diumenge, 30 de novembre de 2008

El playmobil que portem dins



Diuen que les petites coses són les que fan més il·lusió. És cert que el que fa més il·lusió dels regals no és tant el seu valor econòmic sinó que els hagin fet pensant en tu, en el que t'agrada o en el com ets. Doncs bé, pel meu aniversari algú - encara no he descobert qui! - em va regalar un playmobil com el que veieu a la fotografia. Alguns pensaran que és una tonteria, però em va fer una il·lusió immensa i el tinc col·locat al costat del meu ordinador per veure'l cada dia.
Qui em va fer aquest regal debia saber, o debia suposar, que sóc de la generació Playmobil - més ben dit, de la generació dels 'clicks' - i que vaig passar moltes tardes jugant amb el 'vaixell pirata', amb el 'Ford' i amb caracteritzacions improvisades que no posaven límits a la imaginació. Quan fas 30 anys és maco recordar aquestes coses: és com quan alguns recuperem fotos de quan anàvem al parvulari través del Facebook o sentim aquella cançó que ens trasllada de cop 10 anys enrera.
A part, el personatge escollit pel regal fou el de cavaller medieval (foto). Tota una mètafora del meu caràcter. Quan tenia 6 anys, durant les vacances sortia al carrer amb una espasa i un escut de fusta disposat a fer justícia i a comportar-me com un cavaller - el cavall me l'imaginava - . Avui en dia no faig, com podeu imaginar, exactament el mateix però l'actitud no ha variat tant de la de fa 24 anys. Fer de cavaller és maco i suposa una aventura cada dia, excepte quan es troben a faltar els reis o les creuades per les que lluitar, que tot es fa una mica més difícil. Us animo a que descobriu quin Playmobil porteu dins. Passareu una bona estona, especialment si sou de la generació dels clicks!

divendres, 28 de novembre de 2008

Condons i altres béns inferiors

Aquesta nit em costa molt agafa el son. Estic desvetllat. I acabo en una de les pàgines que em miro últimament i que més m'agraden: http://www.absurddiari.com/. És un diari digital que es dedica a recopilar notícies absurdes, com el seu nom indica. La veritat és que sóc un fan incondicional de l'humor de l'absurd. En busco algunes i les penjo al Facebook, però aquesta última es mereix un post: 'La crisis económica global ha provocado un aumento rápido de la venta de condones en la República de Corea'. La notícia sembla molt absurda, però si la llegeixes en calma té molt més sentit del que podria semblar en un primer moment. Les males perspectives econòmiques o si més no l'empitjorament de les perspectives de creixement del país han fet moderar les perspectives de procreació a la República de Corea. La veritat és que no sé quina implantació tenen els altres mètodes anticonceptius a la República de Corea, però no m'havia passat pel cap que pels productors de profilàctics la crisi pogués ser realment una oportunitat d'ampliar el negoci.
Els anomenats béns inferiors - aquells que demadem més quan baixa la nostra renda disponible - sempre m'han fet gràcia i m'han captivat, ja que són fruit de reaccions humanes, no sempre racionals. En definitiva ens revelen com reaccionem davant d'una reducció de la nostra capacitat adquisitiva. A falta de dades micro-econòmiques fiables i/o disponibles, sobre els béns inferiors també hi han moltes llegendes urbanes basades en anècdotes o observacions parcials. La de les perruqueries és una de les meves favorites: la llegenda diu que la demanda augmenta ja que en temps de crisi les dones abans van a la perruqueria que es compren roba nova. El meu esperit d'investigador intrèpid m'ha portat a preguntar-ho a algunes perruqueries i certament es desmenteix la llegenda: la crisi també es nota i hi ha menys clients/es.
Hi ha casos en els que, en canvi, tenim evidències empíricament demostrables. Avui, a la Jornada d'Economia de la Fundació Irla, Adriana Casademont ha confessat com el choped i la mortadela venen més que mai, en contra del pernil serrano i el llom. Això és microeconomia casolana real i la resta són especulacions d'economistes.
Per altra banda el pròxim periode de vacances de Nadal i sobretot la pròxima Setmana Santa i Estiu serà un bon experiment sobre un altre anomenat bé inferior: el turisme interior. Si no podem viatjar fora potser ens surt més econòmic passar uns dies a una casa de turisme rural o algun lloc de la costa catalana. Certament no seria una mala idea que algun hoteler o empresari turístic redirigís la seva estratègia en aquest sentit tenint en compte algunes situacions pròximes a la sobreocupació de places a Catalunya.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Som animals!

'Ha descobert la sopa d'all!' pensaran els que llegeixin la meva entrada. Bé, potser si que no és cap gran descobriment, però és una constatació personal important: les persones no deixem de ser animals i, com a tals, ens comportem i ens relacionem. No es basa en cap estudi genètic, antropològic ni psicològic; simplement és una conclusió lògica després de 30 anys i una mica més. El dia a dia et reafirma que no deixem de ser animals: com marquem el terreny, com ens comuniquem gestualment o com ens enfadem són reaccions que responen a la nostra condició animal genuïna.
Bé, he de dir que em secunda un company de feina amb coneixements profunds d'etologia que sembla que aplica els paràmetres de comportament dels primats per entendre reaccions que podrien resultar aparentment sorprenents de persones del seu entorn. I, pel que sembla, no li ha anat gens malament. Hi ha ben poques coses que surtin d'aquest esquema d'anàlisi.
Ens trobem en un món civilitzat, amb multitud de normes socials i que requereixen coneixements complexos i bones dosis autocontrol. Això està bé, però la nostra essència no deixa de ser animal. Negar-ho no només és absurd sinó que és ridícul. No hi ha res més patètic que veure un fonamentalista-intel·lectualoide perdre's pels instints més baixos. No passa res, de veritat, no cal avergonyir-se'n, com diu sarcàsticament un conegut meu 'a la vida tot es resumeix en 3 o 4 coses molt bàsiques'. A partir d'aquí la humanitat ha construit coses més excelses: principis morals, espirituals, polítics, religiosos...no pretenc pas dir que tot es resumeixi en aquestes 3 o 4 coses que tothom suposo que té al cap, però la seva concreció sempre hi ha estat sense cap mena de dubte condicionada. No tinc constància de cap doctrina, règim polític o religió que hagi negat la condició animal dels homes amb èxit. És més, molts l'han exacerbat: sinó com es pot entendre des d'un punt de vista moral i/o racional que tants milions de persones combreguessin amb el règim nazi. I em nego a creure, perquè no és cert, que la gran majoria fossin preses de l'opressió i de la por a les represalies.
Les relacions de poder, de parella, els comportaments grupals...res d'això es podria entendre sense la nostra condició animal intrínseca. Molts tenim la pretensió de ser millors persones, però no podem ser tant pedants com per negar el pes d'instints tant bàsics com la por, el desig, l'agressivitat, etc. Precisament per gestionar millor les nostres emocions i les de qui ens envolten cal tenir-ho ben present.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Que venen els russos!


L'oferta de la petrolera russa Lukoil pel 30% de Repsol, lluny de ser un fet anecdòtic, esdevé un senyal inequívoc de canvi de cicle. I si no és així, el tractament mediàtic ha estat aquest: el que a la pràctica acaba essent el mateix als ulls d'un món on les percepcions són cada vegada més importants que la pròpia realitat.

Hi ha molts aspectes interessants de l'oferta de la petrolera russa, i tots es resumeixen en el despropòsit en el que s'ha resumit les declaracions dels diversos representants del Govern Espanyol. Un despropòsit que és un símptoma evident de desconcert, un desconcert que ens indica que assistim a una nova etapa i unes noves situacions per les quals no hi ha respostes preparades. Haviem vist l'espectacle elèctric nazional i que això de l'energia semblava important, però tot va quedar entre espanyols, catalans i alemanys.

Curioses són, per exemple, les declaracions de ZP dient que, en el fons ' el control de Lukoil no es ruso sino de EEUU'. Hauria d'existir una màquina del temps per teletransportar ZP 20 anys enrera i ensenyar-li als seus companys de partit que a l'any 2008 des de la presidència del Govern estaria fent aquestes declaracions. No hauria estat gaire ben vist. A part d'aquesta frivolitat, la frase del President Espanyol amaga un important missatge implícit: el capital rus ens fa més por ja que el considerem un país de dubtosa tradició democràtica. Doncs crec que ens hi haurem d'anar acostumant: l'Informe Anual de l'OME d'aquest any ja ens informa quins països són els qui concentren les principals fonts de finançament davant d'aquest escenari de restricció creditícia. I no són precisament els paradisos de la participació ciutadana i la transparència política.

Complementant les declaracions del President Espanyol apareix l'imperturbable Ministre Solbes, que aquest cop sembla que vulgui ficar més llenya al foc. Ens diu que això del lliure mercat a Rússia doncs el que és lliure, el que es diu lliure no ho és. Si més no, no és lliure com el que s'entén a l'Estat Espanyol. Ostres! Això si que és greu: si la llibertat de mercat espanyola era pels companys de pupitre, la de Rússia millor no imaginar com és. En resum, Solbes sembla justificar veladament el nacionalisme econòmic insinuant que Lukoil actua amb mandats d'estat.

Per acabar d'adornar el sainet s'hi suma el Ministre Sebastian que, a la seva poca credibilitat com a Ministre d'Indústria se li afegeix un fons de càmera amb les muñecas de Famosa. No tinc res en contra la rica indústria de la joguina valenciana, al contrari, però l'escenari no acompanyava per fer una declaració de fermesa institucional. Ens diu que 'Repsol seguirá siendo española'. Algú se n'adona que això no es pot prometre i, al cap de poc, acaba d'adornar el ridícul: 'almenys es garantirà que els directius siguin espanyols'. Sense comentaris.

Aquest post no és per criticar el Govern Espanyol encara que ho sembli i sempre vingui de gust. Qui estigui lliure de ficar els peus a la galleda que no envii més notes de premsa ni faci més declaracions. Però si que demostra que ens trobem davant d'un nou fenomen que plantegen moltes preguntes encara sense resposta: com governaran la globalització els emergents de poca tradició democràtica però amb més liquiditat que ningú (Rússia, Emirats, Xina, etc.), té sentit o és possible el nacionalisme econòmic quan hi ha sequera creditícia, quin és l'espai de Catalunya a aquest nou món ? De moment, faríem bé més enllà de fílies i fòbies, d'assegurar que no caigués en aquest dominó la fitxa catalana de Gas Natural. Suposo que encara tardarem una mica els catalanets a adonar-nos que Catalunya no pot badar i menys en aquest món de gegants que es desperten.

dijous, 20 de novembre de 2008

FinançaQUÈ? Crisi, crisi i més crisi

Em fixo en el baròmetre del CEO del mes de novembre i observo com reflecteix l'estat d'ànim de molts catalans: gairebé la meitat dels enquestats considera que el problema més important està relacionat amb la crisi - ja sigui l'atur o el funcionament de l'economia - . Només 1 de cada 20 catalans considera que el problema més important és el finançament de Catalunya, fet que demostra que aquest tema ha passat a ser poc més que una frivolitat. No sembla que les perspectives econòmiques siguin gaire bones i, per tant, fa tota la pinta que les problemàtiques derivades de la situació econòmica continuaran al capdamunt del rànquing de preocupacions, seguides de prop probablement pel fenomen de la immigració, que preocuparà més en la mesura que augmentin els índexs d'atur.

Un panorama que fixa una agenda política no gaire favorable als interessos de Catalunya: quan la majoria s'ha d'apretar el cinturó les veleitats nacionalistes passen a un segon terme. I ens agradi o no, així es com interpreten encara molts catalans la demanda d'un finançament just. És una època d'emergència en que sobraran polítics que plantegin problemes i en faltaran que ofereixin solucions. En aquest teatre de la negociació Catalunya-Espanya, ZP - afavorit per les circumstàncies - ha estat prou hàbil per situar en l'opinió pública als polítics catalans com els que plantegen problemes i poques solucions. Un handicap seriós per a inciar una negociació. Mentrestant, ZP va plantejant paquets de mesures anticrisi de tall populista amanides d'alguna que altre invasió competencial. Ell sap i se n'aprofita que, com deia aquell grup espanyol dels 80 són 'Malos Tiempos para la Lírica'.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Cava i cocaïna

El passat dissabte al vespre vaig fer una petita festa per celebrar el meu pas a la trentena. M'hagués agradat poder convidar més gent però la meva memòria i el meu pressupost no m'ho van permetre. La veritat és que vaig passar una estona molt agradable amb la companyia de molta gent a la que estimo i aprecio. Entre copa de vi i copa de cava la conversa fluia ràpid i les hores van passar volant.
Cap allà a les 2 de la matinada, quan ja quedàvem quatre gats, va aparèixer per sorpresa algú que no havia convidat. És un noi que farà els 30 l'any que ve i amb qui havíem compartit al mateix agrupament anys d'escoltisme. Al seu segon any de pioner va deixar el cau perquè sortir a la discoteca era en aquells moments més interessant per ell que anar al cau o d'excursió. Fa anys que està enganxat a la cocaïna, com ell mateix reconeix i està inhabilitat per treballar perquè li han diagnosticat un trastorn mental. Viu a casa els seus pares i no es veu capaç de sortir-se'n. Amb l'eufòria del cava vaig intentar argumentar-li que la força de voluntat és capaç d'això i molt més, però les meves proclames no van tenir una acceptació gaire entusiasta. Sóc conscient que el problema de la drogaaddicció és més complicat com per resoldre-ho amb un 'endavant, tu pots'.
El seu aspecte físic és lamentable però el seu conformisme hiperrealista encara era més impactant. Reconeix que els problemes se'ls ha buscat ell mateix però veu tant difícil sortir-se'n que ni ho pensa intentar. Potser és veritat el que li deia un amic meu que també el coneix i que estava a la mateixa festa: 'el que potser et passa és que et fa por viure d'una manera que no coneixes, t'és més fàcil seguir enganxat que intentar de tenir una vida més normal'. Potser si que de vegades ens és més còmode pensar que estem predestinats, que tenim un pilot automàtic que en el cas del meu amic va guiat per la droga. Cadascú al seu nivell i amb les seves circumstàncies, però el cert és que sovint espanta saber que som nosaltres els que decidim dia a dia la vida que volem viure: de què treballem, com vivim, amb qui estem, de què ens preocupem o què permetem que ens facin. El victimisme, el conformisme o el pessimisme sovint són reaccions de por a ser realment lliures.
En tot cas, el meu amic d'infància no estava condemnat a ser un addicte a la cocaïna, o si més no no ho semblava. Mai va tenir un caràcter gaire fort però tampoc conflictiu, i cap trauma familiar ni sentimental semblava poder fer preveure aquesta deriva. D'una família humil i treballadora que li ha donat tot, potser de vegades massa. Per molta gent la vida és molt dura, però potser de vegades les coses són més senzilles i convindria recordar-nos que molts tenim la sort de decidir cada dia com volem viure la nostra vida.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Traspassant la barrera dels 30...

Demà faig 30 anys. No sóc especialment fetitxista ni crec que et canviin especialment la vida. De fet no tinc un caràcter pel que crec que pensi que recordaré amb especial nostàlgia la meva vintena...sempre he pensat - i no em feu dir el perquè - que l'època més feliç de la meva vida serà al voltant dels 40...
Suposo que és una deducció lògica coneixent el meu propi caràcter: no crec que en el meu cas es puguin associar els termes joventut amb inconsiència. Des de que tenia ús de raó he tingut un profund - i de vegades incòmode - sentit de la responsabilitat. El que tenen aquestes fites singulars com els 30 anys, com em comentaven alguns companys de feina, és que són una excusa per fer un balanç de la teva vida.
Amb pocs anyets per mi va ser clau apuntar-me en un Agrupament Escolta. Jo sóc agnòstic, però si tinc alguna religió aquesta és la Llei Escolta. Es diu que d'escolta se n'és tota la vida, i per mi veritablement és així. Aprendre a treballar en grup, a compartir, a descobrir el valor de la responsabilitat i les virtuts del lideratge, com resoldre conflictes, etc. ho he après - millor o pitjor - a través de l'escoltisme.
Sempre m'ha interessat la política però el meu esperit pragmàtic i el consell familiar em van dirigir sàviament cap a l'economia. Crec que més que coneixements m'ha facilitat una forma de pensar, una forma de raonar: que no és ni la de l'enginyer, ni la del politòleg ni la del sociòleg. Un dia vaig llegir a algun lloc que als economistes els definien com a científics socials. Una definició un pèl pedant però bastant exacte: una gent que intenta sistematitzar quelcom irracional. Bé, la meva especialitat i la meva passió, que és la economia pública, és una mica això.
Aquesta especialitat i bona part dels meus esforços els he posat de ben jove al servei d'una causa política. Les causes polítiques semblen cotitzar totes a la baixa, però creieu-me que hi ha poques satisfaccions més grans que les de treballar per allò que creus. Molts ho fan sense la necessitat d'implicar-se políticament, però jo he optat per fer-ho. Amb tot el que comporta: tot. A la vida val la pena intentar ser coherent i apostar per que creus. No sempre és fàcil, però si molt més gratificant.
Molt abocat a la feina. Massa, alguns dirien. És el que tinc ganes de fer i tinc el privilegi de treballar en una cosa que no només m'agrada, sinó que m'apassiona. Probablement ja tindré l'ocasió i les ganes de viure-la d'una altra manera amb el pas dels anys. Ara com ara, si més no puc dir que tinc la sort de poder il·lusionar-me amb el que em depara el futur i no lamentar-me pel que encara no he fet en els meus primers 30 anys de vida. Esperem que duri!

divendres, 7 de novembre de 2008

Radiografia política en 10 segons


Aquesta nit estava xafardejant el blog d'un dels co-participants en una xerrada en la qual he de participar demà (a hores d'ara ja avui) sobre la vigència de les classes socials i he descobert que hi tenia penjat un test molt interessant. Es tracta d'un qüestionari de tant sols 10 preguntes que t'ubica políticament dins d'un mapa. Tot i l'aparent simplicitat del qüestionari, et situa en dos eixos que són fonamentals per definir políticament a qualsevol persona i que sovint es confonen. Les preguntes es divideixen en dos blocs: t'has de posicionar sobre aspectes econòmics per una banda, i sobre aspectes de posicionament personal per l'altre.
Les deu respostes (a favor, en contra o dubtós) et situen en 5 quadrants: com a llibertari (favorable a l'extrema llibertat personal i econòmica), liberal (poc o moderadament favorable a la llibertat econòmica però més favorable a la llibertat individual), conservador (molt favorable a la llibertat de mercat però menys a les llibertats individuals), estatalista (poc favorable a les llibertats individuals i econòmiques) o bé centrista. Simplificar sempre és perillós però quan es fa amb l'audàcia i la capacitat de síntesi d'aquest qüestionari demostra una extrema intel·ligència. Amb 10 preguntes podem entendre, per exemple, que es pot ser d'esquerres i de dretes de diverses maneres. El meu posicionament el mostra el punt vermell del mapa. No vols saber quin és el teu ?

dimecres, 5 de novembre de 2008

Obama: un nou món, una nova forma de governar



Suposo que molta gent parlarà - encara més - del fenomen Obama aquests dies, però la veritat és que tot i mirant de no caure excessivament en els tòpics, no em puc estar de fer-ho també. La victòria d'Obama no és d'especial transcendència només perquè sigui el primer president negre dels EE.UU. ni perquè il·lustri el somni americà, ni perquè tingui una història personal multicultural. Barack Obama ja és una icona del s.XXI perquè lidera una nova forma de fer política. Una política moderna que fa servir nous codis, noves formes de comunicar-se i nous eixos discursius. Al meu entendre, Zapatero i Sarkozy - cadascun a la seva manera - són precedents en aquest sentit tot i que per raons diverses no han tingut la mateixa repercussió. Aquesta nova forma de fer política coincideix amb un panorama internacional convuls no només per la crisi financera sinó pel replantejament de quins són els nous lideratges. Se n'escriurà molt i probablement per gent molt més entesa que no pas jo, però quins són els elements que fan del fenomen Obama molt més que una moda ?

1. Una nova forma de fer política més basada en la credibilitat originada d'uns valors i d'unes conviccions personals - que comencen per la seva família i la seva manera de viure - i menys basada en dogmes ideològics.

2. Aquesta credibilitat basada en conviccions internes a la vegada va acompanyada d'un discurs més directe, menys impostat que, sense caure en el populisme, pretén comunicar emocions. La implicació personal del votant passa de buscar la 'menys pitjor de les opcions polítiques' (com fa tothom que pretén 'viatjar cap al centre') a fer vibrar l'elector amb una 'proposta diferent'. Aquest és el missatge que Obama pretenia fer arribar 'from coast to coast'.

3. Nous lideratges per una societat en xarxa. Avui en dia gairebé qualsevol persona té accés a una quantitat ingent d'informació. Això comporta la fi dels lideratges messiànics i comunicació política unidireccional. El polític difícilment serà qui marqui el rumb, sinó el qui interpreti una societat cada vegada més complexa. La frase ' potser no seré el millor president però prometo escoltar-vos' que pronunciar en l'últim dia de campanya és molt il·lustrativa en aquest sentit.

4. Aquest nou lideratge també s'ha d'interpretar en clau internacional. EE.UU. ja no podran - ni probablement voldran - ser el 'xèrif' del món sinó que hauran de jugar un paper molt diferent. Obama té el repte, i crec que l'afrontarà, de construir nous instruments de governança mundial que cada vegada són més necessaris. Potser els EE.UU. ja no podran assumir lideratges de caràcter autoritari però si són els únics per encapçalar aquest procés: quin país occidental s'hi resistirà si EE.UU. són els primers que canvien la manera de concebre la política exterior ?

Ara bé, també cal ser prudents. Obama s'ha d'enfrontar amb un joc d'interessos creuats complexes i no estarà dibuixant en una fulla en blanc. Cal veure com el seu discurs es fa operatiu. Però jo hi tinc grans esperances perquè estic segur que els canvis no vindran tant pel QUÈ fa sinó el COM ho farà. I els canvis en les formes són molt més poderosos del que molts es pensen...

diumenge, 2 de novembre de 2008

Crisi...de valors?


En una entrada anterior ja vaig recordar les analogies que alguns articulsites de casa nostra feien de la crisi - més concretament de la restricció de crèdit - amb un empobriment general de l'entorn social. Està clar que en època d'escassetat les misèries no només són econòmiques sinó que fonamentalment són humanes. Conceptes com dignitat, honor, principis o valors són més flexibles quan comencem a baixar esglaons a la piràmide de Maslow. I la veritat és que qui es queda a l'atur amb persones al seu càrrec i una hipoteca per pagar suposo que els baixa apressadament els esglaons.

Per tant és fàcil que en època de crisi, en la que molts fonaments trontollen, ens abriguem en el que difícilment desapareixerà. En el terreny dels valors, per tant, en els valors de sempre. És una resposta humanament comprensible i políticament tàctica. Són reflexions que suposo que molts hem fet arran d'escoltar la conferència de Joan Puigcercós 'una mirada republicana als valors'. De fet, alguns polítics ja han tret certa rendibilitat de rememorar molts valors que semblaven oblidats: Sarkozy n'és potser l'exemple més clar (llegiu en aquest sentit una bona entrada de Saül Gordillo). Tot i que cal recordar que Sarkozy actúa des de la dreta, per tots aquells que encara pensin que aquest fet és rellevant.
La pregunta és si, més enllà de trobar alguna explicació plausible i raonable d'aquesta radical reivindicació dels valors clàssics, hem d'anar més enllà. Jo crec que sí, que cal anar MOLT MÉS ENLLÀ. Com a Albert Castellanos vull participar en projectes de canvi, que crein nous espais, que ofereixin innovacions ideològiques i noves ofertes polítiques en uns momentes de desorientació econòmica i política tant a nivell nacional com internacional. No és fàcil, però per mi és una de les principals raons per participar en una proposta política. Buscar una posició central no vol dir fer el mateix que els altres. Cal oferir quelcom diferent per tenir èxit: una proposta original.
Crec modestament - i molt modestament perquè hi ha molta gent que coneix Esquerra millor que jo - que si alguna cosa defineix el nostre partit és que és una proposta política de canvi. Crec que molts dels qui en formem part acceptem més fàcilment el liberalisme - de fet, el republicanisme té una forta component liberal - que el conservadurisme. El conservadurisme implica continuar amb els esquemes de vida tradicional. Avui en dia un posicionament conservador pot ser reconfortant, però no deixa de ser suïcida. L'entorn canvia - internet, immigració,... - i potser és millor dedicar-nos a buscar solucions que a mantenir una manera de ser catalans que ara ja forma part del passat com l'estampa que acabo de rescatar d'internet (quina paradoxa !) i que us mostro a la dreta de l'entrada.
Per tant, si ens hem de posar a buscar referents polítics internacionals, abans Obama que Sarkozy. Potser si que Obama és en gran part fum i expectatives incertes, però almenys ens fa somiar en un altre món, en una altra manera de fer política. Això és pel que vull lluitar.