dimecres, 30 de juliol de 2008

Esquizofrènia catalana

Fa un temps que em poso especialment nerviós escoltant el tòpic que els catalans ens movem 'entre el seny i la rauxa'. La raó, a part de la meva tendència a l'enervament fàcil (interior, això si), la vaig trobar fa uns mesos després de fer una mica d'introspecció. Això del 'seny i la rauxa' és un eufemisme acomodatici per no dir que la majoria de catalanes i catalans som una colla d'esquizofrènics. Amb el màxim respecte per les persones afectades per aquest transtorn mental, em permeto utilitzar conscientment aquest terme en un sentit sociològic encara que sigui de forma hiperbòlica. Si alguna característica defineix a tots els esquizofrènics és la pèrdua de contacte amb la realitat i els deliris transitoris. Crec que, des del punt de vista nacional, molts encaixaríem perfectament en aquesta definició.
Com s'entén sinó que després del caos de rodalies i de les apagades el partit de Govern a l'Estat aconseguís el millor resultat de la seva història ? Com s'entén que sortíssim centenars de milers de ciutadans al carrer a defensar un Estatut aprovat pel nostre Parlament i que mesos més tard n'aprovéssim un de clarament retallat per una claríssima majoria ? Com s'entén que semblava que la so called societat civil (quina ràbia de concepte, per cert!) hagués d'encadenar-se al IESE per un aeroport intercontinental i que al cap d'una setmana ningú en tornés a parlar ?
Algú ho podria atribuir a una hipocresia catalana pròpia de 'Laura a la ciutat dels Sants', però no només és això. Ens agrada creure'ns realitats virtuals i fictícies i quan algú s'atraveix a dir les coses pel seu nom el titllem de feixista, radical-extremista o catastrofista en funció de l'ocasio i/o la conveniència. Ens defineix millor Montserrat Roig en una de les seves principals obres: 'digues que m'estimes encara que sigui mentida'. Crec que Zapatero es devia llegir el llibre - o el títol si més no - a l'hora d'interpretar el catalan way of life. Pujol i Zapatero són els dos polítics que més rendiment n'han tret d'entendre l'esquizofrènia catalana: Jordi Pujol va crear tot una obra de teatre que es deia 'fer país' que ens va satisfer durant molt de temps (encara en convenç a molts!) i Zapatero ja sap que invocar al 'papu' (ja sigui el franquisme o el PP) té bons rendiments a casa nostra encara que després les seves polítiques siguin gairebé tant deficients com les que invoca.
L'Estatut, el Tripartit i l'amant infidel de Zapatero van ser un final abrupte a aquesta obra de teatre que tant bé s'adaptava al nostre tarannà. Ara hi ha qui vol fer un 'fer país, 2a part' en forma de 'Casa Gran' però l'argument sona una mica antic perquè els guionistes són francament fluixos i poc imaginatius. Ara bé, el montillisme encara és excessivament pragmàtic per la nostra habitual esquizofrènia, que demana a crits que toquin una altra sinfonia que ens faci somiar. Una alternativa èpica, realista, creïble i renovadora conscient d'aquesta certa bipolaritat catalana tindria molt de terreny per recórrer, tot i que no sigui gens fàcil de construir. Mentrestant, Zapatero cabalga...