dijous, 20 de novembre de 2008

FinançaQUÈ? Crisi, crisi i més crisi

Em fixo en el baròmetre del CEO del mes de novembre i observo com reflecteix l'estat d'ànim de molts catalans: gairebé la meitat dels enquestats considera que el problema més important està relacionat amb la crisi - ja sigui l'atur o el funcionament de l'economia - . Només 1 de cada 20 catalans considera que el problema més important és el finançament de Catalunya, fet que demostra que aquest tema ha passat a ser poc més que una frivolitat. No sembla que les perspectives econòmiques siguin gaire bones i, per tant, fa tota la pinta que les problemàtiques derivades de la situació econòmica continuaran al capdamunt del rànquing de preocupacions, seguides de prop probablement pel fenomen de la immigració, que preocuparà més en la mesura que augmentin els índexs d'atur.

Un panorama que fixa una agenda política no gaire favorable als interessos de Catalunya: quan la majoria s'ha d'apretar el cinturó les veleitats nacionalistes passen a un segon terme. I ens agradi o no, així es com interpreten encara molts catalans la demanda d'un finançament just. És una època d'emergència en que sobraran polítics que plantegin problemes i en faltaran que ofereixin solucions. En aquest teatre de la negociació Catalunya-Espanya, ZP - afavorit per les circumstàncies - ha estat prou hàbil per situar en l'opinió pública als polítics catalans com els que plantegen problemes i poques solucions. Un handicap seriós per a inciar una negociació. Mentrestant, ZP va plantejant paquets de mesures anticrisi de tall populista amanides d'alguna que altre invasió competencial. Ell sap i se n'aprofita que, com deia aquell grup espanyol dels 80 són 'Malos Tiempos para la Lírica'.