divendres, 29 d’agost de 2008

Pedro 'Panzer' Solbes


Pedro Solbes ha mantingut impassiblement el tipus davant de les queixes que venien dels partits catalans. El Ministre va mantenir una actitud entre una ferma calma de qui sap que té el partit guanyat i la provocació sorda de qui vol generar conflicte i crispació entre les files de l'adversari. Solbes no és un home de tarannà especialment fatxenda i no em sembla el perfil de polític a qui li agradi provocar gratuïtament, per tant m'inclino a pensar que és força conscient de que el seu immobilisme és dinamita pel fràgil front català i per l'estabilitat del Govern.

Em fa molta mandra passar una setmana més observant el previsible sainet de la reacció catalana: estirades de cabells, ampuloses declaracions de principis i desafiaments al Govern espanyol de dubtosa credibilitat. Unes posicions que, per dignitat patriòtica, suposo que es mantindran fins l'11 de setembre. Si els catalans tenim algun problema, precisament és un problema de credibilitat. Quan tens menys credibilitat pública que el teu adversari (i aquest ho sap!), la negociació és molt dura. La crisi econòmica que tenim a sobre tampoc ajuda a situar qüestions del 'fet nacional català' - que és del racó d'on no hem aconseguit treure el problema del finançament - als primers llocs de l'agenda de desenes de milers de catalanes i catalans amb un panorama laboral complex. Ens hem fet un fart de vincular finançament a política social però us asseguro que l'inconscient col·lectiu català - si existeix - no ho ha assumit. I l'inconscient, en definitiva, és el que compta.
No es tracta, només, d'un cas d'abús de poder del Govern Espanyol. El poder l'exerceix qui pot, no qui vol. Recordem com amb el Govern del PP s'intentava exercir el poder però a Catalunya sempre van tenir un rebuig força majoritari. El del PP era un abús de poder innocent que, fins i tot, feia gràcia i que ens servia per convertir els molins de vent en gegants en les nostres habituals lluites quixotesques - hi ha qui diu que el Quixot era d'origen català... -. Aquest és un abús de poder molt més silenciós i més perillós.
El passat dimecres un polític de pragmatisme felí, davant d'una de les meves dissertacions, em va espetar un 'i com es fa això Castellanos?'. Bona pregunta, incòmode pels qui ens sentim còmodes en el tereny del raonament teòric. Doncs jo crec que el primer pas és deixar de ser una societat i una classe política reactiva. Estar menys pendents de Madrid pel que fa als seus gestos i valoracions. De moment en depenem financerament, però és igualment greu si ells es fan el simpàtic o no. Cal indignar-se cada vegada que els espanyols exerceixen d'espanyols ? Perdoneu-me però això és d'estúpids. Que ho facin en tot cas els qui encara creuen amb l'Espanya plural. Aquest és un camí lent però segur cap a la maduresa nacional.
Disculpeu-me la grandiloqüència però, si fóssim creïbles, és l'hora d'un gest de dignitat. No totes les CCAA van acceptar el nou sistema de finançament del 2001. És legalment factible que Catalunya no acceptés el nou model que s'acordi el 2008 ? Algú podrà garantir que el nou sistema generarà més recursos que l'actualització de les variables (augment de població bàsicament) de l'actual sistema - que ja generaria un increment d'uns 900 milions - ? Caldria contemplar aquesta possibilitat si algú fos capaç de resistir la pressió. Alhora que, lentament però de forma segura, intentem recuperar la credibilitat perduda que tanta falta ens fa.

dijous, 21 d’agost de 2008

El meu país és tant petit...

La lletra de la famosa cançó de Lluís Llach és la que millor reflecteix el meu sentiment després d'haver entès (em sembla) el que ha fet ICV a través del seu líder Joan Saura evitant la compareixença de ZP al Congrés per a informar sobre l'incompliment de l'Estatut en matèria de finançament. Probablement la lletra de la cançó no pretén descriure aquest sentiment, però quan els interessos partidistes o personals passen per davant d'un tema tant important com el que per tothom sembla que és el d'un nou finançament, el país es fa moralment més petit. I això em fa mal.

No entraré en més explicacions perquè em sembla que tothom qui llegeixi aquestes ratlles ja n'estarà més que informat del pacte virtual que han fet els eco-socialistes amb els PSOE, però si que vull explicar perquè em sembla un fet tant lamentable i condemnable. Joan Saura incorre en una triple deslleialtat (no parlo de traïció perquè no m'agraden els maximalismes i no vull jutjar les conviccions internes de ningú):
  1. Deslleialtat amb la resta de partits catalans que s'havien compromès a actuar sota un principi d'unitat per a tenir una major força de negociació i evitar els tacticismes propis dels partits polítics, cadascú pres de la seva pròpia conjuntura.
  2. Deslleialtat amb el Govern d'Entesa, ja que barreja interessos de partit amb els del Govern a través de la figura de Joan Saura. És cert que aquesta barreja d'interessos té quelcom d'inevitable, però si us plau, guardem una mica més les formes (per la mateixa salut democràtica que els mateixos eco-socialistes reivindiquen...). Prefereixo no parlar de quin ha estat el paper del Molt Honorable President en aquest afer.
  3. Deslleialtat ideològica, debilitant el front negociador català i empitjorant les (ja pobres) possibilitats d'aconseguir un bon model de finançament que hauria de servir per finançar eminentment polítiques socials ambicioses, com la millora del sistema sanitari català o bé el desplegament de la llei de la dependència...no seria això ser 'd'esquerres de debò' ?
Reconomano especialment la lectura de l'article de Francesc Codina a l'AVUI d'avui, habitualment molt lúcid però especialment encertat definint com Joan Saura, conseller de Relacions Institucionals, 'ha legitimat l'incompliment de l'Estatut'. Tal com deia Joan Maragall i recorda avui Oriol Junqueras, 'Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d'home dèbil, o a un interès massa petit'.

divendres, 15 d’agost de 2008

ZP: llop amb pell d'ovella mai no porta esquella

Les últimes declaracions de ZP són, des d'una perspectiva catalana, com a mínim sorprenents. Zapatero diu que l'informe que va emetre el Ministre Solbes fou suficient per complir l'Estatut ja que per aprovar un nou finançament 'cal acord per les dues parts'. Una afirmació que, tot i no ser falsa, és d'un fariseisme fora de mida. De segur que no gosarà mai tenir la mateixa actitud davant d'una negociació sindical, perquè el més probable és que responguessin amb una amenaça de vaga general. La diferència o el problema és precisament aquest, que Catalunya encara no ha fet cap vaga general ni s'ha visualitzat cap amenaça equiparable.

Si fos un progressista espanyol em faria del seu club de fans ja que està demostrant una habilitat política que molts no esperaven. Però resulta que molts no ens en sentim d'espanyols. Malgrat tot, fa temps que il lupo sap que pot tivar molt més la corda perquè a Catalunya ell és el mal menor davant del PP. Ho va demostrar a la última campanya de les espanyoles, on en un exercici de pragmatisme extrem va optar a Catalunya per un 'si tu no vas, ells tornen'. Tot i el canvi de rumb pretesament 'centrista' sap que Rajoy no és rival encara. Només Ruiz Gallardón podria fer creible un gir que atragués a molts conservadors catalans, i això no sembla possible a curt termini. El PSOE, per tant, exerceix més que mai un monopoli polític a Catalunya com a força espanyola. I els monopolis són, per naturalesa, abusius. Un monopoli de tints democràtics però que exerceix el poder de forma igualment contundent. Fins i tot més eficaç, ja que no se li poden criticar les formes, una pràctica tant catalana: llop amb pell d'ovella mai no porta esquella.

En l'intercanvi de declaracions Bono va respondre al President Montilla que moderés les seves posicions ja que els seus vots els debia a ZP. Dur però força incontestable. 25 diputats tot just després de la crisi de Rodalies hauria d'haver fet reflexionar molta gent sobre diversos punts:
  • La diferència entre l'opinió pública de la so-called 'societat civil catalana' i la seva societat real. Encara no hem aconseguit que una part significativa de les catalanes i els catalans tinguin un mínim interès per la política catalana. ZP s'ha consolidat en moltes llars catalanes amb molta menys oposició de la que ho feu en el seu moment Felipe González. Recordem com el va rebre Hospitalet en ple esboranc.
  • La dificultat o extrema simplicitat (depèn de com es miri) dels factors que determinen el sentit del vot. Fer creure a molta gent que aquell qui ens pensàvem que era l'ovella és el llop és molt difícil. I probablement encara l'acabaríem reforçant (George Lakoff dixit). ZP ha convençut a la majoria que és una bona persona amb un bon fons (que sincerament no ho dubto) i això sap que arrossega molts més vots del que molts cronistes i pseudo-estrategs es pensen.
Zapatero sap perfectament que en plena crisi econòmica les 'reivindicacions catalanes' com les del finançament poden passar a un segon terme per la majoria de catalanes i catalans i que el 'seny' català preferirà uns quants centernars de milions d'euros més a mantenir indefinidament una posició de força. Per això diu el que diu, perquè encara no ha vist les orelles al llop. De moment, l'únic llop que hi ha és ell i per no espantar les gallines porta pell d'ovella.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Arran de '1000 dies amb PM'


Aquests dies de vacances he llegit '1000 dies amb PM', la crònica volgudament subjectiva de la Presidència de Pasqual Maragall per part de qui fou una de les persones de màxima confiança, el llavors director de comunicació de la Presidència Jordi Mercader. Pels qui vam tenir la sort de participar en el govern d'aquella legislatura i viure els fets que es relaten (encara que no tots en 1a persona) el llibre no ofereix gaires novetats. Pels qui van viure el procés estatutari des de més distància, probablement n'hi pot trobar bastantes. En tot cas, i com és esperable, s'ofereix més d'una interpretació 'sorprenent' d'alguns dels esdeveniments més destacats però, com reconeix el mateix autor, no pretén ser una crònica objectiva.
Al meu parer, el gran valor que ha tingut el llibre ha estat repassar mentalment els gairebé tres anys de legislatura del primer govern tripartit, un exercici que crec que molts polítics d'aquest país encara no han fet prou sinceriment - potser encara és massa aviat -. És com aquelles relacions convulses que només al cap d'un temps i quan les ferides ja no couen pots preguntar-te honestament: 'perquè no va acabar de funcionar?'. En tot cas, el que em sorgeixen són altres preguntes sobre els fets relatats de tanta o més incorrecció política, que crec que tothom hauria d'intentar respondre amb el mínim d'apriorismes.
Sovint els catalans (com a bons llatins) tenim la costum de buscar-hi tres voltes a les coses i tot plantejament ascèptic desperta més sospites que la més tendenciosa de les opinions. Les preguntes a respondre - crues però sense segona intenció - són les següents:
1. Catalunya ha guanyat capacitat política un cop aprovat el Nou Estatut ?
Formalment semblaria evident que si. Més d'un em podria anomenar noves competències pendent de desplegar però us demano que anem més enllà del formalisme i intentem sospesar el pes polític real de Catalunya sobre la política espanyola, que és on malauradament encara es prenen moltes de les decisions que determinen el benestar de moltes catalanes i catalans. Personalment crec que algunes de les claus les té aquest 'malabarista' anomenat ZP... Una publicació britànica el va batejar molt encertadament com 'el president Zen'. Però això mereix una altra entrada al bloc...
2. La majoria d'aquest país sap respondre com el beneficia el Nou Estatut ?
D'acord, la majoria de ciutadans tenen una informació molt vaga sobre la política, però el que ha condicionat - i encara condiciona - la política catalana durant més de 3 anys ha estat gestionat socialment de forma òptima ? Tenien part de raó els espanyolistes, PPeros, Ciudadanos i altres que l'Estatut era un 'embrollo' muntat per polítics catalans ? Enteneu-me, no estic discutint la utilitat política d'un Nou Estatut, sinó si ho vam fer prou bé o es va crear el clima necessari perquè la iniciativa semblés més bottom-up i menys top-down...
3. Què és el que ha creat exactament aquesta depressió post-estatutària ?
La desunió dels partits, la visualització de les pròpies debilitats (síndrome 'El Rei va nu' Josep Huguet dixit) o que potser la Catalunya que molts voldríem no és exactament el que ens havíem imaginat ? Amb l'atmòsfera olímpica d'aquests dies, podríem dir que la cursa estatutària ens va enganxar poc entrenats i amb calçat inadequat per afrontar reptes de país com el que teníem davant. Crec, però, que hauria de ser el primer pas a l'optimisme: saber el què tenim - que no és la realitat de Finlàndia ni la del País Basc - i construir nous projectes sobre bases més sòlides. Si ho fem sobre les mateixes bases persistirem en els mateixos errors. Ens podem equivocar, però seria penós que fer-ho pels mateixos motius.
En fi, m'agradaria que em féssiu arribar la vostra particular resposta a aquestes preguntes que, per bé que no són fàcils de respondre, el més útil crec que és haver-ho intentat perquè voldrà dir que ens preocupen les mateixes coses...

dimarts, 12 d’agost de 2008

En xarxa...


Fa uns dies que m'he connectat al Facebook i la veritat és que, aprofitant les vacances, m'hi he ficat amb força entusiasme. He de reconèixer que fins que no ho hi vaig entrar menystenia inconscientment la capacitat de les xarxes socials on-line. Amb el Facebook te n'adones que deu ser certa la teoria que diu que a través d'una cadena d'un màxim de 7 persones que es coneguin entre si pots arribar a conèixer qualsevol persona del món. Si els 6.500 milions de persones del planeta Terra estiguessin en una xarxa social on-line, ho podriem comprovar. Si amb un pas - a través d'una persona de contacte - te n'adones que 'tens a l'abast' futbolistes, polítics o artistes de primera línia d'aquest país, que no deu ser possible a través de set passos ?

Més enllà del meu emmirallament per la potencialitat de les xarxes virtuals - un pèl tardana pensaran aquells que ja hi porten un temps... - m'ha cridat l'atenció un dels seus aplicatius. Quan visualitzes un nou contacte t'apareix quants contactes (amics) teniu en comú. Els qui heu entrat a una d'aquestes xarxes ja sabreu de què estic parlant. Em vaig adonar que la meva reacció instintiva era molt més entusiasta davant dels qui tenien pocs o cap contacte en comú respecte aquells amb qui compartiem molts contactes. El meu esperit analític - o obsessiu, depèn de com es miri - no quedà satisfet fins a entendre perquè jo reaccionava així. Perquè no em feia tanta gràcia conèixer gent amb qui compartia molts contactes ?

La resposta és fàcil: quan coneixes algú amb qui tens àmbits relacionals desconeguts - parcialment o total - t'aporta nous contactes, nous àmbits i, en conseqüència, noves visions del món. Sempre ens és més còmode moure'ns en un entorn conegut i si - com és el cas de moltes i molts - dediquem una gran quantitat de temps a la feina que ens apassiona, és difícil mantenir una xarxa de relacions 'diversa'. Malgrat tot, reivindico la inquietud de tots els qui, pertanyent a un col·lectiu - ja sigui un partit o un grup d'amics i/o companys de feina -, sempre tenen ganes d'obrir horitzons i a fer més fàcil que els seus companys conèixer a una part d'aquestes 6.500 milions de persones que compartim planeta.

Obrir nous espais de relació i mantenir-los vius - en la mesura de les nostres possibilitats - ens enriqueix a nosaltres i als diversos col·lectius als que pertanyem: tenir una visió més polièdrica del món i relativitzar en la justa mesura molts dels problemes que ara no ens deixen dormir. En definitiva, m'agraden aquells que intenten lluitar dia a dia per combatre l'endogàmia.

dilluns, 11 d’agost de 2008

Reflexions de crisi

No hi ha dubte que aquesta crisi no és com les altres. Hi ha moltes incògnites que encara no estan resoltes ja que les característiques que presenten són del tot noves respecte a qualsevol dels precedents recents.

1. Durada de la crisi
. Interessant article de l'economista Paul Krugman (EL PAIS/NEGOCIOS, 10/08/08) en que comenta que les recuperacions de les últimes crisi són cada vegada més lentes. Les últimes recessions han estat seguides de períodes més perllongats d'alt (i fins i tot creixent) atur. És el que anomena 'perspectives econòmiques en 'L'' ja que la caiguda és abrupte però la recuperació és més lenta, especialment si impacta sobre un sector central a Catalunya i a la resta de l'Estat com la construcció. Preparats, doncs, perquè de segur que la situació econòmica marcarà fortament l'agenda electoral.
La durada de la crisi també vindrà marcada per la rapidesa dels ajustos com, per exemple, els preus de la vivenda. Així com a Gran Bretanya i a EEUU ja han experimentat gran part de l'ajust (amb caigudes del 8,8% i del 15,8% del preu a l'últim any respectivament), a l'Estat Espanyol encara queda internalitzar aquest excés d'oferta (només han baixat un 1,2%). De moment, els resultats que han presentat algunes de les principals constructores-promotores espanyoles comencen a denotar part d'aquesta internalització: els resultats cauen l'últim any al voltant d'un 70-80% (les que aguanten!). Mesures efectives per mobilitzar aquest excés d'oferta d'habitatges cap al lloguer (com apunta l'economista Jose Garcia-Montalvo) pot ser una manera d'amortiguar aquesta caiguda i reduir la cultura de la propietat.
2. Qui pagarà la crisi ?
Semblen evidents els efectes d'una desacceleració i d'un augment de la desocupació. Una desocupació que no podem pensar que afectarà únicament a la mà d'obra no qualificada: L'abast de l'efecte arrossegament de la construcció és evident que és ampli sense necessitat de mirar les Taules Input-Output (parament de la llar, bufets d'arquitectes, enginyeries, ...). De moment l'atur ha augmentat més d'un 25% l'últim any.
No és tant evident, en canvi, com repercutirà el possible ajust dels preus de la vivenda. A part del deteriorament de les expectatives que ja es mostren en els índexs de confiança dels consumidors, quin abast tindrà l'efecte renda derivat que el patrimoni personal valgui menys? Personalment jo crec que no tindrà un excessiu impacte per a la majoria dels qui no han especulat amb les expectatives d'augment de preu de la vivenda, però caldrà tenir-ho en compte.
3. Claus de la recuperació
. Krugman fa una reflexió interessant: els inversors van passar de la bombolla tecnològica a la immobiliària. A quina bombolla cal anar ara ? Com generar noves expectatives de rendibilitat. Crear un entorn favorable a la inversió en R+D per a que en millori la expectativa de retorn a mig termini, ja sigui a través de mesures legals o d'entorn (Tal com proposa el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació) és, doncs més important que mai.
No oblidem, però, que també serà molt important diversificar allà a 'on posem els ous'. I això vol dir, avui en dia, conquerir els mercats globals i especialment aquells mercats emergents que encara gaudiran d'una o dues dècades d'alt creixement: vegi's Alemanya, amb un PNB clarament superior al seu PIB i dels únics grans estats que encarà manté un creixement similar al 2007.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Perquè paguem impostos ?


Cal felicitar-nos per l'important acte d'unitat i fermesa que es va mostrar ahir denunciant l'incompliment de l'Estatut en matèria de finançament. Podríem discutir si el protagonisme d'un partit o d'un altre ha estat massa gran o massa petit, però al meu entendre aquests aspectes són secundaris des d'una perspectiva de país.


Una altra reflexió destacable és la que feu el Conseller Castells. Com mostren les seves declaracions, amb quina autoritat l'Estat pot demanar el compliment de les lleis si n'incompleix la primera a Catalunya que és l'Estatut ? Jo faria un pas més enllà: amb quina autoritat el Govern Espanyol pot obligar als 'seus ciutadans' a pagar impostos si quan els interessa vulneren legislació bàsica ? I no em refereixo a la capacitat jurídica de l'Estat ni a les obligacions tributàries inalienables de qualsevol resident a l'Estat Espanyol, em refereixo a un concepte d'autoritat moral i/o legitimitat del Govern Espanyol.
Una legitimitat certament encara més tocada quan, per una banda exigeix un major compliment fiscal - com en qualsevol estat democràtic - però per l'altra incorre en la il·legalitat per no corregir - encara que sigui lleugerament - la discriminació sistemàtica i reiterada que s'imposa a alguns dels 'seus ciutadans' que resideixen en alguns 'territoris' - com Balears, Catalunya o el País Valencià -. No estem parlant de si el model proposat és més o menys vàlid o acceptable, sinó que l'Estat vulnera el principal marc legal de Catalunya sense donar cap tipus d'explicació.
Jo mai m'he sentit espanyol, però em volia creure - ingenu de mi! - que vivia en un Estat de Dret o que, si més no, algú s'esforçava per fer-ho veure. La vulneració de la llei és un precedent perillós. El 1899 ja hi va haver l'anomenat tancament de caixes. Els precedents foren uns pressupostos públics restrictius i un augment significatiu dels imposotos.
La situació i el context no són els mateixos, però la perpetuació d'aquest model està portant el model autonòmic, i en concret el de la Generalitat, cap a una situació d'insostenibilitat financera írreversible. El Govern de l'Estat sap que els ciutadans trucaran a la porta de la Generalitat quan la Sanitat o l'educació no funcioni o les empreses no rebin el suport esperat. Potser seria hora de fer un gest clar i contundent per a que les catalanes i els catalans no s'equivoquin de porta.

dimarts, 5 d’agost de 2008

Unitat i fermesa

El pròxim 9 d'agost s'acabarà el termini per a que s'apliquin els preceptes inclosos al títol VI de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (disposició final primera). El que és el mateix que dir que s'aprovin les bases del nou sistema de finançament per a les CCAA de règim comú (LOFCA). Sembla que el Govern de l'Estat no presentarà cap nova proposta abans d'aquesta data, per la qual cosa:

  1. S'incomplirà l'Estatut aprovat fa dos anys en un dels seus aspectes centrals, el finançament.
  2. L'Estat provocarà aquest incompliment sense immutar-se, mostrant un nul respecte per a la legislació bàsica catalana.
Crec que aquesta actitud ens hauria de fer pensar sobre la capacitat de negociació d'ambdues parts i reflexionar sobre les causes de la nostra debilitat. No és moment però, de fer un anàlisi introspectiu sinó d'evitar caure en els errors del passat. Si el procés estatutari ens debilità tant fou per la manca d'unitat dels partits catalans en front de l'Estat. Malgrat que el 73% dels votants (48% del cens) consideraren que era millor un petit avenç (Estatut 2006) abans que mantenir l'Estatut del 1979 els catalans visqueren aquest procés com una derrota de la qual encara n'estem pagant les conseqüències. Una derrota perquè el Govern espanyol tancà la negociació atacant-nos pel nostre flanc més dèbil: el tacticisme i l'ambició miop dels partits catalans (especialment més d'uns que dels altres), que es manifestà funestament amb tota la seva plenitud amb la foto de l'Acord Mas-Zapatero.
Per no repetir aquest error i recuperar part de la credibilitat perduda em sembla una molt bona notícia que els partits catalans s'hagin posat d'acord per mostrar conjuntament el seu rebuig a l'incompliment de l'Estatut en matèria de finançament el pròxim 9 d'agost. En contra del que pensa alguna gent, potser de forma interessada, no és el moment de fer actes heroics unilaterals ni de sortides suicides de guió (encara és hora que algú em digui com pot ajudar a millorar un sistema de finançament que un dels partits del Govern d'Entesa, per exemple, surti del Govern).
L'acte de fermesa més efectiu ara mateix es manifesta a través de la unitat. És com som més creïbles i tenim més capacitat de negociació. És cert que algunes enquestes mostren cert escepticisme sobre la perdurabilitat d'aquesta posició conjunta, però potser també seria l'hora que la classe política sorprengués positivament al conjunt de catalanes i catalans, no ?

diumenge, 3 d’agost de 2008

Còmoda desafecció

L'index de satisfacció política del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) d'aquest juliol mostra un nivell màxim de desafecció política a Catalunya: un 78,4% dels ciutadans es mostren insatisfets amb la política actual.

Amb un resultat com aquests la reacció immediata és intentar buscar-ne les causes. Se'n podrien trobar moltes i de molt variades: des del fustrant desplegament de l'Estatut, a l'excessiu oportunisme/tacticisme dels partits o bé a la manca de capacitat de lideratge entre la classe política catalana. Però a mi el que em preocupa no són tant les causes sinó la dinàmica que pot suposar. He escoltat més d'una persona dir últimament que correm el risc de transformar-nos en una democràcia a la italiana, en el sentit de tenir un Govern i uns polítics que desenvolupen una tasca totalment allunyada de les necessitats reals de la gent.

El perill d'aquest tipus de dinàmiques de desafecció és que creiin un cercle viciós que ens aproximi (o inclús superi) a una democràcia 'a la italiana'
. Si les catalanes i els catalans cada vegada valorem menys la política, probablement també hi confiarem menys i, per tant, n'esperarem menys. Aquesta baixa expectativa connotarà encara més negativament la política atraient perfils encara més mediocres, d'aquells qui tenen molt a guanyar i molt poc o gens a aportar al sistema. And so on.
Com podem invertir aquesta tendència? La recepta és simple però no senzilla d'aplicar: responsabilitat i autoexigència. Començant des del polític amb màxima responsabilitat però acabant per tots nosaltres com a ciutadans. En una democràcia adulta tots hauríem de ser responsables de qui ens representa. Si no és així és perquè la desafecció té quelcom de còmode: és més fàcil criticar que intentar canviar les coses, és més fàcil mirar-s'ho tot des de la barrera, escèptics, que admetre que tots tenim la nostra quota de responsabilitat per explicar com estan les coses. No crec que m'equivoqui si dic que la dilució de responsabilitats individuals és el primer pas a la decadència d'un col·lectiu o societat.
No podem limitar-nos a condemnar només al polític incompetent sinó també al qui no fa res per canviar-ho. Potser no podem pretendre que tothom s'involucri activament en política però crec que podem exigir que, com a mínim, tothom voti (encara que siguin vots nuls o en blanc).

dissabte, 2 d’agost de 2008

Ciutadà Fainé


Amb aquesta evocació a la famosa pel·lícula d'Orson Wells, em confesso públicament (tot el públicament que pot ser el meu blog...) com un admirador del sr. Isidre Fainé. Admiració per la seva astúcia com a gestor i estratega, el que no vol dir que combregui amb els seus posicionaments polítics o ideològics (a alguna gent segur que li costarà d'entendre això). Hi ha gent que es fixarà més en referents per la seva filantropia, humanitat o bellesa. El meu esperit maquiavèlic em porta a quedar intel·lectualment embadalit davant de personatges com Alfredo Pérez Rubalcaba, Isidre Fainé o la mateixa família Corleone (no és irònica aquesta última referència, sóc un gran fan dels tres 'Padrinos'). No els votaria mai com a Presidents de la Generalitat, però això no treu que pugui admirar les seves grans habilitats gestores.

El que m'ha fet consolidar a Isidre Fainé en el meu particular 'Hall of Fame' és la notícia que he llegit avui mateix al diari AVUI: 'La Caixa ha obert 66 centres d'empresa durant el primer semestre de l'any 2008'. En un escenari on l'endeutament familiar ja està esgotat, hi ha escassetat de crèdit i una creixent desacceleració econòmica, aquest moviment el trobo molt encertat. Especialment, en un mercat com el català, en el qual es trobava a faltar una entitat financera més pròxima a les pimes. Hi ho fa aprofitant el 'saber fer' del seu nou Director General, Joan Maria Nin, que ve d'una de les entitats que més ha excel·lit en els últims anys en el suport i proximitat a l'empresa catalana (Banc Sabadell). Estic convençut, com ho està el Sr Fainé, que aquesta és una aposta guanyadora: les empreses buscaran proximitat en una època com en la que entrem, en la que necessitaran molta confiança, molt suport a través d'una atenció més personalitzada - com la que va aconseguir amb els particulars amb els milers d'oficines que té per tot el territori -. Després d'aquest període de recessió, l'èxit d'aquesta operació pot consolidar a llarg termini la Caixa no només com l'entitat de la majoria de catalans, sinó com l'entitat de les seves petites i mitjanes empreses.