dimecres, 13 d’agost de 2008

Arran de '1000 dies amb PM'


Aquests dies de vacances he llegit '1000 dies amb PM', la crònica volgudament subjectiva de la Presidència de Pasqual Maragall per part de qui fou una de les persones de màxima confiança, el llavors director de comunicació de la Presidència Jordi Mercader. Pels qui vam tenir la sort de participar en el govern d'aquella legislatura i viure els fets que es relaten (encara que no tots en 1a persona) el llibre no ofereix gaires novetats. Pels qui van viure el procés estatutari des de més distància, probablement n'hi pot trobar bastantes. En tot cas, i com és esperable, s'ofereix més d'una interpretació 'sorprenent' d'alguns dels esdeveniments més destacats però, com reconeix el mateix autor, no pretén ser una crònica objectiva.
Al meu parer, el gran valor que ha tingut el llibre ha estat repassar mentalment els gairebé tres anys de legislatura del primer govern tripartit, un exercici que crec que molts polítics d'aquest país encara no han fet prou sinceriment - potser encara és massa aviat -. És com aquelles relacions convulses que només al cap d'un temps i quan les ferides ja no couen pots preguntar-te honestament: 'perquè no va acabar de funcionar?'. En tot cas, el que em sorgeixen són altres preguntes sobre els fets relatats de tanta o més incorrecció política, que crec que tothom hauria d'intentar respondre amb el mínim d'apriorismes.
Sovint els catalans (com a bons llatins) tenim la costum de buscar-hi tres voltes a les coses i tot plantejament ascèptic desperta més sospites que la més tendenciosa de les opinions. Les preguntes a respondre - crues però sense segona intenció - són les següents:
1. Catalunya ha guanyat capacitat política un cop aprovat el Nou Estatut ?
Formalment semblaria evident que si. Més d'un em podria anomenar noves competències pendent de desplegar però us demano que anem més enllà del formalisme i intentem sospesar el pes polític real de Catalunya sobre la política espanyola, que és on malauradament encara es prenen moltes de les decisions que determinen el benestar de moltes catalanes i catalans. Personalment crec que algunes de les claus les té aquest 'malabarista' anomenat ZP... Una publicació britànica el va batejar molt encertadament com 'el president Zen'. Però això mereix una altra entrada al bloc...
2. La majoria d'aquest país sap respondre com el beneficia el Nou Estatut ?
D'acord, la majoria de ciutadans tenen una informació molt vaga sobre la política, però el que ha condicionat - i encara condiciona - la política catalana durant més de 3 anys ha estat gestionat socialment de forma òptima ? Tenien part de raó els espanyolistes, PPeros, Ciudadanos i altres que l'Estatut era un 'embrollo' muntat per polítics catalans ? Enteneu-me, no estic discutint la utilitat política d'un Nou Estatut, sinó si ho vam fer prou bé o es va crear el clima necessari perquè la iniciativa semblés més bottom-up i menys top-down...
3. Què és el que ha creat exactament aquesta depressió post-estatutària ?
La desunió dels partits, la visualització de les pròpies debilitats (síndrome 'El Rei va nu' Josep Huguet dixit) o que potser la Catalunya que molts voldríem no és exactament el que ens havíem imaginat ? Amb l'atmòsfera olímpica d'aquests dies, podríem dir que la cursa estatutària ens va enganxar poc entrenats i amb calçat inadequat per afrontar reptes de país com el que teníem davant. Crec, però, que hauria de ser el primer pas a l'optimisme: saber el què tenim - que no és la realitat de Finlàndia ni la del País Basc - i construir nous projectes sobre bases més sòlides. Si ho fem sobre les mateixes bases persistirem en els mateixos errors. Ens podem equivocar, però seria penós que fer-ho pels mateixos motius.
En fi, m'agradaria que em féssiu arribar la vostra particular resposta a aquestes preguntes que, per bé que no són fàcils de respondre, el més útil crec que és haver-ho intentat perquè voldrà dir que ens preocupen les mateixes coses...

1 comentaris:

Salva ha dit...

LLibre interessant, també el vaig llegir

http://salvallibertat.blogspot.com/2008/04/mil-dies-amb-pm.html

A mi em va sorprendre la sol·litud del president, i la seva fe (que sembla que va a la baixa) sobre l'Espanya plural.

Bon estiu!