divendres, 17 d’octubre de 2008

Crisi i immobilisme

L'actual situació de crisi porta a replantejar-nos no només el nostre model de creixement econòmic, sinó que pot comportar el replantejament vital i professional de moltes persones. No vull entrar en el tòpic suat del significat de la paraula 'crisi' en xinès - per a qui, sorprenentment, encara no ho hagi sentit mai vol dir 'perill' però 'oportunitat' a la vegada - però el cert és que són situacions que ens impulsen al canvi. Per tant, la situació de crisi posa en evidència la nostra capacitat - com a societat i com a individus - a adaptar-nos als canvis o nous entorns.

Crec fermament que la nostra capacitat d'adaptació al canvi és manifestament millorable. No només ho crec si no que ho evidencien enquestes com les que veieu aquí: la propensió a la mobilitat laboral a l'estranger, per exemple, és sensiblement més baixa a l'Estat Espanyol que a altres estats de la UE. Només ens supera França en immobilisme geogràfic laboral. Tinc els meus dubtes que a Catalunya, on sempre presumim d'un perfil estadístic més europeu, les dades mostressin una major propensió a la mobilitat. Encara queda molta gent de la nostra generació - nascuts entre els anys 70 i 80 - que tot i haver cursat erasmus o haver fet cursos a l'estranger es mostren refractaris a canviar de lloc de feina o de ciutat de residència i, fins i tot, aspiren a tenir la mateixa feina durant tota la vida. El que és pitjor: es confon demagògicament i de forma miop l'immobilisme laboral amb la qualitat de l'ocupació. Els més optimistes afirmen, com així ho mostren moltes enquestes i l'experiència de gairebé tothom qui ha viatjat una mica, que part d'aquest immobilisme es deu a que 'aquí es viu molt bé...'.

Malgrat tot, el panorama no és particularment esperançador davant d'un món en el que cada vegada serà més important adaptar-se als canvis ja que aquests seran probablement cada vegada més intensos i freqüents. Certes actituds vitals afegeixen més llenya al foc: la propensió indiscriminada i inercial al 'matrimoni amb fills' (o 'parella de fet amb hipoteca conjunta' pels progressistes) que molts joves entenen encara com a única opció de vida vàlida; o la cultura arraigada a la propietat i/o a 'deixar una bona herència als fills' configuren una actitud social immobilista certament preocupant. La crisi actual ens demostra que potser hagués valgut la pena invertir una major proporció dels nostres estalvis en formació i menor en totxo.
És normal que en nacions sense Estat com Catalunya aquest discurs típicament liberal i desarrelat no es vegi amb tants bons ulls ja que la cultura de la mobilitat comporta certs efectes secundaris d'especial transcendència per la nostra política lingüística, cultural, etc. Però, desenganyem-nos, si plantegem la nostra identitat amb mentalitat defensiva i/o localista estem perduts.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Albert,

T'has deixat de comentar la tendència a buscar llocs de treball assegurats com a l'administració o a les universitats. Tothom ha de ser valent? O només això comte pels altres?

ALBERT CASTELLANOS ha dit...

Evidentment això compta per tothom. S'intenta mantenir certa coherència entre el que es diu i el que es fa.

Per si això era una simpàtica i aguda referència a la meva situació professional, com em suposo, us informo a tothom que li interessi que ni el meu lloc de treball a la universitat ni a l'administració estan assegurats: el de la universitat com a professor associat el renovo anualment en funció de les necessitats del departament i la meva disponibilitat i el de l'administració el deixaré a voluntat pròpia quan acabi aquesta legislatura.

PD: aquest tipus de comentaris s'acostumen a no fer anònimament, per educació.

Anònim ha dit...

Molt ben dit!!! Si senyor!!

Sr/Sra. Anònim/a crec seria bó abans s'informés i seria bó també com be dius "tothom ha de ser valent", crec que comences a fallar ja que tú mateix no ets valent/a en dir el teu nom.

Salutacions Albert!!

Roger Martí (Companion Battle)

Anònim ha dit...

Albert,

El que vull es que en aquesta vida s'ha de ser coherent. No es pot treure el cap per una finestra oficial de Pg de Gràcia i dir dir als 1300 mainfestants de Nissan que són uns cagats. Que no són productius. Que el que han de fer és agafar la família i anar a viure a Polònia si volen mantenir la feina.
Per això no necessitem una Conselleria d'Indústria.

Ferran de Terrassa.

ALBERT CASTELLANOS ha dit...

Benvolgut Ferran,

Me n'alegro que t'hagis presentat. No sé d'on treus que em refereixo a treballadors com els de NISSAN quan parlo d'immobilisme laboral ni que els tracto de cagats o improductius. Res més lluny de la realitat. Si pensava en algú, és precisament en aquells que tot i tenir plenes possibilitats de desplaçar-se a altres llocs a treballar, s'hi neguen en rodó.

Tota crítica és lícita, però si llegissis el que escric (i no el que em vols retreure) no diries el que dius. Ara bé, com a treballador que treu el cap per una finestra oficial, com dius, disposat a escoltar-te i a veure'ns personalment el dia que vulguis. Benvinguda qualsevol crítica constructiva que ens serveixi per a millorar la nostra actuació.