A volar pel 2010

No sé si us passa però per mi finals d'any és un bon moment per fer balanç. Per veure les coses que t'han passat. El que has viscut i el que has après. I, en certa manera, per assimilar totes les experiències i treure'n el millor de cadascuna. De les coses que has fet bé, però sobretot d'aquelles que no has fet tant bé, que és de les que més se n'aprèn. Una persona molt especial em va dir que les persones no canvien, en el millor dels casos evolucionen. Bé, doncs el 2010 és una excusa perfecta per evolucionar!

Com resumir les lliçons apreses ? Complicat, però miraré de resumir-ho en tres conceptes:

1. Acceptació. Acceptar que hi ha coses que no depenen d'un mateix, ni del teu esforç ni de la teva bona voluntat. Són així i ja està. Intentar canviar-les és com donar cops de cap contra la paret. Això no implica ser conformista, sinó entendre que el nostre entorn el determinen moltes més coses que la nostra voluntat. I que el desig no satisfet no s'ha de traduir en frustració. Aprendre a acceptar que certes situacions no donen més de si, o a apreciar i estimar les persones tal com són t'aporta molta pau. Us ho recomano. I, en certa manera, és un exercici d'humilitat.

2. Amor. Quin tema tant complicat i tant apassionant a la vegada! Com em va dir un molt bon amic, no hi ha cap paraula que a la vegada vulgui dir tantes coses... Potser més important que entendre què vol dir ho és encara més saber quins són els motors que el mouen. I això vol dir conèixer-se molt a un mateix i ser sincer, que no és fàcil. Es pot estimar per molts motius: pel simple fet de ser estimat, per pur enamorament o fins i tot per gratitut. Potser l'estimació més satisfactòria, a part de necessitar estimar-te a tu mateix, és aquella que parteix del coneixement personal - de quins són els teus propis motors - i d'acceptar la naturalesa d'aquella persona a qui estimes - més que no projectar les teves pròpies il·lusions -. I això no sempre és fàcil. Especialment quan t'enamores!

3. Apostar. Apostar per tu mateix és la millor garantia d'èxit. La confiança i la seguretat personal sorgeixen d'un mateix i de la teva pròpia experiència. No esperis que ningú confii en tu sinó has fet prèviament una aposta per tu mateix. Apostar vol dir moltes vegades arriscar. Arriscar a que la gent no sempre respongui com esperes, a poder equivocar-te, fins i tot a poder fer-te mal. Però sense risc no hi ha superació ni noves experiències. La comoditat és la millor garantia de mai no superar els teus propis límits, i fins i tot de no conèixer-los mai! Apostar per un mateix també és entendre que només depèn de tu com veus la vida i que, com li passava a la princesa Alma, si alguna vegada veus les coses grises potser no és perquè els vidres del palau estiguin bruts...

En definitiva, bons elements per començar el 2010 amb unes quantes coses apreses! Que no són garantia de no tornar-se a equivocar. Si l'any passat començàvem a navegar pel 2009, aquest any arrenquem el vol del 2010!

Bon nadal!

Ja tenim el Nadal aquí altra vegada. No saps ben bé com, però per aquestes dates tot es posa en ordre. O si més no hi ha una treva als conflictes oberts. Com si ser generós i magnànim uns dies estigués a l'abast de tothom, però no més.

El millor de Nadal és l'exercici de simplificació que suposa. La claredat amb la que pots identificar la gent que t'estimes i t'importa de veritat i fer que tota la resta passi a un segon pla. Back to the basics, un exercici saludable de recordar quins són els nostres pilars.

És per això que molts per aquestes dates noten més les absències i els que ja no hi són, i a la vegada n'hi ha molts d'altres que potser descobreixen que troben a faltar algú més del que es pensaven. Una autèntica catarsi introspectiva!

Bé, si feu introspecció que sigui serena, disfruteu amb els que més us estimen i vigileu la sinceritat de les sobretaules... No, no us enganyeu, la sinceritat no sempre és bona, i menys en sobrataules familiars amb certa càrrega etílica !

Paul Samuelson: un eclèctic genial per un món complex

El passat 13 de desembre ens va deixar l'economista Paul Samuelson, guardonat amb un Premi Nobel el 1970. Un fet rellevant no només per haver estat un dels economistes més influents del s.XX sinó per l'absoluta vigència de la seva obra en una conjuntura com l'actual.

A part de les seves valiosíssimes aportacions en el camp de l'economia pública, internacional i els models de comportament del consumidor, Samuelson se'l pot considerar un dels pares de l'economia neoclàssica moderna. Fou capaç de sintetitzar, des d'una perspectiva analítica i no dogmàtica, els principis neoclàssics - més liberals - amb els principis keynesians - més favorables a la intervenció pública -. Potser el que resumeix d'una manera més clara el seu pensament econòmic es resumeix en una frase d'un recent article seu publicat a EL PAIS, on afirma, arran de les alternatives polítiques per a reactivar l'economia: 'Karl Marx y Milton Friedman estan equivocats, cadascú a la seva manera, i cap dels dos pot acomplir prolongadament la promesa de sostenir estàndards de vida estables i creixents'. Com afirmava Samuelson, demostrant que no només era insultantment intel·ligent sinó també molt llest: 'Sóc eclèctic perquè la naturalesa i la realitat ho són'. Aquesta afirmació diu molt d'algú que va treballar tants anys aportant mètode i nous instruments matemàtics d'anàlisi a l'economia.

Si alguna lliço ens deixa Samuelson, doncs, és la necessitat de trobar respostes i noves formes d'analitzar una realitat - no només l'econòmica - cada vegada més complexa i rica en matisos. Les respostes meridianes a qüestions complexes ens tranquilitzen però no ens solucionen res a mig termini.

Tafanejar a la biografia d'aquest mestre també m'ha permès descobrir la seva vessant humana, certament interessant i que traspúa una humilitat admirable. Del seu article 'Com em vaig convertir en un economista' en destaquen tres frases que val la pena assenyalar.

1. 'Afortuntat? Si. Tota la vida he estat al lloc adequat al moment adequat'

2. 'Mai menystinguis la importància de trobar aviat a la vida aquella feina que per a tu és un joc. És el que pot convertir el sentiment de fracàs en un lluita satisfactòria'

3. I per acabar 'sempre m'he sentit sobrerecompensat per fer una feina que per a mi era pura diversió'.

La R+D a Catalunya progressa adequadament

Quan semblava que ja no era possible, les dades provisionals publicades per l'INE sobre l'R+D a Catalunya l'any 2008 - difoses per Joaquin Elcacho a l'AVUI - representen un petit oasi enmig del desert d'indicadors que insinuin els anomenats brots verds. Si més no, en el camp de l'R+D, clau per al nostre futur model de creixement, hem evolucionat prou positivament

L'increment global de despesa en R+D fou del 12,9% respecte al 2007, superior a l'increment al conjunt de l'Estat, que va ser del 10,2%. Especialment destacable és l'increment que es va realitzar per part de les administracions públiques a Catalunya, d'un 39,2%, notablement més alt que l'increment al conjunt de l'Estat - del 13,8% -. Paradoxal que siguin fruit de l'aposta realitzada per part del Govern de la Generalitat però també de l'increment inversor per part de l'actual Govern de l'Estat en un moment de fortes crítiques a la Ministra Garmendia a NATURE per les previsions pressupostàries pel 2010.

Dades especialment positives que coincideixen amb l'any de la signatura del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. Si es mantenen les previsions, Catalunya superarà la taxa del 2% en R+D respecte del PIB l'any 2011 i la taxa del 3% l'any 2017; acostant-se a uns nivells d'inversió científica equiparable als països més avançats del món.

La indústria de la recerca

Interessant avui l'entrevista a Andreu Mas-Colell, a l'AVUI de diumenge. Actualment Secretari General de l'European Research Council (ERC), fou possiblement el conseller que donà un impuls més destacat a la política de recerca de la Generalitat de Catalunya.

En el marc del canvi de governança de les institucions que desenvolupen polítiques de suport a la recerca a Catalunya penso que hi ha 3 elements de l'entrevista que són especialment destacables:

1. Ja estem en primera divisió de la recerca europea. Potser ara cal buscar 'posicions de UEFA' però cal sobretot ser-ne conscients del potencial actual.

2. L'atracció i retenció de talent com una aposta de país i que, per altra banda, no pot anar deslligat de la política d'atracció empresarial si volem avançar cap a l'economia del coneixement.

3. 'La recerca també és indústria' i, per tant, sotmesa a una avaluació de quins són els seus resultats. En destaca els 'papers' i la capacitat de generar noves iniciatives empresarials. Potser li podríem afegir l'objectiu de valoritzar aquesta recerca.

4. 'Hem de ser més selectius que abans'. La necessitat, doncs, de focalitzar els recursos en aquells reptes on presentem importants avantatges competitius i garanteixen resultats de major impacte. Una estratègia que, com no podria ser d'altre manera, també exigeix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI).

Analitzant la corrupció

Si no quedés excessivament frívol, diria que el tema de la corrupció està de moda útlimament. És sorprenent veure com un fenomen amb el qual fa anys que s'ha tolerat -nacionalment i internacional - encara que sigui per omissió, pren tant protagonisme i pot quedar en uns mesos en les segones pàgines de l'actualitat. La corrupció, inacceptable des d'un punt de vista moral i polític no apareix com un bolet, té unes causes que la incentiven, així com uns factors de risc i unes conseqüències que poden arribar a ser desastroses des d'un punt de vista econòmic i social per un país.

Aquest anàlisi més estructural, que va més enllà de l'actualitat mediàtica, és el que estudia Transparency International, una organització de la societat civil que es dedica a lluitar des del seguiment i la recerca del fenomen contra la corrupció a nivell internacional. Ahir vaig tenir ocasió de parlar amb un argentí que fa 8 anys que treballa a casa nostra i vam tenir una conversa molt interessant sobre perquè Argentina ha arribat a uns nivells de degradació política. Es podria fer una crítica immediata a la classe política, però també vam arribar a la conclusió que si tots els seus governs foren elegits per majoria democràtica alguna responsabilitat també seria atribuible al conjunt de la societat. Un problema d'educació ? De cultura? Potser també hi tenen més a veure del que ens pensem els valors que es fomenten en una societat: com entenem i valorem l'èxit social, el valor de l'esforç, el sentiment de país i de col·lectiu... En definitiva, del que anomenaríem des d'un punt de vista econòmic 'el capital social'.

Del seu corruption perception index en sorgeix una primera reflexió interessant. Fins a quin punt la facilitat que sorgeixin comportaments corruptes parteix de l'expectativa del conjunt de la població, de fins a quina mesura ho donem per descomptat. L'Estat Espanyol, en aquest rànquing (2008) surt en una posició clarament fora del que seria el G-20 mundial de menor percepció de corrupció per part de la gent - a la posició 34 - avantatjat per països aparentment menys desenvolupats com Xile, Uruguay, Eslovènia o Estònia. Més avall hi trobem països amb nivells similars de renda (la resta dels anomenats PIGS), Portugal, Itàlia i Grècia per aquest ordre. I gairebé a la cua destaca Rússia com a gran potència econòmica.

Un cop d'ull al Baròmetre Global de la Corrupció que elabora anualment aquesta mateixa organització ens aporta elements de reflexió en la seva edició del 2009 que també val la pena tenir en compte. El baròmetre, que parteix de més de 73.000 entrevistes a 69 països diferents, destaca, entre d'altres:

1. Alerta sobre l'increment del 'soborn menor' en països en vies de desenvolupament, que són patides en molta més gran mesura per les classes més desafavorides.

2. 7 de cada 10 enquestats opinen que les mesures que pren el seu Govern per lluitar contra la corrupció no són efectives. Una senyal prou clara que demanda unes mesures més contundent i, probablement, no només efectistes.

3. Però potser la revelació més interessant ha estat una de les seves gràfiques, que revela uns costos decreixents de la corrupció (gràfica). M'explico, quan els nivell objectius de corrupció són baixos, la percepció ciutadana sol ser pitjor que la realitat. Per tant, és probable que qualsevol cas de corrupció que sorgeixi en països no considerats 'genèricament corruptes' tendeixen a reforçar aquesta visió excessivament negativa. Pel que fa als països on la corrupció és generalitzada, la realitat supera generalment en negatiu la percepció de la gent. Una idea que reforça per tant, la necessitat imperiosa de ser implacables amb aquest fenomen per no augmentar-ne, per dir-ho d'alguna manera, la tolerància social.

Herois massa anònims

El dimarts 3 de novembre la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) concedirà la XXa edició dels seus premis al Doctor Francesc Xavier Bosch i José (foto). Els premis compleixen enguany 20 anys guardonant la trajectòria a investigadores i investigadors catalans i ja constitueixen un referent de prestigi destacat pel sistema de recerca i innovació.

Francesc Xavier Bosch ha destacat en la recerca de la prevenció del càncer, i molt particularment identificant la causa específica del càncer de coll de matriu, el segon més important entre les dones a escala mundial. El Doctor Bosch, com la resta dels 36 guardonats per aquest mateix premi, conformen un col·lectiu d'investigadors que han excel·lit per la seva tasca a nivell internacional i han ajudat a posicionar Catalunya com un referent mundial en recerca frontera.

Els premis de la FCRI, que celebren enguany la seva última edició en el format actual, volen ser un reconeixement a una tajectòria personal però també un reconeixement de país. Potser és excessiu pensar que investigadors com el Doctor Bosch, Andreu Mas-Colell o Mateo Valero arribin a ser un referent entre els joves tant potent com els 'cracks' del Barça o els presentadors del TN. Malgrat tot, a un país que ha dit que aposta per un altre model de creixement i vol avançar cap a la societat del coneixement, se li ha d'exigir que als seus pioners se'ls reconegui i siguin molt més centrals en el nostre imaginari col·lectiu del que ho són actualment. En una societat desenvolupada com volem ser la catalana, ells també són herois però potser encara massa anònims fora del cercle estrictament científic o del seu àmbit disciplinari.

Efecte Calimero ?

La FOCIR - Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes - va organitzar ahir unes jornades sobre la projecció internacional de Catalunya. Hi van participar tres corresponsals europeus, els quals van ser crítics amb la manera com des de Catalunya expressem les nostres reivindicacions nacionals. Marta Lasalas ho anomena 'complex de Calimero'. Un complex pel qual el catalnisme estaria marcat excessivament pel victimisme i la manca d'autocrítica. No és la primera vegada que apareix aquest tipus d'observacions des de les corresponsalies internacionals a Catalunya: El PUNT ja n'havia fet un parell de reportatges aquest estiu que m'havien cridat l'atenció.

És cert que el catalanisme ha tingut un comportament reactiu: s'ha assolit un nivell més gran de reivindicació i d'unitat en els moments en els que s'ha hagut de reaccionar davant d'una suposada amenaça externa. La última legislatura de José Maria Aznar en fou la prova més evident. De fet el papu del PP ha donat molts bons rendiments electorals a casa nostra. De ben segur que hi ha tingut una important influència el fet que bona part de la cultura política actual s'hagi forjat durant el període de resistència i candestinitat del franquisme i bona part de la transició.

Fa no gaires mesos que un company de feina em va dir que les percepcions, independentment que siguin justes o injustes, positives o negatives, existeixen. Podem argumentar que aquestes percepcions dels corresponsals internacionals són fruit de la intoxicació i la desinformació. I probablement no ens faltaria raó. Però penso que també ens seria útil analitzar quin relat - ara que està tant de moda i fa fins a tot ràbia aquesta expressió - fem de les nostres reivindicacions de cara a l'exterior.

Denunciar un greuge sense vincular-ho a una voluntat de ser presents al món, a un projecte de país ambiciós, no ens fa cap favor: ni a fora de Catalunya ni a dins. Perquè, per bé que algunes vegades ens pugui semblar còmode, la política de la lamentació s'associa amb la debilitat. I un projecte atractiu al món i per tots nosaltres mai pot permetre's semblar un projecte dèbil. Mai ningú ha dit que construir un Estat propi sigui un projecte fàcil ni que no tingui adversaris ni detractors poderosos. Però com més subratllem les dificultats més fortes i més grans les estarem fent - als nostres ulls i als de fora -.

Núria, fe i muntanyes

Ahir vaig ser un dels qui va pujar a la Vall de Núria a assistir a la presentació de Joan Puigcercós com a presidenciable d'Esquerra a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Tal i com reflecteixen algunes cròniques dels diaris d'avui, l'entorn en el que se celebrà l'esdeveniment suggereix metàfores d'estil divers. El contingut de la seva intervenció d'ahir i la lectura d'alguns articles d'avui em suggereixen algunes reflexions. Reflexions allunyades del triomfalisme corporatiu, però també de la comoditat dels crítics vocacionals. M'explico.

Em sembla que a aquestes alçades ningú pot negar que les eleccions del 2010 seran especialment interessants ja que marcaran un punt d'inflexió a la política catalana. O, si més no, és el que molts desitgem. Un moment complex, un terreny força inhòspit per lideratges constructius i abonat per falsos profetes. Uns temps on la política sembla haver arribat a uns nivells mínims de popularitat on tots els partits semblen abocats a una destrucció schumpeteriana. Em fixo en el titular certament contundent de l'entrevista de l'AVUI d'avui a Àngel Castiñeira: 'No podem aspirar a un país d'excel·lència amb uns polítics mediocres'. I a la vegada en una de les seves respostes: 'Per primera vegada tendim cap a un model de ciutadà rondinaire, que entén molt de drets, que sap reclamar, però que no assumeix responsabilitats'. Pere Martí, en la seva lucidesa habitual, també ens parla sobre l'equidistància de Laporta al mateix diari i ens diu: 'l'arena política és un fangar i cal ser extremadament hàbil per a no quedar-hi atrapat'.

És precisament aquest context el que em va fer valorar com l'element més positiu del discurs de Joan Puigcercós la seva reivindicació de la política com a instrument per a canviar la realitat. De la tasca política amb majúscules. Ja ho sabem que bona part del descrèdit de la política es pot haver guanyat a pols. Però també cal ser conscients que els qui no s'han embrutat mai o tenen una imatge immaculada potser és perquè encara tampoc s'hi han arremangat tant en aquest 'fangar'.

En uns moments on estem assadegats d'entusiasme i d'il·lusió, podem imaginar-nos nous oasis imminents o continuar treballant per a la construcció d'un Estat propi. Des de la responsabilitat com a ciutadans de saber que som amos del nostre propi destí i que no existeixen solucions màgiques. Potser un símbol de maduresa de la nostra societat és ser conscients que som nosaltres mateixos qui entronitzem i dilapidem els nostres propis profetes.

A mi, des d'un entorn com el de Núria, no crec en cap profeta. Però si que em mou la fe. I no una fe cristiana, sinó aquella que és capaç de sumar adhesions i reprendre la il·lusió des del treball diari. La segona accepció de la paraula 'fe' del diccionari de la llengua catalana: 'el convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l'experiència, que algú és honrat, és capaç o diu la veritat, qua alguna cosa és eficaç, és veritable o es realitzarà'. I lluny de ser una il·lusió, és aquesta fe - compartida amb moltes altres companyes i companys - la base sobre la que es construeixen grans projectes, a partir de la qual l'escepticisme i la crítica fàcil es transformen en l'assumpció de responsabilitats - primer individuals i després col·lectives - capaces de moure muntanyes.

+ impostos = - populisme - responsabilitat ?

L'augment dels impostos mai és una política 'popular'. Ara bé, costa d'entendre que amb la presentació ahir en Consell de Ministres de les noves mesures fiscals pels PGE 2010 s'hagi fet un salt tant radical del populisme a l'anti-consens sense una motivació aparentment prou sòlida. No vull recolzar-me, però, en l'oposició generalitzada que han succitat aquestes mesures per a poder valorar-les. Prefereixo analitzar-les per tal d'intentar trobar algun eix conductor que les pugui justificar. La política econòmica dista molt de ser una ciència exacta - només cal veure l'actual desconcert que s'ha generat al voltant de com s'ha de gestionar la sortida de la crisi - però si que hi ha preceptes que semblen recomanables des del simple sentit comú. Anem a pams.

En primer lloc l'increment previst en els tipus de l'IVA, que sembla que no es farà efectiu fins el juliol del 2010. En el millor dels escenaris, a aquestes alçades potser ja no estarem experimentant taxes de creixement negatives. Però el que és segur és que encara estarem lluny d'una situació de plena recuperació econòmica - especialment de l'economia espanyola, en el que tothom coincideix a dir que serà força més lenta que la de les principals economies europees -. El creixement dels últims 15 anys a Catalunya i al conjunt de l'Estat ha estat molt fonamentat en l'augment de la demanda interna. Penalitzar fiscalment el consum semblaria una mesura arriscada fins i tot en circumstàncies econòmiques normals. Fer-ho en les circumstàncies actuals costa molt d'entendre. L'impacte recaudatori estimat de poc més de 5.000 M d'euros no crec que compensi - s'hauria de valorar també com s'han fet aquestes estimacions - l'efecte que pot generar sobre el consum quan els índexs de confiança del consumidor tot just ha començat a repuntar durant el 2009. És cert que la confiança del consumidor té més a veure amb les expectatives de recuperació que amb els tipus impositius, però també cal ser conscients que la sensibilitat preu del consum ara és força més alta.

L'augment dels tipus reduïts - del 7 al 8% - ataca especialment al que han estat els sectors que han fonamentat el boom de creixement dels últims anys: prestació de serveis - concretament el sector dels transports, de l'hosteleria i la restauració, amb un impacte directe sobre el turisme - i l'execució d'obres. Mentres no reinventem un nou model de creixement econòmic...

Des d'un punt de vista social, l'augment de la tributació sobre el consum sempre impacta de forma més severa les rendes més baixes, que són les qui consumeixen un percentatge més elevat de la seva renda. La meitat de l'augment recaudatori, per tant, té un caràcter netament regressiu: perjudicant més als més desafavorits...

L'augment de la tributació sobre l'estalvi s'aplica de forma aparentment progressiva: un augment de tipus superior - del 21% - a partir dels 6.000 euros. És cert que impactarà de forma especial sobre les classes mitjanes: les rendes més altes solen tenir vies alternatives per declarar les seves rendes de capital. Tot i que es pot pensar que la penalització de l'estalvi merma les capacitats d'inversió, es podria arribar a justificar molt generosament aquesta mesura com a un estímul indirecte al consum - 'surt més a compte gastar-los que tenir-los al banc' podríem pensar -. Aquesta justificació s'ensorra si la combinem amb l'increment dels tipus d'IVA, ja que esdevenen mesures contradictòries.

La supressió de la deducció dels 400 euros és potser la que té una interpretació política més nefasta. Tot i que potser pugui arribar a ser la mesura econòmicament més racional - és més que plausible trobar múltiples mesures de caràcter social més encertades amb aquests 5.700 euros d'estalvi fiscal - és el reconeixement d'un error polític força dolorós. Amb aquesta supressió el Govern espanyol admet que la mesura tenia caràcter conjuntural: no per la situació de crisi econòmica sinó com un mer esquer electoral. És sorprenent que fins avui aquesta constatació sembla que no sigui el que més preocupa ni el que més indignació generi...

Per últim hi ha una rebaixa a l'impost de societat destinat preferentment a les PIMES. Una rebaixa de 5 punts a les empreses amb una facturació inferior a 5 milions d'euros i menys de 25 treballadors. La condició per poder acollir-se a aquesta rebaixa de tipus és que s'hagi mantingut o s'hagi generat ocupació. Aparentment la mesura és positiva ja que impacta sobre les empreses que pateixen majors dificultats davant l'actual crisi econòmica, però no deixa de ser una mesura curt-terminista. L'actual crisi no sembla que tingui un caràcter conjuntural sinó més aviat estructural. La recuperació econòmica es produirà a mig termini - recordem les previsions de creixement L-shaped - en la mesura que siguem capaços de fixar noves bases de creixement i no precisament de mantenir l'estructura empresarial actual. La mesura fiscal és netament defensiva (no perdre) abans d'augmentar els estímuls a la la inversió en RDi o a processos d'internacionalització que ajudarien a primar models empresarials de futur.

L'actual 'paquet' de mesures fiscals no només és impopular sinó és difícil de justificar des de qualsevol perspectiva: ni des d'un punt de vista social ni per fixar noves bases pel creixement econòmic. Em costa admetre, tot i que ho sembli, que el Govern Espanyol ha aprovat unes mesures amb la única intenció d'augmentar la recaptació impositiva sense calibrar els seus efectes en el camp de la política econòmica. Seria una llàstima que hagin entrat en el terreny de la impopularitat sense haver iniciat cap reforma econòmica de caràcter estructural. Una llàstima i una altra irresponsabilitat.

Olfacte i estadística política

Sovint la política es fa per olfacte: la intuició i les percepcions subjectives acaben pesant força. Potser ha de ser així, però de vegades l'olfacte també falla: per aquesta subjectivitat i pel biaix que solen tenir les nostres 'percepcions de cafè'. És per aquest motiu que trobo tant saludable fer un cop d'ull a les enquestes que es realitzen periòdicament. No són infal·libles i sovint el seu enfoc no sempre és neutral, però si més no segueixen un mètode i un cert rigor. El que més m'agrada de fer-hi un cop d'ull no és ratificar-me sobre el que diu l'opinió pública sinó al contrari: descobrir o intuir realitats ocultes o contraintuitives.

He fet un cop d'ull a l'informe de l'enquesta que va encarregar el diari PUBLICO entre 1.500 catalans, les dades de les quals se'n va fer ressò el passat 11 de setembre. I intentant buscar més enllà dels titulars - no menys importants per això - hi ha alguns indicis curiosos i/o força contraintuitius que crec que mereixen certa atenció (i ja comprendreu que pari especial atenció als resultats entre els enquestats d'Esquerra):

1. Artur Mas és el líder més ben valorat per part dels abstencionistes. Sorprententment uns abstencionistes que no semblen acompanyar-lo en perfil ideològic però que, en canvi, en fan una valoració més bona que de la resta de líders.

2. Pel que fa al sentiment d'identificació nacional també hi ha alguna sorpresa entre els independentistes. Entre els votants d'Esquerra, únicament el 42% dels votants enquestats se senten únicament catalans. El 54% se senten més catalans que espanyols (majoritàriament amb el 42%) o tant catalans com espanyols (únicament el 18%).

3. Una àmplia majoria dels enquestats (63%) són favorables a un major autogovern - ja sigui dins del marc autonòmic, federal o d'Estat independent - . Entre els votants d'Esquerra, el 46% són favorables a l'Estat independent mentres que el 52% preferirien o bé un estat associat en un marc federal espanyol o un major autogovern dins de l'actual marc autonòmic. Entre l'electorat d'Esquerra hi ha una vocació molt més clara per l'ampliació de l'autogovern que pel conjunt d'electors (98% vs 63%) però potser l'opció independentista no està tant consolidada entre l'electorat com alguns diuen.

4. Una altra sorpresa entre els sobiranistes...si ens pensàvem que la franja d'edat més procliu a un augment de l'autogovern eren els més joves, aquesta enquesta ens ho desmenteix. Els més favorables a més autogovern són les generacions que van viure la transició en plena joventut: entre els enquestats d'entre 45 i 59 anys el percentatge favorable a l'ampliacio de l'autogovern és el més alt (70% vs 63% pel conjunt d'enquestats).

5. L'únic partit on la majoria dels enquestats considera que el Nou Estatut és un mal Estatut són els del PP... Hi ha percepcions que estan molt consolidades...

6. Sobre les posicions que s'haurien de prendre davant d'una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional, la major part dels votants és contrària a impulsar manifestacions, retirar el recolzament al Govern Espanyol, retirar els diputats catalans del Congrés o trencar relacions institucionals amb Espanya. Entre els enquestats votants d'Esquerra però, hi ha una majoria favorable a les dues primeres opcions.

7. I acabem amb la valoració sobre el nou acord de finançament. Hi ha més enquestats que el valoren com un bon acord que com un mal acord (33,7% vs 18,7%), però és alarmant el percentatge de gent que no ho sap i no té opinió (35,7%). Entre els enquestats votants d'Esquerra hi ha més gent que el valora com un mal acord que com un bon acord (39% vs 19%). Sorprenentment però, quan es fa una valoració més en detall la majoria d'aquest mateix col·lectiu (53%) consideren que ha estat molt o una mica més beneficiós que l'anterior. En canvi, entre els enquestats votants de convergència, la posició no és tant crítica (gairebé el mateix percentatge que el valoren com un mal o un bon acord) però en fan una valoració menys positiva (només el 49% consideren que ha estat molt o una mica més beneficiós que l'anterior). Deu ser, doncs, la major costum o tolerància a les millores gradualistes - dels votants de CiU respecte als d'Esquerra - que s'intueix tot i l'abrandament exercit per l'oposició.

Les estadístiques no són sagrades ni poden esdevenir la guia i el dogma per la presa de decisions polítiques. Fins i tot cal relativitzar moltes dades. Però caldria que, com a mínim, hi féssim un cop d'ull per evitar que l'olfacte ens jugués males passades...

Redescobrint Barcelona

Avui he seguit el meu instint i m'ha sortit bé. Al sortir de la feina he agafat la moto i he pujat al Tibidabo a veure la posta de sol. En aquestes últimes tardes d'agost, encara no en plena voragine, encara es poden fer aquestes coses. Sembla mentida com tenint-ho tant a l'abast feia tants anys que no hi anava. Feia temps que no contemplava una vista tant espectacular i panoràmica de Barcelona. No em fa res dir que estic bojament enamorat de la meva ciutat.

Pujar al Tibidabo ha estat una regressió al passat en tots els sentits. Primer per constatar com el que havia estat de ben petit un espectacular parc d'atraccions et pot semblar ara quelcom tant petit i abastable. Després, perquè un cop hi ets, tens la sensació com si el temps s'hagués aturat: les atraccions, l'estètica, els entorns de l'arrabassada...suposo que tot plegat constitueix també part del seu encant.

Per aprofitar la visita no m'he pogut estar de fer una cosa que mai havia fet - tot i haver viscut més de 30 anys a Barcelona - : pujar al capdamunt del temple. A part de gaudir de les vistes m'he buscat un guia improvitzat: un salesià que m'ha explicat molt amablement i amb sorprenent emoció la història del temple i que a la vegada m'ha recordat les similituds amb Jericó que van motivar la seva denominació. Tot es remonta a les següents cites bíbliques: "…et dixit illi haec tibi omnia dabo si cadens adoraveris me" — "I li va dir: Et donaré tot això si et prosternes i m'adores" (Mateu 4:9); "…et ait ei tibi dabo potestatem hanc universam et gloriam illorum quia mihi tradita sunt et cui volo do illa" — "I li va dir Satanàs: Et donaré tot el poder i la glòria d'aquests regnes, perquè a mi m'han estat entregats i la dono a qui vull." (Lluc 4:6).

M'ha explicat en posat transcendental el salesià que la lliçó d'aquestes cites bíbliques és que 'gairebé totes les incitacions al mal apel·len al nostre amor propi'. En fi, no sóc creient, però de tot se'n pot aprendre alguna cosa...

Els límits d'un imperi

Per tots aquells amants de la història, i especialment de la Roma Antiga, avui no us podeu perdre La Roma antiga: grandesa i decadència d'un imperi (C33 - 20.25h), una producció de la BBC que val molt la pena veure. Ja ho sabeu, a tot aquells que com a un servidor, el fascini una civilització llatina que al 160 AC - quan no hi havia Facebook, twitter ni trens d'alta velocitat - siguessin capaços d'extendre les seves fronteres fins a Escòcia, no us podeu perdre aquesta sèrie de sis capítols.

Pancarterisme estatutari ?

Fa uns anys l'ex-president del Govern Espanyol, José Maria Aznar, va adoptar la despectiva expressió de 'pancarteros' per referir-se als milions de persones que llavors s'oposaven a la intervenció espanyola a la intervenció militar a Iraq. No cal dir que aquesta expressió l'aplicà únicament a aquelles manisfestacions que li foren especialment incòmodes, i no a d'altres que el seu mateix partit impulsà. Obviant-ne les connotacions despreciatives, si haguéssim de definir el 'pancarterisme' suposo que el podríem descriure com l'excesiva propensió a manifestar-se per part de determinats col·lectius. Evidentment la subjectivitat del terme rau en què considerem realment excessiu, que dependrà de qui ho estigui valorant.

Des del període de la transició a la democràcia la naturalesa i motivacions de les manifestacions han variat molt. Els líders polítics del nostre país en són els testimonis més privilegiats. En primer lloc perquè hi ha altres canals - per bé que imperfectes - per expressar un sentiment col·lectiu. Per l'altra, perquè a mesura que la democràcia s'ha anat desenvolupant, els partits polítics han utilitzat les manifestacions bé sigui per posicionar-se, per mobilitzar el seu electorat o bé per exercir qualsevol tipus de pressió. Podríem afirmar doncs que, amb honroses excepcions, la manifestació ha perdut bona part de la seva èpica per se.

Fa dies que es parla de la possibilitat d'organitzar una manfiestació de protesta per l'eventual sentència contrària del Tribunal Constitucional a l'Estatut. Si hagués de definir d'alguna manera la sensació que em genera aquesta iniciativa és de certa perplexitat. Entenc perfectament quines són les motivacions i les comparteixo: seria políticament molt greu que el Tribunal Constitucional corregís un text refrendat pel poble de Catalunya. Ara bé, hi ha algunes preguntes que seria interessant respondre:

1. A favor o en contra de què ens manifestarem? A favor de l'Estatut, a favor del Dret a Decidir, en contra de la legislació espanyola vigent...? No només no és trivial aquesta elecció sinó que també costaria d'entendre que una no impliqués l'altre.

2. La manifesació serà un acte aïllat? Costaria d'entendre que una manifestació sigui la única resposta política possible davant d'una sentència del Tribunal Constitucional.

3. Quins resultats s'esperen d'aquesta manifestació? Podrem sortir al carrer amb la sensació - les garanties dubto que ningú les pugui oferir - que la nostra veu exercirà la pressió desitjada?

4. Actualment hi ha les condicions necessàries per a que sigui una manifestació 'popular'? La motivació original hi és, però a aquestes alçades hi ha un clam generalitzat d'indignació? Sense caure en la ingenuitat de creure que les manifestacions s'organitzen per generació espontània, sí que seria convenient que responguessin a un cert estat d'ànim col·lectiu i/o majoritari.

No ser capaç de respondre amb claredat aquestes i moltes d'altres preguntes que se'ns podrien acudir és el que em genera certa perplexitat. És cert que l'opinió pública - a diferència de l'energia - es crea i es destrueix, però cal anar amb compte de no alimentar una resposta massa ràpida i per alguns massa fàcil. No haver madurat alguna de les respostes a aquestes preguntes podria derivar en un pancartarisme estatutari que ens restés credibilitat com a poble. Gran part de la ciutadania està molt més ben informada i és molt més llesta del que molta gent vol creure. Cal no caure en l'error massa freqüent de tractar-nos com a imbècils.

Massa catalans?

EL PUNT d'avui presenta un reportatge que, com a mínim, convida a la reflexió. A diversos corresponsals internacionals internacionals que treballen a Barcelona se'ls pregunta sobre la realitat catalana. La gran majoria es mouen entre la incomprensió i el desconeixement pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya i, molt especialment, pel que fa al fenomen independentista.

El que més sorprèn és que és impossible - o a mi, si més no, m'ho sembla - titllar de tendenciós aquest reportatge tenint en compte la línia editorial d'aquest diari. Si hagués aparegut en un altre mitjà la temptació hagués estat molt més gran, i l'explicació dels resultats més còmoda i , fins i tot, tranquilitzadora. Per altra banda, els entrevistats són corresponsals que fa temps que viuen a Barcelona i que semblaria, pel seu perfil professional, que haurien d'estar oberts a comprendre noves realitats socials i polítiques.

Però resulta que la comprensió o la simpatia cap al 'fenomen catalanista' són més aviat escasses si repasses el conjunt d'entrevistes que apareixen al reportatge. Doncs, què voleu que us digui...seguint la meva dinàmica habitual a mi aquest reportatge m'ha deixat un pèl preocupat. Si bona part de l'opinió pública internacional sobre Catalunya i les seves aspiracions polítiques es genera entre aquest col·lectiu de professionals...Houston, tenim un problema! El reconeixement internacional de la realitat catalana no només ha estat sempre molt present en la nostra acció de Govern - d'aquests i dels anteriors - sinó també per bona part de la societat civil - potser l'exemple més significatiu en aquest sentit és el rol desenvolupat pel Barça, especialment durant el mandat de Joan Laporta -.

És gairebé inevitable, doncs, preguntar-nos perquè no s'ha assolit una millor percepció. Ja sabem que els mitjans d'àmbit estatal no són especialment sensibles a fomentar la comprensió o la raó de ser del catalanisme. A mi se m'acudeixen dues possibles explicacions. La primera és la dificultat d'explicar el nostre missatge en el si d'un Govern de l'Estat d'esquerres i que té una imatge d'aparentment dialogant - una altra cosa és quina sigui la realitat del dia a dia...-. La segona la podríem trobar en els efectes que tingut sobre l'opinió pública internacional el debat estatutari dels últims 5 anys. Tinc la impressió que mentres ens estàvem intentant fer entendre a una Espanya bona part de la qual no tenia cap interès en escoltar-nos, d'altres s'han preocupat més de fer evident al món la 'inconveniència' de les nostres demandes insolidàries i nacionalistes.

Independentment de les explicacions que poguéssim trobar, mentre la nostra realitat política sigui la que és, cal no descuidar la necessitat de continuar donant-nos a conèixer a la resta del món i d'aquells que són responsables de generar opinió fora de les nostres fronteres. I cal qüestionar-nos fins a quin punt és 'rendible' vendre el conflicte amb Espanya o, com diu un dels corresponsals, 'Catalunya com un pol d'atracció al Sud d'Europa'.

Canvis...

Fa pocs dies que he decidit que deixo ACC1Ó, el lloc en el que he treballat els últims 2 anys, per començar a treballar en un nou projecte. No ha estat una decisió fàcil, tot i que la decisió la tenia força clara des del mateix moment que em van fer la proposta. Hi penses, ho reflexiones, medites... però per a mi el que compta més és aquella veueta interior que et diu el que has de fer.

Suposo que a la vida s'han de saber escollir els tempos. Saber quan és el moment de fer un canvi. I sens dubte és aquest. Estic molt satisfet d'haver participat en el procés de creació d'ACC1Ó. Hi he deixat moltes hores de la meva vida, molta il·lusió, molt d'esforç i molta passió. També angoixes i madecaps, inevitables per algú 'sempre preocupat per alguna cosa'. Satisfet d'haver-hi deixat moltes coses i que això hagi ajudat a donar els seus fruits. Què és la vida si no la pots viure amb passió ?

Hi penso i hi ha coses que probablement es podrien haver fet millor, situacions que hauria pogut enfocar d'una altra manera o resultats que no sempre són els que esperaves. No hi ha res perfecte. Però el projecte ha tirat endavant quan molts pocs eren els que hi crèiem fa 2 anys. I per si sol això ja omple, què voleu que us digui.

D'ACC1Ó em quedo amb la il·lusió. Les moltes persones que, a part de ser grans professionals, els costa poc il·lusionar-se amb la seva feina, se senten contents de treballar cada dia pel seu país. A molts els hi sonarà massa patriòtic, però no deixa de ser veritat. I, quan penso en aquesta gent, m'indigna sentir frases simplistes de l'estil 'tothom passa de tot' o 'no podem esperar res del Govern'. A mi aquesta gent m'omple d'esperança en les moltes coses que es poden fer i les moltes coses que són possibles...

Però ara comença una nova etapa. Recarregar forces per un nou projecte que sens dubte no serà fàcil però que té la virtut de tornar-me a posar a prova. I, per molt respecte que em faci, això em posa a 100!

La Lisbeth Salander que portem dins

Avui he acabat el segon volum d'aquest bestseller de Millenium. L'havia començat sense masses expectatives, però el llibre m'ha acabat atrapant com als milers de persones que l'han deborat. Crec que potser el més atractiu de tot és la seva protagonista, Lisbeth Salander.

Un personatge aparentment marginal i transtornat, de caràcter totalment associal, i que actua dacord amb la seva pròpia moralitat, independentment del que pensi la gent i del que és o no és legal. Un personatge amb una alta habilitat com a hacker, capaç d'obtenir la informació i els secrets més ben guardats, però incapaç de comunicar els seus sentiments i relacionar-se amb normalitat amb el seu entorn.

A qui no li agradaria ser per un moment Lisbeth Salander ? Ser capaç de descobrir els secrets més ben guardats i investigar entre la informació més ben amagada de la xarxa i dels PCs de qualsevol persona...

A qui no li agradaria actuar d'acord amb el seu propi criteri i les seves pròpies normes morals, obviant el 'què diran' i tenir la capacitat de saltar-se la legalitat amb tota impunitat i gran professionalitat ? Doncs crec que a molts de nosaltres... la distància entre el que ens agradaria fer i el que acabem fent de vegades és enorme, i Lisbeth Salander ens ofereix un homenatge a aquest inconscient que tantes vegades reprimim. Crec que això explica part de l'atractiu d'aquesta trilogia.

El personatge de Lisbeth Salander, evidentment prenent-se les legítimes llicències de la ficció, ens ofereix un nou perfil de marginalitat del segle XXI. En el segle de les noves tecnologies i de la hipersaturació d'informació, ens presenten un personatge capaç de dominar tota la informació disponible a la xarxa, però incapaç de comunicar els seus sentiments. La complexitat del seu caràcter i els seus traumes personals s'interpreten com a bogeria per part d'una societat que no la pot - ni li interessa - entendre-la. Potser cada dia - al metro, a la feina,...- ens trobem amb moltes Lisbeth Salander - amb qualitats extraordinàries amb aparences extravagants - cada dia i ni ens n'adonem, ni ens interessa adonar-nos-en. Massa preocupats perquè tot quadri dins la nostra normalitat...

Tres copes...per oblidar ?

Avui el Barça pot guanyar matemàticament el seu primer títol. I en els pròxims deu dies es pot consumar aquest triplet tant desitjat per tots els culés. Llegeixo els resultats de l'enquesta de l'AVUI: El 80% de persones pensen que el Barça afecta la moral col·lectiva de la societat catalana. Valgui dir que el lector de l'AVUI no és una mostra representativa de la nostra societat però intueixo que si l'exercici el fes el CEO els resultats no serien massa diferents. Ens agradi o no, el Barça és més que un club a la vegada que, com totes les bones pel·lícules o cançons que han marcat la nostra vida, per tothom tingui un significat diferent.

Com va afirmar sorprenentment el mai-prou-ben-valorat mister Sir Bobby Robson, el Barça és en certa manera l'exèrcit de Catalunya. Un exèrcit en temps de pau i desorientació en el que molts referents del catalanisme s'han anat diluint com un terròs de sucre enmig d'un mar de dubtes. Comencem una etapa post-autonomista sense respostes clares. I davant d'això, molts aquest any ens trobem en una ocasió de cridar ben fort: 'Barça, barça i barça!'. El meu persistent estat de preocupació m'impedeix caure en aquesta borratxera eufòrica i no puc evitar pensar que moltes catalanes i catalans gaudiran tant d'aquestes tres copes que els serà més fàcil oblidar realitats menys satisfactòries: un mal finançament, un Estatut a la UVI i una crisi econòmica de dimensions considerables.

Hi ha qui pensa que aquesta vinculació entre el Barça i Catalunya és un exercici de pornografia política inacceptable. Jo crec que dels símbols tampoc se'n pot abusar, però seria d'un postmodernisme estúpid pensar que una nació pot viure sense referents. Un amic meu em va explicar que quan va marcar Iniesta l'1-1 contra el Chelsea es va acabar abraçant a un noi senegalès a qui no coneixia de res. No es tracta de banalitzar-ho a través d'un exemple, però la capacitat integradora del Barça potser mai l'hem acabat de valorar prou. Moltes catalanes i catalans, amb un sentiment de pertinença profund però excessivament tímid, encara trobem en el Barça un canal perfecte per expressar qui som i el nostre orgull com a poble. Infantilisme nacional ? Potser, però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. És una realitat, doncs, que molts marroquins, senegalesos o andalusos han adoptat gran part de la seva catalanitat a través del Barça. Una adopció que és molt més popular en la mesura que es tracta d'un club guanyador.

Caldria a partir d'aquí fer-se una altra pregunta que, de ben segur, forma part de la nostra adolescència col·lectiva: és Catalunya una nació guanyadora ? o volem fer de Catalunya una nació guanyadora ?. No són tant important les respostes com les seves implicacions. Crec que a partir d'aquí ens seria molt fàcil afrontar qualsevol altre repte que se'ns plantegi. No cal oblidar que les respostes a molts dels actuals problemes les tenim nosaltres mateixos. Podem culpar Madrid si això ens deixa més tranquils, però dubto que en traguem així cap solució de futur... En definitiva, cal saber si, readaptant una frase que va dir en el seu moment Josep Lluís Núñez, el Barça és un referent de Catalunya o Catalunya és la regió on hi juga aquest magnífic equip que és el Barça ?

Economistes contra la crisi

Sovint es critica (moltes vegades injustament) als sectors acadèmics de ser excessivament immobilistes i poc adaptables als canvis. Com que els tòpics estan per trencar-los un grup d'economistes de l'Estat han elaborat una proposta per reactivar el mercat laboral espanyol. Prestigiosos economistes de sensibilitats diverses - des d'Andreu Mas-Colell a Angel de la Fuente o Xavier Vives - no només s'han posat d'acord per identificar el funcionament del mercat laboral com un factor fonamental per a la recuperació de l'economia espanyola sinó que han consensuat una diagnosi i... una prognosi (unes recomanacions) (http://www.crisis09.es/propuesta) ! Destaco el fet de passar de la diagnosi perquè avui en dia costa molt poc trobar experts que et diguin el que ha passat i el que s'ha fet malament, però costa força més trobar gent que proposi amb certa concreció quines són les reformes més necessàries.

Per dir la veritat no es diuen coses que no s'haguessin dit abans, però probablement el valor d'aquest document no només són les propostes, sinó que ens ajuda a veure que hi ha una urgent necessitat de reformes estructurals que van més enllà d'apriorismes ideològics. Denunciar la rigidesa del mercat o els alts nivells de precarietat laboral és encertat, però si no intentem analitzar-ne honestament les causes difícilment trobarem vies de solució realistes.

Les principals línies marcades són interessant perquè obren un espai molt ampli de canvis al mercat laboral. Uns canvis que de segur que no són fàcils de portar a la pràctica i que requeriran grans dosis de consens. Si més no marquen un terreny de joc de forma desacomplexada que valdria la pena aprofitar:

1. Acabar amb la dualitat del mercat laboral i simplificar el menú de contractes. El que implica aproximar progressivament el règim dels contractes temporals a un contracte indefinit menys garantista que redueixi lleugerament el cost d'acomiadament actual (45 dies per any treballat).

2. Millorar la protecció dels aturats augmentant-ne la duració de forma transitòria però també introduint incentius adequats per l'empresa i el treballador. Individualitzar la gestió del les prestacions de la SS o premiar a les empreses que realitzen una millor gestió dels seus RRHH poden ser vies d'estimular la creació i manteniment d'ocupació de forma equilibrada.

3. Modernitzar la negociació col·lectiva, podent fer prevaldre els acords d'empresa sobre convenis de rang superior. Un canvi necessari per adaptar-se a les noves realitats però sens dubte gens fàcil ja que faria variar radicalment els paràmetres dels agents socials més representatius...

4. Augmentar l'eficàcia i l'eficiència de les polítiques d'ocupació, dirigint-les prioritàriament cap als col·lectius amb menor formació i avaluant l'eficàcia de les accions formatives. És un bon moment per a plantejar-nos si els recursos destinats a formació aconsegueixen tot l'impacte desitjat...

Quatre línies força incòmodes per a diversos col·lectius però que ataquen un dels punts neuràlgics de les debilitats del nostre model productiu. No hi haurà cap canvi efectiu sense renúncies. Uns sacrificis que caldrà que siguin equilibrats per a que siguin profitosos. No només entre els implicats - empreses, treballadors, agents socials i AAPP - sinó també entre els objectius que persegueixin - d'equitat, prioritzant l'atenció als col·lectius més desprotegits, i d'eficiència, creant un instrument útil que faciliti la reactivació econòmica -.

L'Hora P

Ahir vaig ser conscient que alguna cosa anòmala estava passant. Vaig arribar 10 minuts tard a la conferència d'en Joan Puigcercós a l'Auditori i em van dir que no hi havia llocs tot i haver-lo reservat prèviament. Certament aquella conferència havia generat una gran expectació tot i que jo llavors no sabia exactament el perquè.

Pocs minuts després vaig saber que s'havia filtrat la notícia que Carod Rovira anunciaria públicament el seu suport a la candidatura de Joan Puigcercós a les eleccions al Parlament de Catalunya. Una bona notícia. La diplomàcia i els pactes són símptoma de maduresa democràtica. I practicar-la amb elegància i respecte encara més. Probablement ahir Esquerra es va fer una mica més gran només per això.

La declaració d'ahir marca un abans i un després. Però no necessàriament per Esquerra sinó per Joan Puigcercós. El lideratge i el carisma té quelcom d'innat, que no s'ensenya ni s'aprèn sinó que surt de dins i es desprèn. Ell els té, i això implica una gran sort però a la vegada una gran responsabilitat. I el suport de Carod ofereix una gran dosi suplementària d'oportunitats i responsabilitats per parts iguals.

L'oportunitat de cohesionar les sensibilitats del partit: un repte no gens senzill però pel qual probablement sigui l'únic capacitat per aconseguir-ho. L'oportunitat de generar esperança en un entorn sobiranista que busca aigua enmig del desert. L'oportunitat de ser una cara nova (com a candidat) en unes autonòmiques que presenten un pronòstic incert: en 'timing', en entorn polític i en el comportament del vot sobiranista.

L'altra cara de la moneda són les responsabilitats que comporta. No és fàcil que molta gent esperi coses de tu que moltes vegades són contradictòries. Nó és fàcil concentrar tots els focus d'atenció i estar sempre a l'alçada. Carod-Rovira ho ha fet durants molts anys amb èxits destacabilíssims. Un èxit col·lectiu, certament, però assumint-ne el lideratge. I també la responsabilitat dels errors.

Tenir l'oportunitat de demanar la confiança dels ciutadans per presidir el Govern d'un país vol dir haver de definir un projecte amb majúscules. Un projecte que ja el té definit al sí del partit, però que caldrà que hi marqui de forma pronunciada la seva emprempta. L'empatia, la seducció i l'olfacte polític són armes que caldrà reforçar amb l'estratègia a llarg termini i la contundència. Té molta sort (no tothom la té) de tenir molta gent que se l'estima per ajudar-lo. Només falta que es coroni rei del nou projecte republicà. No hi ha dubte que és l'hora P. L'hora de Joan Puigcercós.

Nous Pactes de la Moncloa ?

Les societats llatines tenim una especial predilecció per posar-nos d'acord amb un diagnòstic, amb el que s'hauria de fer i després no fer-ho - o si més no fer-ho d'una manera tan tímida que difícilment s'hi reconeix la intenció original -. Aquests últims mesos hem assistit a un consens creixent i generalitzat al voltant de la necessitat de reeditar el que en el seu moment foren els Pactes de la Moncloa. L'impuls d'un seguit de reformes estructurals que garanteixin afrontar amb unes millors condicions que les actuals. Unes reformes estructurals com un nou marc fiscal, una nova regulació del mercat de treball, adaptar el calendari laboral a les necessitats de la nova economia i cicle vital de les persones, etc. Reformes que, ens agradi o no, depenen en gran mesura dels instruments d'Estat però cap Govern s'atreviria a encapçalar en solitari si vol tenir mínimes garanties d'èxit. Amb aquesta lògica i sentit comú molts invoquen que es recuperi l'esperit dels Pactes de la Moncloa.

Ara bé, realment es donen les condicions per a que sigui possible ? Denoten els últims símptomes que avancem cap a un esperit de consens i compromisos compartits com el de 1977 ? Jo crec que no, però potser convé fer una breu comparativa i que tothom en tregui les seves pròpies conclusions. Els Pactes de la Moncloa arriben després d'haver detectat una necessitat inajornable i una situació econòmica que realment amenaçava la pau social de l'Estat: des de l'inici del peak-oil de 1973 la crisi internacional ja havia afectat de ple a l'economia espanyola, on la situació era d'una hiperinflació superior al 40% anual i només 1/3 dels qui no tenien feina rebien algun tipus de prestació d'atur. Lamentablement, potser només quan arribi el llop, quan el conflicte social estigui a punt d'esclatar al carrer i potser algun partit intenti capitalitzar amb demagògia el malestar, els grans partits espanyols recuperaran l'autèntic esperit nacional.

I és que no podem oblidar que al 1977 hi havia un objectiu compartit - polièdric però compartit - que era salvar el procés de transició democràtica. Avui en dia costa veure un objectiu compartit al Congrés dels Diputats que ajudi a estructurar un consens majoritari. Probablement predomina una excessiva polarització entre PP i PSOE, més estètica i ideològica que en l'execució de polítiques concretes, que no crea el clima de confiança adequat per arribar a acords. I quan es posen d'acord és per excloure la resta de grups parlamentaris i retornar cap a un Estat unitari. Cada vegada ressona més la cançoneta que és ara en temps difícils quan hem de remar sota una mateixa bandera, ja que 'ja hem perdut prou temps dispersant esforços amb l'Espanya de les autonomies.'

I independentment del joc de majories, cal un lideratge del Govern que entengui que una de les seves missions principals és construir aquest consens sobre un discurs clar i realista. Llegeixo dos destacats del reportatge que EL PAIS d'avui fa sobre la nova Ministra d'Economia i no tinc gens clar que hi hagi un missatge clar i realista que serveixi de base. El primer: 'No es la hora de pedir sacrificios a los españoles, sino de infundirles entusisasmo' Perdoni ?!!!???? L'entusiasme s'haurà de basar en alguna cosa no ? De fet és el primer que entenen patronals i sindicats quan es posen a negociar: l'acord sempre implica una certa dosi de renúncia i sacrifici per ambdues parts... El segon destacat potser no val la pena comentar-lo: 'Pedro Solbes me ha dicho que salga a la calle con el chubasquero puesto, y que todo se puede aprender'.

El canvi de Govern de l'Estat acaba de ratificar que si hi han d'haver nous pactes de la Moncloa encara es faran esperar. Zapatero, si no hi ha sorpreses, sembla que hagi renunciat a liderar-los i a esperar a que passi la crisi com si es tractés de la pluja de Setmana Santa: ben arrecerat. Queden encara 3 anys de legislatura espanyola però potser li han donat un terreny de joc massa ample a Mariano Rajoy que, fa pocs mesos, molta gent - sobretot els seus - el veien com un cadàver polític. Sembla que aquestes grans reformes estructurals només seran possible quan neixi un gran enemic comú de PSOE i PP: si és la conflictivitat social, la demagògia d'una nova ultradreta o el 'secessionisme perifèric' ho dirà el temps...

El 'catenaccio' del PSOE

Sembla que les tendències autàrquiques s'han acabat imposant també al Govern de l'Estat. Tot i que cal deixar els 100 dies de gràcia de rigor, no sembla que la reforma de Govern propugnada pel PSOE sigui un cant a la il·lusió ni transmetin esperança ni voluntat d'introduïr noves propostes en temps difícils. Més aviat tot el contrari. ZP ha nomenat com a ministres a socialistes de pedra picada com Pepe Blanco i Manuel Chaves, personatges de pell dura i de fidelitat incontestable, capaços d'aguantar moltes garrotades però amb un esperit que a priori sembla poc creatiu. Zapatero replega les línies i situa dos defenses dels que rasquen i li controlaran el partit. El PSOE aplica el catenaccio preveient temps difícils.

Fins el final del partit és difícil de dir si aquesta és la tàctica correcta pels seus interessos electorals. El que si que podem afirmar és que és una tàctica conservadora, que vol evitar les sorpreses. Manuel Chaves com a ministre de cooperació territorial amb una vicepresidència tercera suposa tot un cant al blindatge d'un Estat autonomista de tall clientelar - per si algú encara en tenia algun dubte -. José Blanco al capdavant de Foment assegura un control 'esrticte' de l'obra pública en un període en que va especialment demandada per constructors, CCAA i ajuntaments. Elena Salgado, com a ministra d'Economia, no sembla disposar de l'ascendent suficient per propugnar reformes de caràcter estructural que actualment es necessiten. Trinidad Jiménez substituint a Bernat Soria no sembla un canvi que aparentment reforci les competències i coneixements sobre el sistema sanitari a l'Estat Espanyol. La guioinsta de 'La casa de los líos' (Ángeles González-Sinde) substitueix a César Antonio Molina al capdavant del Ministeri de Cultura (és un presagi ?). I el rector de la Universitat Autònoma Madrid (Angel Gabilondo) entra a Educació restant competències a la ja coneguda en cercles rectorals com a 'Ministra del PNB' Cristina Garmendia.

Deixant a banda aquestes dosis d'ironia demagògica, el nou govern de ZP sembla dissenyat per jugar a la defensiva. Una tàctica que potser és fins i tot més sorprenent venint d'un President del Govern Espanyol que sempre havia presumit d'anar a l'atac i amb fama de practicar un joc vistós i creatiu. Quan jugava a futbol de forma més seriosa que ara sempre m'havien dit que no es podia mai defensar dins de l'àrea perquè tard o d'hora acabaries rebent un gol. Certament la política és una disciplina força més complexa que el futbol tot i que tothom se senti amb la mateixa llibertat per opinar en amdues coses. Esperem que, si més no, aquests canvis ens serveixin des de Catalunya per a saber llegir més clarament els ritmes del partit.

El pes de l'experiència

M'acabo de llegir el llibre 'el lector' en el qual s'ha inspirat la pel·lícula de Kate Winslet i Ralph Fiennes nominada als óscars i em pregunto fins a quin punt la història és un relat únic i extraordinari o forma part de les moltíssimes històries que tots nosaltres anem acumulant al llarg de la nostra vida. És evident que l'entorn en el qual es desenvolupa la fa singular - l'Holocaust nazi i el sentiment de culpa de tota la societat alemanya -, però no deixa de ser un escenari que té qualsevol història, per quotidiana que sigui, on s'hi barregen sentiments, culpa, memòria i vivències interrompudes.

Sempre m'ha captivat la manera com les persones van acumulant les diferents experiències al llarg de la seva vida. Són com sediments que es van acumulant i conformant el nostre terra. I a partir d'aquí construïm amb major o menor fortuna les nostres vides. La història del protagonista és una d'aquelles en les quals no pot construir res de prou sòlid perquè mai acaba de tancar una història viscuda quan tenia 15 anys. És precisament aquest punt el que fa preguntar-me si realment es tracta d'una exageració narrativa o és més freqüent del que ens pensem en la vida de moltes persones. Pot una experiència, per intensa o dolorosa que sigui, condicionar-te de forma tant important la resta de la teva vida ? Suposo que sí.

Suposo que al llarg de la vida a tots ens passen i/o ens passaran coses que costen d'acceptar, d'entendre o de superar. I davant d'aquestes situacions tothom sol reaccionar més com pot que com vol o suposadament seria més convenient. Davant de situacions com aquestes tothom és més esclau que mai de les seves pròpies limitacions i fantasmes. No és com resoldre problemes matemàtics o equacions lògiques. Com més ens sacceja l'interior una experiència perds més perspectiva i menys es pot aplicar cap tipus de lògica.

Potser el secret - si és que n'hi ha algun - per a poder sedimentar millor aquestes experiències i siguin una motxil·la més lleugera pel que ens queda per viure no es troba en l'arrepentiment, ni en l'oblit ni en la lògica. Potser es tracta d'ocasions úniques per conèixer-nos a nosaltres mateixos: saber quins són els nostres fantasmes i les nostres limitacions que ens han fet reaccionar d'una determinada manera. I això no vol dir que desapareixin, però si que ens pot ajudar a ser més feliços. Quan tens la sort de no haver viscut experiències especialment traumàtiques a la vida pot semblar bastant gratuït fer aquest tipus de reflexions, però igualment penso que pot ser la millor manera d'acceptar el nostre passat i afrontar el futur amb optimisme.

'We recognize that there are no trivial occurrences in life if we get the right focus on them.' Mark Twain

Crònica d'una mort anunciada

Sembla que arriben el dies finals per a l'aprovació d'un nou model de finançament. Especialment encertades són les declaracions del conseller Ausàs, posant-se a la pell de qualsevol catalana o català, que a hores d'ara difícilment deu estar entenent res. La negociació per la nova LOFCA s'està convertint en aquella pel·lícula on Bill Murray s'aixecava un dia i un altre, i sempre es repetia el dia de la marmota. Fa temps que qualsevol persona sensata i mínimament informada - que no vol dir radical ni extremista ni catastrofista - sap que el resultat que se'n derivi d'aquesta negociació no serà satisfactori per Catalunya i se'n derivaran costos polítics. Però si ho penseu bé, l'opció de deixar passar el temps és potser la única en la que partits catalans i Govern Espanyol no hi perdien res. I probablement per això és la que s'ha acabat imposant.

Ara sembla que tornem a arribar al cap del carrer i els mateixos problemes no han desaparegut, sinó que tornen, i amb interessos. Els interessos és el cabreig de molta gent que n'està bastant farta que la maregin. La tasca política és certament ingrata: els mals resultats o la insatisfacció ciutadana s'acaben pagant, sovint independentment de qui n'és la responsabilitat. Moltes crisis econòmiques acaben derivant en un càstig sobre els partits de Govern independentment de si les mesures preses han estat encertades o formulades a temps. La naturalesa humana fa que quan una cosa no ens agrada busquem un culpable i el castiguem.

Amb el finançament pot passar quelcom semblant. La política catalana ho sap, i per això qui més qui menys tremola. Molt em temo que qui acabi pagant els 'plats trencats' no sigui qui en tingui més part de 'culpa' sinó aquell qui tingui les expectatives més altes. Això passa en política, a la feina i a la vida personal - és tremendament injust però és així - . Si el teu objectiu és to keep a low profile (genial recomanació de Dustin Hoffman al seu fill a la pel·licula Hero), tranquil que ningú esperarà res espectacular de tu i no tindràs problemes. Si per contra generes grans expectatives és probable que t'acabin prenent com a ase dels cops quan les coses vagin maldades. A Esquerra ens passa bastant això. En aquest sentit, és de jutjat de guàrdia l'entrevista a l'AVUI d'avui de Francesc Puigpelat a Víctor Alexandre: 'si voleu independència l'any 3000 voteu ERC'. Si després llegeixes amb atenció totes les preguntes resulta que si votem CiU també ens n'aniríem a l'any 3000 segons el Sr. Alexandre, però això ja no és titular...

Però com m'agrada dir sovint, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. Tenim el país que tenim i les lògiques polítiques són aquestes. Ningú mai ha dit que aquestes, ni en general les reaccions humanes, fossin justes. Pretendre jugar en un altre terreny de joc és un acte d'irrealisme que només pot acabar amb una col·lisió frontal amb la realitat. I aquestes col·lisions fan mal, fan molt de mal. La política del 'si no fos...' és perillosa i pobre en resultats perquè treballa des de l'autoconvenciment que normalment no convenç els altres. Si realment estem arribant al cap del carrer caldrà treballar amb Fets i no paraules. No hi haurà espai - ni ens el deixaran - per l'ambigüitat ni les postures crítiques resignades. Ja que modestament penso que moltes vegades la política no és lògica, sinó és més aviat l'art de gestionar voluntats i emocions.

Entendre un escorpí

Aquests últims dies me n'he adonat que entendre a un escorpí no és una tasca fàcil. Certament és veritat el que diuen els manuals: 'la seva força és inconscient i sovint massa potent per ser controlada i es rebela de forma desordenada provocant profundes angoixes existencials'. Llegint coses com aquestes es fa difícil no creure una mica en l'astrologia. 'Els escorpins són sovint bruscos i impacients. La seva franquesa pot ferir als demés. Perdonen però mai obliden, són molt rencorosos.'

En fi, no sé si l'astrologia té alguna base que la faci creïble - se m'escapa - però si que si més no és una excusa per a conèixe's a un mateix. I negar la pròpia naturalesa és el pitjor error que una persona pot cometre. A mesura que et vas fent gran te n'adones que, tot i que pots millorar i perfeccionar certs defectes, és d'un irrealisme extrem pensar que pots canviar el teu caràcter. La conclusió a la que arribes és que el millor favor que et pots fer a tu mateix és conèixe't cada vegada més a tu mateix sabent fins a on pots i vols arribar, però també sabent quines són les teves pròpies limitacions.

No és fàcil entendre un escorpí: desborda, fereix i atabala. Viu la vida amb tanta passió - tot i que sovint no ho demostri pels qui no el coneixen - que qualsevol que es trobi al seu costat pot sortir projectat per una força centrípeta. Destrueix amb la mateixa facilitat que construeix. I s'entén que poques persones puguin entendre i suportar aquesta dialèctica. Vaig llegir en un dels milers de manuals d'astrologia que corren pel món una metàfora que em va agradar molt: 'els escorpins són com aquestes estufes de tota la vida: la seva aparença freda i metàl·lica les mostra insensibles i hermètiques, però quan les toques et pots cremar amb massa facilitat fent molt de mal'.

Ara bé, el que m'agrada més del que es diu dels escorpins és la seva força interor, que per altra banda tenim totes les persones en el fons. Per això m'agrada especialment el mite de l'au fènix, que s'associa al signe zodiacal de l'escorpí: 'L'au fènix (foto) és l'associat amb el signe d'escorpí. El fènix es regenera de les seves pròpies cendres i reneix.'

Perfeccions obsessives

Avui al matí m'he llegit un llibre curt d'Stefan Zweig que m'ha regalat un bon amic (novel·la d'escacs es diu, molt recomanable). Gira al voltant de dos personatges que, des de circumstàncies diverses, s'han converit en grans jugadors d'escacs a través de dedicar-s'hi obsessivament en diferents etapes de la seva vida. Si ens hi fixem bé, estem envoltats de persones que passen la seva vida perfeccionant el seu talent en petites o grans obsessions. Tots nosaltres, en menor o major mesura, dediquem molt temps i esforços al que ens semblen grans batalles. Batalles quixotesques en paral·lel que de tant en tant es creuen i de vegades es comparteixen.

Especialment aclaridor en aquest sentit és un dels seus paràgrafs: 'Tota la vida m'han intrigat els monomaníacs, la gent obsessionada per una sola cosa, ja que com més un es limita, més s'acosta per altra banda a l'infinit; justament aquests homes, que viuen en aparença fora del món, saben bastir en la seva matèria, com formiguetes, uns mons en miniatura ben curiosos i particulars' . Tots vivim en petits móns en miniatura. És més còmode i comfortable: tenim les nostres pròpies lleis, les nostres veritats, els nostres valors. Crec que és part de la naturalesa humana.

A partir d'aquí, si se'm permet la metàfora, tots establim la nostra política diplomàtica i comercial. Hi ha els qui prefereixen viure en una autarquia, col·locant aranzels prohibitius a les idees que els hi són estranyes i establint una política d'aliances força restrictiva que simplement els permeti autoabastir el seu món particular. Amb el pas del temps tots tendim a ser més 'autàrquics' i menys tolerants amb les novetats que gosen desafiar la nostra constitució o estatut - en funció de la sensibilitat nacional de cadascú -. 'Després del que he viscut i el que m'ha costat construir el meu petit imperi, és evident que això que em desafia ha de ser una bogeria desprovista de cap tipus de sentit comú' pensem moltes vegades al sentir qualsevol cosa que amenaça en fer trontollar els nostres esquemes i les nostres 'veritats'. I l'exercici de desacreditar és certament el més fàcil, però probablement també el més empobridor. No estic segur que la calma, la seguretat i la sensació de perfecció que això ens proporciona compensi perdre's gran part de les coses que el món i la vida ens poden oferir.

Prendre una actitud socràtica davant de la vida, en la qual no tinguem por de qüestionar-nos quan toca els nostres fonaments, pot sonar molt idílica però no és gens fàcil de practicar. No només requereix grans dosis d'humilitat sinó d'una gran seguretat interior. Sòcrates va acabar tancat a la presó per impertinent - que potser ho era bastant -. Avui en dia potser no s'acaba a la presó però tampoc es pot esperar que tothom ens entengui. Sovint per qüestionar certes 'veritats' podem ser titllats de febles o de traïdors amb una soprenent lleugeresa. Però val la pena viatjar per altres móns: no cal anar gaire lluny, simplement cal adquirir una mica d'empatia i pensar que ben a prop teu la vida es viu i es pot viure d'una manera completament diferent a la que coneixem. I no per això és forçosament pitjor.

Contra la crisi, capital social

Ahir vaig estar en un dinar molt interessant. Un dinar amb un grup d'empresaris. Diria que és un grup d'empresaris privilegiats, no pas perquè no estiguin patint la crisi, sinó perquè durant els últims temps 'han fet els deures': la majoria internacionalitza més d'un 50% de la seva producció i la major part de la producció és innovadora per naturalesa, incorporant personal investigador al si de les seves empreses. Evidentment no són aliens a la terrible restricció de liquiditat que atenalla a la major part d'empreses, però seguint la faula dels tres porquets, ells han construit una casa de maons i no pas de palla. I amb les ràfagues de vent que saccejen tot el país, sempre s'agraeix estar en una casa amb fonaments sòlids.

Es van comentar coses que es van comentar, en destacaria diveses. Per exemple el protagonisme i la tensió que viuen avui en dia les unitats comercials de les empreses. Feia anys que moltes empreses no prestaven tanta atenció i tant continuada sobre la cartera de comandes. Qualsevol dia en pot caure alguna i mantenir els clients ja no es pot donar per suposat, sinó que requereix una atenció constant. Un fet insòlit en els últims anys de bonança, fins i tot per aquest grup d'empreses que encara poden mirar el futur amb certa confiança.

I precisament aquest factor, la confiança, apareix com el comú denominador que garanteix la supervivència en els pròxims temps, no només d'una empresa sinó també d'un país. Línies de crèdit que no es renoven 'simplement' perquè alguna de les empreses amb les que es treballa presenta alguna sospita que podria estar passant per alguna dificultat, comitès d'empresa que es planten perquè veuen com la direcció de l'empresa pot estar aprofitant-se de la conjuntura recessiva per collar més del compte als treballadors, o empreses que simplement han esgotat la paciència esperant les mesures de xoc que poden adoptar des dels Governs. Reaccions comprensibles i generalitzades, però que ens fan cada vegada més fràgils per aguantar el temporal.

Afortunadament, sempre apareixen llums d'esperança: clarianes que mostren com les coses es poden aconseguir fer d'una altra manera, per difícils que semblin. Una d'aquestes l'explicava un empresari que treballa en el camp dels aïllants i la fibra de vidre. Han aconseguit reduïr els seus costos gairebé un 30%. Com ho han fet ? En gran part perquè tota la plantilla s'ha reduït el sou (incloent-hi tots els directius). Aquestes mesures, que evidentment no són cap solució a llarg termini, només es poden aplicar amb una gran dosi de confiança i compromís per totes les parts. I quan tothom ha de renunciar a una part de quelcom tant vital i primari com és el sou no és gens fàcil: diu molt a favor dels treballadors i també dels empresaris que s'han fet merèixer aquesta confiança. El compromís, l'esforç i la capacitat de sacrifici és molt més gratificant quan forma part d'un projecte col·lectiu i tothom és capaç d'aguantar el cop sense evadir la seva part de responsabilitat. Crec que d'això se'n diu capital social. Potser hauríem de començar a fer una forta inversió en aquest intangible, perquè sovint es fa difícil construir sense disposar-ne de ni tant sols una mica.

Govern de crisi o crisi de Govern

Avui el Consell Nacional d'Esquerra valorava la possibilitat que la militància es pogués pronunciar sobre el nou model de finançament. Un model de finançament que de ben segur no serà el que cal per Catalunya ja que parteix d'un Estatut dèbil - per ser suaus - a l'hora de defensar les nostres necessitats i els dèficits diferencials davant del conjunt de CCAA. Desconeixent encara les resolucions del Consell Nacional cal que tothom sigui conscient que la participació no sempre garanteix la millor de les eleccions. Cal que es compleixin una sèrie de requisits que sincerament ara mateix dubto que es puguin satisfer: que el debat que se'n derivi sigui honest i transparent. Honest des del punt de vista que tothom que hi participi faci l'esforç de condicionar-se el mínim - del tot és impossible ! - pels seus apriorismes, siguin els que siguin. I transparent perquè tothom disposi de la informació adequada alhora de posicionar-se i de les conseqüències que comporta les decisions d'un partit que garanteix la governabilitat i, a la vegada, té uns principis ideològics molt marcats. A tothom ens ha passat pel cap més d'una vegada que ens agradaria engegar-ho tot a pastar fang, però poques vegades acaba essent una bona opció.

Un Govern de coalició mai és perfecte. I el Govern d'Entesa no n'és l'excepció. De vegades es desafina, sovint no es pot aplicar al 100% del teu programa electoral i trobaríem moltes actuacions que són millorables. A més és un Govern que està assumint cada vegada més pressió conforme la crisi econòmica es va aguditzant i va estripant més d'una costura. Hi ha moltes ocasions - i ho dic des de l'experiència personal de treballar des de l'àrea d'empresa - en les quals formar part del Govern no és agradable. No és agradable perquè hi ha problemes que són molt difícils de resoldre i molts d'altres en els quals els instruments i els recursos queden escassos davant la magnitud de la situació que estan patint moltes empreses, que repercuteixen sobre la situació de milers de treballadors del nostre país. Però per això se'ns ha dipositat confiança i per això ens paguen, per mantenir una actitud compromesa i trobar les millors solucions amb recursos escassos.

D'aquí poques setmanes hi haurà una proposta de finançament en ferm i concreta. Se'm fa difícil preveure quin serà el posicionament del Govern i quin serà el posicionament d'Esquerra. Ara bé, mentrestant, els problemes per resoldre no hauran desaparegut, continuaran apareixent multitud d'empreses amb problemes seriosos de liquiditat i EROs sobre les taules de la Generalitat. Sovint se'm fa difícil valorar políticament la coherència ideològica d'un partit, però de ben segur que és molt important. Però tampoc cal oblidar valors com la constància i el compromís amb els problemes que afecten a bona part del país. Podem culpar Espanya i al dèficit fiscal de no tenir més capacitat per a solucionar problemes, però això no només ho hem d'entendre els independentistes sinó el conjunt de la societat - si més no aquella part que és més pròxima als nostres plantejaments -. Cal trobar la millor manera de fer-ho, i això certament no és fàcil. I aquestes no són reflexions pròpies de gent que, com alegrament de vegades es vocifera, 'aguanta la cadira'. La 'cadira' en aquests moments és incòmoda i a la vegada demana molta responsabilitat i autoexigència. Potser abandonar-la pot ser la decisió fins i tot més còmode, però no forçosament la més encertada. El que em preocupa de la decisió d'Esquerra, sigui la que sigui, és que s'entengui com un acte de responsabilitat i compromís amb tots els que ens han votat. Altrament estarem jugant al solitari.

He trobat una frase de Nicolàs Maquiavel que deia 'Hi ha tres tipus de ments: algunes ho entenen tot per si soles, d'altres discerneixen el que els altres entenen, i la resta no entenen res per si soles ni del que entenen els altres; les primeres són excel·lentíssimes, les segones excel·lents, les terceres inútils.'

La nandrolona de ZP

La realitat dels aconteixements econòmics i de les macrodades evidencien cada vegada amb més cruesa l'abast de la crisi actual. Certament no és gens fàcil que l'actuació política s'ajusti a les necessitats de l'economia: no convé inflar la bombolla de la por ja que només ens pot portar a la paràlisi, però tampoc es pot maquillar la veritat esperant que vinguin temps millors. La veritat és que aquesta conjuntura recessiva coincideix amb un dels canvis de cicle més pronunciats de les últimes dècades. Ja no es tracta de quan sortirem de la recessió - que molts experts preveuen tímidament cap a finals del 2010 - sinó de saber què ens espera més enllà. Potser no és tant important saber durant quant temps el nostre PIB decreixerà i l'atur augmentarà sinó durant quant de temps estarem creixent entre el 0 i el 2% - tot fa preveure que bastants anys - i com ho afrontem per a canviar les bases del nostre creixement. El temps de les alegries especuladores ha acabat i això, a mig termini, també pot ser una bona notícia.

L'agenda política no casa, però, amb la necessitat de reformes estructurals. Es busquen resultats immediats, respostes ràpides i solucions balsàmiques. I fins a cert punt és normal: tothom vol tenir feina, poder mantenir el seu nivell de vida, mantenir el nivell de comandes del seu negoci i poder renovar les seves línies de crèdit personal o de la seva empresa per a fer-ho possible. Però algú hauria de poder explicar que això no és possible i que moltes coses com les enteníem fins ara canviaran substancialment. Probablement a cap polític li interessa fer això i, encara menys, a aquell que té responsabilitats de Govern: vol dir admetre que venen temps durs i acceptar que pugui no capitalitzar-ne els resultats. I en aquest cas, per sort o per desgràcia, els Governs Estatals com el de ZP són els que tenen la major part de les 'palanques' per a fer aquests canvis. Molts han reivindicat uns nous Pactes de la Moncloa per a dur-los a terme sabent que comporten tant sacrifici polític que cal que siguin costejats per tots els partits. I tenen raó, amb la gran diferència respecte a situacions passades que la crisi actual demanda algunes actuacions que inclús superen l'abast dels Estats i demanden una governança europea més sòlida.

Els últims 10 anys l'economia espanyola - i la catalana, no ens enganyem ! - ha fonamentat el seu creixement amb anabolitzants com la construcció i l'estímul de la demanda interna. Ho va permetre un crèdit que creixia al vertiginós ritme d'entre el 10 i el 15% cada any. No oblidem que fou amb aquesta musculatura voluminosa, i no fibrada, que Aznar es feu assidu al ranxo de George W Bush i tocà amb els dits el somni de l'Espanya-superpotència. ZP heredà aquest model però potser no ha estat prou valent per a que algun dia en pugui veure un de diferent com a president espanyol. Per bé que ha fet algunes incursions al gimnàs, ZP no ha volgut - o no ha pogut - deixar d'injectar nandrolona a l'economia. I quan veié que els músculs començaven a caure n'ha duplicat la dosi. La primera fou la mesura dels 400 euros que, a part d'entrar en el terreny de la pornografia electoralista, dilapidà gran part dels superàvit del Govern de l'Estat. I no val disfrassar-se de Robin Hood: encara no he trobat cap economista que defensi aquest tipus de transferència universal i incondicionada com a la més efectiva per reduir les desigualtats socials o estimular la demanda interna. L'octubre de l'any passat posà una nova injecció de nandrolona, i aquesta vegada al sector financer: augment del fons de garantia dels dipòsits i avals per valor de 100.000 milions d'euros per noves operacions. Operacions d'una transparència insuficient i que encara no es perceben amb un augment de la liquiditat al conjunt de l'economia. Com aquesta semblava no fer efecte, en carregà una altra amb sospitoses interpretacions de repartidora política: 8.000 milions d'euros a repartir entre els ajuntaments de l'Estat en 'nous projectes d'inversió'. L'amplitud de conceptes que abarca i la immediatesa que s'ha imposat en la presentació de projectes municipals fa aixecar dubtes més que raonables que aquesta mesura derivi en accions prioritàries. No em sembla pas malament que es financiin les obres de l'auditori del poble on vaig a passar les vacances o que es construeixi aquella variant que fa temps que era demandada pels comerciants de l'interior, però potser no són avui en dia el més important per a garantir-nos un futur més esperançador.

Tanquem, si us plau, l'armariet de la nandrolona i anem tots al gimnàs! Sinó el fetge de la nostra economia se n'acabarà ressenint i serà molt pitjor. Anar al gimnàs no assegura resultats al cap d'una setmana, ni d'un mes, ni probablement al cap d'un any. Però segur que ens ajudarà a gaudir d'una salut força més envejable d'aquí a 10 anys.