divendres, 19 de setembre de 2008

Indepència i endogàmia


Fa pocs dies que el Cercle d'Estudis Sobiranistes publicà un estudi analitzant les dades disponibles a través d'enquestes entre 1991 i 2008 sobre el suport social de la independència a Catalunya. Són molts els qui han opinat sobre aquest estudi, de manera diversa, però generalment al voltant de la factibilitat d'assumir una majoria independentista en un futur més o menys pròxim.

Jo potser dec ser una mica rebuscat o pessimista (és cert que en tinc una mica de cada) però el cert és que de tot l'estudi m'ha cridat l'atenció una altra dada: la variació del suport a l'independentisme entre l'any 2003 i l'actualitat. Abans de fer-ne qualsevol interpretació cal apuntar dues constatacions objectives:

  1. El suport a l'independentisme va assolir les seves màximes cotes a l'any 2003, en plena voragine del PP i quan menys es parlava del concepte independència i autodeterminació.
  2. Del 2003 al 2008 l'independentisme perd suport: els favorables representen més de 10 punts menys (línia blava) i els contraris augmenten gairebé 10 punts percentuals (línia vermella).

M'ha sorprès especialment aquesta segona constatació ja que a mi m'havien explicat - i m'ho havia cregut - que el procés estatutari, tot i no haver derivat en un resultat gaire positiu, havia despertat el petit Macià que tot català porta dins, però resulta que les dades no diuen això. I com jo sóc un home de números, em crec abans un estudi que una teoria no contrastada empíricament. Clar que també hi ha molts estudis manipulats, però aquesta ja és una altra història...

De vegades admetre els errors és la única via per avançar i no fer-ho és la millor garantia per fracassar. Catalunya encara està pagant la hipoteca estatutària i la única via per amortitzar-la és admetre que els únics errors no van ser únicament de tacticisme sinó de plantejament estratègic. I no crec que això es pugui titllar de pessimisme: jo crec - potser utòpicament - en una manera de fer política en la que es puguin admetre els errors, en aquest cas col·lectius. És fàcil dir-ho ara però cal recordar que molts ens pensàvem que ZP era un confederal que ens acompanyaria a les portes de l'autodeterminació.

I és cert que aquesta segona constatació es carrega el ferro roent al que ens volíem agafar molts: 'el fracàs de l'Estatut havia obert els ulls a molts catalans...' Les coses potser són més simples, i de la mateixa manera que hi ha menys espectadors al Camp Nou quan el Barça no juga bé, l'independentisme tampoc 'ven' quan s'associa a il·lusions frustrades i a cops de banya contra la paret. Potser els independentistes som més independentistes que mai, però no ens n'hem adonat del que passava al nostre voltant...

PD: Alguns 'crítics' a l'època que Àngel Colom era Secretari General d'Esquerra, aquest símpotoma el titllaven irònicament com a 'indepència' (és a dir, 'independència precoç'...)

1 comentaris:

Anònim ha dit...

El comentari l'he trobat molt interessant. Valdrà la pena estudiar en detall els resultats i les fluctuacions com les que has observat.
És molt important que sapiguem interpretar cada vegada més els comportaments polítics de les majories, si aspirem a guanyar la independència amb el suport de la majoria.
Sovint atribuïm a les majories el comportament de les minories amb les quals estem més en contacte. Els fets demostren que les reaccions polítiques de les majories sovint no coincideixen amb les de les minories més politizades.
Rafel