dijous, 11 de setembre de 2008

La Diada de la perplexitat

Si hi ha algun concepte que hagi planat sobre aquest 11 de setembre és la de la 'perplexitat' de la societat catalana. Volem respostes ràpides a problemes endèmics. Orfes de projectes col·lectius il·lusionants. Sorpresos de veure com gran part de les catalanes i els catalans no reacciona com molts esperaven davant de les deslleialtat del Govern Espanyol. No, lamentablement si no hi ha un sistema de finançament acceptable el poble no s'alçarà estalades a la mà i assaltarà el Palau de la Generalitat per proclamar la República catalana independent.

No crec que m'equivoqui si dic que gran part d'aquesta perplexitat ve pel fet que una part del país - la que és políticament més activa - no coneixem ni entenem l'altra meitat. I no és estrany: un milió de persones nouvingudes en un país que en tenia 6 fa poc més de deu anys no són fàcils d'assimilar enlloc, socialment ni políticament. Especialment quan hi ha gran part de la població vinguda d'altres llocs de l'Estat - segones generacions nascudes aquí incloses - a qui mai hem aconseguit que s'identifiquin amb els projectes polítics de Catalunya. Gairebé la meitat de catalans són impermeables a gran part de les saccejades que ha experimentat la política d'aquest país. No m'agrada ser reiteratiu, però dos apunts que haurien d'haver estat motiu de molta més reflexió: els 25 diputats del PSOE a Catalunya després de la crisi de Rodalies (2008) i la baixa participació del referèndum de ratificació de l'Estatut del 2006 (encara hi ha qui intenta dir que va ser degut als 'sobiranistes' desencantats que es van quedar a casa...).
Hi ha qui diu que aquesta és la segona trancisió. Jo no n'estic tant segur. Del que n'estic segur és que gran part de la classe política que ha protagonitzat la transició de Catalunya cap a la democràcia és incapaç d'entendre el país que tenim. Falta conèixer molt millor el país que tenim i pensar menys amb el que 'hauria de ser', trencar els esquemes 'políticament correctes' i escoltar més a la gent - que va molt més enllà dels qui estem polititzats - i, sobretot, no tractar-la d'imbècil. Abans de voler mobilitzar la ciutadania, caldria saber què pensen.

Un apunt per a la preocupació. Avui he vist una pancarta a la Ronda Sant Pere que deia: 'Per una Catalunya catalana'. A part de poder-se llegir com una tautologia absurda, aquest missatge m'ha preocupat. Venen temps abonats per la xenofòbia, per il·lusionistes i xarlatans. En Joan Puig avui ens ha dit que els pagesos comencen a queixar-se de l'augment de robatoris al camp. Hi ha gent que comença a passar gana (literalment). Cal afrontar des de l'esquerra els problemes de cara, parlar menys de principis i més de realitats.
Un apunt per l'esperança
. Avui quan tornava cap a casa - a Sant Andreu - he escoltat un home que tenia la bandera catalana al seu balcó guarnida amb una bandera petita del Camerun parlant al seu fill en un perfecte català. Cal que recordem que la nació es construeix des d'Òmnium Cultural però també des de la nostra escala de veïns.