dilluns, 17 de novembre de 2008

Cava i cocaïna

El passat dissabte al vespre vaig fer una petita festa per celebrar el meu pas a la trentena. M'hagués agradat poder convidar més gent però la meva memòria i el meu pressupost no m'ho van permetre. La veritat és que vaig passar una estona molt agradable amb la companyia de molta gent a la que estimo i aprecio. Entre copa de vi i copa de cava la conversa fluia ràpid i les hores van passar volant.
Cap allà a les 2 de la matinada, quan ja quedàvem quatre gats, va aparèixer per sorpresa algú que no havia convidat. És un noi que farà els 30 l'any que ve i amb qui havíem compartit al mateix agrupament anys d'escoltisme. Al seu segon any de pioner va deixar el cau perquè sortir a la discoteca era en aquells moments més interessant per ell que anar al cau o d'excursió. Fa anys que està enganxat a la cocaïna, com ell mateix reconeix i està inhabilitat per treballar perquè li han diagnosticat un trastorn mental. Viu a casa els seus pares i no es veu capaç de sortir-se'n. Amb l'eufòria del cava vaig intentar argumentar-li que la força de voluntat és capaç d'això i molt més, però les meves proclames no van tenir una acceptació gaire entusiasta. Sóc conscient que el problema de la drogaaddicció és més complicat com per resoldre-ho amb un 'endavant, tu pots'.
El seu aspecte físic és lamentable però el seu conformisme hiperrealista encara era més impactant. Reconeix que els problemes se'ls ha buscat ell mateix però veu tant difícil sortir-se'n que ni ho pensa intentar. Potser és veritat el que li deia un amic meu que també el coneix i que estava a la mateixa festa: 'el que potser et passa és que et fa por viure d'una manera que no coneixes, t'és més fàcil seguir enganxat que intentar de tenir una vida més normal'. Potser si que de vegades ens és més còmode pensar que estem predestinats, que tenim un pilot automàtic que en el cas del meu amic va guiat per la droga. Cadascú al seu nivell i amb les seves circumstàncies, però el cert és que sovint espanta saber que som nosaltres els que decidim dia a dia la vida que volem viure: de què treballem, com vivim, amb qui estem, de què ens preocupem o què permetem que ens facin. El victimisme, el conformisme o el pessimisme sovint són reaccions de por a ser realment lliures.
En tot cas, el meu amic d'infància no estava condemnat a ser un addicte a la cocaïna, o si més no no ho semblava. Mai va tenir un caràcter gaire fort però tampoc conflictiu, i cap trauma familiar ni sentimental semblava poder fer preveure aquesta deriva. D'una família humil i treballadora que li ha donat tot, potser de vegades massa. Per molta gent la vida és molt dura, però potser de vegades les coses són més senzilles i convindria recordar-nos que molts tenim la sort de decidir cada dia com volem viure la nostra vida.