
dimecres, 30 de desembre de 2009
A volar pel 2010

dijous, 24 de desembre de 2009
Bon nadal!

Ja tenim el Nadal aquí altra vegada. No saps ben bé com, però per aquestes dates tot es posa en ordre. O si més no hi ha una treva als conflictes oberts. Com si ser generós i magnànim uns dies estigués a l'abast de tothom, però no més.
El millor de Nadal és l'exercici de simplificació que suposa. La claredat amb la que pots identificar la gent que t'estimes i t'importa de veritat i fer que tota la resta passi a un segon pla. Back to the basics, un exercici saludable de recordar quins són els nostres pilars.
És per això que molts per aquestes dates noten més les absències i els que ja no hi són, i a la vegada n'hi ha molts d'altres que potser descobreixen que troben a faltar algú més del que es pensaven. Una autèntica catarsi introspectiva!
Bé, si feu introspecció que sigui serena, disfruteu amb els que més us estimen i vigileu la sinceritat de les sobretaules... No, no us enganyeu, la sinceritat no sempre és bona, i menys en sobrataules familiars amb certa càrrega etílica !
diumenge, 20 de desembre de 2009
Paul Samuelson: un eclèctic genial per un món complex

dissabte, 21 de novembre de 2009
La R+D a Catalunya progressa adequadament

diumenge, 15 de novembre de 2009
La indústria de la recerca

diumenge, 8 de novembre de 2009
Analitzant la corrupció

Un cop d'ull al Baròmetre Global de la Corrupció que elabora anualment aquesta mateixa organització ens aporta elements de reflexió en la seva edició del 2009 que també val la pena tenir en compte. El baròmetre, que parteix de més de 73.000 entrevistes a 69 països diferents, destaca, entre d'altres:
1. Alerta sobre l'increment del 'soborn menor' en països en vies de desenvolupament, que són patides en molta més gran mesura per les classes més desafavorides.
2. 7 de cada 10 enquestats opinen que les mesures que pren el seu Govern per lluitar contra la corrupció no són efectives. Una senyal prou clara que demanda unes mesures més contundent i, probablement, no només efectistes.
3. Però potser la revelació més interessant ha estat una de les seves gràfiques, que revela uns costos decreixents de la corrupció (gràfica). M'explico, quan els nivell objectius de corrupció són baixos, la percepció ciutadana sol ser pitjor que la realitat. Per tant, és probable que qualsevol cas de corrupció que sorgeixi en països no considerats 'genèricament corruptes' tendeixen a reforçar aquesta visió excessivament negativa. Pel que fa als països on la corrupció és generalitzada, la realitat supera generalment en negatiu la percepció de la gent. Una idea que reforça per tant, la necessitat imperiosa de ser implacables amb aquest fenomen per no augmentar-ne, per dir-ho d'alguna manera, la tolerància social.
diumenge, 1 de novembre de 2009
Herois massa anònims

diumenge, 25 d’octubre de 2009
Efecte Calimero ?

diumenge, 18 d’octubre de 2009
Núria, fe i muntanyes

diumenge, 27 de setembre de 2009
+ impostos = - populisme - responsabilitat ?

L'augment dels tipus reduïts - del 7 al 8% - ataca especialment al que han estat els sectors que han fonamentat el boom de creixement dels últims anys: prestació de serveis - concretament el sector dels transports, de l'hosteleria i la restauració, amb un impacte directe sobre el turisme - i l'execució d'obres. Mentres no reinventem un nou model de creixement econòmic... Des d'un punt de vista social, l'augment de la tributació sobre el consum sempre impacta de forma més severa les rendes més baixes, que són les qui consumeixen un percentatge més elevat de la seva renda. La meitat de l'augment recaudatori, per tant, té un caràcter netament regressiu: perjudicant més als més desafavorits... L'augment de la tributació sobre l'estalvi s'aplica de forma aparentment progressiva: un augment de tipus superior - del 21% - a partir dels 6.000 euros. És cert que impactarà de forma especial sobre les classes mitjanes: les rendes més altes solen tenir vies alternatives per declarar les seves rendes de capital. Tot i que es pot pensar que la penalització de l'estalvi merma les capacitats d'inversió, es podria arribar a justificar molt generosament aquesta mesura com a un estímul indirecte al consum - 'surt més a compte gastar-los que tenir-los al banc' podríem pensar -. Aquesta justificació s'ensorra si la combinem amb l'increment dels tipus d'IVA, ja que esdevenen mesures contradictòries. La supressió de la deducció dels 400 euros és potser la que té una interpretació política més nefasta. Tot i que potser pugui arribar a ser la mesura econòmicament més racional - és més que plausible trobar múltiples mesures de caràcter social més encertades amb aquests 5.700 euros d'estalvi fiscal - és el reconeixement d'un error polític força dolorós. Amb aquesta supressió el Govern espanyol admet que la mesura tenia caràcter conjuntural: no per la situació de crisi econòmica sinó com un mer esquer electoral. És sorprenent que fins avui aquesta constatació sembla que no sigui el que més preocupa ni el que més indignació generi... Per últim hi ha una rebaixa a l'impost de societat destinat preferentment a les PIMES. Una rebaixa de 5 punts a les empreses amb una facturació inferior a 5 milions d'euros i menys de 25 treballadors. La condició per poder acollir-se a aquesta rebaixa de tipus és que s'hagi mantingut o s'hagi generat ocupació. Aparentment la mesura és positiva ja que impacta sobre les empreses que pateixen majors dificultats davant l'actual crisi econòmica, però no deixa de ser una mesura curt-terminista. L'actual crisi no sembla que tingui un caràcter conjuntural sinó més aviat estructural. La recuperació econòmica es produirà a mig termini - recordem les previsions de creixement L-shaped - en la mesura que siguem capaços de fixar noves bases de creixement i no precisament de mantenir l'estructura empresarial actual. La mesura fiscal és netament defensiva (no perdre) abans d'augmentar els estímuls a la la inversió en RDi o a processos d'internacionalització que ajudarien a primar models empresarials de futur. L'actual 'paquet' de mesures fiscals no només és impopular sinó és difícil de justificar des de qualsevol perspectiva: ni des d'un punt de vista social ni per fixar noves bases pel creixement econòmic. Em costa admetre, tot i que ho sembli, que el Govern Espanyol ha aprovat unes mesures amb la única intenció d'augmentar la recaptació impositiva sense calibrar els seus efectes en el camp de la política econòmica. Seria una llàstima que hagin entrat en el terreny de la impopularitat sense haver iniciat cap reforma econòmica de caràcter estructural. Una llàstima i una altra irresponsabilitat.
divendres, 25 de setembre de 2009
Olfacte i estadística política

dilluns, 24 d’agost de 2009
Redescobrint Barcelona

dijous, 20 d’agost de 2009
Els límits d'un imperi

diumenge, 16 d’agost de 2009
Pancarterisme estatutari ?

dissabte, 8 d’agost de 2009
Massa catalans?

divendres, 10 de juliol de 2009
Canvis...
diumenge, 28 de juny de 2009
La Lisbeth Salander que portem dins

diumenge, 10 de maig de 2009
Tres copes...per oblidar ?

Avui el Barça pot guanyar matemàticament el seu primer títol. I en els pròxims deu dies es pot consumar aquest triplet tant desitjat per tots els culés. Llegeixo els resultats de l'enquesta de l'AVUI: El 80% de persones pensen que el Barça afecta la moral col·lectiva de la societat catalana. Valgui dir que el lector de l'AVUI no és una mostra representativa de la nostra societat però intueixo que si l'exercici el fes el CEO els resultats no serien massa diferents. Ens agradi o no, el Barça és més que un club a la vegada que, com totes les bones pel·lícules o cançons que han marcat la nostra vida, per tothom tingui un significat diferent.
diumenge, 26 d’abril de 2009
Economistes contra la crisi

1. Acabar amb la dualitat del mercat laboral i simplificar el menú de contractes. El que implica aproximar progressivament el règim dels contractes temporals a un contracte indefinit menys garantista que redueixi lleugerament el cost d'acomiadament actual (45 dies per any treballat). 2. Millorar la protecció dels aturats augmentant-ne la duració de forma transitòria però també introduint incentius adequats per l'empresa i el treballador. Individualitzar la gestió del les prestacions de la SS o premiar a les empreses que realitzen una millor gestió dels seus RRHH poden ser vies d'estimular la creació i manteniment d'ocupació de forma equilibrada.
3. Modernitzar la negociació col·lectiva, podent fer prevaldre els acords d'empresa sobre convenis de rang superior. Un canvi necessari per adaptar-se a les noves realitats però sens dubte gens fàcil ja que faria variar radicalment els paràmetres dels agents socials més representatius... 4. Augmentar l'eficàcia i l'eficiència de les polítiques d'ocupació, dirigint-les prioritàriament cap als col·lectius amb menor formació i avaluant l'eficàcia de les accions formatives. És un bon moment per a plantejar-nos si els recursos destinats a formació aconsegueixen tot l'impacte desitjat... Quatre línies força incòmodes per a diversos col·lectius però que ataquen un dels punts neuràlgics de les debilitats del nostre model productiu. No hi haurà cap canvi efectiu sense renúncies. Uns sacrificis que caldrà que siguin equilibrats per a que siguin profitosos. No només entre els implicats - empreses, treballadors, agents socials i AAPP - sinó també entre els objectius que persegueixin - d'equitat, prioritzant l'atenció als col·lectius més desprotegits, i d'eficiència, creant un instrument útil que faciliti la reactivació econòmica -.
divendres, 17 d’abril de 2009
L'Hora P

Pocs minuts després vaig saber que s'havia filtrat la notícia que Carod Rovira anunciaria públicament el seu suport a la candidatura de Joan Puigcercós a les eleccions al Parlament de Catalunya. Una bona notícia. La diplomàcia i els pactes són símptoma de maduresa democràtica. I practicar-la amb elegància i respecte encara més. Probablement ahir Esquerra es va fer una mica més gran només per això.
La declaració d'ahir marca un abans i un després. Però no necessàriament per Esquerra sinó per Joan Puigcercós. El lideratge i el carisma té quelcom d'innat, que no s'ensenya ni s'aprèn sinó que surt de dins i es desprèn. Ell els té, i això implica una gran sort però a la vegada una gran responsabilitat. I el suport de Carod ofereix una gran dosi suplementària d'oportunitats i responsabilitats per parts iguals.
L'oportunitat de cohesionar les sensibilitats del partit: un repte no gens senzill però pel qual probablement sigui l'únic capacitat per aconseguir-ho. L'oportunitat de generar esperança en un entorn sobiranista que busca aigua enmig del desert. L'oportunitat de ser una cara nova (com a candidat) en unes autonòmiques que presenten un pronòstic incert: en 'timing', en entorn polític i en el comportament del vot sobiranista.
L'altra cara de la moneda són les responsabilitats que comporta. No és fàcil que molta gent esperi coses de tu que moltes vegades són contradictòries. Nó és fàcil concentrar tots els focus d'atenció i estar sempre a l'alçada. Carod-Rovira ho ha fet durants molts anys amb èxits destacabilíssims. Un èxit col·lectiu, certament, però assumint-ne el lideratge. I també la responsabilitat dels errors.
Tenir l'oportunitat de demanar la confiança dels ciutadans per presidir el Govern d'un país vol dir haver de definir un projecte amb majúscules. Un projecte que ja el té definit al sí del partit, però que caldrà que hi marqui de forma pronunciada la seva emprempta. L'empatia, la seducció i l'olfacte polític són armes que caldrà reforçar amb l'estratègia a llarg termini i la contundència. Té molta sort (no tothom la té) de tenir molta gent que se l'estima per ajudar-lo. Només falta que es coroni rei del nou projecte republicà. No hi ha dubte que és l'hora P. L'hora de Joan Puigcercós.
diumenge, 12 d’abril de 2009
Nous Pactes de la Moncloa ?

dimarts, 7 d’abril de 2009
El 'catenaccio' del PSOE

dissabte, 28 de març de 2009
El pes de l'experiència

Sempre m'ha captivat la manera com les persones van acumulant les diferents experiències al llarg de la seva vida. Són com sediments que es van acumulant i conformant el nostre terra. I a partir d'aquí construïm amb major o menor fortuna les nostres vides. La història del protagonista és una d'aquelles en les quals no pot construir res de prou sòlid perquè mai acaba de tancar una història viscuda quan tenia 15 anys. És precisament aquest punt el que fa preguntar-me si realment es tracta d'una exageració narrativa o és més freqüent del que ens pensem en la vida de moltes persones. Pot una experiència, per intensa o dolorosa que sigui, condicionar-te de forma tant important la resta de la teva vida ? Suposo que sí.
Suposo que al llarg de la vida a tots ens passen i/o ens passaran coses que costen d'acceptar, d'entendre o de superar. I davant d'aquestes situacions tothom sol reaccionar més com pot que com vol o suposadament seria més convenient. Davant de situacions com aquestes tothom és més esclau que mai de les seves pròpies limitacions i fantasmes. No és com resoldre problemes matemàtics o equacions lògiques. Com més ens sacceja l'interior una experiència perds més perspectiva i menys es pot aplicar cap tipus de lògica.
Potser el secret - si és que n'hi ha algun - per a poder sedimentar millor aquestes experiències i siguin una motxil·la més lleugera pel que ens queda per viure no es troba en l'arrepentiment, ni en l'oblit ni en la lògica. Potser es tracta d'ocasions úniques per conèixer-nos a nosaltres mateixos: saber quins són els nostres fantasmes i les nostres limitacions que ens han fet reaccionar d'una determinada manera. I això no vol dir que desapareixin, però si que ens pot ajudar a ser més feliços. Quan tens la sort de no haver viscut experiències especialment traumàtiques a la vida pot semblar bastant gratuït fer aquest tipus de reflexions, però igualment penso que pot ser la millor manera d'acceptar el nostre passat i afrontar el futur amb optimisme.
'We recognize that there are no trivial occurrences in life if we get the right focus on them.' Mark Twain
diumenge, 22 de març de 2009
Crònica d'una mort anunciada

divendres, 20 de març de 2009
Entendre un escorpí

diumenge, 15 de març de 2009
Perfeccions obsessives

dissabte, 7 de març de 2009
Contra la crisi, capital social

I precisament aquest factor, la confiança, apareix com el comú denominador que garanteix la supervivència en els pròxims temps, no només d'una empresa sinó també d'un país. Línies de crèdit que no es renoven 'simplement' perquè alguna de les empreses amb les que es treballa presenta alguna sospita que podria estar passant per alguna dificultat, comitès d'empresa que es planten perquè veuen com la direcció de l'empresa pot estar aprofitant-se de la conjuntura recessiva per collar més del compte als treballadors, o empreses que simplement han esgotat la paciència esperant les mesures de xoc que poden adoptar des dels Governs. Reaccions comprensibles i generalitzades, però que ens fan cada vegada més fràgils per aguantar el temporal.
dissabte, 21 de febrer de 2009
Govern de crisi o crisi de Govern
dimarts, 10 de febrer de 2009
La nandrolona de ZP

L'agenda política no casa, però, amb la necessitat de reformes estructurals. Es busquen resultats immediats, respostes ràpides i solucions balsàmiques. I fins a cert punt és normal: tothom vol tenir feina, poder mantenir el seu nivell de vida, mantenir el nivell de comandes del seu negoci i poder renovar les seves línies de crèdit personal o de la seva empresa per a fer-ho possible. Però algú hauria de poder explicar que això no és possible i que moltes coses com les enteníem fins ara canviaran substancialment. Probablement a cap polític li interessa fer això i, encara menys, a aquell que té responsabilitats de Govern: vol dir admetre que venen temps durs i acceptar que pugui no capitalitzar-ne els resultats. I en aquest cas, per sort o per desgràcia, els Governs Estatals com el de ZP són els que tenen la major part de les 'palanques' per a fer aquests canvis. Molts han reivindicat uns nous Pactes de la Moncloa per a dur-los a terme sabent que comporten tant sacrifici polític que cal que siguin costejats per tots els partits. I tenen raó, amb la gran diferència respecte a situacions passades que la crisi actual demanda algunes actuacions que inclús superen l'abast dels Estats i demanden una governança europea més sòlida.
Els últims 10 anys l'economia espanyola - i la catalana, no ens enganyem ! - ha fonamentat el seu creixement amb anabolitzants com la construcció i l'estímul de la demanda interna. Ho va permetre un crèdit que creixia al vertiginós ritme d'entre el 10 i el 15% cada any. No oblidem que fou amb aquesta musculatura voluminosa, i no fibrada, que Aznar es feu assidu al ranxo de George W Bush i tocà amb els dits el somni de l'Espanya-superpotència. ZP heredà aquest model però potser no ha estat prou valent per a que algun dia en pugui veure un de diferent com a president espanyol. Per bé que ha fet algunes incursions al gimnàs, ZP no ha volgut - o no ha pogut - deixar d'injectar nandrolona a l'economia. I quan veié que els músculs començaven a caure n'ha duplicat la dosi. La primera fou la mesura dels 400 euros que, a part d'entrar en el terreny de la pornografia electoralista, dilapidà gran part dels superàvit del Govern de l'Estat. I no val disfrassar-se de Robin Hood: encara no he trobat cap economista que defensi aquest tipus de transferència universal i incondicionada com a la més efectiva per reduir les desigualtats socials o estimular la demanda interna. L'octubre de l'any passat posà una nova injecció de nandrolona, i aquesta vegada al sector financer: augment del fons de garantia dels dipòsits i avals per valor de 100.000 milions d'euros per noves operacions. Operacions d'una transparència insuficient i que encara no es perceben amb un augment de la liquiditat al conjunt de l'economia. Com aquesta semblava no fer efecte, en carregà una altra amb sospitoses interpretacions de repartidora política: 8.000 milions d'euros a repartir entre els ajuntaments de l'Estat en 'nous projectes d'inversió'. L'amplitud de conceptes que abarca i la immediatesa que s'ha imposat en la presentació de projectes municipals fa aixecar dubtes més que raonables que aquesta mesura derivi en accions prioritàries. No em sembla pas malament que es financiin les obres de l'auditori del poble on vaig a passar les vacances o que es construeixi aquella variant que fa temps que era demandada pels comerciants de l'interior, però potser no són avui en dia el més important per a garantir-nos un futur més esperançador.
Tanquem, si us plau, l'armariet de la nandrolona i anem tots al gimnàs! Sinó el fetge de la nostra economia se n'acabarà ressenint i serà molt pitjor. Anar al gimnàs no assegura resultats al cap d'una setmana, ni d'un mes, ni probablement al cap d'un any. Però segur que ens ajudarà a gaudir d'una salut força més envejable d'aquí a 10 anys.