar assumint nous reptes, evolucionar, adaptar-se, etc. De la mateixa manera, qualsevol organització és fruit d'un procés d'agregació de voluntats individuals, de persones que tenim els nostres interessos i motivacions que traslladem a l'organització i determinen el seu destí.

3. Intel·ligència col·lectiva i implicació emocional. Una organització és molt més potent si és capaç d'aprofitar les propostes i totes les capacitats dels seus membres. Per aconseguir-ho és imprescindible que com a treballadors tinguem una implicació emocional a la feina, el que l'autor anomena "propietat psicològica" del lloc de treball. Aquesta idea no és pas nova: de fet, és l'evolució de la de Gary Hamel, que situa la implicació emocional i la creativitat com un dels principals avantatges competitius de les economies democràtiques occidentals (fa gairebé deu anys que vaig tenir la sort de conèixer-lo i vaig fer una entrada al bloc al respecte).

De fet, una de les magnífiques cites amb les que es condimenta el llibre és del mateix Gary Hamel: "la ideologia del lideratge i del management que avui en dia regeix les organitzacions humanes a gran escala és tan limitadora pel seu èxit com la ideologia del feudalisme ho fou per l'èxit econòmic en els segles XVI i XVII". Si volem canviar el nostre món, potser que comencem per transformar les organitzacions en les quals treballem.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Schumpeter pot jugar per l'esquerra?

Aquests últims mesos he tingut ocasió d'observar diverses tecnologies i models de negoci que poden canviar l'estructura de certs sectors econòmics a nivell internacional i que poden tenir força impacte al nostre país. Els models d'economia col·laborativa, com ja vaig apuntar en una entrada anterior, suposen un canvi molt profund en la manera com entenem els conceptes d'activitat econòmica i d'empresa. Aquesta setmana hem tingut ocasió de convocar per primera vegada les dues taules sectorials de la comissió interdepartamental d'economia col·laborativa del Govern: la de turisme i habitatge, i la de transport i mobilitat. Ha estat realment molt enriquidor escoltar el posicionament de tots els agents que formen part de les dues taules: representants dels sectors que alguns responen a un model de negoci ja existent (hotelers, taxistes, etc) i d'altres a models de negoci emergent (plataformes o altres models d'intermediació digital entre usuari).

D'altra banda també he tingut ocasió de conèixer amb una mica més de detall la tecnologia de la impressió 3D i començar a pensar sobre els efectes que comportarà sobre bona part de la indústria mundial i, també, del nostre país: costos de producció molt més baixos, barreres d'entrada al mercat menors, dissenys més eficients i sèries de producció molt més curtes. Una oportunitat que hem de saber aprofitar tenint en compte que tenim un dels productors líders mundials a casa nostra.  Però no puc evitar de preguntar-me si el conjunt de la indústria del nostre país - fabricants de components, de béns d'equip, etc - serà capaç de transformar-se i adaptar-se a aquest canvi tecnològic tan disruptiu.

Els models d'economia col·laborativa i la impressió 3D només són dos exemples dels milers d'innovacions disruptives que provocaran canvis estructurals a la nostra economia en els propers vint anys. Innovacions que també tindran com a conseqüència desplaçar les tecnologies que quedin obsoletes, així com totes aquelles empreses que no siguin capaces de fer el canvi per mantenir la seva posició al mercat. L'economista austríac Joseph Alois Schumpeter definia en el seu llibre 'Capitalisme, socialisme i democràcia' (1942) aquest fenomen com a 'destrucció creativa': la renovació que necessita el sistema econòmic capitalista per tal de seguir funcionant.

Amb un molt bon amic especulàvem aquesta setmana sobre els efectes d'aquests canvis tecnològics sobre una societat cada vegada més polaritzada. I arribàvem a la conclusió (preliminar, però crec que força sòlida) que aquella part de la societat amb un menor nivell de formació, un accés més difícil o més costós a l'educació o a les noves tecnologies; són els qui tenen tots els números de rebre les conseqüències menys amables d'aquesta 'destrucció creativa'. Això vol dir que des de l'esquerra hem d'adoptar una posició resistencialista o conservadora davant d'aquestes innovacions?

En absolut! Schumpeter (com Rivaldo) també pot jugar per l'esquerra, però necessita d'un molt bon joc d'equip. Un model d'educació pública republicà que garanteixi una igualtat d'oportunitats efectiva des de l'educació infantil 0-3 a la formació contínua durant tota la vida laboral hauria de ser la condició bàsica de partida. Cal ser honestos i reconèixer que encara ens falta bastant per arribar-hi. Siguem conscients que com més siguem capaços d'acostar-nos a aquest ideal millor podrem afrontar tots els canvis que ens esperen. Les nostres empreses i el conjunt de la nostra societat. En definitiva, com un sol poble.

divendres, 9 de setembre de 2016

Tres punts per la competència europea

Aquest mes d'agost ha acabat amb una bona notícia per tots aquells que ens sentim europeus i que volem creure en el projecte polític d'Europa. La Comissió Europea (CE) ha arribat a la conclusió que Irlanda ha donat beneficis fiscals il·legals a Apple per valor de 13.000 milions d'euros. I penso que és una bona notícia per partida triple:

En primer lloc, perquè és un toc d'alerta a les múltiples pràctiques d'enginyeria fiscal practicades per part d'empreses multinacionals o amb majors facilitats per moure les seves bases imposables. La globalització ha suposat un desplaçament de la pressió fiscal de les bases més mòbils (capital financer) cap a les que no ho són tant (consum o rendes del treball). Una tendència, la de la pèrdua de pes dels impostos sobre les empreses, que sembla que s'ha accentuat des de l'inici de la crisi segons dades de l'OCDE. Aquesta conclusió de la CE sobre el cas d'Apple no posarà a fi a les pràctiques d'enginyeria fiscal, però potser farà que siguin més curoses amb la legislació comunitària.

En segon lloc, perquè és una manera d'explicar a molts ciutadans perquè Europa pot ser part de la solució. La posició de la CE demostra que les institucions europees poden ser l'eina que tenim més a l'abast per avançar cap a una governabilitat responsable i sostenible d'aquesta globalització. Molt probablement cap govern d'Irlanda hagués estat capaç de forma aïllada de revertir el tracte fiscal del que estava gaudint Apple. I aquesta manca de capacitat no es deu a posicionaments ideològics sinó al poder de negociació d'un estat davant d'una multinacional. Europa, si més no fins a dia d'avui, és un mercat prou important per a que les seves institucions puguin fixar unes regles de joc vàlides per a tots els agents que hi vulguin actuar. De la mateixa manera, també és un mercat prou important com per a plantejar-se fixar una política fiscal comuna que eviti una competència fiscal lesiva: baixar els tipus impositius per atraure empreses o retenir talent pot incrementar l'eficiència del sector públic...però fàcilment deriva cap a l'infrafinançament del nostre Estat del Benestar. En aquest sentit, propostes com la d'Agnès Bénassy-Quéré, Alain Trannoy i Guntram Wolff (2014) per tal d'avançar cap a l'harmonització parcial de la fiscalitat sobre el capital a Europa em sembla que van molt ben encaminades. Per a que això sigui possible els estats membres, com en moltes altres coses, han de cedir part de la sobirania. No en favor de les institucions europees, sinó en favor dels seus ciutadans!

I, en tercer i últim lloc, aquesta també és una bona notícia perquè també ens il·lustra com la defensa de la competència i de la igualtat de condicions al mercat respon a l'interès general, que és el de la majoria de nosaltres. Massa sovint es confon lliure competència amb el "campi qui pugui" o l'absència d'un marc regulatori. La missió de la comisària Margrethe Vestager (foto), de la mateixa manera que ho és pel conjunt d'institucions de defensa de la competència, no és la de desregular sinó la de procurar garantir que totes les empreses que interactuen en un mercat ho fan amb els mateixos drets i deures, que cap d'elles té la capacitat d'abusar d'una posició de domini. Aquest ha estat precisament el principi pel qual la CE ha denunciat les pràctiques fiscals d'Irlanda amb Apple: ha conclòs que l'estat estava atorgant una avantatge discrecional rellevant no justificat a la multinacional americana, un ajut d'estat. No podem esperar que la competència doni resposta a bona part dels problemes econòmics o socials, però si que assegura un dinamisme i un repartiment de poders als mercats que els sol fer més eficients i oferir més oportunitats als consumidors, als nous treballadors i a les noves empreses. Una competència que certament només és perfecta als manuals d'economia. Però, com en qualsevol altra utopia, sospesant-la amb d'altres probablement més importants, val la pena no renunciar a apropar-s'hi cada vegada més.