diumenge, 18 de juny de 2017

La mobilitat a Barcelona, tot un repte de ciutat

Aquest passat dimecres es va presentar l'estudi de Creafutur "Els ciutadans i la mobilitat a Barcelona", la presentació del qual la podeu consultar aquí. La presentació de l'estudi, que capturava les preferències presents i futures dels barcelonins pel que fa als seus desplaçaments, es va moure entre la sensació de no haver assolit els reptes plantejats i l'esperança del potencial de canvi que tindrien polítiques de mobilitat realment innovadores a la ciutat.

És inevitable que als barcelonins ens quedi certa sensació de fracàs, especialment si tenim en compte l'informe sobre la qualitat de l'aire de l'Agència de Salut Pública de Barcelona del 2016: el 95 per cent estem potencialment exposats a nivells de partícules en suspensió superiors als que recomana l'Organització de Mundial de la Salut (OMS) (aquí podeu veure un exemple del ressò que se'n feia la premsa aquest mes de maig). Si a aquest fet li sumem els nivells de contaminació acústica presents a bona part de la ciutat (consulteu el mapa del soroll) potser haurem de començar a relativitzar als alts nivells de qualitat de vida de la qual ens agrada presumir. O, si més no, admetre que en aquest aspecte encara tenim molt marge de millora.

Una de les explicacions és que Barcelona és una ciutat particularment densa - entre els tres nuclis urbans més densos conjuntament amb Atenes i París si fem cas d'aquesta referència recent de The Guardian -. Això la fa una ciutat abastable i amable: ens podem desplaçar d'una punta a l'altra en poc més de mitja hora. Però també en un pol contaminant en el cas de no disposar de la política de mobilitat més adequada. I crec que aquest és el cas que ens ocupa.

La segona explicació és el parc de vehicles de la ciutat: Barcelona no només és una ciutat amb una alta densitat de població sinó també amb una alta densitat de vehicles per km2 en comparació a ciutats europees de dimensió similar, tal i com podem veure al gràfic que presenta l'estudi. Amb 5.500 turismes per km2 ens situem a molta distància de la següent (Milà). La pregunta que ens hauríem de fer és si els barcelonins en fan un ús eficient d'aquest parc. Des d'un punt de vista individual i des d'un punt de vista social (costos de congestió o ambientals).


Un dels trets més sorprenents de l'estudi - o, si més no, que a mi m'ha sorprès més - és la forta preferència que tenim per seguir utilitzant el vehicle privat. El 81,5 per cent dels barcelonins pensen que seguirà utilitzant tant o més el seu vehicle privat d'aquí a deu anys. Fins i tot, més de la meitat dels enquestats (55%) dóna suport a construir nous accessos viaris i aparcaments a la ciutat de Barcelona. Fet que resulta francament sorprenent tenint en compte les característiques de la ciutat mencionades abans. Però no és cert que fa pocs anys també ens semblava molt normal que es pogués fumar dins de locals públics? Les preferències també són l'expressió dels hàbits i les alternatives existents fins el moment. 

La mobilitat i les preferències dels ciutadans també són una resposta a les polítiques públiques per facilitar serveis de mobilitat alternatius. És per això que l'estudi també introdueix com canviarien els hàbits dels enquestats davant de noves alternatives. I el cert és que les respostes són força esperançadores. Per exemple, el 68% no tindria cap inconvenient en utilitzar mètodes de park & ride (deixar el cotxe a una estació de metro o tren propera i moure's en transport públic) si hi haguessin restriccions de circulació pel centre de la ciutat. O gairebé la meitat (46%) deixaria el seu vehicle privat a casa si pogués fer servir un servei de one-way car sharing (compartir cotxe per desplaçar-se al lloc de treball).  Tot i que la raó més important per deixar d'utilitzar el cotxe privat és la millora del transport públic (59,6%).

De les dades de l'estudi sembla que cadascú, començant per les pròpies entitats patrocinadores i com passa a la majoria d'enquestes, n'ha tret la seva pròpia interpretació i implicacions polítiques. Vull compartir amb vosaltres la meva. Barcelona necessita innovar de forma disruptiva les seves polítiques de mobilitat si vol solucionar els problemes ambientals i de congestió. I té les condicions ideals per fer-ho. Aquest canvi ha de passar també per la millora del transport públic o la la major viabilitat de serveis de mobilitat no contaminants (vehicle elèctric o bicicleta), però el marge és força limitat i tampoc acaba de solucionar es problemes de congestió. Però sobretot és una oportunitat per donar un impuls a nous models de negoci col·laboratius (car pooling, car-sharing, etc) i que faciliten l'evolució cap a una economia circular, prioritzant un ús més eficient dels vehicles per sobre la seva propietat. De fet, aquesta és l'aposta de la Comissió Europea, expressada a través del seu Vicepresident Jyrki Katainen: "Our approach to mobility is much broader than just the transport sector. We see new developments in transport also in the context of newly emerging economic trends like collaborative or circular economy. Hence, it is as an opportunity to modernise the entire European economy and push it in a more sustainable direction." (veure l'enllaç).



Necessitem urgentment recuperar l'espai que avui en dia ocupen els cotxes per usos alternatius de la ciutat. La resposta crec que no pot ser la prohibició (només) sinó encarir l'ús individual i ocasional del cotxe privat, així com facilitar fórmules de mobilitat compartida. Crec que les respostes dels enquestats ens mostren la preferència pel desplaçament en vehicle (més fàcilment adaptable a la demanda). Per altra banda cal que s'internalitzin les externalitats ambientals i de congestió quan fem un ús ineficient del nostre cotxe. I és precisament en aquest repte on Barcelona presenta característiques (dimensió, densitat i capacitat d'innovació) per liderar uns canvis que s'estan produint a nivell internacional. Canvis que ens demanaran a la vegada molt d'encert i una bona dosi de valentia política.

diumenge, 21 de maig de 2017

Dibuixem una nova Barcelona?

Ahir, posant en ordre els llibres de casa, em va caure a les mans un exemplar amb aquest títol: "Dibuixem la Barcelona del 2020. Treballs i conclusions de la Comissió de Prospectiva 2009/2010". La publicació, de juny del 2010, és probablement un dels últims exercicis de prospectiva dels governs socialistes a l'Ajuntament i compta amb aportacions molt destacades del món econòmic, de la cultura, de la recerca del país. Una suma de talent per dibuixar què volem que sigui la Barcelona que gaudiran les futures generacions. Un repte de primer ordre si considerem - i que ningú se m'enfadi - que Barcelona, especialment la Gran Barcelona, és amb diferència el principal actiu polític i econòmic del país i el que condicionarà els nostres destins. Sembla obvi que aquest exercici de prospectiva no fou suficient per il·lusionar una ciutadania que al cap d'onze mesos donava una majoria simple - més àmplia que la de l'actual consistori - a l'equip de Xavier Trias. En aquells mateixos comcicis, la candidatura d'Unitat per Barcelona liderada per Jordi Portabella treia 33.593 vots que convertia en segon regidor a l'ex-president del Barça Joan Laporta. Llavors ens pensàvem - i m'hi incloc, perquè honestament m'ho vaig arribar a creure...o voler creure - que la gent premiaria la nostra aposta per la unitat de l'independentisme a la capital catalana. La memòria política recent és especialment útil en un entorn polític cada vegada més contaminat per post-veritats i on de vegades sembla que la comunicació política passa a ser més important que la política en si mateix.

La troballa d'aquest llibre, on n'estic segur que hi trobarem reflexions interessants i en bona part encara vàlides, no només m'ha ajudat a fer memòria de com ha canviat l'escenari polític dels últims anys sinó que també em fa plantejar quina és la Barcelona que volem construir. I m'espanta no saber respondre aquesta pregunta. Ada Colau es convertí en alcaldessa de la ciutat ara fa dos anys amb un 25 per cent dels vots, uns 2.000 vots més del que va treure Xavier Trias el 2011 amb la diferència que el 2015 hi hagué molta més participació. La participació pujà perquè s'entreveien possibilitats de canvi i perquè Ada Colau va saber capitalitzar de forma molt hàbil les ganes de la ciutadania de fer política d'una altra manera. L'esperança que despertava algú que venia de fer costat als desnonats des del carrer. I ho feu amb un discurs d'oposició nou, fresc, que posava en evidència les mancances dels diversos governs municipals quan no posaven al centre de les seves polítiques i la seva gestió el benestar de tots els barcelonins i barcelonines. Un discurs d'oposició perfecte que es va trobar governant l'Ajuntament al cap de pocs mesos. I és quan la seva gran fortalesa va passar a ser la seva gran debilitat: no se m'ha acut res més complicat que governar una de les principals ciutats del món amb mentalitat d'oposició

Quan parlo de mentalitat d'oposició em refereixo a aquelles propostes polítiques que necessiten una contrapart per reafirmar-se (no és ni de bon tros la única, no ens enganyéssim). Un suposat enemic que justifiqui la seva raó de ser. I és precisament aquesta dinàmica la que ha portat l'Ajuntament a fer declaracions força controvertides sobre el principal Congrés que acull la ciutat (Mobile World Congress) o sobre el paper del turisme, per exemple. El gran repte de l'actual govern municipal és saber convertir aquest legítim (i crec que necessari) discurs i voluntat de transformació social i urbana en una gestió més efectiva i menys efectista. No podem aprofitar el Mobile, per exemple, fomentar un mercat d'aplicacions mòbils ciutadanes que donin un resposta veïnal de proximitat a reptes que tenim com el malbaratament alimentari o l'aïllament social no volgut per part de molts veïns o veïnes? Són experiències que ja existeixen: costaria tant alinear esforços i canalitzar aquest potencial d'innovació social? O és més efectiu promoure un congrés alternatiu com el Mobile Social Congress? És més efectiu des d'un punt de vista de comunicació política o de l'impacte final que té sobre la ciutat i els seus veïns? No em malinterpreteu, no qüestiono la necessitat de tenir una mirada alternativa del món. El que em pregunto és si estem aprofitant tota la força d'un congrés com el Mobile World Congress per respondre també a l'agenda social de la ciutat. Jo crec que no. I reflexions similars les podríem fer en el camp del turisme i en tants altres àmbits.

Barcelona no es pot contraposar a si mateixa, necessita ser un projecte d'equip on se sumin molts punts de vista, esforços i voluntats. Això és precisament el que la converteix en una de les ciutats més innovadores del món segons la consultora de referència internacional Nesta. No hi ha dues Barcelones, ni tres ni quatre ni cinc...n'hi ha tantes com persones hi vivim. Crear espais i co-crear polítiques que incorporin cada vegada més visions en un entorn en constant canvi. No és que Barcelona pugui ser una ciutat global - oberta al món, a totes les cultures però també a les inversions estrangeres i el turisme - i a la vegada estar al servei dels seus ciutadans, és que no es pot entendre una cosa sense l'altre. Si no som capaços de fugir d'aquest reduccionisme maniqueu hi perdrem tots ja que estarem empobrint el que ha fet gran aquesta ciutat. I de poc o res serveix culpar a l'actual govern municipal si no ens en sortim, ja que la responsabilitat també serà nostra. D'aquells que no hàgim estat capaços de crear una alternativa que ho faci possible.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Carlota Pérez o abraçar un futur esperançador

Estem en un món i portem una vida on tot va tant de pressa que sovint trobem a faltar una mica de perspectiva per tal de poder valorar millor el moment històric que estem vivint. Crec que aquesta és una de les principals virtuts que li veiem a Carlota Pérez, una reputada acadèmica que analitza la història del canvi tecnològic i el seu impacte en el desenvolupament i el creixement econòmic. Aquest dimecres hem tingut la sort d'escoltar-la a una xerrada a la Facultat d'Economia i Empresa de la UB organitzada per la Càtedra d’Emprenedoria i el Barcelona Institut d'Emprenedoria (BIE). La xerrada fou un repàs a l'últim capítol del llibre 'Rethinking capitalism' (repensant el capitalisme), una publicació especialment suggerent editada per Michael Jacobs i Mariana Mazzucato, amb una obra molt molt interssant sobre la qual també hi havia volgut dedicar alguna entrada en aquest bloc.

El primer exercici de Carlota Pérez és situar el moment actual com un període de revolució tecnològica que ja s'ha viscut diverses vegades al llarg de la història. En concret, situa el moment actual com la cinquena revolució industrial, aquesta vegada causada per la irrupció de les tecnologies de la informació i les telecomunicacions. En aquestes cinc revolucions (gràfic) identifica dos períodes ben diferenciats: el d'installation (implementació) i el de deployment (desplegament). El període d'implementació està més guiat per la nova oferta tecnològica, sorgeixen els nous líders sectorials (start-ups i noves plataformes), predomina el lliure mercat, l'especulació financera i sol anar acompanyat d'un increment de les desigualtats de renda. Durant els períodes de desplegament, en canvi, hi ha un major predomini de la demanda (hi ha una governança tecnològica orientada a solucionar reptes econòmics i socials), marcs normatius estables, major intervenció pública o col·lectiva que sol anar acompanyada d'èpoques d'alt  creixement econòmic de forma sostinguda així com d'una reducció de les desigualtat en renda. 



Estem a punt de passar del període d'implementació al de desplegament, tot i que això dependrà de l'habilitat i agilitat col·lectiva que tinguem per fer jugar aquesta nova revolució tecnològica en favor de l'interès general. No hi puc estar més d'acord! En certa manera, deia coses similars en aquest bloc quan em preguntava si "Schumpeter pot jugar per l'esquerra?". El més destacat del que ens diu Carlota Pérez al meu entendre són dues coses: 1) la inutilitat d'intentar preveure el futur amb eines que analitzen models de creixement de períodes anteriors, basats en el consum de masses i l'industrialisme del s. XX i 2) que el més important no són les noves tecnologies sinó els canvis culturals que introdueixen a la nostra societat. L'exemple que ens posa l'autora és precisament el de l'auge de l'economia col·laborativa: l'extensio del fenomen és possible gràcies a la irrupció de les tecnologies de la informació, però el canvi més important que provoquen (sens dubte) és que ens n'adonem que podem compartir bona part dels nostres actius i capacitats de forma recurrent.

Al final del capítol l'autora aposta per la necessitat d'un canvi radical en les polítiques públiques per facilitar aquest canvi d'època que faciliti un creixement més inclusiu i sostenible: facilitant el desenvolupament de models col·laboratius i l'extensio de l'economia circular, canviant l'orientació de les polítiques fiscals o evolucionant cap a models de renda bàsica. Si voleu veure el conjunt d'orientacions polítiques suggerides us recomano que us llegiu aquest onzè capítol de 'Rethinking capitalism'  (jo ho he fet aquesta nit i val la pena). No sé valorar si la Sra. Carlota Pérez té raó en totes les seves afirmacions. O fins a quin punt són matisables o s'haurien de contextualitzar en cadascun dels sistemes productius i societats. Del que n'estic convençut és que aporta una manera molt novedosa d'interpretar el moment present i el futur situant-nos en un context de canvis disruptius ja viscuts al llarg de la història. Un context que necessita d'una mirada molt més lliure de prejudicis i de pors i que convida a abraçar un futur que fins i tot resulta esperançador. Gràcies Carlota!