dimarts, 12 d’agost de 2008

En xarxa...


Fa uns dies que m'he connectat al Facebook i la veritat és que, aprofitant les vacances, m'hi he ficat amb força entusiasme. He de reconèixer que fins que no ho hi vaig entrar menystenia inconscientment la capacitat de les xarxes socials on-line. Amb el Facebook te n'adones que deu ser certa la teoria que diu que a través d'una cadena d'un màxim de 7 persones que es coneguin entre si pots arribar a conèixer qualsevol persona del món. Si els 6.500 milions de persones del planeta Terra estiguessin en una xarxa social on-line, ho podriem comprovar. Si amb un pas - a través d'una persona de contacte - te n'adones que 'tens a l'abast' futbolistes, polítics o artistes de primera línia d'aquest país, que no deu ser possible a través de set passos ?

Més enllà del meu emmirallament per la potencialitat de les xarxes virtuals - un pèl tardana pensaran aquells que ja hi porten un temps... - m'ha cridat l'atenció un dels seus aplicatius. Quan visualitzes un nou contacte t'apareix quants contactes (amics) teniu en comú. Els qui heu entrat a una d'aquestes xarxes ja sabreu de què estic parlant. Em vaig adonar que la meva reacció instintiva era molt més entusiasta davant dels qui tenien pocs o cap contacte en comú respecte aquells amb qui compartiem molts contactes. El meu esperit analític - o obsessiu, depèn de com es miri - no quedà satisfet fins a entendre perquè jo reaccionava així. Perquè no em feia tanta gràcia conèixer gent amb qui compartia molts contactes ?

La resposta és fàcil: quan coneixes algú amb qui tens àmbits relacionals desconeguts - parcialment o total - t'aporta nous contactes, nous àmbits i, en conseqüència, noves visions del món. Sempre ens és més còmode moure'ns en un entorn conegut i si - com és el cas de moltes i molts - dediquem una gran quantitat de temps a la feina que ens apassiona, és difícil mantenir una xarxa de relacions 'diversa'. Malgrat tot, reivindico la inquietud de tots els qui, pertanyent a un col·lectiu - ja sigui un partit o un grup d'amics i/o companys de feina -, sempre tenen ganes d'obrir horitzons i a fer més fàcil que els seus companys conèixer a una part d'aquestes 6.500 milions de persones que compartim planeta.

Obrir nous espais de relació i mantenir-los vius - en la mesura de les nostres possibilitats - ens enriqueix a nosaltres i als diversos col·lectius als que pertanyem: tenir una visió més polièdrica del món i relativitzar en la justa mesura molts dels problemes que ara no ens deixen dormir. En definitiva, m'agraden aquells que intenten lluitar dia a dia per combatre l'endogàmia.