dimecres, 8 d’octubre de 2008

Els falsos tòpics de la tecnocràcia

La meva feina actual i alguna de les coses que han passat al meu entorn últimament m'han alertat sobre els adeptes que guanya la concepció tecnocràtica del Govern. La tecnocràcia, ras i curt, defensa el govern dels més preparats, dels tècnics: els anomenats tecnòcrates. La concepció tecnocràtica sorgeix d'una idea originalment platònica, segons la qual la república idealment havia de ser governada per aquells que, amb unes dots innates, havien estat formats expressament per a desenvolupar aquestes funcions. Ara bé, fins i tot Plató debia ser conscient de l'abisme existent entre la teoria i la praxis diària.

Tots els no-tècnocrates - els tecnòcrates de l'Administració no compten perquè en són part interessada - als quals he sentit defensar la idea d'un govern tecnocràtic (que no meritocràtic!) són gent del camp de les ciències exactes amb una visió força infantil i primària de la política. La tecnocràcia, en el seu sentit més pur, a part de no estar sotmesa als controls d'una democràcia, planteja alguns dubtes seriosos en la seva aplicació: qui valora qui és el més ben preparat ? qui o com s'escull qui té dret a preparar-se per ser un tecnòcrata de govern ? Com aquestes podríem formular moltes preguntes de resposta difícilment satisfactòria.
Ara bé, l'ideal tecnocràtic de Govern, de la mateixa manera que el populisme, ha anat guanyant adeptes els últims anys no per les seves virtuts, sinó per la desafecció generada pel nostre sistema polític actual. Aquesta realitat ha anat consolidant un marc conceptual farcit de FALSOS TÒPICS que han acabat imposant-se, fins i tot, entre la classe política local (que és la que hauria de ser, a priori, menys favorable a la tecnocràcia). En podria enumerar molts, d'aquests tòpics, però només n'enumeraré una selecció de sis:
1. El polític no està preparat tècnicament
. La dicotomia creada entre el tècnic i el polític, com si no poguessin conviure en una mateixa persona, provoca el fals dilema d'haver d'optar per actuar políticament o tècnicament. Com si les decisions polítiques no haguessin de tenir un fonament tècnic.
2. El tecnòcrata és neutral. Aquest és probablement el més naive i a la vegada perillós dels tòpics. La condició de tècnic no polititzat crea una hipnòtica aureola de neutralitat, com si aquesta impedís tenir apriorismes ideològics o preferències personals més o menys confessables a l'hora de gestionar.
3. Les decisions polítiques responen a interessos obscurs i inconfessables. El concepte política, que, originalment hauria de ser la raó de l'interès públic i, per tant, una paraula de nobles connotacions, s'ha confós per partidisme i tracte de favor.
4. La pràctica política com a ciència oculta. La política, al ser l'art de gestionar emocions i voluntats, no es pot preveure, planificar o avaluar metòdicament i és el regne de la intuició i de la conversa de cafè. Una pràctica, per alguns, condemnada a l'amateurisme. Potser per conveniència...
5. El polític amb una ocupació alternativa és més vàlid
. Aquest tòpic és potser el més refinat i complex de tots i el que ha fustigat més el meu estimat partit. És el més complex i refinat perquè n'amaga un de més terrible: el polític de vocació és un inútil, no sap fer res més i per això s'ha dedicat a la política. No amago que algunes vegades pot ser cert, però generalitzar-ho no deixa de ser injust...
6. El polític més format és el més vàlid. Una variació de l'anterior que es basa en confondre una condició necessària per suficient. Per fer de polític cal estar format, però no n'hi ha prou. És com si d'aquesta manera volguéssim que el polític es 'fes perdonar' i es camuflés de tecnòcrata... Una de les millors respostes parlamentàries de l'ex-President Jordi Pujol la va fer a Raimon Obiols quan aquest era cap de l'oposició, quan li va recomanar un pèl displiscentment, com era habitual, quelcom per l'estil: 'llegeixi menys llibres i passegi's més pel carrer'.
No és tant o més terrible que tenir governants amb una preparació escassa, que el destí final dels nostres impostos sigui decidit (que no és el mateix que gestionat!) per persones sense cap tipus de compromís polític (que no és el mateix que afiliació!) declarat ? Ja no parlo de validació directa per les urnes. Penseu-hi bé. La resposta no és fàcil. I probablement tampoc és correcte conformar-se amb cap de les dues coses, sinó que ens cal prestigiar la nostra classe política: exigint-los una major preparació, però dignificant també públicament el valor de la seva tasca.