dijous, 18 de desembre de 2008

Neoproteccionisme i por

El compromís del G-20 per tancar la Ronda de Doha aquest any semblen del tot impossibles. La Ronda de Doha es va proposar fa ja 7 anys amb l'objectiu d'eliminar barreres comercials i eliminar els subsdis, creant un entorn més favorable pels països en desenvolupament. Les reticències a l'obertura de mercats i la supressió d'ajuts agrícols i a les indústries fan possible arribar a un acord. El tancament de la Ronda de Doha suposaria un augment del comerç internacional i un bon i molt necessari estímul a l'economia internacional.

Malgrat tot, com en moltes ocasions, la lògica no s'imposa i les polítiques econòmiques estan dominades per la por. L'entorn de desconfiança en la situació actual, generada per l'empitjorament de gairebé totes les macromagnituds, l'augment de l'atur i el qüestionament del sistema financer internacional, ha portat a gairebé tots els països a fer plantejaments introspectius i proteccionistes. Oblidant que gran part del seu creixement en els últims anys s'ha degut al procés de creixent globalització.

La globalització no és un joc de 'suma zero': genera un major dinamisme econòmic i multiplica les oportunitats de negoci. Podem discutir si el model de creixement econòmic que hem vist fins ara és el més adequat, i fins i tot admetre que no tothom juga a la lliga global amb les mateixes condicions i els xocs són molt desiguals. El que crec que és difícilment refutable és que l'augment del comerç internacional genera un augment de benestar global: probablment el pastís està mal repartit, però el fa més gran (independentment de si convindria posar-nos a règim econòmicament parlant...).
La situació és en aquest sentit preocupant: el comerç mundial decreixerà per primera vegada en 26 anys. Tornar a l'autarquia o a situacions de proteccionisme encobert no pal·liarà els efectes de la crisi ni farà un món més just. Ans el contrari: serà un ecosistema molt profitós pels rendistes que viuen a l'entorn d'empreses poc competitives internacionalment i acostumades a la política de la subvenció (rent-seekers) i desafavoridor dels que encara estan capacitats i disposats per assumir els riscos de buscar nous mercats (profit-seekers). Evidentment les coses no són tant fàcils i el pànic generat per les llistes de l'atur passen per davant de teories econòmiques a l'agenda política. Lògic i comprensible i, fens a cert punt, desitjable. Però resulta que la por és la pitjor consellera per resoldre el problema.
Davant d'aquesta problemàtica, no seria més lògic i valent afrontar una profunda reconversió sectorial amb un llarg i còmode període de trancisió ? No caldria invertir algun d'aquests subsidis estatals a la producció en recurosos per a la formació i reorientació professional ? Si no ho fem ara, difícilment ho tornarem a plantejar. Qui sigui més valent i tingui les prioritats més clarers en sortirà clarament més reforçat d'aquesta crisi.