divendres, 29 d’agost de 2008

Pedro 'Panzer' Solbes


Pedro Solbes ha mantingut impassiblement el tipus davant de les queixes que venien dels partits catalans. El Ministre va mantenir una actitud entre una ferma calma de qui sap que té el partit guanyat i la provocació sorda de qui vol generar conflicte i crispació entre les files de l'adversari. Solbes no és un home de tarannà especialment fatxenda i no em sembla el perfil de polític a qui li agradi provocar gratuïtament, per tant m'inclino a pensar que és força conscient de que el seu immobilisme és dinamita pel fràgil front català i per l'estabilitat del Govern.

Em fa molta mandra passar una setmana més observant el previsible sainet de la reacció catalana: estirades de cabells, ampuloses declaracions de principis i desafiaments al Govern espanyol de dubtosa credibilitat. Unes posicions que, per dignitat patriòtica, suposo que es mantindran fins l'11 de setembre. Si els catalans tenim algun problema, precisament és un problema de credibilitat. Quan tens menys credibilitat pública que el teu adversari (i aquest ho sap!), la negociació és molt dura. La crisi econòmica que tenim a sobre tampoc ajuda a situar qüestions del 'fet nacional català' - que és del racó d'on no hem aconseguit treure el problema del finançament - als primers llocs de l'agenda de desenes de milers de catalanes i catalans amb un panorama laboral complex. Ens hem fet un fart de vincular finançament a política social però us asseguro que l'inconscient col·lectiu català - si existeix - no ho ha assumit. I l'inconscient, en definitiva, és el que compta.
No es tracta, només, d'un cas d'abús de poder del Govern Espanyol. El poder l'exerceix qui pot, no qui vol. Recordem com amb el Govern del PP s'intentava exercir el poder però a Catalunya sempre van tenir un rebuig força majoritari. El del PP era un abús de poder innocent que, fins i tot, feia gràcia i que ens servia per convertir els molins de vent en gegants en les nostres habituals lluites quixotesques - hi ha qui diu que el Quixot era d'origen català... -. Aquest és un abús de poder molt més silenciós i més perillós.
El passat dimecres un polític de pragmatisme felí, davant d'una de les meves dissertacions, em va espetar un 'i com es fa això Castellanos?'. Bona pregunta, incòmode pels qui ens sentim còmodes en el tereny del raonament teòric. Doncs jo crec que el primer pas és deixar de ser una societat i una classe política reactiva. Estar menys pendents de Madrid pel que fa als seus gestos i valoracions. De moment en depenem financerament, però és igualment greu si ells es fan el simpàtic o no. Cal indignar-se cada vegada que els espanyols exerceixen d'espanyols ? Perdoneu-me però això és d'estúpids. Que ho facin en tot cas els qui encara creuen amb l'Espanya plural. Aquest és un camí lent però segur cap a la maduresa nacional.
Disculpeu-me la grandiloqüència però, si fóssim creïbles, és l'hora d'un gest de dignitat. No totes les CCAA van acceptar el nou sistema de finançament del 2001. És legalment factible que Catalunya no acceptés el nou model que s'acordi el 2008 ? Algú podrà garantir que el nou sistema generarà més recursos que l'actualització de les variables (augment de població bàsicament) de l'actual sistema - que ja generaria un increment d'uns 900 milions - ? Caldria contemplar aquesta possibilitat si algú fos capaç de resistir la pressió. Alhora que, lentament però de forma segura, intentem recuperar la credibilitat perduda que tanta falta ens fa.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalment d'acord ALbert!!! Endavant!!

A.Orte ha dit...

Albert, jo ahir vaig veure tota la reunió a la tele i em va semblar que, començant per la feblesa argumental de Sánchez Llibre i passant per la lògica però incomprenmsible manca de coneixement econòmic de Ridao i Herrera, realment agrada poc però la negociació no es pot fer al parlament. Un tema complexe és qui té autoritat per poder seure davant de Solbes i treure-li coses a canvi de contrapartides menors (perquè és evident que no es pot exigir). I en aquest cas, a dia d'avui, poques persones de l'entorn del front comu poden seure davant de Solbes i no veure's enxampats en consideracions certes però de feblesa tècnica.

Anònim ha dit...

El solbes, es va passar molt i va demostrar el poc marge de maniobra que tenen els socialistes i el seu centralisme que deixa molt llunt l'Epsnya plural.

Anònim ha dit...

Em pregunto que faran ara els partits catalans, mantindran la unitat? o com sempre es pixaran al damunt i acceptarem les engrunes. El pais s'ha de plantar davant d'aquesta ofensa.

Daniel1714 ha dit...

Estic d'acord en que el poder l'exerceix qui pot i no qui vol.Però si volem recuperar la credibilitat política, això passa per fer front comú,encara que només sigui per defensar el que cada dia és més indefensable, l'estatutet.
Els que vam votar no a aquesta llei ja varem dir que era paper mullat, i així el tracten el espanyols.Però això ha de servir per fer veure a la societat catalana que amb els espanyols no hi ha res a fer.Estic d'acord en que hem de ser menys reactius i passar del que facin o deixin de fer els espanyols.S'ha de provocar el pas definitiu!!!!

Salut

Anònim ha dit...

Albert,
Esperava el teu comentari. Crec que és molt encertat. No hem d'estar tan pendents de Madrid i actuar amb dignitat. Si no hi ha un bon acord més val deixar les coses com estan.
També crec com tu que encara no s'ha fet evident que el finançament és essencial per al desenvolupament i les polítiques socials de Catalunya.
Tenim un problema greu de comunicació del missatge que és urgent de corregir. Potser caldria donar exemples del que podríem fer amb els diners que ens corresponen.
Rafel

Anònim ha dit...

És evident que si els espanyols (més enllà del partit) actuen com actuen és perquè s'ho creuen i s'ho poden permetre i això els fa forts i creibles cara enfora. Fins ara no els hi hem pogut fer front, perquè ni ens creiem a nosaltres mateixos i sempre hem pensat que no ens ho podiem permetre. Que no s'havia de fer enfadar el drac perquè podia ser pitjor.Crec que hi ha fantasmes que cal començar a destruir. I la veritat, pitjor veig difícil que ens puguin tractar. Fa segles que aquí alguns parlan d'Espanya plural, els mateixos que ells ens tracten pitjor que auna colonia.Faig una crida al seny dels nostres polítics, no perquè pactin sinó perquè no hi hagin esquerdes. Si no hi ha pacte pitjor no ens anirà i encanvi ens ferà més forts en una altra negociació. O ens creiem el que som o no serem mai. També ens caldria seny a tots plegats. seny del ben entés. Seny que fes que la ciutadania sortis en ple al carrer a donar suport als nostres representants i seny perquè cap representant s'aflevis ni es proclamés heroi. Seny per començar un procés d'autoafirmació seriosa i no festiva. Seny per ser tots i cada un en el postra lloc en una proclamació ferma i silènciosa.

Anònim ha dit...

crec que tot això acabarà molt malament i provocant greus esquerdes a ERC.

Anònim ha dit...

Albert,

És la primera vegada que et llegeixo. Felicitats no només pel que dius (totalment d'acord) sinó com ho dius.

Josuè