dissabte, 11 d’octubre de 2008

Equilibris complexos

Per als cagadubtes com jo, la vida està plena d'equilibris complexos on mai estàs ni prou satisfet ni, per descomptat, prou tranquil. Quan has cobert o estàs satisfet en un aspecte de la teva vida, la meva reacció espontània és mirar el que has pogut deixar enrera o del que no has tingut prou cura per veure si pesa més que la part positiva de la balança i contrastar si has pres una bona decisió. Com a pràctica esporàdica pot ser fins i tot sana, però la seva pràctica habitual us asseguro que és del tot malaltissa. És la sensació del fals funambulista, en la que només ell creu que caurà al buit si fa un pas en fals.

La realitat és que a la vida hi ha pocs passos en fals: n'hi ha que et fan més o menys feliç. I una de les claus per ser-ho més és precisament viure més amb el cor i no tant amb el cap. A les persones com jo ens convé sentir sovint que només es viu una vegada i que els segons, minuts, dies i moments perduts ja mai tornaran.
No obstant, independentment del meu 'cagadubtisme', és cert que tots estem sotmesos a alguns equilibris dels quals es difícil sortir-ne ben parat. Us en poso alguns exemples en els que segur, que en alguns d'ells, us hi sentiu identificats...
Com ser menys vulnerable al teu entorn sense converir-te en un cínic ?
No pots afectar-te per tot el que passa al teu voltant, ni implicar-te en totes les causes que consideres justes però costa ser selectiu i no arribar simplement a tirar-t'ho tot a l'esquena.
Com ser tolerant i alhora fer-te respectar ? Acceptar les crítiques és un exercici sà, fins i tot encaixar les bromes dels pretesament 'graciosos' però, no em direu que no costa trobr el límit a partir del qual aquestes ja no fan gràcia o et poden faltar al respecte. I no val imaginar-vos com reaccionarieu davant d'una situació de plena serenitat, ja que no acostuma a ser representativa...
Com viure la teva vida pensant en tu i no sentir-te un egoïsta ? El sentiment de culpabilitat és com una ombra que ens persegueix sempre, tot i que depèn de per qui és més o menys allargada. Perquè ens repetim tantes vegades que 'he de pensar més en mi' i no podem deslliurar-nos d'una certa mala consciència quan realment ho estem fent ?
Com trobar l'equilibiri entre l'honestedat i l'oportunisme ? Hi ha molts moments en que se'ns presenta en aquella dècima de segon aquell dubte entre dir el que pensem o callar per no complicar-nos la vida o fer-nos-la més fàcil. La suma d'aquestes decisions al llarg de la vida va decantant-nos cap a un cantó de la balança o un altre: cadascú es coneix el seu equilibri...
Certament tothom té una concepció de l'equilibri diferent, aquell punt que el fa sentir més o menys bé o tranquil amb ell mateix. Al meu entendre el que importa no és tant on està aquest equilibri en cadascú de nosaltres sinó simplement tenir-lo. És a dir el fet que - si més no de tant en tant - ens fem aquestes preguntes. Això demostra que som persones. Que no som, com bé diu un molt bon amic meu, invertebrats.

1 comentaris:

Anònim ha dit...

"Equiliquà" Tal com diu en Renato Descartes “cogito ergo sum”, (pienso luego existo).

Companion battle