dijous, 2 d’octubre de 2008

La síndrome Miss Sunshine



Avui em ve de gust parlar d'un altre tipus de síndrome: vaig parlar de la síndrome Xirinacs i avui parlaré de la síndrome Miss Sunshine. Si heu vist la pel·lícula 'la petita Miss Sunshine' (molt recomanable, per cert) entendreu ràpidament del que estic parlant però, per si de cas no l'heu vista, us en faré cinc cèntims. La petita Miss Sunshine és una nena que té l'aspiració de convertir-se en una reina de bellesa infantil local. Ella no és especialment agraciada però té una fè cega amb les seves possibilitats. La veritat és que és una original paròdia agredolça sobre els cànons estètics i l'acusat culte a la bellesa de la nostra societat.


Però, què entenc jo per 'la síndrome Miss Sunshine' ? Doncs la patologia que pateixen totes aquelles persones que, fruit d'una manca total de sentit del ridícul i una confiança cega en les seves possibilitats, s'exposen a situacions que les sobrepassen per totes bandes i, a més, creuen haver assolit l'èxit més rotund. És a dir, ingoren amb orgull el principi de Peters. La veritat és que en política és una síndrome molt extesa. Suposo que també és present en altres camps professionals, però dubto que hi hagi algun altre àmbit professional - el dels artistes, potser - on sigui més fèrtil.
La síndrome Miss Sunshine no és en si perillosa, però si contagiosa. És cert que sempre calen persones amb un cert grau de desvergonyiment que trenquin el gel o s'atreveixin a fer el que no ha fet ningú, però tot té un límit. En canvi, només fa falta un afectat o afectada per la síndrome Miss Sunshine en un col·lectiu per a provocar contagis en cadena entre els més desaprensius (que cada vegada són més), a la vegada que genera depressions existencials entre els més reflexius i ira incontrolada entre els més temperamentals.
L'afectat per la síndrome Miss Sunshine no corre perill sempre i quan estigui envoltat de persones amb criteri propi i mínimament centrat. Ara bé, si l'afectat/da gaudeix de cert reconeixment públic i/o social i no té ningú al seu costat que li faci veure que el concepte que té de si mateix és diamatralment oposat al de la majoria de persones que l'envolten, la síndrome pot derivar en comportaments esquisofrènics, paranoides o napoleònics. També és cert que sense líders afectats per la síndrome Miss Sunshine mai hi haurien hagut grans revolucions ni grans imperis; ara bé, també han portat uns quants col·lectius al deliri col·lectiu o al fracàs més rotund.
Conclusió: el sentit del ridicul és com la sal, cal trobar-hi el seu punt just (ho diu algú que el té exageradament alt!).

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Bastant interessant la reflexió.....


Companion Battle