dimarts, 30 de desembre de 2008

Proposta Solbes, una nova presa de pèl


Avui el Ministre Solbes ha presentat una proposta per un nou finançament autonòmic. Diu que 'han complert la promesa de tenir una proposta abans de final d'any'. Si tenim una política tant desprestigiada és precisament per l'abús del relativisme i de fer passar masses vegades 'bou per bèstia grossa'. La proposta d'avui és una proposta vaga que no desvela cap de les principals incògnites per les quals podríem valorar si es tractava d'una proposta més o menys acceptable. Molts ja sabiem que difícilment es podria tractar d'una 'bona proposta' tenint en compte la feblesa i ambigüitat que presenta l'Estatut pactat per Mas i Zapatero i ratificat per un terç de les catalanes i catalans amb dret a vot el 2006 (cal dir-ho tot!).
La proposta de Solbes, posats a no concretar, no concreta cap xifra d'increment de recursos pel finançament autonòmic. Ni tant sols dóna pistes per poder saber si aquest increment és més o menys significatiu i, en definitiva, més o menys acceptable. Quin abast té l'anivellament per serveis bàsics ? Quina xifra suplementària posa l'Estat pel finançament de les CCAA (aquesta és la mare dels ous tenint en compte que cap CA acceptarà perdre-hi ni un euro i algunes estan esperant guanyar-ne uns quants...) ?
Ara si, hi han gestos, com reconeix el Conseller Castells. Gestos com reconèixer el paper de la capacitat fiscal (el d'aquelles CCAA que més paguen com Catalunya), crear un fons anomenat 'de competitivitat' per afavorir a les CCAA de major renda o amb major activitat econòmica. Però les escoles bressol no es paguen amb gestos, la sanitat pública no millora a base de bones intencions, persones depenents que no poden fer sols les seves necessitats els hi és igual si sembla que els catalans hagin aconseguit un bon acord. Ja no serveix ni reconèixer que l'Estatut català ha estat 'inspirador' o 'una palanca de cambio' (tot i així, el Ministre ha acabat reconeixent que s'hauria d'haver reformat el model igulament sense Nou Estatut...). A aquestes alçades aquestes declaracions ja només convencen els babaus i només es poden interpretar com un insult pels qui tenen un mínim d'intel·ligència o dignitat. Fins quan aguantarem ?

dissabte, 27 de desembre de 2008

2009 resolutions

Cada cop que s'acaba un any i en comença un de nou ens sembla com si la vida ens donés una nova oportunitat per a millorar o canviar allò que no ens agrada o no ens convenç. Suposo que és per això que som tant aficionats a les resolutions o bons propòsits de principi d'any. Com si no poguéssim fer aquests plantejaments en qualsevol moment de l'any... de fet les dues vegades que he deixat de fumar (l'última al gener del 2008) han estat a principis d'any.
El cap d'any, doncs, és com si ens trobéssim virtualment en una estació de metro amb possibilitat de transbordament en el qual hem de decidir si canviem de línia. Sembla com si no poguéssim deixar de fumar, començar a anar al gimnàs o aprendre idiomes a partir del febrer si no som capaços de fer-ho ara. Convertim en transcendent un moment que ha estat escollit de forma absolutament arbritrària pels calendaris occidentals. De vegades sembla que no siguem capaços o no ens convingui veure que cada dia decidim el sentit de les nostres vides i tenim la possibilitat de canviar el que no ens agrada (encara que no sigui de forma immediata).
Ara bé, és veritat que necessitem símbols i moments per a la reflexió a mig i llarg termini, i el cap d'any n'és un d'aquests. Perquè els desitjos o bons propòsits resultants es facin realitat cal alguna cosa més que bona voluntat, però. Els que ho tenen més clar potser són els propietaris dels 'negocis de la bona voluntat', que fonamenten bona part del seu compte d'explotació amb la inconstància de la gent: qui més qui menys hem estat o estem apuntats a un gimnàs, autoescola o escola d'idiomes amb una assistència més aviat discreta, per dir-ho fi. Fa poc vaig anar a un curs de comunicació i ens van dir com havíem de formular els objectius perquè fossin creïbles i entenedors. Potser us pot servir de cara a les vostres pròpies resolutions: 1) que siguin objectius concrets i no ambigus: l'ambigüitat és un terreny de joc massa difús per la naturalesa humana 2) que tinguin una calendarització clara: expressions com 'un dia d'aquests' o 'durant el 2009' no valen... 3) que siguin objectius realistes i assumibles. No val a dir que quan surtis de treballar entre setmana aniràs al gimnàs si pots preveure que probablement sortiràs tard, rebentat i amb ganes d'estirar-te al sofà a veure qualsevol sèrie de digestió ràpida com 'sin tetas no hay paraíso'. En resum, concreció i pragmatisme: moltes vegades aplicant aquests dos principis aprenem a ser menys ambiciosos però més resolutius.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Generositat gratuïta ?


Arriben dates on diuen que tothom és més bona persona o, si més no, ha d'intentar ser-ho. Molts han criticat la hipocresia que comporten les festes nadalenques però pocs són conscients de la seva utilitat social. Ser generós i considerat durant tot l'any costaria molt i ens imposaria un canvi d'actituds pel qual aquesta societat no està preparada. Des de finals de desembre a principis de gener tenim una 'happy hour' en la qual tenim l'ocasió de demostrar davant de qui volguem que en el fons tenim bon cor, i passades aquestes dates el tornem a guardar a l'armari fins l'any que ve. D'una lògica pròpia d'una teoria d'economista sòcio-emocional, en el cas que aquests existeixin.
Però a banda d'aquesta ironia economicista sobre el Nadal, m'interessa més preguntar-me què entenem per generositat. Fent un treball de camp he trobat diverses teories al respecte que podria resumir en tres. La primera i més extesa, fruit del que modestament crec que és una herència catòlica mal apresa, és la de la 'generositat sacrificada'. Molta gent creu que ser generós vol dir ser sacrificat: el paradigma d'aquesta generositat és la figura del màrtir. Jo no crec en els màrtirs ni m'agradaria viure en un país que confia i venera els màrtirs - molt al meu pesar perquè Catalunya té aquesta vena melodramàtica que tant ens agrada - . Cada vegada desconfio més dels qui pregonen el seu sacrifici pel país, per la família o per la pau al món. Molts d'ells tard o d'hora passaran a cobrar, fins i tot potser ni sent-ne conscients ni amb gasiveria. Tothom vol ser, tard o d'hora, reconegut: no és pervers ni dolent, és simplement humà.
Hi ha una segona branca de la generositat molt curiosa que la podríem anomenar la 'generositat reciclada'. Per a aplicar aquesta versió lliure de la generositat s'ha de saber fer amb gràcia i cal tenir una certa patxorra - simpàtica si voleu, però en definitiva patxorra -. Jo crec que s'hi ha de néixer però no descarto que la tècnica es pugui perfeccionar amb el temps. Una tècnica que consisteix en transformar la satisfacció de les pròpies necessitats en favors cap als altres. És el cas d'aquells amics que molts hem tingut i que per poder sortir amb una noia et deien que l'amiga que l'acompanyava era la dona i l'ocasió de la teva vida. Tot per a que al teu amic no se li esguerrés el 'plan'. D'aquesta manera acabaves sortint a sopar amb el teu amic, el seu 'plan', i intentant ser simpàtic amb una noia que ni coneixies feia 5 minuts. He de dir, però, que sempre m'ha semlbat més de fiar la 'generositat reciclada' que la 'generositat sacrificada', suposo perquè els hi veus el llautó més aviat.
Per últim tenim l'especimen més escàs i més rar de generositat, la 'generositat egoïsta'. Aquesta aparent contradicció resumeix al meu entendre la forma més genuïna de generositat. No es pot ser generós si abans no pensem en nosaltres mateixos. No podem donar sense cuidar-nos i no podem entregar-nos sense rebre res a canvi - moltes vegades no fan falta ni diners ni reconeixement públic -. Tots tenim petits o grans tresors, però el secret és saber escollir a qui a on i quan donar-los.

dijous, 18 de desembre de 2008

Neoproteccionisme i por

El compromís del G-20 per tancar la Ronda de Doha aquest any semblen del tot impossibles. La Ronda de Doha es va proposar fa ja 7 anys amb l'objectiu d'eliminar barreres comercials i eliminar els subsdis, creant un entorn més favorable pels països en desenvolupament. Les reticències a l'obertura de mercats i la supressió d'ajuts agrícols i a les indústries fan possible arribar a un acord. El tancament de la Ronda de Doha suposaria un augment del comerç internacional i un bon i molt necessari estímul a l'economia internacional.

Malgrat tot, com en moltes ocasions, la lògica no s'imposa i les polítiques econòmiques estan dominades per la por. L'entorn de desconfiança en la situació actual, generada per l'empitjorament de gairebé totes les macromagnituds, l'augment de l'atur i el qüestionament del sistema financer internacional, ha portat a gairebé tots els països a fer plantejaments introspectius i proteccionistes. Oblidant que gran part del seu creixement en els últims anys s'ha degut al procés de creixent globalització.

La globalització no és un joc de 'suma zero': genera un major dinamisme econòmic i multiplica les oportunitats de negoci. Podem discutir si el model de creixement econòmic que hem vist fins ara és el més adequat, i fins i tot admetre que no tothom juga a la lliga global amb les mateixes condicions i els xocs són molt desiguals. El que crec que és difícilment refutable és que l'augment del comerç internacional genera un augment de benestar global: probablment el pastís està mal repartit, però el fa més gran (independentment de si convindria posar-nos a règim econòmicament parlant...).
La situació és en aquest sentit preocupant: el comerç mundial decreixerà per primera vegada en 26 anys. Tornar a l'autarquia o a situacions de proteccionisme encobert no pal·liarà els efectes de la crisi ni farà un món més just. Ans el contrari: serà un ecosistema molt profitós pels rendistes que viuen a l'entorn d'empreses poc competitives internacionalment i acostumades a la política de la subvenció (rent-seekers) i desafavoridor dels que encara estan capacitats i disposats per assumir els riscos de buscar nous mercats (profit-seekers). Evidentment les coses no són tant fàcils i el pànic generat per les llistes de l'atur passen per davant de teories econòmiques a l'agenda política. Lògic i comprensible i, fens a cert punt, desitjable. Però resulta que la por és la pitjor consellera per resoldre el problema.
Davant d'aquesta problemàtica, no seria més lògic i valent afrontar una profunda reconversió sectorial amb un llarg i còmode període de trancisió ? No caldria invertir algun d'aquests subsidis estatals a la producció en recurosos per a la formació i reorientació professional ? Si no ho fem ara, difícilment ho tornarem a plantejar. Qui sigui més valent i tingui les prioritats més clarers en sortirà clarament més reforçat d'aquesta crisi.

divendres, 12 de desembre de 2008

Doing the right thing


'Do the right thing' és una de les pel·lícules més conegudes d'Spike Lee. Ens explica com les ires de diverses persones esclaten en un mateix moment, en un dia de calurós enmig d'un carrer de Brooklyn i provoquen aldarulls considerables. Un ambient que no està gaire lluny al que visc a la feina cada dia, però això ja és una altra història que, com diria aquell, 'ara no toca'.
L'expressió 'do the right thing', que es podria traduir com 'fes el correcte' o 'fes allò que creguis correcte' m'ha vingut al cap per altres motius. M'ha vingut al cap perquè és el meu estat d'ànim en aquests moments. 'Fer el que creus que és correcte', que es podria expressar també com 'fes el que et dicti la consciència' (en un llenguatge més confessional) o 'fes el que et dicti el cor' (en la seva versió més 'cumba') és un dels millors consells que a una persona li poden donar a la vida. És cert que és un comodí que val per totes les situacions i totes les persones, però certament no és un consell tant ambigu com pugui semblar. Penseu-hi bé, quan et diuen 'fes el que et dicti la consciència' només hi ha una resposta possible, una que realment ens satisfà. Podem enganyar als altres, ens podem enganyar a nosaltres mateixos però nosaltres sabem perfectament si estem fent 'el que toca'. Determinar com és que sempre trobem una sola opció vàlida ja requereix un anàlisi de tesi doctoral a mig camí entre la filosofia, la psicologia o la religió (en funció dels gustos).
'Fer allò que creus que és correcte' no és mai un camí fàcil. Sovint et genera enemics, succita antipaties i gelosies (sovint barrejades) però t'ofereix una avantatge que no té preu: et fa sentir lliure. 'Fer allò que creus que és correcte' requereix ser valent, honest i autoexigent, tres condicions que sovint et compliquen la vida però que et donen una tranquilitat i una fortalesa per enfrontar-se a qualsevol cosa. Des de que he fet 30 anys estic seguint aquest consell al peu de la lletra: no me l'ha donat ningú, deu ser el privilegi que se'm dóna per estrenar dècada. Suposo que t'arriben moments a la vida en que dius 'prou' a una sèrie de coses i deixes d'especular amb el tactcisme per passar a fer realment 'allò que creus que és correcte'. Potser rebré algun calvot, però ho faré amb el cap ben dret i amb una tranquilitat absoluta: és una cosa que mai podran dir les ànimes mediocres.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Cava...espanyol, és clar!


Després de llegir l'article del president d'una de les dues principals caves catalanes al suplement NEGOCIOS del passat diumenge del diari EL PAÍS se'm barregen diverses sensacions concatenades: indignació, sorpresa i una profunda tristesa. Per qui no tingui ganes de llegir-se l'article sencer, li resumeixo breument: és un article que es dedica a defensar la marca com un element de diferenciació als mercats internacionals. Aquest concepte el resumeix en un contundent títol: 'internacionalizarse con marca o morir'. Fins aquí bé. Si resulta que l'articulista és el president d'una de les principals multinacionals catalanes i constatem que defensa la marca espanyola com a element diferencial als mercats internacionals en tant que 'presidente de la Asociación de Marcas Renombradas Españolas' molts ja començarien a arrufar el nas. Però resulta que això no és tot: la multinacional en qüestió es dedica a la producció de cava, un producte amb una identitat tant catalana com escocesa pot ser la del whisky. Però resulta que, per qui no ho hagi descobert, tenim el país que ens mereixem.
En un lliure mercat com el nostre tota persona és lliure de fer el que vulgui (faltaria més!) i cada empresari pot prendre les decisions que consideri més convenients, però no deixa de ser sorprenent que un producte tant arraigat a la terra com és el cava es converteixi en un estandard de les marques espanyoles. Ja no és qüestió de patriotisme, és qüestió de pura rendibilitat. Si jo em dediqués a vendre cava català, no voldria de cap manera que el meu producte es confongués amb altres productes de gamma molt inferior admesos a la DO Cava (això mereix un debat a part!) que fan l'agost en èpoques de boicot o entre fetitxistes de les JONS etiquetats i/o elaborats des d'altres parts de l'Estat. Clar que jo no sóc cap empresari cavero i estic suposant que el cava que està venent és de qualitat, que ja és molt suposar.
Per sort el país és molt més que tot això i hi ha caves que han vist que vendre país no és una mera qüestió de patriotisme, sinó que és un bon negoci. PIMECAVA agrupa des de fa uns anys les petites i mitjanes caves del nostre país que han apostat per fer un producte de qualitat vinculat a la terra. Que han vist que per vendre al món de forma conjunta els interessa vincular-se al territori d'on són originals. Potser els japonesos o els americans no coneixeran directament on és Catalunya, però probablement identificaran ràpidament que el cava s'elabora pels voltants de Barcelona. Per sort, també, estic en un lloc on tinc una posició privilegiada per treballar perquè cada vegada siguin més els empresaris 'pimecava' i interessi menys ser un empresari 'renombrado'.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Oda a Maragall



Fa pocs dies que Pasqual Maragall va presentar el seu llibre 'Oda Inacabada' en el que relata les seves principals vivències a primera línia de la política catalana. Em fan un fàstic extrem aquestes exhibicions pornogràfiques d'hipocresia hipnòtica i esquizofrència a que estem tant acostumats els catalans. Potser és propi no dels catalans, sinó de tota la condició humana. Però hem d'admetre que els catalans ho fem amb un posat jesuïtic que encara em crispa més perquè es disferessa d'un suposat seny respectuós. Podeu deduïr doncs que la meva entrada no és tant de l'acte de presentació en si, sinó del comentari que en fa avui a 'LA VANGUARDIA' en Toni Soler.

El qui pel meu gust és un dels analistes més ponderats de la política catalana ens diu 'Maragall és un creient, un optimista o, com diuen els joves, un motivat'. Em sembla una forma molt encertada de definir Pasqual Maragall. No era un polític ni molt menys perfecte. Ni va ser un fantàstic President. Qui tingué la sort de viure de prop el primer Tripartit sap de què estic parlant: el Dragon Khan fou una metàfora molt ajustada a la realitat. El que passa és que tot i patir els ensurts que semblaven intrínsecs a aquell Govern teníem la impressió que estàvem avançant cap a algun lloc. Com deia Alfred A. Montapert i recorda Salvador Garcia al seu bloc: 'Do not confuse motion and progress. A rocking horse keep moving, but does not make any progress'.

I part del mèrit de tenir la sensació d'estar avançant cap alguna cosa, encara que el final fos decepcionant, la debem a Pasqual Maragall. Maragall fou president del país, a la seva manera i segons el seu criteri i el de ningú més. Això fou el que el va fer únic, diferent, ser respectat, odiat i 'assassinat políticament'. Molts creuen, probablement amb part de raó, que fou un comportament irresponsable. Jo també crec que és el comportament d'algú que creu profundament en uns ideals i que hi ha compromès la vida. Potser no hi estarem d'acord ni ens agradarà la seva manera de fer, però és el que l'ha convertit en icona i d'on treia la seva capacitat de lideratge. De vegades cal lluitar contra molins de vent per a que et segueixi un poble, perquè tothom necessita creure en alguna cosa. El protagonisme públic que encara tenen Maragall i Pujol diu poc a favor dels lideratges actuals, d'aquells qui no són capaços o no s'han atrevit a posar-se el país a l'esquena. Cadascú que ho faci a la seva manera, que és com ho van fer en el seu moment aquests dos monstres de la política.

dijous, 4 de desembre de 2008

Cap al capitalisme moral

Avui he anat a una conferència que pronunciava el Conseller Josep Huguet a PIMEC i al sortir m'he trobat amb un ex-col·laborador d'ACC1Ó que m'ha recomanat una lectura força estimulant: el discurs pronunciat per Nicolas Sarkozy sobre la situació financera internacional. La veritat és que no sé segur si és exactament el discurs que m'han recomanat el que he trobat, però en tot cas com diu aquell 'si non e vero, ben trobato'. És d'aquells tipus de discursos que, independentment del posicionament polític del qui se'ls llegeix i de la simpatia que pugui tenir pel personatge, plantegen un seguit de qüestions amb una coherència que mereixen com a mínim ser reflexionades. Fins i tot, diria que pronuncia alguns plantejaments que poden ser àmpliament acceptats però que fins ara potser ningú havia sabut o s'havia atrevit a verbalitzar.
Anem a pams. Sarkozy ofereix una guia en el seu discurs en un temps on tothom - econòmicament de moment - sembla desorientat. Això ja es un gran què. El primer que identifica és la por com la gran amenaça de l'economia mundial. Una obvietat, potser, però no per això menys certa. 'Quan es té por, no es tenen somnis, quan es té por, un no pensa en el futur'. Potser és l'hora que els polítics exerceixin més de terapeutes socials que de gestors. Potser és més important que generin confiança que no que ofereixin receptes màgiques. Crec que ningú mínimament sensat reclama o espera receptes màgiques per aquesta crisi, però si que molta gent demanda lideratges forts i polítics compromesos.
Posteriorment, en la meva opinió s'atreveix a dir una veritat com un temple: 'La crisi financera que vivim avui, benvolguts compatriotes, no és la crisi del capitalisme'. S'ha de ser valent per dir-ho com a President de la República Francesa. Per si hi havia algun dubte: ' l'anticapitalisme no ofereix cap solució a la crisi actual. Enllaçar amb el col·lectivisme que tants desastres provocà en el passat seria un error històric'. Ens diu que és precisament la perversió dels valors mare del capitalisme el que ens ha portat a la situació actual. Ens explica una cosa que, en la meva modesta opinió, no tenim ben entesa bona part de l'esquerra d'aquest país: que el capitalisme no és la primacia de l'especulador, sinó la de l'emprenedor, la de la responsabilitat individual, l'esforç i el compromís personal. Crec que no és casual que no sigui la primera vegada en els últims dies que veig com es comença parlant d'economia i s'acaba parlant de valors.
Lògicament això no vol dir que no estiguem obligats a reformar les estructures actuals. Si primer ens prevé de l'anticapitalisme, Sarkozy continua el discurs fent una dura crítica contra l'ultra-liberalisme. 'El laissez-faire s'ha acabat, el mercat que sempre té raó s'ha acabat'. El sistema capitalisme no és el sistema del no-control i l'auto-regulació. Concretament apunta algunes línies força atrevides sobre la necessitat de reorientat el sistema banacari: 's'haurà d'imposar als bancs finançar el desenvolupament econòmic i no l'especulació'. Certament si alguna cosa trencarà aquesta crisi són els dogmes, i el primer el de l'ortodoxia neo-liberal, constatar que el mercat de vegades s'equivoca. I reivindicar, sobretot, els valors originals que han fet créixer les societats capitalistes: responsabilitat, esforç i compromís. La impunitat financera és quelcom immoral. Avancem doncs cap a un capitalisme moral.