dimarts, 11 de novembre de 2008

Traspassant la barrera dels 30...

Demà faig 30 anys. No sóc especialment fetitxista ni crec que et canviin especialment la vida. De fet no tinc un caràcter pel que crec que pensi que recordaré amb especial nostàlgia la meva vintena...sempre he pensat - i no em feu dir el perquè - que l'època més feliç de la meva vida serà al voltant dels 40...
Suposo que és una deducció lògica coneixent el meu propi caràcter: no crec que en el meu cas es puguin associar els termes joventut amb inconsiència. Des de que tenia ús de raó he tingut un profund - i de vegades incòmode - sentit de la responsabilitat. El que tenen aquestes fites singulars com els 30 anys, com em comentaven alguns companys de feina, és que són una excusa per fer un balanç de la teva vida.
Amb pocs anyets per mi va ser clau apuntar-me en un Agrupament Escolta. Jo sóc agnòstic, però si tinc alguna religió aquesta és la Llei Escolta. Es diu que d'escolta se n'és tota la vida, i per mi veritablement és així. Aprendre a treballar en grup, a compartir, a descobrir el valor de la responsabilitat i les virtuts del lideratge, com resoldre conflictes, etc. ho he après - millor o pitjor - a través de l'escoltisme.
Sempre m'ha interessat la política però el meu esperit pragmàtic i el consell familiar em van dirigir sàviament cap a l'economia. Crec que més que coneixements m'ha facilitat una forma de pensar, una forma de raonar: que no és ni la de l'enginyer, ni la del politòleg ni la del sociòleg. Un dia vaig llegir a algun lloc que als economistes els definien com a científics socials. Una definició un pèl pedant però bastant exacte: una gent que intenta sistematitzar quelcom irracional. Bé, la meva especialitat i la meva passió, que és la economia pública, és una mica això.
Aquesta especialitat i bona part dels meus esforços els he posat de ben jove al servei d'una causa política. Les causes polítiques semblen cotitzar totes a la baixa, però creieu-me que hi ha poques satisfaccions més grans que les de treballar per allò que creus. Molts ho fan sense la necessitat d'implicar-se políticament, però jo he optat per fer-ho. Amb tot el que comporta: tot. A la vida val la pena intentar ser coherent i apostar per que creus. No sempre és fàcil, però si molt més gratificant.
Molt abocat a la feina. Massa, alguns dirien. És el que tinc ganes de fer i tinc el privilegi de treballar en una cosa que no només m'agrada, sinó que m'apassiona. Probablement ja tindré l'ocasió i les ganes de viure-la d'una altra manera amb el pas dels anys. Ara com ara, si més no puc dir que tinc la sort de poder il·lusionar-me amb el que em depara el futur i no lamentar-me pel que encara no he fet en els meus primers 30 anys de vida. Esperem que duri!