dimarts, 30 de setembre de 2008

No planifiqueu la vostra vida!

Fruit de l'insomni que tinc aquest dilluns a la nit m'he ficat a navegar per internet i he acabat remenant dins d'una pàgina plena d'articles divulgatius sobre estudis psicològics: sona freak i de fet ho és una mica, però ha estat molt interessant.

En concret me n'ha cridat l'atenció un: 'Why Career Planning Is Time Wasted ?' (perquè la planificació de la carrera professional és perdre el temps). L'article està ple d'afirmacions molt interessants i instructives, particularment per aquelles persones obsessionades pel control com jo mateixa. Us en selecciono les dues més contundents per si us fa mandra llegir l'article sencer:

1. 'En realitat, la gent sovint no sap què vol i la psicologia ho ha demostrat'. Afirmació molt certa. Qui no ha maleït més d'una vegada que s'acomplissin els seus desitjos ?

2. 'Som molt dolents preveient el que ens pot fer feliços en un futur'. Una veritat com un temple. L'article exposa un experiment molt simple que es va fer entre dos grups d'estudiants: al primer se'ls fa escollir per avançat l'entrepà que menjaran durant cada dia de la setmana següent, al segon se'ls fa escollir l'entrepà al mateix dia. El primer grup escull entrepans variats per cada dia pensant que els satisfarà la varietat. El segon grup acaba menjant el mateix entrepà cada dia ja que és el que els hi agrada més. El segon acaba estant més content qeu el primer. Sense comentaris...

L'article conclou: Si no som capaços d'encertar en l'elecció dels entrepans de la setmana següent que ens faci més feliços, com hem de ser capaços de planificar adequadament la nostra vida ? Un pèl demagògic però no mancat de raó...

Hi ha esperança però pels obsessionats per l'autocontrol que encara som joves! Quan es fa gran 'la gent comença a entendre que el futur ens depara molt poques garanties, inclús en aquelles coses que semblaven estar sota el nostre més estricte control'. A part de conèixer-nos millor també cal aprendre a viure amb la incertesa si volem ser més feliços...

dissabte, 27 de setembre de 2008

Societat civil catalana: fortalesa o debilitat ?


Una de les coses més curioses de l'opinió pública i publicada es que es tracten molts conceptes que ningú sap exactament què volen dir. Jo crec que la medalla d'or se l'endú el concepte 'societat civil'. Comencem, per tant, dient que quan parlem de societat civil ens referim 'al conjunt de les organitzacions i instituciones cíviques voluntàries i socials que conformen la base d'una societat activa, en oposició a les estructures estatals i empresarials'. Una definició sens dubte molt àmplia, que agruparia des del món associatiu - veïnal, esportiu, etc. - a les plataformes i fundacions de caire polític o cultural. Hom entén que els partits polítics no hi estan inclosos, tot i que amb aquesta definició no queda clar.

Els catalans sempre hem estat orgullosos de tenir una societat civil viva i activa: el moviment escolta o els actes de voluntariat o manfiestacions massives són mostres diferencials de Catalunya respecte altres zones de l'Estat, per exemple. Personalment crec que una societat civil forta i independent sempre és un símptoma de bona salut en qualsevol nació. Des del punt de vista republicà, es tradueix en ciutadans més preparats i participatius en la vida i els afers públics, per la qual cosa molts diríem que s'hauria de fomentar.
Ara bé, dit això, em sorgeixen alguns dubtes molt seriosos sobre el paper que està jugant una part de la societat civil catalana durant els últims anys. El moviment i el protagonisme de plataformes a l'àmbit 'sobiranista' ha anat in crescendo però tinc dubtes que en aquest cas sigui un símptoma de fortalesa. No és un símptoma de debilitament del sistema de partits catalans ? Els pertoca jugar segons quins papers quan, al cap i a la fi, tenen - en el millor dels casos - una feble legitimitat democràtica de la societat que pretenen representar ? Són impermeables als interessos dels partits ? Perquè tenen tant poder de convocatòria però tant poca estructura ? Són moltes preguntes que mereixen una reflexió acurada però que no busquen culpables, sinó explicacions.
Algú podria argumentar que les societats evolucionen i que necessiten estructures de participació més complexes (facebook com a exemple!) però en la meva opinió aquesta suplantació de papers consentida per les dues parts - entre partits i societat civil - no sempre acaba bé: no vull concretar però ja en tenim algunes mostres. Tots dos es necessiten però els uns no creuen amb els altres i viceversa: potser caldrà establir noves regles de joc per a una nova realitat si en volem garantir el 'fair play'.

dimarts, 23 de setembre de 2008

La síndrome Xirinacs

Ultimament es parla força de si Esquerra hauria de sortir del Govern si l'acord de finançament al qual s'arriba amb el Govern Espanyol no és prou satisfactori (bo segur que no ho serà). Hi ha qui diu que Esquerra hauria d'isar la bandera de la dignitat, del 'per aquí no hi passarem' i d'aquesta manera la població acabarà adonant-se que aquests són 'els bons', 'els autèntics'. En primer lloc he de dir que aquest debat em resultaria fins i tot divertit sinó em resultés tant pesat i miop: una força que representa al voltant del 15% dels vots té constantment el país a les seves mans. Alguna cosa no acaba de funcionar: o bé es confia molt amb Esquerra, molt poc amb la resta o és el cap de turc més còmode (m'inclino per la última de les opcions).

En segon lloc, en contra de la tradició de la gran majoria de l'independentisme, crec que la real politik s'aproxima més a l'estil 'Full Monty' que al de 'Braveheart'. Puc estar d'acord que a un partit com a Esquerra li pesa més que a qualsevol altre la coherència amb els seus principis, però això ens fa tendir a sobrevalorar els actes de dignitat i heroicitat. Més important fins i tot que la dignitat és que un partit es mostri com un instrument útil en el que el ciutadà impulsi els canvis que considera més necessaris. Amb actes simplement heroics intentes passar a la història; si a més són útils, potser pots canviar-la i tot; i si la majoria de gent ho percep així, pots arribar fins i tot a guanyar les eleccions.
Cal decidir si es vol ser un referent de puresa catalanista - com la Moreneta o els discs de Lluís Llach - o alguna cosa més. Xirinacs ara està en boca de tot el qui es considera catalanista però molt pocs sabien a què s'havia dedicat des de finals de la transició. Si s'opta pel testimonialisme, que tothom en sigui conscient. Si es vol intentar canviar el destí d'un país cal ser majoritari, el que implica equivocar-se moltes vegades, patir forts desgastos i intentar explicar-te en un llenguatge en el que també siguin capaços d'entendre't aquells qui amb prou feines sabrien definir-te correctament el concepte autodeterminació. Cal mostrar-se com una força útil pel ciutadà independentment del camí que s'adopti: perquè, entre d'altres coses, aquest camí ja ens vindrà marcat...

diumenge, 21 de setembre de 2008

Liberalisme de conveniència

El col·lapse del sector immobiliari i bona part del sector financer marcarà, sens dubte, un canvi de cicle en la política econòmica mundial. El fet que el Govern de George W. Bush, l'exponent del model de capitalisme salvatge per excel·lència, hagi optat per mesures fortament intervencionistes - alguns consideren que són les més fortes des de la Gran Depressió de 1929 - per evitar la fallida de les principals entitats financeres del país resulta com a mínim sorprenent. No són mesures fàcilment criticables per se, ja que el perill que la crisi financera es traslladés en una crisi de confiança i pànic generalitzat entre els consumidors era més que probable i de dimensions difícilment calculables.
El més sorprenent és veure com els màxims abanderats del laissez-faire són els qui estan reclamant i defensant mesures intervencionistes - a EEUU però a l'Estat Espanyol, també -. Durant la última dècada els beneficis del sector immobiliari han estat més que considerables però qualsevol que hagués gosat mesures d'intervenció pública hagués estat titllat, com a mínim, de boltxevic. Davant d'aquestes contradiccions sorgeixen algunes preguntes de difícil resposta: A on han anat a parar aquests beneficis ? Tots han estat reinveritits en 'totxo' ? No es podien haver establert més incentius - fiscals, per exemple - per fomentar una reinversió més 'productiva' ?
En tot cas, el que està clar és que aquesta crisi deixarà més d'un cadàver pel camí - empresarial i doctrinal - a part d'establir un nou ordre mundial on, més que probablement, EEUU ja no tonrarà a tenir el mateix paper i en el que cada vegada es fa més necessàries institucions realment capaces de governar la plenament integrada estructrura financera internacional.

divendres, 19 de setembre de 2008

Indepència i endogàmia


Fa pocs dies que el Cercle d'Estudis Sobiranistes publicà un estudi analitzant les dades disponibles a través d'enquestes entre 1991 i 2008 sobre el suport social de la independència a Catalunya. Són molts els qui han opinat sobre aquest estudi, de manera diversa, però generalment al voltant de la factibilitat d'assumir una majoria independentista en un futur més o menys pròxim.

Jo potser dec ser una mica rebuscat o pessimista (és cert que en tinc una mica de cada) però el cert és que de tot l'estudi m'ha cridat l'atenció una altra dada: la variació del suport a l'independentisme entre l'any 2003 i l'actualitat. Abans de fer-ne qualsevol interpretació cal apuntar dues constatacions objectives:

  1. El suport a l'independentisme va assolir les seves màximes cotes a l'any 2003, en plena voragine del PP i quan menys es parlava del concepte independència i autodeterminació.
  2. Del 2003 al 2008 l'independentisme perd suport: els favorables representen més de 10 punts menys (línia blava) i els contraris augmenten gairebé 10 punts percentuals (línia vermella).

M'ha sorprès especialment aquesta segona constatació ja que a mi m'havien explicat - i m'ho havia cregut - que el procés estatutari, tot i no haver derivat en un resultat gaire positiu, havia despertat el petit Macià que tot català porta dins, però resulta que les dades no diuen això. I com jo sóc un home de números, em crec abans un estudi que una teoria no contrastada empíricament. Clar que també hi ha molts estudis manipulats, però aquesta ja és una altra història...

De vegades admetre els errors és la única via per avançar i no fer-ho és la millor garantia per fracassar. Catalunya encara està pagant la hipoteca estatutària i la única via per amortitzar-la és admetre que els únics errors no van ser únicament de tacticisme sinó de plantejament estratègic. I no crec que això es pugui titllar de pessimisme: jo crec - potser utòpicament - en una manera de fer política en la que es puguin admetre els errors, en aquest cas col·lectius. És fàcil dir-ho ara però cal recordar que molts ens pensàvem que ZP era un confederal que ens acompanyaria a les portes de l'autodeterminació.

I és cert que aquesta segona constatació es carrega el ferro roent al que ens volíem agafar molts: 'el fracàs de l'Estatut havia obert els ulls a molts catalans...' Les coses potser són més simples, i de la mateixa manera que hi ha menys espectadors al Camp Nou quan el Barça no juga bé, l'independentisme tampoc 'ven' quan s'associa a il·lusions frustrades i a cops de banya contra la paret. Potser els independentistes som més independentistes que mai, però no ens n'hem adonat del que passava al nostre voltant...

PD: Alguns 'crítics' a l'època que Àngel Colom era Secretari General d'Esquerra, aquest símpotoma el titllaven irònicament com a 'indepència' (és a dir, 'independència precoç'...)

diumenge, 14 de setembre de 2008

Pressupostos 2009: l'hora de la veritat

Comença la negociació dels Pressupostos Generals de l'Estat del 2009 (PGE 2009). És l'hora de saber, doncs, fins a quin punt les 'suposades' bones intentcions es converteixen en realitats. Quadrar uns pressupostos és l'art d'assignar de la millor manera uns recursos que per naturalsa són escassos - aquest any encara ho seran més -. Això vol dir prioritzar i decidir quines polítiques són més prescindibles o ajornables que altres. Pactar-los amb altres grups polítics implica compartir algunes prioritats: i això encara és més difícil.

Els Pressupostos permetran - o haurien de permetre - veure quants recursos destina l'Estat al nou sistema de finançament. Com es veurà reflectit ? Per una banda, amb una disminució dels ingressos de l'Estat, ja que el nou model preveu un augment en la cessió d'impostos i aquesta no queda contemplada dins del pressupost d'ingressos de l'Estat. Per altra banda, amb la variació de les transferències incondicionades de l'Estat a les CCAA, la principal de les quals és el Fons de Suficiència. El Fons de Suficiència és la transferència que dóna l'Estat a les CCAA per cobrir totes les seves necessitats de despesa: per la majoria és positiu - l'Estat 'paga' -, però per algunes (Balears i Madrid) és negatiu - l'Estat 'cobra' - ja que es considera que recapten més del que necessiten gastar. És previsible que als PGE del 2009, com que les CCAA recaptaran un % més alt d'impostos, rebin menys transferències, però serà clau veure com disminueix la dotació del Fons de Suficiència - o equivalent - per comprovar quants euros fica l'Estat sobre la taula per millorar el model. Ja ha estat dit repetidament que cap CCAA perdrà recursos amb el nou model i això vol dir que si algunes CCAA milloren, aquesta millora vindrà a compte de l'Estat. L'any 2008 el Fons de Suficiència era de 33.647,94 milions d'euros, una quantitat gairebé igual que la pèrdua d'ingressos que suposarà l'augment de % de cessió de tributs a les CCAA. Els diners que destini l'Estat, per tant, en transferències incondicionades a les CCAA representaran els recuros suplementaris que fica l'Estat sobre la taula pel nou model als PGE que, per anar bé, haurien de rondar els 20.000 milions d'euros.
Els Pressupostos també podran visualitzar d'una manera molt transparent com afronta l'Estat la crisi econòmica. Sembla que la única partida que quedarà clarament reforçada serà la de les polítiques socials: a part de l'increment de les pensions mínimes sembla que l'augment d'aquest capítol serà dels més elevats (EL PAIS). Aquesta dada seria bona si no tenim en compte una dels altres destacats de la mateixa notícia: la penalització de la inversió en R+D. No n'hi ha prou en intentar 'sobreviure' a la crisi, sinó que cal aprofitar-ho per reforçar un model de creixement excessivament basat en sectors com la construcció, com hem pogut comprovar aquest 2008. La penalització de les partides en recerca i desenvolupament tornarien a demostrar una visió curt-terminista del Govern Espanyol en política econòmica més preocupada en mantenir vots que no en reformular les bases del creixement. Will see...
Cal recordar que un bon model de finançament autonòmic és un bon model de finançament per a les polítiques socials. Les CCAA són qui gestionen el principal bloc que conformen el nostre Estat del Benestar. No ho oblidem, encara que ZP intenta i continuarà intentant contraposar 'hàbilment' les prioritats socials a les del finançament autonòmic.
PD: Última perla segons paraules textuals de EL PAIS: 'Otra política que el Gobierno ha exhibido como bandera social, la atención a la dependencia, disponrá en 2009 de pocos más recursos'.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Per sota la barrera psicològica dels 80 kg !!!


Avui estic eufòric: m'he pesat i faig 79 kg, per sota la barrera psicològica dels 80. Això vol dir que he aconseguit perdre'n més de 6 des de que vaig començar el règim: aquell 4 d'agost en el que la meva parella, aprofitant el relax de les vacances, em va fer notar (no sense cert trasbals i perplexitat per part meva) que la meva panxa i la meva papada eren més que incipients. Sospitosament, feia uns mesos que no em pesava...

Encara em queden uns quants kg per arribar als 75, però si més no hem superat l'equador de la meva particular missió. El dia 28 d'octubre, quan presentarem el Pla Estratègic d'ACC1Ó 2009-2013, l'agència de suport a l'empresa que estem parint fruit de la fusió del CIDEM i del COPCA, penso tenir un tipet de collons!

Tot i que a tothom li van bé coses diferents, em permeto fer unes quantes recomanacions a aquells qui estigueu intentant - o no us hàgiu animat encara - treure's els gelats i les paelles de més del costadet de l'abdomen que, si més no a mi, m'han anat bé fins ara:
1. Per molt gimnàs i esport que es faci, el 75% de la pèrdua de pes ve per la dieta, no us enganyeu! Si podeu fer esport molt millor, però penseu que els kg es perden amb el que mengeu.
2.
No us plantegeu perdre més d'1 kg per setmana, no és sostenible. Si alguna setmana sona la flauta perfecte, però les dietes miraculoses de polvos (de pot!) i potingues que tant d'èxit tenen els republicans a part de castigar el cos són com una molla que quan els deixes tornes a pujar cap amunt.
3. Sigueu estrictes i ordenats amb el seguiment del vostre pes: peseu-vos amb la mateixa bàscula, a la mateixa hora del dia i una vegada per setmana (jo ho faig dissabtes a l'aixecar-me). És la única manera de comprovar seriosament si perdeu pes. Com a estímul podeu anar-ho seguint amb una taula o gràfic (si sou de números). Jo ho segueixo amb un aplicatiu del Facebook!
4. Allunyar-se dels dimonis: xocolata, dolços, salses i pà i els seus variants. De pà només en mengeu una vegada al dia - jo ho faig per esmorzar -, i serà més fàcil de controlar-vos.
5. No renuncieu a l'esmorzar i intenteu tenir fruita tenir fruita per picar entre els àpats. A mi em sembla més sa que les galetotes de règim que venen per tot arreu.
6. Feu sopars lleugers: amanides, fruites, etc. No és imprescindible menjar tall per sopar. Si us hi acostumeu, veureu com no costa gens ni passes gana, tot i que el peix es pot menjar perfectament també. Jo acostumo a combinar fruites (meló, síndria o pinya) amb un vol de Special K amb iogurts 0%. No és tant dur com sembla !
Ànims és més fàcil del que sembla!

dijous, 11 de setembre de 2008

La Diada de la perplexitat

Si hi ha algun concepte que hagi planat sobre aquest 11 de setembre és la de la 'perplexitat' de la societat catalana. Volem respostes ràpides a problemes endèmics. Orfes de projectes col·lectius il·lusionants. Sorpresos de veure com gran part de les catalanes i els catalans no reacciona com molts esperaven davant de les deslleialtat del Govern Espanyol. No, lamentablement si no hi ha un sistema de finançament acceptable el poble no s'alçarà estalades a la mà i assaltarà el Palau de la Generalitat per proclamar la República catalana independent.

No crec que m'equivoqui si dic que gran part d'aquesta perplexitat ve pel fet que una part del país - la que és políticament més activa - no coneixem ni entenem l'altra meitat. I no és estrany: un milió de persones nouvingudes en un país que en tenia 6 fa poc més de deu anys no són fàcils d'assimilar enlloc, socialment ni políticament. Especialment quan hi ha gran part de la població vinguda d'altres llocs de l'Estat - segones generacions nascudes aquí incloses - a qui mai hem aconseguit que s'identifiquin amb els projectes polítics de Catalunya. Gairebé la meitat de catalans són impermeables a gran part de les saccejades que ha experimentat la política d'aquest país. No m'agrada ser reiteratiu, però dos apunts que haurien d'haver estat motiu de molta més reflexió: els 25 diputats del PSOE a Catalunya després de la crisi de Rodalies (2008) i la baixa participació del referèndum de ratificació de l'Estatut del 2006 (encara hi ha qui intenta dir que va ser degut als 'sobiranistes' desencantats que es van quedar a casa...).
Hi ha qui diu que aquesta és la segona trancisió. Jo no n'estic tant segur. Del que n'estic segur és que gran part de la classe política que ha protagonitzat la transició de Catalunya cap a la democràcia és incapaç d'entendre el país que tenim. Falta conèixer molt millor el país que tenim i pensar menys amb el que 'hauria de ser', trencar els esquemes 'políticament correctes' i escoltar més a la gent - que va molt més enllà dels qui estem polititzats - i, sobretot, no tractar-la d'imbècil. Abans de voler mobilitzar la ciutadania, caldria saber què pensen.

Un apunt per a la preocupació. Avui he vist una pancarta a la Ronda Sant Pere que deia: 'Per una Catalunya catalana'. A part de poder-se llegir com una tautologia absurda, aquest missatge m'ha preocupat. Venen temps abonats per la xenofòbia, per il·lusionistes i xarlatans. En Joan Puig avui ens ha dit que els pagesos comencen a queixar-se de l'augment de robatoris al camp. Hi ha gent que comença a passar gana (literalment). Cal afrontar des de l'esquerra els problemes de cara, parlar menys de principis i més de realitats.
Un apunt per l'esperança
. Avui quan tornava cap a casa - a Sant Andreu - he escoltat un home que tenia la bandera catalana al seu balcó guarnida amb una bandera petita del Camerun parlant al seu fill en un perfecte català. Cal que recordem que la nació es construeix des d'Òmnium Cultural però també des de la nostra escala de veïns.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Contra els expresidents profeta

Probablement Catalunya tardarà molts anys a tenir un president com Jordi Pujol. Em sembla que és d'aquells personatges a qui, independentment de si t'hi sents més o menys identificat, li reconeixes els seus mèrits polítics. Ara bé, això no m'impedeix opinar que l'entrevista que va publicar ahir el diari AVUI sigui un gest criticable.



L'Expresident Pujol, utilitzant el seu inqüestionable ascendent sobre la societat catalana, es posiciona davant de la situació política actual d'una forma tremendament peregrina. Qualsevol aparició d'un expresident és distorsionant per definició: algú que ja no ocupa les responsabilitats anteriors opina del que passa avui. És evident que, encara que aquest no ho digui, la gent que el llegeix tendeix a pensar 'com ho hagués fet aquest senyor si encara manés...'. Si li barreges la dosi de nostàlgia de tot ésser humà, especialment el que viu a Catalunya, de 'qualsevol temps passat fou millor' ja tenim servit una ració complerta de missatges messiànics que tant ens agraden. No em serveixen les lloances a la fermesa de Castells i Montilla ja que, coneixent el pati del PSOE, això és com donar espentes a un suïcida.
Si a sobre hi afegeixes un polsim de mitges veritats que combinen molt bé amb una certa amnèsia col·lectiva, el plat ja és peregrinament refinadíssim. No em vull entretindre a repassar una per una de les respostes i reflexions de Jordi Pujol - més d'una molt encertada, cal dir-ho ! - però ho vull il·lustrar amb dues que m'han cridat particularment l'atenció.
Primera i titular: 'el país ha de dir prou a l'engany i el perjudici sistemàtic'. Que jo sàpiga, el dèficit fiscal no ha aparegut l'any 2004, amb els inicis de la gestació d'un nou Estatut. Mirant les xifres - no són precisament les que mostra a la foto -, el dèficit fiscal ha anat augmentant progressivament fruit d'un model de finançament viciat des de molt abans, quan també era President el Sr Pujol. Algunes preguntes que li faria si pogués: Perquè no va dir prou quan era President ? Perquè no va dir prou abans del Pacte del Majèstic amb el PP responsable del sistema de finançament que patim ara ? Perquè no s'insinua un cert de mea culpa compartida, al costat de tots els seus mèrits ?
Segona: 'si tenim pocs diners i som seriosos, anirem més endavant que si tenim més diners i no som seriosos.' Per mi, encara més genialment peregrina - i no menys certa ! -. El problema no és el que diu, si no el que insinua: el Govern actual, amb tanta disbauxa, no és seriós. Els recursos són condició necessària - que no suficient ! - per a qualsevol política 'seriosa'. Per afrontar seriosament el repte de la immigració, la sanitat pública, etc. a no ser que es vulgui ser seriosament neoliberal... eren seriosos alguns responsables polítics de la Conselleria de Treball o Turisme durant els governs Pujol ?

Deixeu-m'ho dir encara més clar: les aparicions i declaracions de l'expresident Pujol són tant condemnables com les de l'expresident Aznar, el que passa és que Pujol és català i utilitza un estil amb el qual ens hi sentim més còmode. Però no deixa de ser el mateix egoïsme i magnanimitat de qui creu que 'amb ell al capdavant les coses encara anirien millor'.

dissabte, 6 de setembre de 2008

El valor de la diferència

Avui he tingut una conversa interessant amb un professor de la Universitat. Una conversa sobre política o, més ben dit, sobre pràctica política. Tot ha sorgit arran de la seva crítica per la poca visibilitat i, per tant, rendibilitat electoral d'algunes polítiques del Govern i, en concret, d'alguns departaments gestionats per Esquerra. Després d'excusar-me amb la dificultat de comunicar correctament tota l'obra de govern i de la ingratitut que comporta gran part de les tasques de gestió, m'ha espetat una pregunta inquietant: 'si no els coneguessis, series capaç de distingir quins són els consellers d'Esquerra ?'. Es referia a la seva forma de comunicar-se, l'estil de discurs o la manera d'enfocar les polítiques públiques. Pel que sembla que li ha comentat un col·lega seu que és gallec, a la Xunta és molt fàcil distingir quins consellers són del BNG o del PSdeG.

Personalment m'és molt difícil respondre aquesta pregunta ja que disposo de molta més informació per respondre-la que la de qualsevol català mitjà. Ara bé, si m'intento posar al cap de qualsevol que es miri la vida política catalana amb una mica més de distància, em sorgeixen forces dubtes. I que consti que no es tracta de menystenir la nostra tasca al Govern ni molt menys, sinó de la manera com la comuniquem. Més enllà de quins són els nostres posiconaments, gran part de la nostra tasca s'hauria de dedicar a demostrar que si no hi fóssim les coses serien substancialment diferents: per segons qui millors, per segons qui pitjors però, en definitiva, diferents.
Sovint ens obsessionem per ser valedors d'una gestió impecable oblidant-nos que no se'ns ha votat per gestionar bé. Cada vegada menys gent dubta que Esquerra té gent sobradament competent. Se'ns ha votat perquè de nosaltres s'espera que fem les coses d'una determinada manera que no fan els altres: amb austeritat republicana, amb sentit de país i desafiant sempre que calgui l'status quo. I aquestes haurien de ser les principals impromptes de les nostres polítiques i de com les comuniquem. Allò que ens identifica, la nostra marca. Si el segell s'esvaeix o no el sabem ensenyar prou, és comprensible que alguns votants se sentin defraudats. Perquè el valor del seu vot està en la diferència