dimecres, 30 de juliol de 2008

Jo no sóc socialista, sóc republicà

Aquesta no és una declaració partidista, sinó ideològica. És cert que ni el socialisme ni el republicanisme no són ideologies exclusives de cap partit, però defineixen una manera d'entendre la política i la societat en la que vivim. Però de què estem parlant exactament quan ens referim a aquests dos conceptes ? Segons l'Enciclopèdia Catalana...


  • Socialisme: Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.

Segons Philip Pettit...

  • El Republicanisme defensa la idea de llibertat com a 'no dominació', no la idea de llibertat entesa com la 'no interferència' (a diferència del liberalisme). Segons Pettit, pot haver-hi dominació sense intervenció pública i pot haver-hi intervenció pública sense dominació. És precisament la intervenció pública que ha de garantir que no hi hagi dominació dels més poderosos que privi la llibertat de ningú i que, al mateix temps, es garanteixin les condicions socials perquè l'Estat no tingui un poder arbritrari dominant.

La principal raó per la qual no sóc socialista és perquè no crec en la igualtat com a valor absolut, al mateix temps que em declaro republicà perquè si que crec en la llibertat com a tal, especialment en els termes que la defineix Pettit. Des de quan és justa la igualtat ? Justícia i llibertat només són compatibles a partir d'una concepció d'igualtat d'oportunitats, i no des de l'igualitarisme finalista. Un conjunt de dones i homes lliures sempre s'han de poder valdre per si mateixos. Un conjunt de dones i homes iguals no sempre són forçosament lliures ni autosuficients.

Malgrat que en molts aspectes l'ideal original socialista hagi evolucionat, parteix d'una certa concepció de 'be col·lectiu' i d'apriorismes paternalistes per part de l'Estat que poden degenerar en situacions ben poc democràtiques. Acostumo a fugir dels qui intententen interpretar el sentiment del 'poble' o de la 'nació' perquè en la majoria dels casos pretenen manipular el sentiment de persones individuals, que haurien de ser el principal referent de qualsevol política.
La creixent complexitat de les nostres societats, on cada vegada hi prima més l'individualisme i més persones conviuen amb múltiples sentiments de pertinença (culturals, familiars, comunitaris, etc.), fa que el republicanisme recuperi més que mai la seva vigència. Paradoxes de la vida, mentre les joventuts del meu partit republicà (JERC) proclamen 'independència i socialisme', el partit socialista espanyol (PSOE), a través del seu Secretari General, s'apropia dels principals valors republicans a través de Philip Pettit.

Esquizofrènia catalana

Fa un temps que em poso especialment nerviós escoltant el tòpic que els catalans ens movem 'entre el seny i la rauxa'. La raó, a part de la meva tendència a l'enervament fàcil (interior, això si), la vaig trobar fa uns mesos després de fer una mica d'introspecció. Això del 'seny i la rauxa' és un eufemisme acomodatici per no dir que la majoria de catalanes i catalans som una colla d'esquizofrènics. Amb el màxim respecte per les persones afectades per aquest transtorn mental, em permeto utilitzar conscientment aquest terme en un sentit sociològic encara que sigui de forma hiperbòlica. Si alguna característica defineix a tots els esquizofrènics és la pèrdua de contacte amb la realitat i els deliris transitoris. Crec que, des del punt de vista nacional, molts encaixaríem perfectament en aquesta definició.
Com s'entén sinó que després del caos de rodalies i de les apagades el partit de Govern a l'Estat aconseguís el millor resultat de la seva història ? Com s'entén que sortíssim centenars de milers de ciutadans al carrer a defensar un Estatut aprovat pel nostre Parlament i que mesos més tard n'aprovéssim un de clarament retallat per una claríssima majoria ? Com s'entén que semblava que la so called societat civil (quina ràbia de concepte, per cert!) hagués d'encadenar-se al IESE per un aeroport intercontinental i que al cap d'una setmana ningú en tornés a parlar ?
Algú ho podria atribuir a una hipocresia catalana pròpia de 'Laura a la ciutat dels Sants', però no només és això. Ens agrada creure'ns realitats virtuals i fictícies i quan algú s'atraveix a dir les coses pel seu nom el titllem de feixista, radical-extremista o catastrofista en funció de l'ocasio i/o la conveniència. Ens defineix millor Montserrat Roig en una de les seves principals obres: 'digues que m'estimes encara que sigui mentida'. Crec que Zapatero es devia llegir el llibre - o el títol si més no - a l'hora d'interpretar el catalan way of life. Pujol i Zapatero són els dos polítics que més rendiment n'han tret d'entendre l'esquizofrènia catalana: Jordi Pujol va crear tot una obra de teatre que es deia 'fer país' que ens va satisfer durant molt de temps (encara en convenç a molts!) i Zapatero ja sap que invocar al 'papu' (ja sigui el franquisme o el PP) té bons rendiments a casa nostra encara que després les seves polítiques siguin gairebé tant deficients com les que invoca.
L'Estatut, el Tripartit i l'amant infidel de Zapatero van ser un final abrupte a aquesta obra de teatre que tant bé s'adaptava al nostre tarannà. Ara hi ha qui vol fer un 'fer país, 2a part' en forma de 'Casa Gran' però l'argument sona una mica antic perquè els guionistes són francament fluixos i poc imaginatius. Ara bé, el montillisme encara és excessivament pragmàtic per la nostra habitual esquizofrènia, que demana a crits que toquin una altra sinfonia que ens faci somiar. Una alternativa èpica, realista, creïble i renovadora conscient d'aquesta certa bipolaritat catalana tindria molt de terreny per recórrer, tot i que no sigui gens fàcil de construir. Mentrestant, Zapatero cabalga...

diumenge, 27 de juliol de 2008

Fenomen Obama: només fum ?

No hi ha res que faci més ràbia que parlar del que tothom parla. Per parlar d'un dels 'temes de moda' preferia, com a mínim, intentar formar-me'n una opinió pròpia. Encara fan més ràbia els temes dels qui tothom en repeteix els mateixos tòpics. He llegit alguns dels milers d'articles sobre el fenomen que representa Barack Obama (especialment interessants els de Manel Castells a LA VANGUARDIA). Admeto que rectifico la meva opinió inicial (si Maria si!): Obama no és només fum. Introdueix una nova manera de fer política amb nous valors i nous mètodes.




  • La campanya d'Obama ha consolidat NOUS CANALS: internet i les webs 2.0 s'han convertit en els seus principals aliats. Fins el punt de ser el candidat que ha recaptat més diners a través de les petites donacions on-line, fent-lo menys depenent dels grans lobbies. Un dels vídeos de la seva campanya ha guanyat un premi a l'MTV, una manera intel·ligent d'impactar en el públic més jove.
  • El fenomen comunicatiu no s'ha basat en nous canals, sinó en la CLAREDAT dels seus missatges, verbals i no verbals. Davant d'una política en creixent descrèdit, gran part del seu èxit és crear els seus propis codis de comunicació, per guanyar no només un major impacte sinó una major credibilitat. Barack Obama interpel·la directament amb el discurs i situa a l'espectador en protagonista del seu relat. En definitiva, es carrega la 'metapolítica' i té clar que ha de fer política: no parla del que s'espera que parlin els polítics sinó del que li interessa a la gent.
  • Però sobretot, Obama ha estat capaç de crear un NOU MARC CONCEPTUAL. Ha començat a construir (o ha convidat a construir, potser) una nova manera de ser nord-americà. Un nou patriotisme que no es nega a si mateix, sinó que parteix de les seves pròpies bases, liderat per un lider que sintetitza la multiculturalitat i riquesa de matisos de la societat dels EE.UU.

Qui és capaç de fer això a casa nostra ? Qui farà vibrar als Mohameds, les Jessis, els Osvaldos, els Peres i els Pacos amb un mateix discurs ? De moment a mi em costa de veure qui pot fer això i prefereixo veure-ho com una oportunitat. El passat dissabte recorria en cotxe Cornellà perquè ens haviem perdut. Algú em va dir que tal com pensava la gent que hi vivia mai seríem independents. Jo em nego a creure que no poguem lluitar pel mateix projecte. No hem de 'perdre'ns' buscant o construint l'Obama català, primer cal concebre una nova forma de ser català. I això implica obrir moltes ferides, aixecar moltes estores, acceptar les pròpies limitacions i afrontar moltes pors. I no tothom hi està disposat.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Territoris de 'paga' catalana

El passat 15 de juliol el Govern Espanyol va presentar les seves balances fiscals per primera vegada. Crec que és un fet remarcable per diversos motius. En primer lloc, perquè l'Estat per primera vegada reconeix el desequilibri fiscal generat per l'actual sistema de finançament i la distribució de la despesa estatal. En segon lloc, ho fa estimant unes xifres de dèficit fiscal molt similars a les calculades des de Catalunya (sobre el PIB, la diferència pel 2005 és de només 3 dècimes). En tercer lloc, ho fa en el moment d'aprovar-se un nou sistema de finançament. Es fa difícil pensar que l'evidència d'aquest greuge per part d'Espanya no es tingui en compte a l'hora d'aprovar-ne un de nou.

Un greuge que no es limita al Principat, sinó a tots els Països Catalans: Balears, Catalunya i el País Valencià són les tres CCAA que tenen un dèficit fiscal que pesa més sobre la seva economia: un 14,20%, un 8,70% i un 6,32% sobre el PIB respectivament. Més d'un ha fet servir l'eufemisme 'territoris de parla catalana' per referir-se als Països Catalans. La voluntat compartida de millorar les connexions amb Europa i a nivell intercontinental o la necessitat de corregir aquest dèficit fiscal són reptes compartits en el camp econòmic a les Illes, a Catalunya i al País Valencià. Potser acabarà pesant l'economia tant o més que la llengua a l'hora de cohesionar els Països Catalans. Potser hauríem de començar a referir-nos-hi, tal i com apunta en Joan Lladó, com a 'territoris de paga catalana'.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Crisi...de paradigma?

Aquest vespre ens hem reunit diferents membres de les sectorials 'econòmiques' del partit per parlar sobre la crisi i les seves possibles solucions. Ha estat un debat interessant, amb opinions diverses, però per sobre de tot me n'ha quedat al cap una: potser ens haurem de plantejar si estem vivint per sobre les nostres possibilitats.


Hi ha diversos indicadors que ens ho farien pensar: el nivell d'endeutament familiar - a nivell intern - o la sobrepressió sobre els recursos naturals com els aliments o els hidrocarburs a nivell global. Així com ja s'han plantejat moviments com l'slow food potser ens hauríem de plantejar l'slow growth (a través d'un concepte del foment del consum responsable). Hi ha qui diu que la felicitat no és res més que el rati d'expectatives que són satisfetes. Potser el problema del nostre sistema és que no parem d'ampliar expectatives i, al mateix temps, frustracions.

En fi, fugint d'un misticisme que m'és impropi, el cert és que tal com afirmen economistes de prestigi com Kenneth Rogoff (EL PAIS - NEGOCIOS, 13.07.08) la solució a la crisi no la trobarem alimentant artificialment la capacitat de consum (a través dels 400 euros, per exemple) ja que l'únic que fem és augmentar encara més l'escalada dels preus. Caldria una major coordinació internacional de les polítiques monetàries i fiscals. En definitiva, tendir cap a polítiques econòmiques adaptades a uns mercats cada vegada més globals.

divendres, 11 de juliol de 2008

Catalunya lliure d'hipoteques

El Conseller Castells va fer públiques aquest dimecres les xifres de dèficit fiscal entre els anys 2002 i 2005 com a resultat dels càlculs d'un grup d'experts. És tota una satisfacció veure com els seus resultats pràcticament iguals als que fa uns mesos va estimar la Fundació Irla pel mateix període: un dèficit fiscal estructural que representa durant aquests anys el 9% del nostre PIB. Específicament, l'any 2005 el dèficit fiscal es va aproximar als 17.000 milions d'euros.

Sovint es denuncia, i amb raó, que aquests conceptes són difícils d'entendre per algú que no hi estigui avesat. Crec que ho puc explicar d'una manera que s'entengui perfectament. Tothom entén l'esforç que implica pagar les quotes d'una hipoteca al final de mes. Doncs casualment, si suméssim totes les hipoteques que els catalans van pagar durant l'any 2005 ens dónaria una xifra gairebé idèntica (fregant els 17.000). Si no tinguéssim dèficit fiscal, Catalunya estaria lliure d'hipoteques. Interpreteu-ho com vulgueu, però no us sembla que ara entenem millor la dimensió de la tragèdia ?

No us sembla que aquestes xifres haurien de condicionar la negociació amb l'Estat per aconseguir una reforma de la LOFCA que millorés substancialment els recursos que ingressa el Govern de la Generalitat ? A mi em semblaria estrany que no fos així, a no ser que l'Estat presenti uns càlculs substancialment diferents el pròxim 15 de juliol. S'hi atreviran ?

De totes maneres, cal ser conscient del marge del qual disposem per millorar el model: un Estatut que ens obliga a entrar en una negociació amb totes les CCAA (excepte les forals, és clar). El precedent més recent és el de la reforma de la LOFCA a l'any 2001, amb un Govern català de CiU i un Govern estatal del PP. Llavors el Govern català augmentà els seus ingressos en 225 milions d'euros en el primer any d'aplicació del nou model. Crec que estem en condicions d'aconseguir multiplicar aquesta xifra.

PD: Hi ha qui diu que serem capaços de multiplicar el guany que s'aconseguí el 2001 per més de 20 vegades. Tant de bo!

dimecres, 9 de juliol de 2008

ZP, en construcció


El passat diumenge vaig poder escoltar fragments del discurs de cloenda del Congrés del ZP. Davant d'un discurs com aquest, independentment del posicionament polític que es tingui, un s'ha de treure el barret. I no perquè t'agradin més o menys els continguts o et semblin més o menys creïbles, sinó perquè és capaç de transmetre un missatge clar, consistent i amb les dosis suficients d'il·lusió per aglutinar les seves bases: militants i electors!

ZP, així com en la passada legislatura tenia la imatge de líder feble i voluble, ara es veu amb la capacitat de de construir el seu propi marc conceptual. Seguint la doctrina de Lakoff (foto) i del seu qualificat intèrpret Caldera, està fixant les bases per a consolidar una nova esquerra espanyola alimentats amb la nova fundació IDEAS. Si és capaç de fer-ho (i tot sigui dit, sobreviure políticament a aquesta crisi econòmica), tindrem ZP per anys. Jordi Pujol en el seu moment va saber crear els marcs per a lligar el projecte de Catalunya al de CiU. Ara ZP està posant les bases per a una nova progressia que, a més, se sent desacomplexadament espanyola. PRISA, de la mà de CUATRO, acaba de conquerir i reciclar dos símbols de l'Aznarisme: l'esport espanyol i la Plaza Colón de Madrid. Cal valorar adequadament l'abast d'aquesta operació, que no és petita i és més ambiciosa del que molts es pensen.

Estar clar que alguns no ens hi sentim identificats, però els progressistes que ens sentim només catalans serem capaços de crear una alternativa per aquest famós milió i escaig de persones d'aquest país que se senten més catalans que espanyols i més aviat d'esquerres? Cal posar-s'hi seriosament perquè aquestes coses no s'improvitzen (ZP i l'ex-ministre Caldera ja ho saben).

La nostra petita gran bombolla

Avui he arribat de la feina tard. No més tard del que és habitual, però si més relaxat, potser pel cansament i pel fet que cada dia el temps estival et convida a prendre't la feina d'una altra manera per molt que alguns ens hi encaparrem a no veure-ho.

Abans d'entrar a casa he vist un grup de noies joves, d'uns 18 anys, una mica 'xoles' com anomenariem de forma políticament incorrecte. He caçat una conversa al vol on una d'elles vociferava en veu alta que 'pasaba de comprarse un coche con lo que costaba llenar el depósito' i una altra responia que 'pues lo prefiero antes de tener que ir en estos trenes de mierda'.

He estat a punt de preguntar-los-hi si sabien quines esmenes parcials s'havien aprovat al Congrés d'Esquerra, però he pensat que probablement ja em podia imaginar la resposta i em podia estalviar la pregunta. El més trist és que alguns dels temes que s'hi tractaven afectaven al seu dia a dia, encara que potser no a curt termini ni tots de forma directa.

No sé si molta gent del meu partit pensa que a aquestes noies els pot interessar el que discutim. O el 'com' ho discutim. A mi si, i un cop passades aquestes èpoques més mogudes, confesso que, amb tots els respectes, m'aborreix fins a límits insospitats saber quins han estats els últims moviments del Sr Carretero o si hi ha una possibilitat d'aliança entre els d'EI amb els oficialistes de Reus.

Potser sóc un il·lús, però em motiva molt més pensar com ho hem de fer perquè a les pròximes eleccions, les Sheiles, les Jessiques i les Juanis puguin arribar a plantejar-se votar un partit com Esquerra. Són catalanes i veïnes meves. Perquè hauria de ser impossible ? Perquè no podem sortir de la nostra petita gran bombolla ?