dissabte, 31 de gener de 2009

La dona dels boscos

Llegeixo la notícia que han trobat una dona alemanya (foto) que fa 12 anys que estava desapareguda en un bosc de Suïssa. Quan li preguntaren les raons de la seva desaparició voluntària afirmà que 'volia ser lliure' i 'conèixer món'. Segur que molts de nosaltres pensaríem automàticament que aquesta senyora de 52 anys un bon dia es va trastocar i va perdre tot el sentit de la realitat, però si es coneix una mica més de la seva història el diagnòstic ja no és tant meridià.
Gabriele Schulze, ciutadana de Postdam - a les afores de Berlín -, ens mostra una història un pèl estrafolària però no per això menys pròxima a moltes experiències que de manera més o menys personal hàgiu pogut conèixer. Un bon dia de 1997 Gabriele va agafar una petita motxilla i 500 marcs - 250 euros al canvi - a la butxaca per disposar-se a 'conèixer el món'. Aquesta singular dona va viure l'últim any en un bosc suís als voltants de Berna, sota una cabana de plàstic. Abans havia viscut en boscos d'Itàlia i de França. Assegura que no temia la vida a la intempèrie: 'El bosc és molt més segur que la ciutat'. Per això ja se la coneix com la dona dels boscos.
El seu pelegrinatge sembla que ha acabat: assegura que ha acabat la seva missió, perquè ja 'ha conegut el món i ha ordenat els pensaments'. Malgrat conèixer la història, molts alemanys prefereixen i semblen més tranquils assegurant que aquesta dona està boja - molts d'ells sense conèixer-la ni haver-la sentit parlar abans -. Jo no n'estic tant segur que aquesta dona estigui boja. Potser simplement era una inconformista que es va veure capaç de canviar el destí que semblava que la vida li tenia marcat. És precisament aquesta actitud la que avergonyeix i atemoreix els milions d'alemanys que s'han atrevit a ridiculitzar-la: potser si no la tractessin de boja molts d'ells haurien d'acabar reconeixent que la seva vida és una merda i que no fan res per canviar-la.

diumenge, 25 de gener de 2009

Lideratges de crisi


Una ment mínimament racional no pot deixar de sorprendre's després de llegir els diaris d'avui i els comentaris d'aquests últims dies. Avui diumenge, dia de balanç, els diaris dediquen forces pàgines a parlar de les expectatives que obre l''era Obama' després de la seva presa de possessió. El que em sorprèn i m'obliga a plantejar-me algunes preguntes és l'ampli ventall de persones i països als quals ofereix esperança.
Sabem que la política d'EEUU és probablement la que té encara més repercussió actualment a nivell internacional. Però Barack Obama transcendeix les expectatives generades per altres presidents nord-americans. Bona prova d'això és que genera expectatives i suscita elogis entre progressistes i conservadors, entre liberals i intervencionistes i entre americans i no-americans. Hi ha qui es conforma dient que quan comenci a governar s'esvairà aquest 'encanteri' ja que al prendre decisions es reforcen algunes aliances i suports però també se'n debiliten d'altres. La veritat és que a mi m'interessa més descobrir quins són els orígens d'aquesta màgia.
Jo crec que la resposta és més humana del que sembla - en definitiva la política, ja sigui local, nacional o internacional no deixa de treballar amb la condició humana -. En uns moments en els que molta gent comença a percebre un canvi de cicle es busquen referents que generin esperança i il·lusió. No estic parlant d'un canvi de cicle econòmic, sinó també d'uns valors polítics i socials que no s'han qüestionat mentres hi hagut una clara supremacia del món occidental. Aquests equilibris estan canviant i moltes i molts necessitem creure en alguna cosa - encara que alguns s'esforcin en dir que vivim en l'imperi del nihilisme -. Obama no és cap superheroi (foto) però ha rescatat la il·lusió de molts descreguts. Ha ofert aigua a molts assedegats, com en el seu moment ho feu també Zapatero amb Catalunya - odiosa però pertinent comparació -. Esperem que el desengany, si arriba, no sigui tant dolorós.
Res més lluny de la meva intenció que menystenir el rol de Barack Obama. Avui Pedro Nueno fa una pregunta sagnant a la seva columna d'opinió a LA VANGUARDIA: 'Qui és Barroso ?' La resposta és evident, La persona qui actualment dirigeix la Unió Europea. Però el que és més impactant de tot no és la resposta a aquesta pregunta, sinó comparar la seva capacitat de lideratge amb la que en aquests moments té Barack Obama per fer front a reptes molt similars. És un moment en el que es necessiten respostes globals, lideratges internacionals perquè així ho requereixen els reptes que ens trobem al davant. Una bona ocasió, potser, per reflexionar sobre l'Europa que volem i accelerar l'empowerment de les seves institucions en detriment de les estatals. L'escenari, altrement, no és gaire prometedor: mesures electoralistes, proteccionisme noucentista i seguir intentant caçar elefants amb pistola. Però no oblidem que caldrà jugar fort en el camp de les emocions: potser Gordon Brown té un programa de reformes més ambiciós que el d'Obama, però aquest últim genera una il·lusió amb la qual el premier britànic mai hi podrà competir.

dimarts, 20 de gener de 2009

'L' shaped o crisi a l'espanyola

Avui finalment m'he decidit per anar a la presentació de l'informe econòmic d'ESADE 2008 a la seu de Foment de Treball. El primer que m'ha sorprès és veure cJustificació completaom en una sala d'unes 200 persones no hi cabia gairebé ningú. Estem parlant d'una presentació de previsions macroeconòmiques un dimarts al vespre! Certament és un símptoma que la crisi econòmica no només preocupa cada vegada a més persones, sinó que probablement encara no s'han ofert respostes o previsions que generin la confiança suficient per tenir una mínima certesa del fenomen al qual ens enfrontem.
Les previsions dels professors Ballabriga i Mena per a l'economia espanyola durant el 2009 són encara més negatives que les que va oferir just el dia abans la Comissió Europea: una contracció del PIB superior al 3% generada, entre d'altres factors per una caiguda de la inversió del 16% i una davallada notable de les exportacions. Potser el més preocupant no siguin aquestes dades sinó els escenaris de recuperació. En contra de les previsions que apunten que durant el 2010 començarem a sortir de la crisi, l'estudi apunta a una evolució en forma de 'L': és a dir, una caiguda molt sobtada i una remuntada gairebé inexistent durant els primers anys. El major pes del sector immobiliari i les polítiques de seguidisme i dispersives del Govern ZP - com la famosa mesura dels 400 euros - semblen marcar la previsible evolució diferencial de l'Estat respecte el conjunt de la Zona Euro, on la caiguda serà més suau i la recuperació una mica més ràpida. Malauradament, en aquest cas, Catalunya no sembla presentar gaires fets diferencials respecte el conjunt de l'Estat.
El contrast d'aquest escenari de recuperació encara és més important amb el de l'economia americana. L'evolució americana casualment seguirà - segons l'informe - la forma del logo de NIKE: una caiguda forta - potser no tant com l'espanyola - i una recuperació força ràpida. La qual cosa situarà el 2010 l'economia dels EEUU i el dólar en una posició de relativa fortalesa respecte la resta, entre elles la UE que li costarà més 'sortir del pou'. Sembla que les claus d'aquesta ràpida recuperació, segons el professor Francesc Xavier Mena, són la major capacitat d'adaptar-se al canvi i reinventar-se: major mobilitat laboral, major capacitat emprenedora i major capacitat d'aprenentatge. No en podríem extreure alguna lliçó sense que sense confondre drets socials amb immobilisme ? En un escenari en el que els mileuristes passaran a ser privilegiats - ESADE dixit - i els empresaris s'hauran d'autofinançar els seus projectes, probablement cauran alguns drets adquirits que tenen poc de socials i algunes pràctiques empresarials poc professionals.

divendres, 16 de gener de 2009

Gràcies


Un 6 de juliol de 1985, fa gairebé poc més de 23 anys, jo era al Camp Nou amb la meva família. Amb només 6 anys. Però me'n recordo. I no trobo millor manera d'expresar com em sento.


I avui que et puc fer una cançó

recordo quan vas arribar...

amb el misteri dels senzills,

els ulls inquiets, el cor altiu

amb la rialla dels teus dits

vares omplir els meus acords,

amb cada nota del teu nom, Laura


M'és tan difícil recordar,

quants escenaris han sentit,

la nostra angoixa per l'avui,

la nostra joia pel demà...

I cases enmig dels teus companys

o al trist exili o mar enllà mai no ha mancat el teu alè, Laura.


I si l'atzar et porta lluny

que els déus et guardin el camí,

que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels.

I en un racó d'aquesta veu

mentre la pugui fer sentir

hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

diumenge, 11 de gener de 2009

Descobrint 'el secret'

Avui a l'hora de dinar algú m'ha tornat a mencionar que li han parlat del 'secret' per aconseguir la felicitat. Tot i ser una persona més aviat racional que esotèrica, al no ser la primera vegada que en sentia a parlar he tingut curiositat per saber de què es tractava aquest gran misteri.
Resulta que 'el secret' es resumeix en el que en el món del desenvolupament personal - un àmbit confús en el qual es barreja la psicologia, l'autoajuda, el cada vegada més famós coaching i cert esoterisme psicològic - descriu com la llei d'atracció. La llei d'atracció ens diu que tots nosaltres acabem atraient a la nostra vida allò que omple gran part del temps i pulsions en la nostra ment. Això vol dir que si, per exemple, continuament temem el pitjor i creiem sovint que la nostra vida és una merda, probablement ho acabarà essent: t'envoltaràs de gent que comparteixi aquest pessimisme i tot tendirà a que s'autocomleixi aquesta percepció negativa. Si, en canvi, dediques més temps i energies en pensar cap a on vols arribar, en la sort que tens en molts aspectes de la teva vida i els molts projectes que queden per fer, acabaràs atraient situacions positives i persones que vulguin creure en tu o compartir els teus somnis.
La llei d'atracció no ens descobreix la sopa d'all. Certament és d'un sentit comú aclaparador de tant obvi que resulta. Ara bé, portar-ho a la pràctica ja no resulta tant trivial. Sempre és millor pensar que les dificultats o obstacles que et trobes a la vida són oportunitats per a créixer i ser millor persona i no putades que Déu, el destí o qualsevol entitat suprema t'ha enviat amb un llacet i la dedicatòria de 'per a tu, al més desgraciat del món'. L'autocompassió pot ser molt còmoda i reconfortant, però també és addictiva i indefectiblement empobridora. Cada dia la vida ens fa regals magnífics però cal fer l'esforç de tenir els ulls ben oberts. Val la pena.

dijous, 8 de gener de 2009

Réquiem per un nou finançament


Aquesta nit Telecinco desvelarà una de les grans incògnites d'aquesta gran sèrie que segueixen 1 de cada 4 catalans. Aconseguirà el Duque salvar-se de l'amenaça dels qui volen fer-li pagar la traició que ha comès per amor ? Una gran paròdia del futur pròxim de les negociacions per aconseguir un nou finançament. Paròdia extravagant? potser si, però precisament per això divertida i gràfica.
Per als profans que no pertanyin a aquest selecte grup de catalans que hem seguit la sèrie, els posaré ràpidament al dia. El Duque, protagonista-narcotraficant-guaperes, cau perdudament enamorat d'una virginal joveneta a l'estil Candy Candy (Catalina o Cata para las amigas) i per aconseguir el seu amor ha de sortir del sòrdid món del crim organitzat. Per aconseguir-ho col·labora amb la polícia i traeix als seus socis i companys. Telecinco sembla que té preparats dos finals diferents: en un d'ells acaben matant el Duque a mans de la Cata i en l'altra donen una sortida airosa a la redempció i al triomf d'un amor que semblava impossible.
Ens permetran gaudir d'un final a l'americana per aquells que hem disfrutat furtivament de les empalagoses pel·licules de Meg Ryan o tendiran per un drama que, per altra banda, s'acosta més a la vida real ? A hores d'ara Zapatero controla aquesta gran telesèrie que és la negociació per un nou finançament: farà possible un final feliç i concedirà a Catalunya un increment de recursos que ho faci possible ? O bé sortirà a matar i posarà entre l'espasa i la paret el nostre particular Duque Puigcercós ? Molts independentistes i catalanistes de pedra picada som avui com la Cata i patim per aquest Duque en el qual hem dipositat la confiança. Patim perquè sabem que no és fàcil negociar amb professionals del crim i que és molt difícil 'estar a missa i repicant'. Sabem, en definitiva que, Sin tetas no hay paraíso.

dijous, 1 de gener de 2009

A navegar pel 2009

Avui comença un nou any i, amb aquest, noves esperances, noves il·lusions. És l'època en que la il·lusió pot guanyar més fàcilment el conformisme resignat i ens sentim una mica més amos del nostre propi destí. Fem nous propòsits de fer coses noves o de ser millors persones, tot i que potser molts d'aquests queden diluïts al cap d'uns dies enmig de la rutina
És un any que francament no convida a l'optimisme. Des d'un punt de vista econòmic i polític el 2009 no presenta un panorama especialment afalagador. Ara bé, és cert que els grans projectes neixen normalment en èpoques de crisi, en els quals es fa més evident que mai que les eines i les maneres de fer que ens havien servit fins fa poc, han quedat totalment obsoletes o, si més no, no són capaces d'adaptar-se a les noves realitats. Les crisis, de qualsevol índole, són una ocasió per reinventar-nos i dissenyar si cal un nou full de ruta. Això és més fàcil, sens dubte, pels qui naveguen que pels que circulen per la vida. Els qui circulen acostumen a sentir-se còmodes amb les rutes prefixades i les contínues indicacions. Els qui naveguen en tenen prou amb la seva brúixola interior, essent conscients que els cops de mar que ens porta la vida no s'avisen pel teletext i que la gestió de la incertesa forma part de navegar per la vida.
Jo el 2009 em vull treure el títol de navegant. No el donen a cap escola i tot són classes pràctiques. De fet, de navegant només se n'és quan es navega: ni abans ni després, sinó durant. Ara bé, crec que hi ha algunes coses que s'han de tenir clares abans de treure les amarres:
1. Cal saber a on vas per no perdre't a mar obert: pots mirar els mapes per orientar-te, però la major part de les respostes les tenim a dins nostre. Conèixer-nos a nosaltres mateixos i ser el màxim de sincers és la millor forma de prendre les millors decisions.
2. Tenir pocs però bons companys de viatge. El vaixell de la teva vida el dirigeixes tu però es difícil fer-ho sol. Ara bé, diuen que els bons navegants saben distingir entre la tripulació, els polissons i els companys de viatge.
3. Aprendre a navegar vol dir, també, saber quines travessies pots afrontar i quines són les millors rutes. La valentia és atreviment i no estupidesa: cal conèixer els secrets d'aquest mar que és la vida. Però això només s'aprèn, com altres coses, navegant.
A navegar pel 2009!