divendres, 31 d’octubre de 2008

Gary Hamel i el poder de la passió

El passat dimarts 28 d'octubre vam celebrar interACC1Ó amb un èxit notable: per l'assistència - amb més de 3.000 empreses - i per la grandíssima acceptació del format de l'acte, que va aconseguir el complex objectiu d'esdevenir un punt de trobada i d'intercanvi de coneixement útil, efectiu i dinàmic. A banda de la presentació del nostre Pla d'ACC1Ó 2009-2013, la jornada fou protagonitzada per una gran conferència del gurú americà del management Gary Hamel. La veritat és que em va sorprendre molt positivament. A part de tenir la sort de poder-lo acompanyar per la seva fugaç però intensa presència per interACC1Ó (foto) encara vaig tenir la sort de poder-lo escoltar en directe.
Em va sorprendre positivament la seva austeritat, senzillesa i professionalitat però encara em van agradar molt més les idees que va exposar. Gary Hamel va parlar de nous models de management, però al meu entendre el seu missatge va molt més enllà. Ens va dir que qualsevol organització s'ha de fer mereixedora dels 'regals' (gifts) de la gent que hi treballa: la creativitat, la iniciativa i la passió que hi posa en la seva feina. Són valors afegits que només es poden aconseguir de forma voluntària, a dìferència de l'obediència o certa capacitat intel·lectual que, com va dir provocativament, les trobem en qualsevol gos Cocker spaniel. o l'intel·lecte. La democratització en la presa de decisions, la transparència i l'autonomia responsable apareixen com a vectors del future management. Tot plegat per aconseguir una major involucració de la gent amb els projectes pels que treballa, per passar del lideratge autoritari o messiànic - que com va dir 'porta a la bancarrota!' - a lideratges naturals que són capaços de canalitzar el millor de cadascú.

Quan Gary Hamel baixava per l'ascensor per agafar el cotxe cap a l'aeroport un assistent a la jornada li va espetar: 'Mr Hamel, I've been teaching your books for many years. Your theories only have a problem: they're extremely difficult to apply'. És cert, no són fàcils de portar a la pràctica: normalment exigiríem que els nostres caps facin més cas a Hamel però en canvi és fàcil que trobem excuses per no fer-ho millor amb els nostres equips. A part de referenciar positivament les tesis de Richard Florida - que també és un gran què ! - Hamel ens dóna un missatge d'esperança, d'optimisme. La gestió d'equips, persones i projectes no és una qüestió de 'suma 0': les persones som complexes, imperfectes, però també estem disposats a donar el millor de nosaltres mateixos si trobem l'entorn i la motivació adequada. He decidit, doncs, que vull aixecar-me cada dia pensant que he de treure el millor de les persones amb les quals treballo. Ja ho intentava, però ara encara ho intentaré amb més intensitat.

Hi ha qui diu que les seves teories ja no estan de moda. Jo crec que són plenament vigents mentre hi hagi gent desmotivada, funcionaments burocràtics i rutines absurdes. I, què voleu que us digui: són teories que em mereixen molt més respecte perquè qui ho defensava em va semblar una persona íntegre i coherent. I avui en dia, això és molt d'agrair.

divendres, 24 d’octubre de 2008

1 any en ACC1Ó


Avui estic corregint notes i discursos de cara a l'acte d'interACC1Ó del proper 28 d'octubre, en el qual presentarem el Pla d'ACC1Ó 2009-2013, la nova agència de suport a l'empresa catalana i resultat de la integració del CIDEM i del COPCA. He gravat els documents en els quals havia de treballar en un USB i a l'hora d'obrir el document de les notes per a l'obertura del lliurament de Diplomes al Programa Microempresa m'he confós d'arxiu i obert el de l'any anterior, que tenia gravat al mateix USB. L'any anterior aquests diplomes es varen entregar a la última Setmana de la Internacionalització del COPCA i aquest any ja ho farem en la primera edició del que serà el major punt de trobada de l'empresa catalana dels pròxims anys: InterACC1Ó.


A la vida són petites coincidències com aquestes les que et fan mirar el camí recorregut i les coses que han passat amb una certa distància. Com quan trobes la factura d'aquell restaurant on t'ho vas passar tant bé o la foto d'aquelles vacances d'estiu de fa 6 anys. En definitiva, les que m'impulsen a fer una entrada al bloc a aquestes hores de la nit amb feina encara per fer. Durant aquest any han passat moltes coses: alegries, disgustos, moments baixos i moments alts. Però sobretot, la sensació d'haver posat el millor de mi en un projecte que, gràcies a l'esforç de molta gent i sobretot d'aquella en la que més confio, comença a treure el caparró. Ho haurem fet millor o pitjor però sinó hagués estat per moltes i molts que hi hem ficat un parell d'ovaris o un parell de collons, avui no seriem aquí.


Tot i que el cansament també pesa, em pesa encara més la satisfacció de tenir la sensació que sóc millor professional i millor persona que fa un any. I que, malgrat tot, la il·lusió i les ganes per un nou projectes ha guanyat la partida a la inèrcia i l'escepticisme. Un projecte que estic segur que encara sumarà molts més adeptes tot i els núvols cada vegada més negres i espessos de la crisi. És el que passa quan t'impliques a fons en qualsevol projecte: per bé o per mal, tot acaba essent quelcom personal. Per alguns és difícil viure d'una altre manera encara que sovint ens porti disgustos.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Periodisme catastrofista

Aquests dies assisteixo horroritzat al tractament que fan molts mitjans de comunicació de la crisi econòmica i les seves variants. Entre el cofoïsme o amagar molts drames humans que s'amaguen darrera qualsevol ERO i el catastrofisme irresponsable n'hi ha un bon tros. Hem passat d'una època en la que semblava que la paraula crisi era tabú a un moment en la que sembla que s'estigui esperant el cataclisme mundial

El món del periodisme sempre tendeix a buscar els extrems: suposo que és per a cridar més l'atenció i aconseguir fets més 'noticiables'. Ara bé, molts sembla que no sapiguen o no els importi saber que el tracatament que en fan no és neutral: és a dir, que ells mateixos també estan inflant el monstre. Que consti que no vull matar al missatger, però si que caldria que també fos conscient dels seus actes.
Especialment quan són notícies amb noms i cognoms. Per exemple, aquest cap de setmana un diari dels 'serios' publicava a la seva portada d'economia la situació compromesa del banc ING. Avui ha sortit per les notícies que, com era previsible, les seves centraletes han estat colapsades pels seus clients demanant garanties sobre els seus estalvis. Encara sort que no han decidit retirar-los massivament, perquè sinó probablement si que hagués acabat malament el banc. Però no per la seva situació financera original, sinó per haver sofert les conseqüènceis d'una pèrdua de confiança generalitzada per part dels seus clients. S'ha de dir que els informatius d'avui han relativitzat i han llançat un missatge de tranquilitat als seus clients - és d'imaginar que a resposta d'una petició desesperada per part de l'entitat financera -.
La crisi porta conseqüències desagradables i cal que tots en siguem ben conscients. Ser conscients, per exemple, que no tothom es pot valer amb les mateixes armes: feina, estudis, família, estalvis, etc. N'hi ha que compten amb ben poca cosa, per no dir res. Ara bé, a la vegada que els mitjans poden fer una gran tasca fent-nos coneixedors i sensibles davant d'aquestes realitats, també cal que actuin amb una dosi de responsabilitat. L'economia també és qüestió d'expectatives i si alimentem l'expectativa recessiva probablement ajudarem a que les coses vagin cada vegada pitjor. Especialment quan tractem d'entitats i empreses concretes que fonamenten gran part del seu negoci en la confiança dels seus clients. La confiança costa molt de guanyar, el pànic és relativament fàcil d'extendre...

divendres, 17 d’octubre de 2008

Crisi i immobilisme

L'actual situació de crisi porta a replantejar-nos no només el nostre model de creixement econòmic, sinó que pot comportar el replantejament vital i professional de moltes persones. No vull entrar en el tòpic suat del significat de la paraula 'crisi' en xinès - per a qui, sorprenentment, encara no ho hagi sentit mai vol dir 'perill' però 'oportunitat' a la vegada - però el cert és que són situacions que ens impulsen al canvi. Per tant, la situació de crisi posa en evidència la nostra capacitat - com a societat i com a individus - a adaptar-nos als canvis o nous entorns.

Crec fermament que la nostra capacitat d'adaptació al canvi és manifestament millorable. No només ho crec si no que ho evidencien enquestes com les que veieu aquí: la propensió a la mobilitat laboral a l'estranger, per exemple, és sensiblement més baixa a l'Estat Espanyol que a altres estats de la UE. Només ens supera França en immobilisme geogràfic laboral. Tinc els meus dubtes que a Catalunya, on sempre presumim d'un perfil estadístic més europeu, les dades mostressin una major propensió a la mobilitat. Encara queda molta gent de la nostra generació - nascuts entre els anys 70 i 80 - que tot i haver cursat erasmus o haver fet cursos a l'estranger es mostren refractaris a canviar de lloc de feina o de ciutat de residència i, fins i tot, aspiren a tenir la mateixa feina durant tota la vida. El que és pitjor: es confon demagògicament i de forma miop l'immobilisme laboral amb la qualitat de l'ocupació. Els més optimistes afirmen, com així ho mostren moltes enquestes i l'experiència de gairebé tothom qui ha viatjat una mica, que part d'aquest immobilisme es deu a que 'aquí es viu molt bé...'.

Malgrat tot, el panorama no és particularment esperançador davant d'un món en el que cada vegada serà més important adaptar-se als canvis ja que aquests seran probablement cada vegada més intensos i freqüents. Certes actituds vitals afegeixen més llenya al foc: la propensió indiscriminada i inercial al 'matrimoni amb fills' (o 'parella de fet amb hipoteca conjunta' pels progressistes) que molts joves entenen encara com a única opció de vida vàlida; o la cultura arraigada a la propietat i/o a 'deixar una bona herència als fills' configuren una actitud social immobilista certament preocupant. La crisi actual ens demostra que potser hagués valgut la pena invertir una major proporció dels nostres estalvis en formació i menor en totxo.
És normal que en nacions sense Estat com Catalunya aquest discurs típicament liberal i desarrelat no es vegi amb tants bons ulls ja que la cultura de la mobilitat comporta certs efectes secundaris d'especial transcendència per la nostra política lingüística, cultural, etc. Però, desenganyem-nos, si plantegem la nostra identitat amb mentalitat defensiva i/o localista estem perduts.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Mediocritat i llenguatge políticament correcte

Sovint en política assumir riscos surt massa car o bé les noves idees van escasses. Hi ha qui pensa que en política es pot fer tot menys el ridícul. Amb tot els respectes pel President Tarradellas, jo penso que hi ha un tipus de polític pitjor que el que fa el ridícul: el polític mediocre. El polític mediocre mai fa el ridícul perquè mai arrisca ja que rarament té alguna cosa a oferir. Un polític que mai té res a oferir és el més trist dels polítics que, per definició, haurien de voler canviar el seu entorn. Sense necessitat d'arribar a la síndrome Miss Sunshine, em quedo mil vegades amb un polític que de tant en tant s'arrisca a fer el ridícul que amb un polític mediocre.

La mediocritat política se sent còmode en marcs conceptuals preestablerts i s'abriga còmodament en el llenguatge políticament correcte que, per definició, és el més conservador dels llenguatges. El llenguatge políticament correcte és un refugi tant segur que sovint, ni els que l'utilitzen, saben molt bé el què vol dir ni d'on ve la suposada bondat intrínseca del que estan dient.
Últimament un dels conceptes que ha passat a formar part de la categoria políticament correcta és el de 'la unitat'. Si bé és cert que el tacticisme i l'oportunisme dels partits catalans va resultar funest en la negociació estatutària, cal apostar totes les nostres cartes a la unitat ? A mi em sembla bé com a sistema de minimització de riscos davant la negociació d'un nou finançament per a Catalunya, però no com a solució universal. Un suïcidi col·lectiu també és unitari i no per això és forçosament bo.
També podríem trobar altres expressions políticament correctes de les quals el 90% de les vegades que les utilitzem estic segur que no sabem exactament a què ens estem referint. En economia en tenim exemples força divertits: 'activitats d'alt valor afegit', 'competitivitat', 'innovació' o 'talent' són termes que es perden sovint en les nostres converses entre l'alegria de l'ambigüitat i l'estètica verbal.
Trenquem una llança a favor, doncs, de tots els polítics que s'exposen a la crítica pública per fugir del que se suposa que és políticament correcte. Són els qui ajuden a crear nous marcs conceptuals i connecten més sovint i més directament amb el sentir de la gent. Al meu entendre, aquests són els veritables polítics de raça.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Sociologia 2.0



Aquest estiu vaig entrar de ple en el món 2.0, estrenant aquest bloc i entrant en una de les xarxes socials de més èxit (Facebook). Jo sempre havia estat una mica reaci a admirar el món de la tecnologia 2.0 i a considerar seriosament les potencialitats de la interactivitat i de les relacions en xarxa, però he d'admetre que estic canviant diamatralment d'opinió. Les xarxes socials i el món dels blogs, certament no tenen vida pròpia, però plasmen una realitat que fins ara només s'havia mantingut en el terreny de les relacions informals. Per dir-ho d'una altra manera, s'han informatitzat i documentat les relacions socials que fins ara ja existien.
Per algú altre potser això és un fet trivial, però qualsevol que tingui aquella mínima sensibilitat, mig inquieta mig obsessiva, d'investigador com la que considero que tinc jo, aquest és un terreny verge amplíssim per a un nou camp d'estudi sociològic i/o polític. Xarxes socials com la que pot ser Facebook, a part de revolucionar el camp del marketing o la comunicació fent possible concebre els missatges publicaitaris de manera molt més personalitzada i directa i, per tant, més efectiva, obre una porta a la investigació social. Superant les salvetats de la Llei de Protecció de Dades, aquestes xarxes socials ofereixen respostes a preguntes fins ara només possibles de respondre a través de costoses enquestes:

Quin suport tenen segons quins moviments, declaracions o actes públics ? Fins ara era difícil o costós de saber, però ara amb dos 'clicks' pots crear una causa i anar reclutant adeptes a cost 0. Per exemple, aquest mateix juliol per aquest mètode uns 7.600 catalans van aconseguir que el Facebook es traduís al català - ara ja més de 19.000 - ... visca el poder dels prosumers!
Quins partits polítics mantenen més transversalitats ? Les relacions no-formals i les amistats compartides sovint són més importants del que semblen per garantir l'estabilitat d'un pacte o d'un Govern. Sense necessitat de concretar ni d'estudiar-ho amb detall un pot fer fàcilment aquest experiment amb les amistats compartides entre els seus amics o coneguts. Un debat que fins ara s'hagués mantingut en una mera conversa de cafè.
Quines sectors professionals són més 'permeables' a segons quines propostes o representants polítics ? Un altre dels exemples que mostra l'infinit camp per recórrer que ens deixen aquestes noves xarxes socials...
Xarxes socials com el Facebook són un bon camp de treball en la mesura que són una plataforma en la que es formalitzen les preferències i les xarxes que tenim cadascú de nosaltres. Probablement un dels problemes del futur serà protegir el dret a la intimitat d'aquests espais davant de la temptació que representa per tots aquells disposats a vendre'ns productes, serveis o propostes polítiques,...

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Equilibris complexos

Per als cagadubtes com jo, la vida està plena d'equilibris complexos on mai estàs ni prou satisfet ni, per descomptat, prou tranquil. Quan has cobert o estàs satisfet en un aspecte de la teva vida, la meva reacció espontània és mirar el que has pogut deixar enrera o del que no has tingut prou cura per veure si pesa més que la part positiva de la balança i contrastar si has pres una bona decisió. Com a pràctica esporàdica pot ser fins i tot sana, però la seva pràctica habitual us asseguro que és del tot malaltissa. És la sensació del fals funambulista, en la que només ell creu que caurà al buit si fa un pas en fals.

La realitat és que a la vida hi ha pocs passos en fals: n'hi ha que et fan més o menys feliç. I una de les claus per ser-ho més és precisament viure més amb el cor i no tant amb el cap. A les persones com jo ens convé sentir sovint que només es viu una vegada i que els segons, minuts, dies i moments perduts ja mai tornaran.
No obstant, independentment del meu 'cagadubtisme', és cert que tots estem sotmesos a alguns equilibris dels quals es difícil sortir-ne ben parat. Us en poso alguns exemples en els que segur, que en alguns d'ells, us hi sentiu identificats...
Com ser menys vulnerable al teu entorn sense converir-te en un cínic ?
No pots afectar-te per tot el que passa al teu voltant, ni implicar-te en totes les causes que consideres justes però costa ser selectiu i no arribar simplement a tirar-t'ho tot a l'esquena.
Com ser tolerant i alhora fer-te respectar ? Acceptar les crítiques és un exercici sà, fins i tot encaixar les bromes dels pretesament 'graciosos' però, no em direu que no costa trobr el límit a partir del qual aquestes ja no fan gràcia o et poden faltar al respecte. I no val imaginar-vos com reaccionarieu davant d'una situació de plena serenitat, ja que no acostuma a ser representativa...
Com viure la teva vida pensant en tu i no sentir-te un egoïsta ? El sentiment de culpabilitat és com una ombra que ens persegueix sempre, tot i que depèn de per qui és més o menys allargada. Perquè ens repetim tantes vegades que 'he de pensar més en mi' i no podem deslliurar-nos d'una certa mala consciència quan realment ho estem fent ?
Com trobar l'equilibiri entre l'honestedat i l'oportunisme ? Hi ha molts moments en que se'ns presenta en aquella dècima de segon aquell dubte entre dir el que pensem o callar per no complicar-nos la vida o fer-nos-la més fàcil. La suma d'aquestes decisions al llarg de la vida va decantant-nos cap a un cantó de la balança o un altre: cadascú es coneix el seu equilibri...
Certament tothom té una concepció de l'equilibri diferent, aquell punt que el fa sentir més o menys bé o tranquil amb ell mateix. Al meu entendre el que importa no és tant on està aquest equilibri en cadascú de nosaltres sinó simplement tenir-lo. És a dir el fet que - si més no de tant en tant - ens fem aquestes preguntes. Això demostra que som persones. Que no som, com bé diu un molt bon amic meu, invertebrats.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Lliçons catalanes de Richard Florida

Richard Florida és actualment un dels experts amb més influència i reputació en competitivitat econòmica, tendències demogràfiques i innovació cultural i tecnològica. Ha introduït nous conceptes en la prospectiva global i les teories del creixement com la 'classe creativa' o les 'mega-regions'. Precisament aquest últim concepte és l'objecte d'un dels seus estudis de més impacte. En el seu estudi 'the Rise of the Mega Region' analitza quines són les mega-regions de major pes mundial a partir d'un mètode sorprenentment consistent: les emissions de llum nocturnes. Una d'aquestes mega-regions l'anomena 'Barcelona-Lyon'. Us sona ? Alguns l'anomenen EURAM, altres Arc Mediterrani, una realitat econòmica gairebé coincident amb la realitat cultural - heterogènia, però realitat - dels Països Catalans. La mega-regió 'Barcelona-Lió' seria la 11a més important del món, agrupant a més de 25 milions de persones.

Per Florida, la creixent globalització i la mobilitat dels factors de producció pròpia del segle XXI ha fet que les fronteres perdessin gran la seva com a determinants del comportament econòmic internacional i que passéssim de la clàssica unitat d'Estat-nació a les mega-regions. Aquestes, conformades per grans ciutats i les seves àrees d'influència, són les que mostren major capacitat de concentrar talent, concentren el 66% de l'activitat econòmica i es on es genera el 85% de la innovació mundial. Sorprenentment, en un món en el que es redueixen les distàncies, sembla que l'activitat econòmica es tendeix a concentrar: pel que sembla, la innovació i el talent tenen comportaments acumulatius degut a les seves externalitats.

Quines lliçons en podria extreure Catalunya de l'estudi de Richard Florida? Entre d'altres qüestions, caldria preguntar-nos:

1- És proporcionada aquesta sensació de derrotisme i decadència econòmica que ens domina aquests últims anys ?

2- Perquè hem estat tant preocupats per l'AVE Barcelona-Madrid i ens hem oblidat tant ràpid d'un AVE pel corredor mediterrani ? Els catalans tenim una memòria de peix certament perillosa. Fins i tot el Caudillo se'n va adonar de la urgent necessitat de construir un eix mediterrani amb l'AP-7.

3- Com es justifica que Barcelona no tingui un aeroport amb connexions intercontinentals ?

4- Perquè no aprofitem les avantatges d'aquestes economies de concentració ? La marca Barcelona (no ens cal Woody Allen) té prou força per arrossegar, si cal, a tota una mega-regió en termes de creativitat.

5- Perquè no som més proactius en la política interregional europea per consolidar aquest espai a través de programes de cooperació interempresarials i transfronterers. Les dificultats no són poques, però des del Govern tenim l'obligació d'acostar aquests instruments a l'empresa. Des de que va marxar el President Maragall sembla que ningú hagi volgut agafar el testimoni...

Els falsos tòpics de la tecnocràcia

La meva feina actual i alguna de les coses que han passat al meu entorn últimament m'han alertat sobre els adeptes que guanya la concepció tecnocràtica del Govern. La tecnocràcia, ras i curt, defensa el govern dels més preparats, dels tècnics: els anomenats tecnòcrates. La concepció tecnocràtica sorgeix d'una idea originalment platònica, segons la qual la república idealment havia de ser governada per aquells que, amb unes dots innates, havien estat formats expressament per a desenvolupar aquestes funcions. Ara bé, fins i tot Plató debia ser conscient de l'abisme existent entre la teoria i la praxis diària.

Tots els no-tècnocrates - els tecnòcrates de l'Administració no compten perquè en són part interessada - als quals he sentit defensar la idea d'un govern tecnocràtic (que no meritocràtic!) són gent del camp de les ciències exactes amb una visió força infantil i primària de la política. La tecnocràcia, en el seu sentit més pur, a part de no estar sotmesa als controls d'una democràcia, planteja alguns dubtes seriosos en la seva aplicació: qui valora qui és el més ben preparat ? qui o com s'escull qui té dret a preparar-se per ser un tecnòcrata de govern ? Com aquestes podríem formular moltes preguntes de resposta difícilment satisfactòria.
Ara bé, l'ideal tecnocràtic de Govern, de la mateixa manera que el populisme, ha anat guanyant adeptes els últims anys no per les seves virtuts, sinó per la desafecció generada pel nostre sistema polític actual. Aquesta realitat ha anat consolidant un marc conceptual farcit de FALSOS TÒPICS que han acabat imposant-se, fins i tot, entre la classe política local (que és la que hauria de ser, a priori, menys favorable a la tecnocràcia). En podria enumerar molts, d'aquests tòpics, però només n'enumeraré una selecció de sis:
1. El polític no està preparat tècnicament
. La dicotomia creada entre el tècnic i el polític, com si no poguessin conviure en una mateixa persona, provoca el fals dilema d'haver d'optar per actuar políticament o tècnicament. Com si les decisions polítiques no haguessin de tenir un fonament tècnic.
2. El tecnòcrata és neutral. Aquest és probablement el més naive i a la vegada perillós dels tòpics. La condició de tècnic no polititzat crea una hipnòtica aureola de neutralitat, com si aquesta impedís tenir apriorismes ideològics o preferències personals més o menys confessables a l'hora de gestionar.
3. Les decisions polítiques responen a interessos obscurs i inconfessables. El concepte política, que, originalment hauria de ser la raó de l'interès públic i, per tant, una paraula de nobles connotacions, s'ha confós per partidisme i tracte de favor.
4. La pràctica política com a ciència oculta. La política, al ser l'art de gestionar emocions i voluntats, no es pot preveure, planificar o avaluar metòdicament i és el regne de la intuició i de la conversa de cafè. Una pràctica, per alguns, condemnada a l'amateurisme. Potser per conveniència...
5. El polític amb una ocupació alternativa és més vàlid
. Aquest tòpic és potser el més refinat i complex de tots i el que ha fustigat més el meu estimat partit. És el més complex i refinat perquè n'amaga un de més terrible: el polític de vocació és un inútil, no sap fer res més i per això s'ha dedicat a la política. No amago que algunes vegades pot ser cert, però generalitzar-ho no deixa de ser injust...
6. El polític més format és el més vàlid. Una variació de l'anterior que es basa en confondre una condició necessària per suficient. Per fer de polític cal estar format, però no n'hi ha prou. És com si d'aquesta manera volguéssim que el polític es 'fes perdonar' i es camuflés de tecnòcrata... Una de les millors respostes parlamentàries de l'ex-President Jordi Pujol la va fer a Raimon Obiols quan aquest era cap de l'oposició, quan li va recomanar un pèl displiscentment, com era habitual, quelcom per l'estil: 'llegeixi menys llibres i passegi's més pel carrer'.
No és tant o més terrible que tenir governants amb una preparació escassa, que el destí final dels nostres impostos sigui decidit (que no és el mateix que gestionat!) per persones sense cap tipus de compromís polític (que no és el mateix que afiliació!) declarat ? Ja no parlo de validació directa per les urnes. Penseu-hi bé. La resposta no és fàcil. I probablement tampoc és correcte conformar-se amb cap de les dues coses, sinó que ens cal prestigiar la nostra classe política: exigint-los una major preparació, però dignificant també públicament el valor de la seva tasca.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Perquè confio amb en Xavier Florensa?


Si algú ha tingut la paciència o ha estat tant avorrit de llegir els meus posts, o em coneix minimament, ja sap que les disputes internes del partit m'interessen més aviat poc, i de vegades fins i tot em deprimeixen. Com pot ser que dediquem tants esforços a disputes sense cap tipus de rendiment positiu extern ?
Ara bé, com recorda sovint el President del partit: 'la política, o la fas o te la fan'. Per tant, en l'elecció de la nova Presidència per la Federació de Barcelona he preferit apostar activament pel qui crec que és el millor candidat abans d'esperar que algú escollís per mi. Des de la primera vegada que el vaig conèixer, en Xavier Florensa em va semblar una persona de fiar, que es feia merèixer confiança. Un fet no gaire freqüent en la política actual. Ara bé, tot i que aquesta per molts és una percepció subjectiva, miraré de raonar-la. Perquè confio amb en Xavier Florensa ?

1. Perquè crec que és necessari un canvi a Esquerra Barcelona. Hem perdut suport electoral i no s'han assolit els objectius plantejats. No cal buscar culpables, però sí que cal renovar el projecte. Això vol dir noves cares i nous líders: en Xavier combina la il·lusió i l'experiència necessàries per encapçalar un canvi amb garanties.
2. Ens cal un candidat capaç de sumar voluntats. La capacitat de generar consens no s'improvitza ni es predica: es demostra. Com a regidor, en Xavier ha demostrat sobradament la capacitat de treballar generosament i lleialment en un equip de sensibilitats diverses.
3. Vull ser més d'Esquerra a Barcelona i menys d'Esquerra-Barcelona. Vull fer partit des de la capital del meu país i no perpetuar batalles estèrils. Hi ha massa feina per fer per perdre el temps construint contrapoders en un partit que cada troba més a faltar el suport de tots. Amb en Xavi, sé que hi ha una altra manera de ser d'Esquerra a Barcelona.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Nou president a la sectorial d'Economia

El proper dilluns 6 d'octubre, si tot va bé, l'Assamblea Sectorial de Política Econòmica i Financera ratificarà el nou president proposat per l'Executiva Nacional, l'Alfons Garcia. Per tant, deixaré voluntàriament aquest càrrec que he tingut l'honor de representar durant els últims anys.

És una decisió meditada, però sobretot sentida. Tot i que em considero i em consideren una persona eminentment cerebral, els que més em coneixen saben que m'escolto molt més el meu cor del que pugui semblar a l'hora de prendre segons quines decisions. Quan dic que 'ha estat un honor representar aquest càrrec' no utilitzo un eufemisme, sinó que ho dic amb tot el sentiment. Sento una gran responsabilitat i il·lusió barrejades quan amb els meus 26 anys m'escullen President d'una sectorial en la qual crec que el partit pot crear tant discurs i fer tanta feina. Em sento tremendament afortunat quan puc participar en primera línia de trinxera - encara que només sigui escollint la munició com diria en Josep Huguet - del pacte de l'Estatut al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 proposant, amb l'ajuda de l'Elisenda Paluzie, una esmena per desencallar l'acord sobre el títol de finançament entre CiU i PSC (encara que després no servís de gran cosa vist com va anar tot plegat...). Sóc l'home més feliç del món quan puc ajudar a l'actual President del meu partit, Joan Puigcercós, a construir el discurs econòmic al Congrés dels Diputats i participar -encara que sigui des de Barcelona i amb incursions puntuals a la Plaza de Oriente en la que em vaig enamorar de la Maria - en aquell ambient irrepetible de l'Esquerra dels 8 diputats a Madrid i conèixer dues de les persones amb el cor més gran del partit, encara que sovint se les linxi i se'ls hi atribueixin tots els mals: Joan Puig i Joan Tardà. La política, senyors, també és sentiment. O, sobretot, és sentiment: totes aquestes persones que he anomenat, entre d'altres, m'ho han ensenyat.
Pot sonar a despedida però no ho és. Simplement sento que cal passar pàgina, a banda de la necessitat de dedicar tots els meus esforços dels pròxims mesos en el projecte d'ACC1Ó, un embaràs massa treballat com per a que ara la llevadora tingui altres distraccions a l'hora del part. Pot sonar ridícul, però és una veu dins meu la que em diu que ara no és el moment de continuar assumint aquesta responsabilitat. Continuaré col·laborant òbviament amb la sectorial i el partit amb tot el que pugui i faci falta però ara des d'una altra perspectiva. Estic segur que l'Alfons farà molt bona feina: coneix perfectament el partit i el seu discurs econòmic, entre altres coses perquè ell n'és un dels principals artífexs. Com deia aquell: 'tot està per fer i tot és possible!'

dijous, 2 d’octubre de 2008

La síndrome Miss Sunshine



Avui em ve de gust parlar d'un altre tipus de síndrome: vaig parlar de la síndrome Xirinacs i avui parlaré de la síndrome Miss Sunshine. Si heu vist la pel·lícula 'la petita Miss Sunshine' (molt recomanable, per cert) entendreu ràpidament del que estic parlant però, per si de cas no l'heu vista, us en faré cinc cèntims. La petita Miss Sunshine és una nena que té l'aspiració de convertir-se en una reina de bellesa infantil local. Ella no és especialment agraciada però té una fè cega amb les seves possibilitats. La veritat és que és una original paròdia agredolça sobre els cànons estètics i l'acusat culte a la bellesa de la nostra societat.


Però, què entenc jo per 'la síndrome Miss Sunshine' ? Doncs la patologia que pateixen totes aquelles persones que, fruit d'una manca total de sentit del ridícul i una confiança cega en les seves possibilitats, s'exposen a situacions que les sobrepassen per totes bandes i, a més, creuen haver assolit l'èxit més rotund. És a dir, ingoren amb orgull el principi de Peters. La veritat és que en política és una síndrome molt extesa. Suposo que també és present en altres camps professionals, però dubto que hi hagi algun altre àmbit professional - el dels artistes, potser - on sigui més fèrtil.
La síndrome Miss Sunshine no és en si perillosa, però si contagiosa. És cert que sempre calen persones amb un cert grau de desvergonyiment que trenquin el gel o s'atreveixin a fer el que no ha fet ningú, però tot té un límit. En canvi, només fa falta un afectat o afectada per la síndrome Miss Sunshine en un col·lectiu per a provocar contagis en cadena entre els més desaprensius (que cada vegada són més), a la vegada que genera depressions existencials entre els més reflexius i ira incontrolada entre els més temperamentals.
L'afectat per la síndrome Miss Sunshine no corre perill sempre i quan estigui envoltat de persones amb criteri propi i mínimament centrat. Ara bé, si l'afectat/da gaudeix de cert reconeixment públic i/o social i no té ningú al seu costat que li faci veure que el concepte que té de si mateix és diamatralment oposat al de la majoria de persones que l'envolten, la síndrome pot derivar en comportaments esquisofrènics, paranoides o napoleònics. També és cert que sense líders afectats per la síndrome Miss Sunshine mai hi haurien hagut grans revolucions ni grans imperis; ara bé, també han portat uns quants col·lectius al deliri col·lectiu o al fracàs més rotund.
Conclusió: el sentit del ridicul és com la sal, cal trobar-hi el seu punt just (ho diu algú que el té exageradament alt!).

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Dèficit en la balança de generositat

L'altre dia llegia un suggerent article de Toni Sala a la contraportada del PUNT que parlava sobre la gran dosi de desconfiança que generen els petits furs, probablement estimulats per l'actual situació de crisi econòmica. En concret, describia molt gràficament com un petit fur genera en els individus que el pateixen o el presencien una pèrdua d'innocència i d'augment de desconfiança sobre les persones que les envolten.

A mi em semblà una reflexió especialment interessant perquè em feu pensar en un aspecte de la crisi del qual mai se'n parla: obsessionats en les macrodades (si, ho dic jo, l'economista racional!) ens perdem allò que no es veu ni es pot comptabilitzar, que sovint és tant o més important. En situacions d'escassetat econòmica la generositat també esdevé un bé més preuat i autèntic perquè, valgui la redundància, encara és més escàs.
Recordo precisament aquest article que he llegit aquest últim cap de setmana potser perquè avui arribo al final del dia una mica trist. És un dia d'aquests que s'acumulen desafortunadament un seguit de fets que et fan tenir un dèficit considerable en la balança de generositat: actituds egoïstes i curtes de mira a la feina, desmesurada falta de tacte en persones que t'aprecies i sectarisme dins del teu partit. Tot plegat, encara que no ho vulguis, et deixa un pèl xafat. Com diu la meva parella, hauré d'anar endurint la pell si no vull patir tant...
Independentment del que m'ha passat avui, però, aquest particular dèficit de generositat i de confiança sembla que hagi acompanyat l'arribada de la crisi durant els últims mesos. Fent servir el mateix símil que utilitzava Carles Capdevila a l'AVUI fa uns dies, sembla com si l'escassetat de crèdit financer hagi vingut acompanyada d'una escassetat de crèdit 'personal'. Potser és una impressió esbiaixada - per l'hora en la que escric o pels ambients en els que em moc - però sembla que la gent estigui cada vegada més predisposada a la desconfiança que a la generositat en pro d'un projecte col·lectiu. Com si, fruit d'una inseguretat personal que s'hagi apoderat de moltes ànimes, tothom anés mancat d'un 'finançament emocional' a la seva persona i no tingués res a invertir en els altres.
Per sort, sempre hi ha aquelles persones que en els pitjors moments t'ofereixen un somriure o, per molt desanimades que estiguin, mai et fallen. En concret, jo tinc la sort de viure amb l'FMI de la generositat, que és la Maria! Espero que m'aguanti el crèdit molts anys! De moment sembla que sóc solvent...