diumenge, 2 de novembre de 2008

Crisi...de valors?


En una entrada anterior ja vaig recordar les analogies que alguns articulsites de casa nostra feien de la crisi - més concretament de la restricció de crèdit - amb un empobriment general de l'entorn social. Està clar que en època d'escassetat les misèries no només són econòmiques sinó que fonamentalment són humanes. Conceptes com dignitat, honor, principis o valors són més flexibles quan comencem a baixar esglaons a la piràmide de Maslow. I la veritat és que qui es queda a l'atur amb persones al seu càrrec i una hipoteca per pagar suposo que els baixa apressadament els esglaons.

Per tant és fàcil que en època de crisi, en la que molts fonaments trontollen, ens abriguem en el que difícilment desapareixerà. En el terreny dels valors, per tant, en els valors de sempre. És una resposta humanament comprensible i políticament tàctica. Són reflexions que suposo que molts hem fet arran d'escoltar la conferència de Joan Puigcercós 'una mirada republicana als valors'. De fet, alguns polítics ja han tret certa rendibilitat de rememorar molts valors que semblaven oblidats: Sarkozy n'és potser l'exemple més clar (llegiu en aquest sentit una bona entrada de Saül Gordillo). Tot i que cal recordar que Sarkozy actúa des de la dreta, per tots aquells que encara pensin que aquest fet és rellevant.
La pregunta és si, més enllà de trobar alguna explicació plausible i raonable d'aquesta radical reivindicació dels valors clàssics, hem d'anar més enllà. Jo crec que sí, que cal anar MOLT MÉS ENLLÀ. Com a Albert Castellanos vull participar en projectes de canvi, que crein nous espais, que ofereixin innovacions ideològiques i noves ofertes polítiques en uns momentes de desorientació econòmica i política tant a nivell nacional com internacional. No és fàcil, però per mi és una de les principals raons per participar en una proposta política. Buscar una posició central no vol dir fer el mateix que els altres. Cal oferir quelcom diferent per tenir èxit: una proposta original.
Crec modestament - i molt modestament perquè hi ha molta gent que coneix Esquerra millor que jo - que si alguna cosa defineix el nostre partit és que és una proposta política de canvi. Crec que molts dels qui en formem part acceptem més fàcilment el liberalisme - de fet, el republicanisme té una forta component liberal - que el conservadurisme. El conservadurisme implica continuar amb els esquemes de vida tradicional. Avui en dia un posicionament conservador pot ser reconfortant, però no deixa de ser suïcida. L'entorn canvia - internet, immigració,... - i potser és millor dedicar-nos a buscar solucions que a mantenir una manera de ser catalans que ara ja forma part del passat com l'estampa que acabo de rescatar d'internet (quina paradoxa !) i que us mostro a la dreta de l'entrada.
Per tant, si ens hem de posar a buscar referents polítics internacionals, abans Obama que Sarkozy. Potser si que Obama és en gran part fum i expectatives incertes, però almenys ens fa somiar en un altre món, en una altra manera de fer política. Això és pel que vull lluitar.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Caram...caram bona reflexió Albert!!

(Companion Battle)

Anònim ha dit...

Albert, primer de tot felicitar-te per les reflexions.
Ara bé, més que bucar valors o rebuscar-los de no sé on, jo parlaria de donar a l'ètica un valor central i transversal presidint tota actuació política.
Potser el nom no fa la cosa; és com la diferència entre beneficiència i solidaritat. Es parla de conceptes semblants des de prismes ideològics (i temporals)diferents.
En fí, paranoies meves, jejejeje

Xavi