dimarts, 30 de desembre de 2008

Proposta Solbes, una nova presa de pèl


Avui el Ministre Solbes ha presentat una proposta per un nou finançament autonòmic. Diu que 'han complert la promesa de tenir una proposta abans de final d'any'. Si tenim una política tant desprestigiada és precisament per l'abús del relativisme i de fer passar masses vegades 'bou per bèstia grossa'. La proposta d'avui és una proposta vaga que no desvela cap de les principals incògnites per les quals podríem valorar si es tractava d'una proposta més o menys acceptable. Molts ja sabiem que difícilment es podria tractar d'una 'bona proposta' tenint en compte la feblesa i ambigüitat que presenta l'Estatut pactat per Mas i Zapatero i ratificat per un terç de les catalanes i catalans amb dret a vot el 2006 (cal dir-ho tot!).
La proposta de Solbes, posats a no concretar, no concreta cap xifra d'increment de recursos pel finançament autonòmic. Ni tant sols dóna pistes per poder saber si aquest increment és més o menys significatiu i, en definitiva, més o menys acceptable. Quin abast té l'anivellament per serveis bàsics ? Quina xifra suplementària posa l'Estat pel finançament de les CCAA (aquesta és la mare dels ous tenint en compte que cap CA acceptarà perdre-hi ni un euro i algunes estan esperant guanyar-ne uns quants...) ?
Ara si, hi han gestos, com reconeix el Conseller Castells. Gestos com reconèixer el paper de la capacitat fiscal (el d'aquelles CCAA que més paguen com Catalunya), crear un fons anomenat 'de competitivitat' per afavorir a les CCAA de major renda o amb major activitat econòmica. Però les escoles bressol no es paguen amb gestos, la sanitat pública no millora a base de bones intencions, persones depenents que no poden fer sols les seves necessitats els hi és igual si sembla que els catalans hagin aconseguit un bon acord. Ja no serveix ni reconèixer que l'Estatut català ha estat 'inspirador' o 'una palanca de cambio' (tot i així, el Ministre ha acabat reconeixent que s'hauria d'haver reformat el model igulament sense Nou Estatut...). A aquestes alçades aquestes declaracions ja només convencen els babaus i només es poden interpretar com un insult pels qui tenen un mínim d'intel·ligència o dignitat. Fins quan aguantarem ?

dissabte, 27 de desembre de 2008

2009 resolutions

Cada cop que s'acaba un any i en comença un de nou ens sembla com si la vida ens donés una nova oportunitat per a millorar o canviar allò que no ens agrada o no ens convenç. Suposo que és per això que som tant aficionats a les resolutions o bons propòsits de principi d'any. Com si no poguéssim fer aquests plantejaments en qualsevol moment de l'any... de fet les dues vegades que he deixat de fumar (l'última al gener del 2008) han estat a principis d'any.
El cap d'any, doncs, és com si ens trobéssim virtualment en una estació de metro amb possibilitat de transbordament en el qual hem de decidir si canviem de línia. Sembla com si no poguéssim deixar de fumar, començar a anar al gimnàs o aprendre idiomes a partir del febrer si no som capaços de fer-ho ara. Convertim en transcendent un moment que ha estat escollit de forma absolutament arbritrària pels calendaris occidentals. De vegades sembla que no siguem capaços o no ens convingui veure que cada dia decidim el sentit de les nostres vides i tenim la possibilitat de canviar el que no ens agrada (encara que no sigui de forma immediata).
Ara bé, és veritat que necessitem símbols i moments per a la reflexió a mig i llarg termini, i el cap d'any n'és un d'aquests. Perquè els desitjos o bons propòsits resultants es facin realitat cal alguna cosa més que bona voluntat, però. Els que ho tenen més clar potser són els propietaris dels 'negocis de la bona voluntat', que fonamenten bona part del seu compte d'explotació amb la inconstància de la gent: qui més qui menys hem estat o estem apuntats a un gimnàs, autoescola o escola d'idiomes amb una assistència més aviat discreta, per dir-ho fi. Fa poc vaig anar a un curs de comunicació i ens van dir com havíem de formular els objectius perquè fossin creïbles i entenedors. Potser us pot servir de cara a les vostres pròpies resolutions: 1) que siguin objectius concrets i no ambigus: l'ambigüitat és un terreny de joc massa difús per la naturalesa humana 2) que tinguin una calendarització clara: expressions com 'un dia d'aquests' o 'durant el 2009' no valen... 3) que siguin objectius realistes i assumibles. No val a dir que quan surtis de treballar entre setmana aniràs al gimnàs si pots preveure que probablement sortiràs tard, rebentat i amb ganes d'estirar-te al sofà a veure qualsevol sèrie de digestió ràpida com 'sin tetas no hay paraíso'. En resum, concreció i pragmatisme: moltes vegades aplicant aquests dos principis aprenem a ser menys ambiciosos però més resolutius.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Generositat gratuïta ?


Arriben dates on diuen que tothom és més bona persona o, si més no, ha d'intentar ser-ho. Molts han criticat la hipocresia que comporten les festes nadalenques però pocs són conscients de la seva utilitat social. Ser generós i considerat durant tot l'any costaria molt i ens imposaria un canvi d'actituds pel qual aquesta societat no està preparada. Des de finals de desembre a principis de gener tenim una 'happy hour' en la qual tenim l'ocasió de demostrar davant de qui volguem que en el fons tenim bon cor, i passades aquestes dates el tornem a guardar a l'armari fins l'any que ve. D'una lògica pròpia d'una teoria d'economista sòcio-emocional, en el cas que aquests existeixin.
Però a banda d'aquesta ironia economicista sobre el Nadal, m'interessa més preguntar-me què entenem per generositat. Fent un treball de camp he trobat diverses teories al respecte que podria resumir en tres. La primera i més extesa, fruit del que modestament crec que és una herència catòlica mal apresa, és la de la 'generositat sacrificada'. Molta gent creu que ser generós vol dir ser sacrificat: el paradigma d'aquesta generositat és la figura del màrtir. Jo no crec en els màrtirs ni m'agradaria viure en un país que confia i venera els màrtirs - molt al meu pesar perquè Catalunya té aquesta vena melodramàtica que tant ens agrada - . Cada vegada desconfio més dels qui pregonen el seu sacrifici pel país, per la família o per la pau al món. Molts d'ells tard o d'hora passaran a cobrar, fins i tot potser ni sent-ne conscients ni amb gasiveria. Tothom vol ser, tard o d'hora, reconegut: no és pervers ni dolent, és simplement humà.
Hi ha una segona branca de la generositat molt curiosa que la podríem anomenar la 'generositat reciclada'. Per a aplicar aquesta versió lliure de la generositat s'ha de saber fer amb gràcia i cal tenir una certa patxorra - simpàtica si voleu, però en definitiva patxorra -. Jo crec que s'hi ha de néixer però no descarto que la tècnica es pugui perfeccionar amb el temps. Una tècnica que consisteix en transformar la satisfacció de les pròpies necessitats en favors cap als altres. És el cas d'aquells amics que molts hem tingut i que per poder sortir amb una noia et deien que l'amiga que l'acompanyava era la dona i l'ocasió de la teva vida. Tot per a que al teu amic no se li esguerrés el 'plan'. D'aquesta manera acabaves sortint a sopar amb el teu amic, el seu 'plan', i intentant ser simpàtic amb una noia que ni coneixies feia 5 minuts. He de dir, però, que sempre m'ha semlbat més de fiar la 'generositat reciclada' que la 'generositat sacrificada', suposo perquè els hi veus el llautó més aviat.
Per últim tenim l'especimen més escàs i més rar de generositat, la 'generositat egoïsta'. Aquesta aparent contradicció resumeix al meu entendre la forma més genuïna de generositat. No es pot ser generós si abans no pensem en nosaltres mateixos. No podem donar sense cuidar-nos i no podem entregar-nos sense rebre res a canvi - moltes vegades no fan falta ni diners ni reconeixement públic -. Tots tenim petits o grans tresors, però el secret és saber escollir a qui a on i quan donar-los.

dijous, 18 de desembre de 2008

Neoproteccionisme i por

El compromís del G-20 per tancar la Ronda de Doha aquest any semblen del tot impossibles. La Ronda de Doha es va proposar fa ja 7 anys amb l'objectiu d'eliminar barreres comercials i eliminar els subsdis, creant un entorn més favorable pels països en desenvolupament. Les reticències a l'obertura de mercats i la supressió d'ajuts agrícols i a les indústries fan possible arribar a un acord. El tancament de la Ronda de Doha suposaria un augment del comerç internacional i un bon i molt necessari estímul a l'economia internacional.

Malgrat tot, com en moltes ocasions, la lògica no s'imposa i les polítiques econòmiques estan dominades per la por. L'entorn de desconfiança en la situació actual, generada per l'empitjorament de gairebé totes les macromagnituds, l'augment de l'atur i el qüestionament del sistema financer internacional, ha portat a gairebé tots els països a fer plantejaments introspectius i proteccionistes. Oblidant que gran part del seu creixement en els últims anys s'ha degut al procés de creixent globalització.

La globalització no és un joc de 'suma zero': genera un major dinamisme econòmic i multiplica les oportunitats de negoci. Podem discutir si el model de creixement econòmic que hem vist fins ara és el més adequat, i fins i tot admetre que no tothom juga a la lliga global amb les mateixes condicions i els xocs són molt desiguals. El que crec que és difícilment refutable és que l'augment del comerç internacional genera un augment de benestar global: probablment el pastís està mal repartit, però el fa més gran (independentment de si convindria posar-nos a règim econòmicament parlant...).
La situació és en aquest sentit preocupant: el comerç mundial decreixerà per primera vegada en 26 anys. Tornar a l'autarquia o a situacions de proteccionisme encobert no pal·liarà els efectes de la crisi ni farà un món més just. Ans el contrari: serà un ecosistema molt profitós pels rendistes que viuen a l'entorn d'empreses poc competitives internacionalment i acostumades a la política de la subvenció (rent-seekers) i desafavoridor dels que encara estan capacitats i disposats per assumir els riscos de buscar nous mercats (profit-seekers). Evidentment les coses no són tant fàcils i el pànic generat per les llistes de l'atur passen per davant de teories econòmiques a l'agenda política. Lògic i comprensible i, fens a cert punt, desitjable. Però resulta que la por és la pitjor consellera per resoldre el problema.
Davant d'aquesta problemàtica, no seria més lògic i valent afrontar una profunda reconversió sectorial amb un llarg i còmode període de trancisió ? No caldria invertir algun d'aquests subsidis estatals a la producció en recurosos per a la formació i reorientació professional ? Si no ho fem ara, difícilment ho tornarem a plantejar. Qui sigui més valent i tingui les prioritats més clarers en sortirà clarament més reforçat d'aquesta crisi.

divendres, 12 de desembre de 2008

Doing the right thing


'Do the right thing' és una de les pel·lícules més conegudes d'Spike Lee. Ens explica com les ires de diverses persones esclaten en un mateix moment, en un dia de calurós enmig d'un carrer de Brooklyn i provoquen aldarulls considerables. Un ambient que no està gaire lluny al que visc a la feina cada dia, però això ja és una altra història que, com diria aquell, 'ara no toca'.
L'expressió 'do the right thing', que es podria traduir com 'fes el correcte' o 'fes allò que creguis correcte' m'ha vingut al cap per altres motius. M'ha vingut al cap perquè és el meu estat d'ànim en aquests moments. 'Fer el que creus que és correcte', que es podria expressar també com 'fes el que et dicti la consciència' (en un llenguatge més confessional) o 'fes el que et dicti el cor' (en la seva versió més 'cumba') és un dels millors consells que a una persona li poden donar a la vida. És cert que és un comodí que val per totes les situacions i totes les persones, però certament no és un consell tant ambigu com pugui semblar. Penseu-hi bé, quan et diuen 'fes el que et dicti la consciència' només hi ha una resposta possible, una que realment ens satisfà. Podem enganyar als altres, ens podem enganyar a nosaltres mateixos però nosaltres sabem perfectament si estem fent 'el que toca'. Determinar com és que sempre trobem una sola opció vàlida ja requereix un anàlisi de tesi doctoral a mig camí entre la filosofia, la psicologia o la religió (en funció dels gustos).
'Fer allò que creus que és correcte' no és mai un camí fàcil. Sovint et genera enemics, succita antipaties i gelosies (sovint barrejades) però t'ofereix una avantatge que no té preu: et fa sentir lliure. 'Fer allò que creus que és correcte' requereix ser valent, honest i autoexigent, tres condicions que sovint et compliquen la vida però que et donen una tranquilitat i una fortalesa per enfrontar-se a qualsevol cosa. Des de que he fet 30 anys estic seguint aquest consell al peu de la lletra: no me l'ha donat ningú, deu ser el privilegi que se'm dóna per estrenar dècada. Suposo que t'arriben moments a la vida en que dius 'prou' a una sèrie de coses i deixes d'especular amb el tactcisme per passar a fer realment 'allò que creus que és correcte'. Potser rebré algun calvot, però ho faré amb el cap ben dret i amb una tranquilitat absoluta: és una cosa que mai podran dir les ànimes mediocres.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Cava...espanyol, és clar!


Després de llegir l'article del president d'una de les dues principals caves catalanes al suplement NEGOCIOS del passat diumenge del diari EL PAÍS se'm barregen diverses sensacions concatenades: indignació, sorpresa i una profunda tristesa. Per qui no tingui ganes de llegir-se l'article sencer, li resumeixo breument: és un article que es dedica a defensar la marca com un element de diferenciació als mercats internacionals. Aquest concepte el resumeix en un contundent títol: 'internacionalizarse con marca o morir'. Fins aquí bé. Si resulta que l'articulista és el president d'una de les principals multinacionals catalanes i constatem que defensa la marca espanyola com a element diferencial als mercats internacionals en tant que 'presidente de la Asociación de Marcas Renombradas Españolas' molts ja començarien a arrufar el nas. Però resulta que això no és tot: la multinacional en qüestió es dedica a la producció de cava, un producte amb una identitat tant catalana com escocesa pot ser la del whisky. Però resulta que, per qui no ho hagi descobert, tenim el país que ens mereixem.
En un lliure mercat com el nostre tota persona és lliure de fer el que vulgui (faltaria més!) i cada empresari pot prendre les decisions que consideri més convenients, però no deixa de ser sorprenent que un producte tant arraigat a la terra com és el cava es converteixi en un estandard de les marques espanyoles. Ja no és qüestió de patriotisme, és qüestió de pura rendibilitat. Si jo em dediqués a vendre cava català, no voldria de cap manera que el meu producte es confongués amb altres productes de gamma molt inferior admesos a la DO Cava (això mereix un debat a part!) que fan l'agost en èpoques de boicot o entre fetitxistes de les JONS etiquetats i/o elaborats des d'altres parts de l'Estat. Clar que jo no sóc cap empresari cavero i estic suposant que el cava que està venent és de qualitat, que ja és molt suposar.
Per sort el país és molt més que tot això i hi ha caves que han vist que vendre país no és una mera qüestió de patriotisme, sinó que és un bon negoci. PIMECAVA agrupa des de fa uns anys les petites i mitjanes caves del nostre país que han apostat per fer un producte de qualitat vinculat a la terra. Que han vist que per vendre al món de forma conjunta els interessa vincular-se al territori d'on són originals. Potser els japonesos o els americans no coneixeran directament on és Catalunya, però probablement identificaran ràpidament que el cava s'elabora pels voltants de Barcelona. Per sort, també, estic en un lloc on tinc una posició privilegiada per treballar perquè cada vegada siguin més els empresaris 'pimecava' i interessi menys ser un empresari 'renombrado'.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Oda a Maragall



Fa pocs dies que Pasqual Maragall va presentar el seu llibre 'Oda Inacabada' en el que relata les seves principals vivències a primera línia de la política catalana. Em fan un fàstic extrem aquestes exhibicions pornogràfiques d'hipocresia hipnòtica i esquizofrència a que estem tant acostumats els catalans. Potser és propi no dels catalans, sinó de tota la condició humana. Però hem d'admetre que els catalans ho fem amb un posat jesuïtic que encara em crispa més perquè es disferessa d'un suposat seny respectuós. Podeu deduïr doncs que la meva entrada no és tant de l'acte de presentació en si, sinó del comentari que en fa avui a 'LA VANGUARDIA' en Toni Soler.

El qui pel meu gust és un dels analistes més ponderats de la política catalana ens diu 'Maragall és un creient, un optimista o, com diuen els joves, un motivat'. Em sembla una forma molt encertada de definir Pasqual Maragall. No era un polític ni molt menys perfecte. Ni va ser un fantàstic President. Qui tingué la sort de viure de prop el primer Tripartit sap de què estic parlant: el Dragon Khan fou una metàfora molt ajustada a la realitat. El que passa és que tot i patir els ensurts que semblaven intrínsecs a aquell Govern teníem la impressió que estàvem avançant cap a algun lloc. Com deia Alfred A. Montapert i recorda Salvador Garcia al seu bloc: 'Do not confuse motion and progress. A rocking horse keep moving, but does not make any progress'.

I part del mèrit de tenir la sensació d'estar avançant cap alguna cosa, encara que el final fos decepcionant, la debem a Pasqual Maragall. Maragall fou president del país, a la seva manera i segons el seu criteri i el de ningú més. Això fou el que el va fer únic, diferent, ser respectat, odiat i 'assassinat políticament'. Molts creuen, probablement amb part de raó, que fou un comportament irresponsable. Jo també crec que és el comportament d'algú que creu profundament en uns ideals i que hi ha compromès la vida. Potser no hi estarem d'acord ni ens agradarà la seva manera de fer, però és el que l'ha convertit en icona i d'on treia la seva capacitat de lideratge. De vegades cal lluitar contra molins de vent per a que et segueixi un poble, perquè tothom necessita creure en alguna cosa. El protagonisme públic que encara tenen Maragall i Pujol diu poc a favor dels lideratges actuals, d'aquells qui no són capaços o no s'han atrevit a posar-se el país a l'esquena. Cadascú que ho faci a la seva manera, que és com ho van fer en el seu moment aquests dos monstres de la política.

dijous, 4 de desembre de 2008

Cap al capitalisme moral

Avui he anat a una conferència que pronunciava el Conseller Josep Huguet a PIMEC i al sortir m'he trobat amb un ex-col·laborador d'ACC1Ó que m'ha recomanat una lectura força estimulant: el discurs pronunciat per Nicolas Sarkozy sobre la situació financera internacional. La veritat és que no sé segur si és exactament el discurs que m'han recomanat el que he trobat, però en tot cas com diu aquell 'si non e vero, ben trobato'. És d'aquells tipus de discursos que, independentment del posicionament polític del qui se'ls llegeix i de la simpatia que pugui tenir pel personatge, plantegen un seguit de qüestions amb una coherència que mereixen com a mínim ser reflexionades. Fins i tot, diria que pronuncia alguns plantejaments que poden ser àmpliament acceptats però que fins ara potser ningú havia sabut o s'havia atrevit a verbalitzar.
Anem a pams. Sarkozy ofereix una guia en el seu discurs en un temps on tothom - econòmicament de moment - sembla desorientat. Això ja es un gran què. El primer que identifica és la por com la gran amenaça de l'economia mundial. Una obvietat, potser, però no per això menys certa. 'Quan es té por, no es tenen somnis, quan es té por, un no pensa en el futur'. Potser és l'hora que els polítics exerceixin més de terapeutes socials que de gestors. Potser és més important que generin confiança que no que ofereixin receptes màgiques. Crec que ningú mínimament sensat reclama o espera receptes màgiques per aquesta crisi, però si que molta gent demanda lideratges forts i polítics compromesos.
Posteriorment, en la meva opinió s'atreveix a dir una veritat com un temple: 'La crisi financera que vivim avui, benvolguts compatriotes, no és la crisi del capitalisme'. S'ha de ser valent per dir-ho com a President de la República Francesa. Per si hi havia algun dubte: ' l'anticapitalisme no ofereix cap solució a la crisi actual. Enllaçar amb el col·lectivisme que tants desastres provocà en el passat seria un error històric'. Ens diu que és precisament la perversió dels valors mare del capitalisme el que ens ha portat a la situació actual. Ens explica una cosa que, en la meva modesta opinió, no tenim ben entesa bona part de l'esquerra d'aquest país: que el capitalisme no és la primacia de l'especulador, sinó la de l'emprenedor, la de la responsabilitat individual, l'esforç i el compromís personal. Crec que no és casual que no sigui la primera vegada en els últims dies que veig com es comença parlant d'economia i s'acaba parlant de valors.
Lògicament això no vol dir que no estiguem obligats a reformar les estructures actuals. Si primer ens prevé de l'anticapitalisme, Sarkozy continua el discurs fent una dura crítica contra l'ultra-liberalisme. 'El laissez-faire s'ha acabat, el mercat que sempre té raó s'ha acabat'. El sistema capitalisme no és el sistema del no-control i l'auto-regulació. Concretament apunta algunes línies força atrevides sobre la necessitat de reorientat el sistema banacari: 's'haurà d'imposar als bancs finançar el desenvolupament econòmic i no l'especulació'. Certament si alguna cosa trencarà aquesta crisi són els dogmes, i el primer el de l'ortodoxia neo-liberal, constatar que el mercat de vegades s'equivoca. I reivindicar, sobretot, els valors originals que han fet créixer les societats capitalistes: responsabilitat, esforç i compromís. La impunitat financera és quelcom immoral. Avancem doncs cap a un capitalisme moral.

diumenge, 30 de novembre de 2008

El playmobil que portem dins



Diuen que les petites coses són les que fan més il·lusió. És cert que el que fa més il·lusió dels regals no és tant el seu valor econòmic sinó que els hagin fet pensant en tu, en el que t'agrada o en el com ets. Doncs bé, pel meu aniversari algú - encara no he descobert qui! - em va regalar un playmobil com el que veieu a la fotografia. Alguns pensaran que és una tonteria, però em va fer una il·lusió immensa i el tinc col·locat al costat del meu ordinador per veure'l cada dia.
Qui em va fer aquest regal debia saber, o debia suposar, que sóc de la generació Playmobil - més ben dit, de la generació dels 'clicks' - i que vaig passar moltes tardes jugant amb el 'vaixell pirata', amb el 'Ford' i amb caracteritzacions improvisades que no posaven límits a la imaginació. Quan fas 30 anys és maco recordar aquestes coses: és com quan alguns recuperem fotos de quan anàvem al parvulari través del Facebook o sentim aquella cançó que ens trasllada de cop 10 anys enrera.
A part, el personatge escollit pel regal fou el de cavaller medieval (foto). Tota una mètafora del meu caràcter. Quan tenia 6 anys, durant les vacances sortia al carrer amb una espasa i un escut de fusta disposat a fer justícia i a comportar-me com un cavaller - el cavall me l'imaginava - . Avui en dia no faig, com podeu imaginar, exactament el mateix però l'actitud no ha variat tant de la de fa 24 anys. Fer de cavaller és maco i suposa una aventura cada dia, excepte quan es troben a faltar els reis o les creuades per les que lluitar, que tot es fa una mica més difícil. Us animo a que descobriu quin Playmobil porteu dins. Passareu una bona estona, especialment si sou de la generació dels clicks!

divendres, 28 de novembre de 2008

Condons i altres béns inferiors

Aquesta nit em costa molt agafa el son. Estic desvetllat. I acabo en una de les pàgines que em miro últimament i que més m'agraden: http://www.absurddiari.com/. És un diari digital que es dedica a recopilar notícies absurdes, com el seu nom indica. La veritat és que sóc un fan incondicional de l'humor de l'absurd. En busco algunes i les penjo al Facebook, però aquesta última es mereix un post: 'La crisis económica global ha provocado un aumento rápido de la venta de condones en la República de Corea'. La notícia sembla molt absurda, però si la llegeixes en calma té molt més sentit del que podria semblar en un primer moment. Les males perspectives econòmiques o si més no l'empitjorament de les perspectives de creixement del país han fet moderar les perspectives de procreació a la República de Corea. La veritat és que no sé quina implantació tenen els altres mètodes anticonceptius a la República de Corea, però no m'havia passat pel cap que pels productors de profilàctics la crisi pogués ser realment una oportunitat d'ampliar el negoci.
Els anomenats béns inferiors - aquells que demadem més quan baixa la nostra renda disponible - sempre m'han fet gràcia i m'han captivat, ja que són fruit de reaccions humanes, no sempre racionals. En definitiva ens revelen com reaccionem davant d'una reducció de la nostra capacitat adquisitiva. A falta de dades micro-econòmiques fiables i/o disponibles, sobre els béns inferiors també hi han moltes llegendes urbanes basades en anècdotes o observacions parcials. La de les perruqueries és una de les meves favorites: la llegenda diu que la demanda augmenta ja que en temps de crisi les dones abans van a la perruqueria que es compren roba nova. El meu esperit d'investigador intrèpid m'ha portat a preguntar-ho a algunes perruqueries i certament es desmenteix la llegenda: la crisi també es nota i hi ha menys clients/es.
Hi ha casos en els que, en canvi, tenim evidències empíricament demostrables. Avui, a la Jornada d'Economia de la Fundació Irla, Adriana Casademont ha confessat com el choped i la mortadela venen més que mai, en contra del pernil serrano i el llom. Això és microeconomia casolana real i la resta són especulacions d'economistes.
Per altra banda el pròxim periode de vacances de Nadal i sobretot la pròxima Setmana Santa i Estiu serà un bon experiment sobre un altre anomenat bé inferior: el turisme interior. Si no podem viatjar fora potser ens surt més econòmic passar uns dies a una casa de turisme rural o algun lloc de la costa catalana. Certament no seria una mala idea que algun hoteler o empresari turístic redirigís la seva estratègia en aquest sentit tenint en compte algunes situacions pròximes a la sobreocupació de places a Catalunya.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Som animals!

'Ha descobert la sopa d'all!' pensaran els que llegeixin la meva entrada. Bé, potser si que no és cap gran descobriment, però és una constatació personal important: les persones no deixem de ser animals i, com a tals, ens comportem i ens relacionem. No es basa en cap estudi genètic, antropològic ni psicològic; simplement és una conclusió lògica després de 30 anys i una mica més. El dia a dia et reafirma que no deixem de ser animals: com marquem el terreny, com ens comuniquem gestualment o com ens enfadem són reaccions que responen a la nostra condició animal genuïna.
Bé, he de dir que em secunda un company de feina amb coneixements profunds d'etologia que sembla que aplica els paràmetres de comportament dels primats per entendre reaccions que podrien resultar aparentment sorprenents de persones del seu entorn. I, pel que sembla, no li ha anat gens malament. Hi ha ben poques coses que surtin d'aquest esquema d'anàlisi.
Ens trobem en un món civilitzat, amb multitud de normes socials i que requereixen coneixements complexos i bones dosis autocontrol. Això està bé, però la nostra essència no deixa de ser animal. Negar-ho no només és absurd sinó que és ridícul. No hi ha res més patètic que veure un fonamentalista-intel·lectualoide perdre's pels instints més baixos. No passa res, de veritat, no cal avergonyir-se'n, com diu sarcàsticament un conegut meu 'a la vida tot es resumeix en 3 o 4 coses molt bàsiques'. A partir d'aquí la humanitat ha construit coses més excelses: principis morals, espirituals, polítics, religiosos...no pretenc pas dir que tot es resumeixi en aquestes 3 o 4 coses que tothom suposo que té al cap, però la seva concreció sempre hi ha estat sense cap mena de dubte condicionada. No tinc constància de cap doctrina, règim polític o religió que hagi negat la condició animal dels homes amb èxit. És més, molts l'han exacerbat: sinó com es pot entendre des d'un punt de vista moral i/o racional que tants milions de persones combreguessin amb el règim nazi. I em nego a creure, perquè no és cert, que la gran majoria fossin preses de l'opressió i de la por a les represalies.
Les relacions de poder, de parella, els comportaments grupals...res d'això es podria entendre sense la nostra condició animal intrínseca. Molts tenim la pretensió de ser millors persones, però no podem ser tant pedants com per negar el pes d'instints tant bàsics com la por, el desig, l'agressivitat, etc. Precisament per gestionar millor les nostres emocions i les de qui ens envolten cal tenir-ho ben present.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Que venen els russos!


L'oferta de la petrolera russa Lukoil pel 30% de Repsol, lluny de ser un fet anecdòtic, esdevé un senyal inequívoc de canvi de cicle. I si no és així, el tractament mediàtic ha estat aquest: el que a la pràctica acaba essent el mateix als ulls d'un món on les percepcions són cada vegada més importants que la pròpia realitat.

Hi ha molts aspectes interessants de l'oferta de la petrolera russa, i tots es resumeixen en el despropòsit en el que s'ha resumit les declaracions dels diversos representants del Govern Espanyol. Un despropòsit que és un símptoma evident de desconcert, un desconcert que ens indica que assistim a una nova etapa i unes noves situacions per les quals no hi ha respostes preparades. Haviem vist l'espectacle elèctric nazional i que això de l'energia semblava important, però tot va quedar entre espanyols, catalans i alemanys.

Curioses són, per exemple, les declaracions de ZP dient que, en el fons ' el control de Lukoil no es ruso sino de EEUU'. Hauria d'existir una màquina del temps per teletransportar ZP 20 anys enrera i ensenyar-li als seus companys de partit que a l'any 2008 des de la presidència del Govern estaria fent aquestes declaracions. No hauria estat gaire ben vist. A part d'aquesta frivolitat, la frase del President Espanyol amaga un important missatge implícit: el capital rus ens fa més por ja que el considerem un país de dubtosa tradició democràtica. Doncs crec que ens hi haurem d'anar acostumant: l'Informe Anual de l'OME d'aquest any ja ens informa quins països són els qui concentren les principals fonts de finançament davant d'aquest escenari de restricció creditícia. I no són precisament els paradisos de la participació ciutadana i la transparència política.

Complementant les declaracions del President Espanyol apareix l'imperturbable Ministre Solbes, que aquest cop sembla que vulgui ficar més llenya al foc. Ens diu que això del lliure mercat a Rússia doncs el que és lliure, el que es diu lliure no ho és. Si més no, no és lliure com el que s'entén a l'Estat Espanyol. Ostres! Això si que és greu: si la llibertat de mercat espanyola era pels companys de pupitre, la de Rússia millor no imaginar com és. En resum, Solbes sembla justificar veladament el nacionalisme econòmic insinuant que Lukoil actua amb mandats d'estat.

Per acabar d'adornar el sainet s'hi suma el Ministre Sebastian que, a la seva poca credibilitat com a Ministre d'Indústria se li afegeix un fons de càmera amb les muñecas de Famosa. No tinc res en contra la rica indústria de la joguina valenciana, al contrari, però l'escenari no acompanyava per fer una declaració de fermesa institucional. Ens diu que 'Repsol seguirá siendo española'. Algú se n'adona que això no es pot prometre i, al cap de poc, acaba d'adornar el ridícul: 'almenys es garantirà que els directius siguin espanyols'. Sense comentaris.

Aquest post no és per criticar el Govern Espanyol encara que ho sembli i sempre vingui de gust. Qui estigui lliure de ficar els peus a la galleda que no envii més notes de premsa ni faci més declaracions. Però si que demostra que ens trobem davant d'un nou fenomen que plantegen moltes preguntes encara sense resposta: com governaran la globalització els emergents de poca tradició democràtica però amb més liquiditat que ningú (Rússia, Emirats, Xina, etc.), té sentit o és possible el nacionalisme econòmic quan hi ha sequera creditícia, quin és l'espai de Catalunya a aquest nou món ? De moment, faríem bé més enllà de fílies i fòbies, d'assegurar que no caigués en aquest dominó la fitxa catalana de Gas Natural. Suposo que encara tardarem una mica els catalanets a adonar-nos que Catalunya no pot badar i menys en aquest món de gegants que es desperten.

dijous, 20 de novembre de 2008

FinançaQUÈ? Crisi, crisi i més crisi

Em fixo en el baròmetre del CEO del mes de novembre i observo com reflecteix l'estat d'ànim de molts catalans: gairebé la meitat dels enquestats considera que el problema més important està relacionat amb la crisi - ja sigui l'atur o el funcionament de l'economia - . Només 1 de cada 20 catalans considera que el problema més important és el finançament de Catalunya, fet que demostra que aquest tema ha passat a ser poc més que una frivolitat. No sembla que les perspectives econòmiques siguin gaire bones i, per tant, fa tota la pinta que les problemàtiques derivades de la situació econòmica continuaran al capdamunt del rànquing de preocupacions, seguides de prop probablement pel fenomen de la immigració, que preocuparà més en la mesura que augmentin els índexs d'atur.

Un panorama que fixa una agenda política no gaire favorable als interessos de Catalunya: quan la majoria s'ha d'apretar el cinturó les veleitats nacionalistes passen a un segon terme. I ens agradi o no, així es com interpreten encara molts catalans la demanda d'un finançament just. És una època d'emergència en que sobraran polítics que plantegin problemes i en faltaran que ofereixin solucions. En aquest teatre de la negociació Catalunya-Espanya, ZP - afavorit per les circumstàncies - ha estat prou hàbil per situar en l'opinió pública als polítics catalans com els que plantegen problemes i poques solucions. Un handicap seriós per a inciar una negociació. Mentrestant, ZP va plantejant paquets de mesures anticrisi de tall populista amanides d'alguna que altre invasió competencial. Ell sap i se n'aprofita que, com deia aquell grup espanyol dels 80 són 'Malos Tiempos para la Lírica'.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Cava i cocaïna

El passat dissabte al vespre vaig fer una petita festa per celebrar el meu pas a la trentena. M'hagués agradat poder convidar més gent però la meva memòria i el meu pressupost no m'ho van permetre. La veritat és que vaig passar una estona molt agradable amb la companyia de molta gent a la que estimo i aprecio. Entre copa de vi i copa de cava la conversa fluia ràpid i les hores van passar volant.
Cap allà a les 2 de la matinada, quan ja quedàvem quatre gats, va aparèixer per sorpresa algú que no havia convidat. És un noi que farà els 30 l'any que ve i amb qui havíem compartit al mateix agrupament anys d'escoltisme. Al seu segon any de pioner va deixar el cau perquè sortir a la discoteca era en aquells moments més interessant per ell que anar al cau o d'excursió. Fa anys que està enganxat a la cocaïna, com ell mateix reconeix i està inhabilitat per treballar perquè li han diagnosticat un trastorn mental. Viu a casa els seus pares i no es veu capaç de sortir-se'n. Amb l'eufòria del cava vaig intentar argumentar-li que la força de voluntat és capaç d'això i molt més, però les meves proclames no van tenir una acceptació gaire entusiasta. Sóc conscient que el problema de la drogaaddicció és més complicat com per resoldre-ho amb un 'endavant, tu pots'.
El seu aspecte físic és lamentable però el seu conformisme hiperrealista encara era més impactant. Reconeix que els problemes se'ls ha buscat ell mateix però veu tant difícil sortir-se'n que ni ho pensa intentar. Potser és veritat el que li deia un amic meu que també el coneix i que estava a la mateixa festa: 'el que potser et passa és que et fa por viure d'una manera que no coneixes, t'és més fàcil seguir enganxat que intentar de tenir una vida més normal'. Potser si que de vegades ens és més còmode pensar que estem predestinats, que tenim un pilot automàtic que en el cas del meu amic va guiat per la droga. Cadascú al seu nivell i amb les seves circumstàncies, però el cert és que sovint espanta saber que som nosaltres els que decidim dia a dia la vida que volem viure: de què treballem, com vivim, amb qui estem, de què ens preocupem o què permetem que ens facin. El victimisme, el conformisme o el pessimisme sovint són reaccions de por a ser realment lliures.
En tot cas, el meu amic d'infància no estava condemnat a ser un addicte a la cocaïna, o si més no no ho semblava. Mai va tenir un caràcter gaire fort però tampoc conflictiu, i cap trauma familiar ni sentimental semblava poder fer preveure aquesta deriva. D'una família humil i treballadora que li ha donat tot, potser de vegades massa. Per molta gent la vida és molt dura, però potser de vegades les coses són més senzilles i convindria recordar-nos que molts tenim la sort de decidir cada dia com volem viure la nostra vida.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Traspassant la barrera dels 30...

Demà faig 30 anys. No sóc especialment fetitxista ni crec que et canviin especialment la vida. De fet no tinc un caràcter pel que crec que pensi que recordaré amb especial nostàlgia la meva vintena...sempre he pensat - i no em feu dir el perquè - que l'època més feliç de la meva vida serà al voltant dels 40...
Suposo que és una deducció lògica coneixent el meu propi caràcter: no crec que en el meu cas es puguin associar els termes joventut amb inconsiència. Des de que tenia ús de raó he tingut un profund - i de vegades incòmode - sentit de la responsabilitat. El que tenen aquestes fites singulars com els 30 anys, com em comentaven alguns companys de feina, és que són una excusa per fer un balanç de la teva vida.
Amb pocs anyets per mi va ser clau apuntar-me en un Agrupament Escolta. Jo sóc agnòstic, però si tinc alguna religió aquesta és la Llei Escolta. Es diu que d'escolta se n'és tota la vida, i per mi veritablement és així. Aprendre a treballar en grup, a compartir, a descobrir el valor de la responsabilitat i les virtuts del lideratge, com resoldre conflictes, etc. ho he après - millor o pitjor - a través de l'escoltisme.
Sempre m'ha interessat la política però el meu esperit pragmàtic i el consell familiar em van dirigir sàviament cap a l'economia. Crec que més que coneixements m'ha facilitat una forma de pensar, una forma de raonar: que no és ni la de l'enginyer, ni la del politòleg ni la del sociòleg. Un dia vaig llegir a algun lloc que als economistes els definien com a científics socials. Una definició un pèl pedant però bastant exacte: una gent que intenta sistematitzar quelcom irracional. Bé, la meva especialitat i la meva passió, que és la economia pública, és una mica això.
Aquesta especialitat i bona part dels meus esforços els he posat de ben jove al servei d'una causa política. Les causes polítiques semblen cotitzar totes a la baixa, però creieu-me que hi ha poques satisfaccions més grans que les de treballar per allò que creus. Molts ho fan sense la necessitat d'implicar-se políticament, però jo he optat per fer-ho. Amb tot el que comporta: tot. A la vida val la pena intentar ser coherent i apostar per que creus. No sempre és fàcil, però si molt més gratificant.
Molt abocat a la feina. Massa, alguns dirien. És el que tinc ganes de fer i tinc el privilegi de treballar en una cosa que no només m'agrada, sinó que m'apassiona. Probablement ja tindré l'ocasió i les ganes de viure-la d'una altra manera amb el pas dels anys. Ara com ara, si més no puc dir que tinc la sort de poder il·lusionar-me amb el que em depara el futur i no lamentar-me pel que encara no he fet en els meus primers 30 anys de vida. Esperem que duri!

divendres, 7 de novembre de 2008

Radiografia política en 10 segons


Aquesta nit estava xafardejant el blog d'un dels co-participants en una xerrada en la qual he de participar demà (a hores d'ara ja avui) sobre la vigència de les classes socials i he descobert que hi tenia penjat un test molt interessant. Es tracta d'un qüestionari de tant sols 10 preguntes que t'ubica políticament dins d'un mapa. Tot i l'aparent simplicitat del qüestionari, et situa en dos eixos que són fonamentals per definir políticament a qualsevol persona i que sovint es confonen. Les preguntes es divideixen en dos blocs: t'has de posicionar sobre aspectes econòmics per una banda, i sobre aspectes de posicionament personal per l'altre.
Les deu respostes (a favor, en contra o dubtós) et situen en 5 quadrants: com a llibertari (favorable a l'extrema llibertat personal i econòmica), liberal (poc o moderadament favorable a la llibertat econòmica però més favorable a la llibertat individual), conservador (molt favorable a la llibertat de mercat però menys a les llibertats individuals), estatalista (poc favorable a les llibertats individuals i econòmiques) o bé centrista. Simplificar sempre és perillós però quan es fa amb l'audàcia i la capacitat de síntesi d'aquest qüestionari demostra una extrema intel·ligència. Amb 10 preguntes podem entendre, per exemple, que es pot ser d'esquerres i de dretes de diverses maneres. El meu posicionament el mostra el punt vermell del mapa. No vols saber quin és el teu ?

dimecres, 5 de novembre de 2008

Obama: un nou món, una nova forma de governar



Suposo que molta gent parlarà - encara més - del fenomen Obama aquests dies, però la veritat és que tot i mirant de no caure excessivament en els tòpics, no em puc estar de fer-ho també. La victòria d'Obama no és d'especial transcendència només perquè sigui el primer president negre dels EE.UU. ni perquè il·lustri el somni americà, ni perquè tingui una història personal multicultural. Barack Obama ja és una icona del s.XXI perquè lidera una nova forma de fer política. Una política moderna que fa servir nous codis, noves formes de comunicar-se i nous eixos discursius. Al meu entendre, Zapatero i Sarkozy - cadascun a la seva manera - són precedents en aquest sentit tot i que per raons diverses no han tingut la mateixa repercussió. Aquesta nova forma de fer política coincideix amb un panorama internacional convuls no només per la crisi financera sinó pel replantejament de quins són els nous lideratges. Se n'escriurà molt i probablement per gent molt més entesa que no pas jo, però quins són els elements que fan del fenomen Obama molt més que una moda ?

1. Una nova forma de fer política més basada en la credibilitat originada d'uns valors i d'unes conviccions personals - que comencen per la seva família i la seva manera de viure - i menys basada en dogmes ideològics.

2. Aquesta credibilitat basada en conviccions internes a la vegada va acompanyada d'un discurs més directe, menys impostat que, sense caure en el populisme, pretén comunicar emocions. La implicació personal del votant passa de buscar la 'menys pitjor de les opcions polítiques' (com fa tothom que pretén 'viatjar cap al centre') a fer vibrar l'elector amb una 'proposta diferent'. Aquest és el missatge que Obama pretenia fer arribar 'from coast to coast'.

3. Nous lideratges per una societat en xarxa. Avui en dia gairebé qualsevol persona té accés a una quantitat ingent d'informació. Això comporta la fi dels lideratges messiànics i comunicació política unidireccional. El polític difícilment serà qui marqui el rumb, sinó el qui interpreti una societat cada vegada més complexa. La frase ' potser no seré el millor president però prometo escoltar-vos' que pronunciar en l'últim dia de campanya és molt il·lustrativa en aquest sentit.

4. Aquest nou lideratge també s'ha d'interpretar en clau internacional. EE.UU. ja no podran - ni probablement voldran - ser el 'xèrif' del món sinó que hauran de jugar un paper molt diferent. Obama té el repte, i crec que l'afrontarà, de construir nous instruments de governança mundial que cada vegada són més necessaris. Potser els EE.UU. ja no podran assumir lideratges de caràcter autoritari però si són els únics per encapçalar aquest procés: quin país occidental s'hi resistirà si EE.UU. són els primers que canvien la manera de concebre la política exterior ?

Ara bé, també cal ser prudents. Obama s'ha d'enfrontar amb un joc d'interessos creuats complexes i no estarà dibuixant en una fulla en blanc. Cal veure com el seu discurs es fa operatiu. Però jo hi tinc grans esperances perquè estic segur que els canvis no vindran tant pel QUÈ fa sinó el COM ho farà. I els canvis en les formes són molt més poderosos del que molts es pensen...

diumenge, 2 de novembre de 2008

Crisi...de valors?


En una entrada anterior ja vaig recordar les analogies que alguns articulsites de casa nostra feien de la crisi - més concretament de la restricció de crèdit - amb un empobriment general de l'entorn social. Està clar que en època d'escassetat les misèries no només són econòmiques sinó que fonamentalment són humanes. Conceptes com dignitat, honor, principis o valors són més flexibles quan comencem a baixar esglaons a la piràmide de Maslow. I la veritat és que qui es queda a l'atur amb persones al seu càrrec i una hipoteca per pagar suposo que els baixa apressadament els esglaons.

Per tant és fàcil que en època de crisi, en la que molts fonaments trontollen, ens abriguem en el que difícilment desapareixerà. En el terreny dels valors, per tant, en els valors de sempre. És una resposta humanament comprensible i políticament tàctica. Són reflexions que suposo que molts hem fet arran d'escoltar la conferència de Joan Puigcercós 'una mirada republicana als valors'. De fet, alguns polítics ja han tret certa rendibilitat de rememorar molts valors que semblaven oblidats: Sarkozy n'és potser l'exemple més clar (llegiu en aquest sentit una bona entrada de Saül Gordillo). Tot i que cal recordar que Sarkozy actúa des de la dreta, per tots aquells que encara pensin que aquest fet és rellevant.
La pregunta és si, més enllà de trobar alguna explicació plausible i raonable d'aquesta radical reivindicació dels valors clàssics, hem d'anar més enllà. Jo crec que sí, que cal anar MOLT MÉS ENLLÀ. Com a Albert Castellanos vull participar en projectes de canvi, que crein nous espais, que ofereixin innovacions ideològiques i noves ofertes polítiques en uns momentes de desorientació econòmica i política tant a nivell nacional com internacional. No és fàcil, però per mi és una de les principals raons per participar en una proposta política. Buscar una posició central no vol dir fer el mateix que els altres. Cal oferir quelcom diferent per tenir èxit: una proposta original.
Crec modestament - i molt modestament perquè hi ha molta gent que coneix Esquerra millor que jo - que si alguna cosa defineix el nostre partit és que és una proposta política de canvi. Crec que molts dels qui en formem part acceptem més fàcilment el liberalisme - de fet, el republicanisme té una forta component liberal - que el conservadurisme. El conservadurisme implica continuar amb els esquemes de vida tradicional. Avui en dia un posicionament conservador pot ser reconfortant, però no deixa de ser suïcida. L'entorn canvia - internet, immigració,... - i potser és millor dedicar-nos a buscar solucions que a mantenir una manera de ser catalans que ara ja forma part del passat com l'estampa que acabo de rescatar d'internet (quina paradoxa !) i que us mostro a la dreta de l'entrada.
Per tant, si ens hem de posar a buscar referents polítics internacionals, abans Obama que Sarkozy. Potser si que Obama és en gran part fum i expectatives incertes, però almenys ens fa somiar en un altre món, en una altra manera de fer política. Això és pel que vull lluitar.

divendres, 31 d’octubre de 2008

Gary Hamel i el poder de la passió

El passat dimarts 28 d'octubre vam celebrar interACC1Ó amb un èxit notable: per l'assistència - amb més de 3.000 empreses - i per la grandíssima acceptació del format de l'acte, que va aconseguir el complex objectiu d'esdevenir un punt de trobada i d'intercanvi de coneixement útil, efectiu i dinàmic. A banda de la presentació del nostre Pla d'ACC1Ó 2009-2013, la jornada fou protagonitzada per una gran conferència del gurú americà del management Gary Hamel. La veritat és que em va sorprendre molt positivament. A part de tenir la sort de poder-lo acompanyar per la seva fugaç però intensa presència per interACC1Ó (foto) encara vaig tenir la sort de poder-lo escoltar en directe.
Em va sorprendre positivament la seva austeritat, senzillesa i professionalitat però encara em van agradar molt més les idees que va exposar. Gary Hamel va parlar de nous models de management, però al meu entendre el seu missatge va molt més enllà. Ens va dir que qualsevol organització s'ha de fer mereixedora dels 'regals' (gifts) de la gent que hi treballa: la creativitat, la iniciativa i la passió que hi posa en la seva feina. Són valors afegits que només es poden aconseguir de forma voluntària, a dìferència de l'obediència o certa capacitat intel·lectual que, com va dir provocativament, les trobem en qualsevol gos Cocker spaniel. o l'intel·lecte. La democratització en la presa de decisions, la transparència i l'autonomia responsable apareixen com a vectors del future management. Tot plegat per aconseguir una major involucració de la gent amb els projectes pels que treballa, per passar del lideratge autoritari o messiànic - que com va dir 'porta a la bancarrota!' - a lideratges naturals que són capaços de canalitzar el millor de cadascú.

Quan Gary Hamel baixava per l'ascensor per agafar el cotxe cap a l'aeroport un assistent a la jornada li va espetar: 'Mr Hamel, I've been teaching your books for many years. Your theories only have a problem: they're extremely difficult to apply'. És cert, no són fàcils de portar a la pràctica: normalment exigiríem que els nostres caps facin més cas a Hamel però en canvi és fàcil que trobem excuses per no fer-ho millor amb els nostres equips. A part de referenciar positivament les tesis de Richard Florida - que també és un gran què ! - Hamel ens dóna un missatge d'esperança, d'optimisme. La gestió d'equips, persones i projectes no és una qüestió de 'suma 0': les persones som complexes, imperfectes, però també estem disposats a donar el millor de nosaltres mateixos si trobem l'entorn i la motivació adequada. He decidit, doncs, que vull aixecar-me cada dia pensant que he de treure el millor de les persones amb les quals treballo. Ja ho intentava, però ara encara ho intentaré amb més intensitat.

Hi ha qui diu que les seves teories ja no estan de moda. Jo crec que són plenament vigents mentre hi hagi gent desmotivada, funcionaments burocràtics i rutines absurdes. I, què voleu que us digui: són teories que em mereixen molt més respecte perquè qui ho defensava em va semblar una persona íntegre i coherent. I avui en dia, això és molt d'agrair.

divendres, 24 d’octubre de 2008

1 any en ACC1Ó


Avui estic corregint notes i discursos de cara a l'acte d'interACC1Ó del proper 28 d'octubre, en el qual presentarem el Pla d'ACC1Ó 2009-2013, la nova agència de suport a l'empresa catalana i resultat de la integració del CIDEM i del COPCA. He gravat els documents en els quals havia de treballar en un USB i a l'hora d'obrir el document de les notes per a l'obertura del lliurament de Diplomes al Programa Microempresa m'he confós d'arxiu i obert el de l'any anterior, que tenia gravat al mateix USB. L'any anterior aquests diplomes es varen entregar a la última Setmana de la Internacionalització del COPCA i aquest any ja ho farem en la primera edició del que serà el major punt de trobada de l'empresa catalana dels pròxims anys: InterACC1Ó.


A la vida són petites coincidències com aquestes les que et fan mirar el camí recorregut i les coses que han passat amb una certa distància. Com quan trobes la factura d'aquell restaurant on t'ho vas passar tant bé o la foto d'aquelles vacances d'estiu de fa 6 anys. En definitiva, les que m'impulsen a fer una entrada al bloc a aquestes hores de la nit amb feina encara per fer. Durant aquest any han passat moltes coses: alegries, disgustos, moments baixos i moments alts. Però sobretot, la sensació d'haver posat el millor de mi en un projecte que, gràcies a l'esforç de molta gent i sobretot d'aquella en la que més confio, comença a treure el caparró. Ho haurem fet millor o pitjor però sinó hagués estat per moltes i molts que hi hem ficat un parell d'ovaris o un parell de collons, avui no seriem aquí.


Tot i que el cansament també pesa, em pesa encara més la satisfacció de tenir la sensació que sóc millor professional i millor persona que fa un any. I que, malgrat tot, la il·lusió i les ganes per un nou projectes ha guanyat la partida a la inèrcia i l'escepticisme. Un projecte que estic segur que encara sumarà molts més adeptes tot i els núvols cada vegada més negres i espessos de la crisi. És el que passa quan t'impliques a fons en qualsevol projecte: per bé o per mal, tot acaba essent quelcom personal. Per alguns és difícil viure d'una altre manera encara que sovint ens porti disgustos.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Periodisme catastrofista

Aquests dies assisteixo horroritzat al tractament que fan molts mitjans de comunicació de la crisi econòmica i les seves variants. Entre el cofoïsme o amagar molts drames humans que s'amaguen darrera qualsevol ERO i el catastrofisme irresponsable n'hi ha un bon tros. Hem passat d'una època en la que semblava que la paraula crisi era tabú a un moment en la que sembla que s'estigui esperant el cataclisme mundial

El món del periodisme sempre tendeix a buscar els extrems: suposo que és per a cridar més l'atenció i aconseguir fets més 'noticiables'. Ara bé, molts sembla que no sapiguen o no els importi saber que el tracatament que en fan no és neutral: és a dir, que ells mateixos també estan inflant el monstre. Que consti que no vull matar al missatger, però si que caldria que també fos conscient dels seus actes.
Especialment quan són notícies amb noms i cognoms. Per exemple, aquest cap de setmana un diari dels 'serios' publicava a la seva portada d'economia la situació compromesa del banc ING. Avui ha sortit per les notícies que, com era previsible, les seves centraletes han estat colapsades pels seus clients demanant garanties sobre els seus estalvis. Encara sort que no han decidit retirar-los massivament, perquè sinó probablement si que hagués acabat malament el banc. Però no per la seva situació financera original, sinó per haver sofert les conseqüènceis d'una pèrdua de confiança generalitzada per part dels seus clients. S'ha de dir que els informatius d'avui han relativitzat i han llançat un missatge de tranquilitat als seus clients - és d'imaginar que a resposta d'una petició desesperada per part de l'entitat financera -.
La crisi porta conseqüències desagradables i cal que tots en siguem ben conscients. Ser conscients, per exemple, que no tothom es pot valer amb les mateixes armes: feina, estudis, família, estalvis, etc. N'hi ha que compten amb ben poca cosa, per no dir res. Ara bé, a la vegada que els mitjans poden fer una gran tasca fent-nos coneixedors i sensibles davant d'aquestes realitats, també cal que actuin amb una dosi de responsabilitat. L'economia també és qüestió d'expectatives i si alimentem l'expectativa recessiva probablement ajudarem a que les coses vagin cada vegada pitjor. Especialment quan tractem d'entitats i empreses concretes que fonamenten gran part del seu negoci en la confiança dels seus clients. La confiança costa molt de guanyar, el pànic és relativament fàcil d'extendre...

divendres, 17 d’octubre de 2008

Crisi i immobilisme

L'actual situació de crisi porta a replantejar-nos no només el nostre model de creixement econòmic, sinó que pot comportar el replantejament vital i professional de moltes persones. No vull entrar en el tòpic suat del significat de la paraula 'crisi' en xinès - per a qui, sorprenentment, encara no ho hagi sentit mai vol dir 'perill' però 'oportunitat' a la vegada - però el cert és que són situacions que ens impulsen al canvi. Per tant, la situació de crisi posa en evidència la nostra capacitat - com a societat i com a individus - a adaptar-nos als canvis o nous entorns.

Crec fermament que la nostra capacitat d'adaptació al canvi és manifestament millorable. No només ho crec si no que ho evidencien enquestes com les que veieu aquí: la propensió a la mobilitat laboral a l'estranger, per exemple, és sensiblement més baixa a l'Estat Espanyol que a altres estats de la UE. Només ens supera França en immobilisme geogràfic laboral. Tinc els meus dubtes que a Catalunya, on sempre presumim d'un perfil estadístic més europeu, les dades mostressin una major propensió a la mobilitat. Encara queda molta gent de la nostra generació - nascuts entre els anys 70 i 80 - que tot i haver cursat erasmus o haver fet cursos a l'estranger es mostren refractaris a canviar de lloc de feina o de ciutat de residència i, fins i tot, aspiren a tenir la mateixa feina durant tota la vida. El que és pitjor: es confon demagògicament i de forma miop l'immobilisme laboral amb la qualitat de l'ocupació. Els més optimistes afirmen, com així ho mostren moltes enquestes i l'experiència de gairebé tothom qui ha viatjat una mica, que part d'aquest immobilisme es deu a que 'aquí es viu molt bé...'.

Malgrat tot, el panorama no és particularment esperançador davant d'un món en el que cada vegada serà més important adaptar-se als canvis ja que aquests seran probablement cada vegada més intensos i freqüents. Certes actituds vitals afegeixen més llenya al foc: la propensió indiscriminada i inercial al 'matrimoni amb fills' (o 'parella de fet amb hipoteca conjunta' pels progressistes) que molts joves entenen encara com a única opció de vida vàlida; o la cultura arraigada a la propietat i/o a 'deixar una bona herència als fills' configuren una actitud social immobilista certament preocupant. La crisi actual ens demostra que potser hagués valgut la pena invertir una major proporció dels nostres estalvis en formació i menor en totxo.
És normal que en nacions sense Estat com Catalunya aquest discurs típicament liberal i desarrelat no es vegi amb tants bons ulls ja que la cultura de la mobilitat comporta certs efectes secundaris d'especial transcendència per la nostra política lingüística, cultural, etc. Però, desenganyem-nos, si plantegem la nostra identitat amb mentalitat defensiva i/o localista estem perduts.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Mediocritat i llenguatge políticament correcte

Sovint en política assumir riscos surt massa car o bé les noves idees van escasses. Hi ha qui pensa que en política es pot fer tot menys el ridícul. Amb tot els respectes pel President Tarradellas, jo penso que hi ha un tipus de polític pitjor que el que fa el ridícul: el polític mediocre. El polític mediocre mai fa el ridícul perquè mai arrisca ja que rarament té alguna cosa a oferir. Un polític que mai té res a oferir és el més trist dels polítics que, per definició, haurien de voler canviar el seu entorn. Sense necessitat d'arribar a la síndrome Miss Sunshine, em quedo mil vegades amb un polític que de tant en tant s'arrisca a fer el ridícul que amb un polític mediocre.

La mediocritat política se sent còmode en marcs conceptuals preestablerts i s'abriga còmodament en el llenguatge políticament correcte que, per definició, és el més conservador dels llenguatges. El llenguatge políticament correcte és un refugi tant segur que sovint, ni els que l'utilitzen, saben molt bé el què vol dir ni d'on ve la suposada bondat intrínseca del que estan dient.
Últimament un dels conceptes que ha passat a formar part de la categoria políticament correcta és el de 'la unitat'. Si bé és cert que el tacticisme i l'oportunisme dels partits catalans va resultar funest en la negociació estatutària, cal apostar totes les nostres cartes a la unitat ? A mi em sembla bé com a sistema de minimització de riscos davant la negociació d'un nou finançament per a Catalunya, però no com a solució universal. Un suïcidi col·lectiu també és unitari i no per això és forçosament bo.
També podríem trobar altres expressions políticament correctes de les quals el 90% de les vegades que les utilitzem estic segur que no sabem exactament a què ens estem referint. En economia en tenim exemples força divertits: 'activitats d'alt valor afegit', 'competitivitat', 'innovació' o 'talent' són termes que es perden sovint en les nostres converses entre l'alegria de l'ambigüitat i l'estètica verbal.
Trenquem una llança a favor, doncs, de tots els polítics que s'exposen a la crítica pública per fugir del que se suposa que és políticament correcte. Són els qui ajuden a crear nous marcs conceptuals i connecten més sovint i més directament amb el sentir de la gent. Al meu entendre, aquests són els veritables polítics de raça.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Sociologia 2.0



Aquest estiu vaig entrar de ple en el món 2.0, estrenant aquest bloc i entrant en una de les xarxes socials de més èxit (Facebook). Jo sempre havia estat una mica reaci a admirar el món de la tecnologia 2.0 i a considerar seriosament les potencialitats de la interactivitat i de les relacions en xarxa, però he d'admetre que estic canviant diamatralment d'opinió. Les xarxes socials i el món dels blogs, certament no tenen vida pròpia, però plasmen una realitat que fins ara només s'havia mantingut en el terreny de les relacions informals. Per dir-ho d'una altra manera, s'han informatitzat i documentat les relacions socials que fins ara ja existien.
Per algú altre potser això és un fet trivial, però qualsevol que tingui aquella mínima sensibilitat, mig inquieta mig obsessiva, d'investigador com la que considero que tinc jo, aquest és un terreny verge amplíssim per a un nou camp d'estudi sociològic i/o polític. Xarxes socials com la que pot ser Facebook, a part de revolucionar el camp del marketing o la comunicació fent possible concebre els missatges publicaitaris de manera molt més personalitzada i directa i, per tant, més efectiva, obre una porta a la investigació social. Superant les salvetats de la Llei de Protecció de Dades, aquestes xarxes socials ofereixen respostes a preguntes fins ara només possibles de respondre a través de costoses enquestes:

Quin suport tenen segons quins moviments, declaracions o actes públics ? Fins ara era difícil o costós de saber, però ara amb dos 'clicks' pots crear una causa i anar reclutant adeptes a cost 0. Per exemple, aquest mateix juliol per aquest mètode uns 7.600 catalans van aconseguir que el Facebook es traduís al català - ara ja més de 19.000 - ... visca el poder dels prosumers!
Quins partits polítics mantenen més transversalitats ? Les relacions no-formals i les amistats compartides sovint són més importants del que semblen per garantir l'estabilitat d'un pacte o d'un Govern. Sense necessitat de concretar ni d'estudiar-ho amb detall un pot fer fàcilment aquest experiment amb les amistats compartides entre els seus amics o coneguts. Un debat que fins ara s'hagués mantingut en una mera conversa de cafè.
Quines sectors professionals són més 'permeables' a segons quines propostes o representants polítics ? Un altre dels exemples que mostra l'infinit camp per recórrer que ens deixen aquestes noves xarxes socials...
Xarxes socials com el Facebook són un bon camp de treball en la mesura que són una plataforma en la que es formalitzen les preferències i les xarxes que tenim cadascú de nosaltres. Probablement un dels problemes del futur serà protegir el dret a la intimitat d'aquests espais davant de la temptació que representa per tots aquells disposats a vendre'ns productes, serveis o propostes polítiques,...

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Equilibris complexos

Per als cagadubtes com jo, la vida està plena d'equilibris complexos on mai estàs ni prou satisfet ni, per descomptat, prou tranquil. Quan has cobert o estàs satisfet en un aspecte de la teva vida, la meva reacció espontània és mirar el que has pogut deixar enrera o del que no has tingut prou cura per veure si pesa més que la part positiva de la balança i contrastar si has pres una bona decisió. Com a pràctica esporàdica pot ser fins i tot sana, però la seva pràctica habitual us asseguro que és del tot malaltissa. És la sensació del fals funambulista, en la que només ell creu que caurà al buit si fa un pas en fals.

La realitat és que a la vida hi ha pocs passos en fals: n'hi ha que et fan més o menys feliç. I una de les claus per ser-ho més és precisament viure més amb el cor i no tant amb el cap. A les persones com jo ens convé sentir sovint que només es viu una vegada i que els segons, minuts, dies i moments perduts ja mai tornaran.
No obstant, independentment del meu 'cagadubtisme', és cert que tots estem sotmesos a alguns equilibris dels quals es difícil sortir-ne ben parat. Us en poso alguns exemples en els que segur, que en alguns d'ells, us hi sentiu identificats...
Com ser menys vulnerable al teu entorn sense converir-te en un cínic ?
No pots afectar-te per tot el que passa al teu voltant, ni implicar-te en totes les causes que consideres justes però costa ser selectiu i no arribar simplement a tirar-t'ho tot a l'esquena.
Com ser tolerant i alhora fer-te respectar ? Acceptar les crítiques és un exercici sà, fins i tot encaixar les bromes dels pretesament 'graciosos' però, no em direu que no costa trobr el límit a partir del qual aquestes ja no fan gràcia o et poden faltar al respecte. I no val imaginar-vos com reaccionarieu davant d'una situació de plena serenitat, ja que no acostuma a ser representativa...
Com viure la teva vida pensant en tu i no sentir-te un egoïsta ? El sentiment de culpabilitat és com una ombra que ens persegueix sempre, tot i que depèn de per qui és més o menys allargada. Perquè ens repetim tantes vegades que 'he de pensar més en mi' i no podem deslliurar-nos d'una certa mala consciència quan realment ho estem fent ?
Com trobar l'equilibiri entre l'honestedat i l'oportunisme ? Hi ha molts moments en que se'ns presenta en aquella dècima de segon aquell dubte entre dir el que pensem o callar per no complicar-nos la vida o fer-nos-la més fàcil. La suma d'aquestes decisions al llarg de la vida va decantant-nos cap a un cantó de la balança o un altre: cadascú es coneix el seu equilibri...
Certament tothom té una concepció de l'equilibri diferent, aquell punt que el fa sentir més o menys bé o tranquil amb ell mateix. Al meu entendre el que importa no és tant on està aquest equilibri en cadascú de nosaltres sinó simplement tenir-lo. És a dir el fet que - si més no de tant en tant - ens fem aquestes preguntes. Això demostra que som persones. Que no som, com bé diu un molt bon amic meu, invertebrats.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Lliçons catalanes de Richard Florida

Richard Florida és actualment un dels experts amb més influència i reputació en competitivitat econòmica, tendències demogràfiques i innovació cultural i tecnològica. Ha introduït nous conceptes en la prospectiva global i les teories del creixement com la 'classe creativa' o les 'mega-regions'. Precisament aquest últim concepte és l'objecte d'un dels seus estudis de més impacte. En el seu estudi 'the Rise of the Mega Region' analitza quines són les mega-regions de major pes mundial a partir d'un mètode sorprenentment consistent: les emissions de llum nocturnes. Una d'aquestes mega-regions l'anomena 'Barcelona-Lyon'. Us sona ? Alguns l'anomenen EURAM, altres Arc Mediterrani, una realitat econòmica gairebé coincident amb la realitat cultural - heterogènia, però realitat - dels Països Catalans. La mega-regió 'Barcelona-Lió' seria la 11a més important del món, agrupant a més de 25 milions de persones.

Per Florida, la creixent globalització i la mobilitat dels factors de producció pròpia del segle XXI ha fet que les fronteres perdessin gran la seva com a determinants del comportament econòmic internacional i que passéssim de la clàssica unitat d'Estat-nació a les mega-regions. Aquestes, conformades per grans ciutats i les seves àrees d'influència, són les que mostren major capacitat de concentrar talent, concentren el 66% de l'activitat econòmica i es on es genera el 85% de la innovació mundial. Sorprenentment, en un món en el que es redueixen les distàncies, sembla que l'activitat econòmica es tendeix a concentrar: pel que sembla, la innovació i el talent tenen comportaments acumulatius degut a les seves externalitats.

Quines lliçons en podria extreure Catalunya de l'estudi de Richard Florida? Entre d'altres qüestions, caldria preguntar-nos:

1- És proporcionada aquesta sensació de derrotisme i decadència econòmica que ens domina aquests últims anys ?

2- Perquè hem estat tant preocupats per l'AVE Barcelona-Madrid i ens hem oblidat tant ràpid d'un AVE pel corredor mediterrani ? Els catalans tenim una memòria de peix certament perillosa. Fins i tot el Caudillo se'n va adonar de la urgent necessitat de construir un eix mediterrani amb l'AP-7.

3- Com es justifica que Barcelona no tingui un aeroport amb connexions intercontinentals ?

4- Perquè no aprofitem les avantatges d'aquestes economies de concentració ? La marca Barcelona (no ens cal Woody Allen) té prou força per arrossegar, si cal, a tota una mega-regió en termes de creativitat.

5- Perquè no som més proactius en la política interregional europea per consolidar aquest espai a través de programes de cooperació interempresarials i transfronterers. Les dificultats no són poques, però des del Govern tenim l'obligació d'acostar aquests instruments a l'empresa. Des de que va marxar el President Maragall sembla que ningú hagi volgut agafar el testimoni...

Els falsos tòpics de la tecnocràcia

La meva feina actual i alguna de les coses que han passat al meu entorn últimament m'han alertat sobre els adeptes que guanya la concepció tecnocràtica del Govern. La tecnocràcia, ras i curt, defensa el govern dels més preparats, dels tècnics: els anomenats tecnòcrates. La concepció tecnocràtica sorgeix d'una idea originalment platònica, segons la qual la república idealment havia de ser governada per aquells que, amb unes dots innates, havien estat formats expressament per a desenvolupar aquestes funcions. Ara bé, fins i tot Plató debia ser conscient de l'abisme existent entre la teoria i la praxis diària.

Tots els no-tècnocrates - els tecnòcrates de l'Administració no compten perquè en són part interessada - als quals he sentit defensar la idea d'un govern tecnocràtic (que no meritocràtic!) són gent del camp de les ciències exactes amb una visió força infantil i primària de la política. La tecnocràcia, en el seu sentit més pur, a part de no estar sotmesa als controls d'una democràcia, planteja alguns dubtes seriosos en la seva aplicació: qui valora qui és el més ben preparat ? qui o com s'escull qui té dret a preparar-se per ser un tecnòcrata de govern ? Com aquestes podríem formular moltes preguntes de resposta difícilment satisfactòria.
Ara bé, l'ideal tecnocràtic de Govern, de la mateixa manera que el populisme, ha anat guanyant adeptes els últims anys no per les seves virtuts, sinó per la desafecció generada pel nostre sistema polític actual. Aquesta realitat ha anat consolidant un marc conceptual farcit de FALSOS TÒPICS que han acabat imposant-se, fins i tot, entre la classe política local (que és la que hauria de ser, a priori, menys favorable a la tecnocràcia). En podria enumerar molts, d'aquests tòpics, però només n'enumeraré una selecció de sis:
1. El polític no està preparat tècnicament
. La dicotomia creada entre el tècnic i el polític, com si no poguessin conviure en una mateixa persona, provoca el fals dilema d'haver d'optar per actuar políticament o tècnicament. Com si les decisions polítiques no haguessin de tenir un fonament tècnic.
2. El tecnòcrata és neutral. Aquest és probablement el més naive i a la vegada perillós dels tòpics. La condició de tècnic no polititzat crea una hipnòtica aureola de neutralitat, com si aquesta impedís tenir apriorismes ideològics o preferències personals més o menys confessables a l'hora de gestionar.
3. Les decisions polítiques responen a interessos obscurs i inconfessables. El concepte política, que, originalment hauria de ser la raó de l'interès públic i, per tant, una paraula de nobles connotacions, s'ha confós per partidisme i tracte de favor.
4. La pràctica política com a ciència oculta. La política, al ser l'art de gestionar emocions i voluntats, no es pot preveure, planificar o avaluar metòdicament i és el regne de la intuició i de la conversa de cafè. Una pràctica, per alguns, condemnada a l'amateurisme. Potser per conveniència...
5. El polític amb una ocupació alternativa és més vàlid
. Aquest tòpic és potser el més refinat i complex de tots i el que ha fustigat més el meu estimat partit. És el més complex i refinat perquè n'amaga un de més terrible: el polític de vocació és un inútil, no sap fer res més i per això s'ha dedicat a la política. No amago que algunes vegades pot ser cert, però generalitzar-ho no deixa de ser injust...
6. El polític més format és el més vàlid. Una variació de l'anterior que es basa en confondre una condició necessària per suficient. Per fer de polític cal estar format, però no n'hi ha prou. És com si d'aquesta manera volguéssim que el polític es 'fes perdonar' i es camuflés de tecnòcrata... Una de les millors respostes parlamentàries de l'ex-President Jordi Pujol la va fer a Raimon Obiols quan aquest era cap de l'oposició, quan li va recomanar un pèl displiscentment, com era habitual, quelcom per l'estil: 'llegeixi menys llibres i passegi's més pel carrer'.
No és tant o més terrible que tenir governants amb una preparació escassa, que el destí final dels nostres impostos sigui decidit (que no és el mateix que gestionat!) per persones sense cap tipus de compromís polític (que no és el mateix que afiliació!) declarat ? Ja no parlo de validació directa per les urnes. Penseu-hi bé. La resposta no és fàcil. I probablement tampoc és correcte conformar-se amb cap de les dues coses, sinó que ens cal prestigiar la nostra classe política: exigint-los una major preparació, però dignificant també públicament el valor de la seva tasca.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Perquè confio amb en Xavier Florensa?


Si algú ha tingut la paciència o ha estat tant avorrit de llegir els meus posts, o em coneix minimament, ja sap que les disputes internes del partit m'interessen més aviat poc, i de vegades fins i tot em deprimeixen. Com pot ser que dediquem tants esforços a disputes sense cap tipus de rendiment positiu extern ?
Ara bé, com recorda sovint el President del partit: 'la política, o la fas o te la fan'. Per tant, en l'elecció de la nova Presidència per la Federació de Barcelona he preferit apostar activament pel qui crec que és el millor candidat abans d'esperar que algú escollís per mi. Des de la primera vegada que el vaig conèixer, en Xavier Florensa em va semblar una persona de fiar, que es feia merèixer confiança. Un fet no gaire freqüent en la política actual. Ara bé, tot i que aquesta per molts és una percepció subjectiva, miraré de raonar-la. Perquè confio amb en Xavier Florensa ?

1. Perquè crec que és necessari un canvi a Esquerra Barcelona. Hem perdut suport electoral i no s'han assolit els objectius plantejats. No cal buscar culpables, però sí que cal renovar el projecte. Això vol dir noves cares i nous líders: en Xavier combina la il·lusió i l'experiència necessàries per encapçalar un canvi amb garanties.
2. Ens cal un candidat capaç de sumar voluntats. La capacitat de generar consens no s'improvitza ni es predica: es demostra. Com a regidor, en Xavier ha demostrat sobradament la capacitat de treballar generosament i lleialment en un equip de sensibilitats diverses.
3. Vull ser més d'Esquerra a Barcelona i menys d'Esquerra-Barcelona. Vull fer partit des de la capital del meu país i no perpetuar batalles estèrils. Hi ha massa feina per fer per perdre el temps construint contrapoders en un partit que cada troba més a faltar el suport de tots. Amb en Xavi, sé que hi ha una altra manera de ser d'Esquerra a Barcelona.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Nou president a la sectorial d'Economia

El proper dilluns 6 d'octubre, si tot va bé, l'Assamblea Sectorial de Política Econòmica i Financera ratificarà el nou president proposat per l'Executiva Nacional, l'Alfons Garcia. Per tant, deixaré voluntàriament aquest càrrec que he tingut l'honor de representar durant els últims anys.

És una decisió meditada, però sobretot sentida. Tot i que em considero i em consideren una persona eminentment cerebral, els que més em coneixen saben que m'escolto molt més el meu cor del que pugui semblar a l'hora de prendre segons quines decisions. Quan dic que 'ha estat un honor representar aquest càrrec' no utilitzo un eufemisme, sinó que ho dic amb tot el sentiment. Sento una gran responsabilitat i il·lusió barrejades quan amb els meus 26 anys m'escullen President d'una sectorial en la qual crec que el partit pot crear tant discurs i fer tanta feina. Em sento tremendament afortunat quan puc participar en primera línia de trinxera - encara que només sigui escollint la munició com diria en Josep Huguet - del pacte de l'Estatut al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 proposant, amb l'ajuda de l'Elisenda Paluzie, una esmena per desencallar l'acord sobre el títol de finançament entre CiU i PSC (encara que després no servís de gran cosa vist com va anar tot plegat...). Sóc l'home més feliç del món quan puc ajudar a l'actual President del meu partit, Joan Puigcercós, a construir el discurs econòmic al Congrés dels Diputats i participar -encara que sigui des de Barcelona i amb incursions puntuals a la Plaza de Oriente en la que em vaig enamorar de la Maria - en aquell ambient irrepetible de l'Esquerra dels 8 diputats a Madrid i conèixer dues de les persones amb el cor més gran del partit, encara que sovint se les linxi i se'ls hi atribueixin tots els mals: Joan Puig i Joan Tardà. La política, senyors, també és sentiment. O, sobretot, és sentiment: totes aquestes persones que he anomenat, entre d'altres, m'ho han ensenyat.
Pot sonar a despedida però no ho és. Simplement sento que cal passar pàgina, a banda de la necessitat de dedicar tots els meus esforços dels pròxims mesos en el projecte d'ACC1Ó, un embaràs massa treballat com per a que ara la llevadora tingui altres distraccions a l'hora del part. Pot sonar ridícul, però és una veu dins meu la que em diu que ara no és el moment de continuar assumint aquesta responsabilitat. Continuaré col·laborant òbviament amb la sectorial i el partit amb tot el que pugui i faci falta però ara des d'una altra perspectiva. Estic segur que l'Alfons farà molt bona feina: coneix perfectament el partit i el seu discurs econòmic, entre altres coses perquè ell n'és un dels principals artífexs. Com deia aquell: 'tot està per fer i tot és possible!'

dijous, 2 d’octubre de 2008

La síndrome Miss Sunshine



Avui em ve de gust parlar d'un altre tipus de síndrome: vaig parlar de la síndrome Xirinacs i avui parlaré de la síndrome Miss Sunshine. Si heu vist la pel·lícula 'la petita Miss Sunshine' (molt recomanable, per cert) entendreu ràpidament del que estic parlant però, per si de cas no l'heu vista, us en faré cinc cèntims. La petita Miss Sunshine és una nena que té l'aspiració de convertir-se en una reina de bellesa infantil local. Ella no és especialment agraciada però té una fè cega amb les seves possibilitats. La veritat és que és una original paròdia agredolça sobre els cànons estètics i l'acusat culte a la bellesa de la nostra societat.


Però, què entenc jo per 'la síndrome Miss Sunshine' ? Doncs la patologia que pateixen totes aquelles persones que, fruit d'una manca total de sentit del ridícul i una confiança cega en les seves possibilitats, s'exposen a situacions que les sobrepassen per totes bandes i, a més, creuen haver assolit l'èxit més rotund. És a dir, ingoren amb orgull el principi de Peters. La veritat és que en política és una síndrome molt extesa. Suposo que també és present en altres camps professionals, però dubto que hi hagi algun altre àmbit professional - el dels artistes, potser - on sigui més fèrtil.
La síndrome Miss Sunshine no és en si perillosa, però si contagiosa. És cert que sempre calen persones amb un cert grau de desvergonyiment que trenquin el gel o s'atreveixin a fer el que no ha fet ningú, però tot té un límit. En canvi, només fa falta un afectat o afectada per la síndrome Miss Sunshine en un col·lectiu per a provocar contagis en cadena entre els més desaprensius (que cada vegada són més), a la vegada que genera depressions existencials entre els més reflexius i ira incontrolada entre els més temperamentals.
L'afectat per la síndrome Miss Sunshine no corre perill sempre i quan estigui envoltat de persones amb criteri propi i mínimament centrat. Ara bé, si l'afectat/da gaudeix de cert reconeixment públic i/o social i no té ningú al seu costat que li faci veure que el concepte que té de si mateix és diamatralment oposat al de la majoria de persones que l'envolten, la síndrome pot derivar en comportaments esquisofrènics, paranoides o napoleònics. També és cert que sense líders afectats per la síndrome Miss Sunshine mai hi haurien hagut grans revolucions ni grans imperis; ara bé, també han portat uns quants col·lectius al deliri col·lectiu o al fracàs més rotund.
Conclusió: el sentit del ridicul és com la sal, cal trobar-hi el seu punt just (ho diu algú que el té exageradament alt!).