diumenge, 3 d’agost de 2008

Còmoda desafecció

L'index de satisfacció política del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) d'aquest juliol mostra un nivell màxim de desafecció política a Catalunya: un 78,4% dels ciutadans es mostren insatisfets amb la política actual.

Amb un resultat com aquests la reacció immediata és intentar buscar-ne les causes. Se'n podrien trobar moltes i de molt variades: des del fustrant desplegament de l'Estatut, a l'excessiu oportunisme/tacticisme dels partits o bé a la manca de capacitat de lideratge entre la classe política catalana. Però a mi el que em preocupa no són tant les causes sinó la dinàmica que pot suposar. He escoltat més d'una persona dir últimament que correm el risc de transformar-nos en una democràcia a la italiana, en el sentit de tenir un Govern i uns polítics que desenvolupen una tasca totalment allunyada de les necessitats reals de la gent.

El perill d'aquest tipus de dinàmiques de desafecció és que creiin un cercle viciós que ens aproximi (o inclús superi) a una democràcia 'a la italiana'
. Si les catalanes i els catalans cada vegada valorem menys la política, probablement també hi confiarem menys i, per tant, n'esperarem menys. Aquesta baixa expectativa connotarà encara més negativament la política atraient perfils encara més mediocres, d'aquells qui tenen molt a guanyar i molt poc o gens a aportar al sistema. And so on.
Com podem invertir aquesta tendència? La recepta és simple però no senzilla d'aplicar: responsabilitat i autoexigència. Començant des del polític amb màxima responsabilitat però acabant per tots nosaltres com a ciutadans. En una democràcia adulta tots hauríem de ser responsables de qui ens representa. Si no és així és perquè la desafecció té quelcom de còmode: és més fàcil criticar que intentar canviar les coses, és més fàcil mirar-s'ho tot des de la barrera, escèptics, que admetre que tots tenim la nostra quota de responsabilitat per explicar com estan les coses. No crec que m'equivoqui si dic que la dilució de responsabilitats individuals és el primer pas a la decadència d'un col·lectiu o societat.
No podem limitar-nos a condemnar només al polític incompetent sinó també al qui no fa res per canviar-ho. Potser no podem pretendre que tothom s'involucri activament en política però crec que podem exigir que, com a mínim, tothom voti (encara que siguin vots nuls o en blanc).