dimecres, 15 d’octubre de 2008

Mediocritat i llenguatge políticament correcte

Sovint en política assumir riscos surt massa car o bé les noves idees van escasses. Hi ha qui pensa que en política es pot fer tot menys el ridícul. Amb tot els respectes pel President Tarradellas, jo penso que hi ha un tipus de polític pitjor que el que fa el ridícul: el polític mediocre. El polític mediocre mai fa el ridícul perquè mai arrisca ja que rarament té alguna cosa a oferir. Un polític que mai té res a oferir és el més trist dels polítics que, per definició, haurien de voler canviar el seu entorn. Sense necessitat d'arribar a la síndrome Miss Sunshine, em quedo mil vegades amb un polític que de tant en tant s'arrisca a fer el ridícul que amb un polític mediocre.

La mediocritat política se sent còmode en marcs conceptuals preestablerts i s'abriga còmodament en el llenguatge políticament correcte que, per definició, és el més conservador dels llenguatges. El llenguatge políticament correcte és un refugi tant segur que sovint, ni els que l'utilitzen, saben molt bé el què vol dir ni d'on ve la suposada bondat intrínseca del que estan dient.
Últimament un dels conceptes que ha passat a formar part de la categoria políticament correcta és el de 'la unitat'. Si bé és cert que el tacticisme i l'oportunisme dels partits catalans va resultar funest en la negociació estatutària, cal apostar totes les nostres cartes a la unitat ? A mi em sembla bé com a sistema de minimització de riscos davant la negociació d'un nou finançament per a Catalunya, però no com a solució universal. Un suïcidi col·lectiu també és unitari i no per això és forçosament bo.
També podríem trobar altres expressions políticament correctes de les quals el 90% de les vegades que les utilitzem estic segur que no sabem exactament a què ens estem referint. En economia en tenim exemples força divertits: 'activitats d'alt valor afegit', 'competitivitat', 'innovació' o 'talent' són termes que es perden sovint en les nostres converses entre l'alegria de l'ambigüitat i l'estètica verbal.
Trenquem una llança a favor, doncs, de tots els polítics que s'exposen a la crítica pública per fugir del que se suposa que és políticament correcte. Són els qui ajuden a crear nous marcs conceptuals i connecten més sovint i més directament amb el sentir de la gent. Al meu entendre, aquests són els veritables polítics de raça.

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens raó.... el polític mediocre és aquell que no s'arrisca a tirar endavant amb les seves idees i per tant tendeix a "xupar de la teta" fins que s'esgoti. En canvi el polític que s'exposa a la critica pública és aquell polític inquiet que intenta despuntar de la resta per intentar oferir idees, encara que li costi més d'una rialla dels quí realment nomès calenten les cadires i no fant rés de rés per intentar millorar la qualitat de vida de la societat.

Companion battle