dissabte, 21 de febrer de 2009

Govern de crisi o crisi de Govern

Avui el Consell Nacional d'Esquerra valorava la possibilitat que la militància es pogués pronunciar sobre el nou model de finançament. Un model de finançament que de ben segur no serà el que cal per Catalunya ja que parteix d'un Estatut dèbil - per ser suaus - a l'hora de defensar les nostres necessitats i els dèficits diferencials davant del conjunt de CCAA. Desconeixent encara les resolucions del Consell Nacional cal que tothom sigui conscient que la participació no sempre garanteix la millor de les eleccions. Cal que es compleixin una sèrie de requisits que sincerament ara mateix dubto que es puguin satisfer: que el debat que se'n derivi sigui honest i transparent. Honest des del punt de vista que tothom que hi participi faci l'esforç de condicionar-se el mínim - del tot és impossible ! - pels seus apriorismes, siguin els que siguin. I transparent perquè tothom disposi de la informació adequada alhora de posicionar-se i de les conseqüències que comporta les decisions d'un partit que garanteix la governabilitat i, a la vegada, té uns principis ideològics molt marcats. A tothom ens ha passat pel cap més d'una vegada que ens agradaria engegar-ho tot a pastar fang, però poques vegades acaba essent una bona opció.
Un Govern de coalició mai és perfecte. I el Govern d'Entesa no n'és l'excepció. De vegades es desafina, sovint no es pot aplicar al 100% del teu programa electoral i trobaríem moltes actuacions que són millorables. A més és un Govern que està assumint cada vegada més pressió conforme la crisi econòmica es va aguditzant i va estripant més d'una costura. Hi ha moltes ocasions - i ho dic des de l'experiència personal de treballar des de l'àrea d'empresa - en les quals formar part del Govern no és agradable. No és agradable perquè hi ha problemes que són molt difícils de resoldre i molts d'altres en els quals els instruments i els recursos queden escassos davant la magnitud de la situació que estan patint moltes empreses, que repercuteixen sobre la situació de milers de treballadors del nostre país. Però per això se'ns ha dipositat confiança i per això ens paguen, per mantenir una actitud compromesa i trobar les millors solucions amb recursos escassos.
D'aquí poques setmanes hi haurà una proposta de finançament en ferm i concreta. Se'm fa difícil preveure quin serà el posicionament del Govern i quin serà el posicionament d'Esquerra. Ara bé, mentrestant, els problemes per resoldre no hauran desaparegut, continuaran apareixent multitud d'empreses amb problemes seriosos de liquiditat i EROs sobre les taules de la Generalitat. Sovint se'm fa difícil valorar políticament la coherència ideològica d'un partit, però de ben segur que és molt important. Però tampoc cal oblidar valors com la constància i el compromís amb els problemes que afecten a bona part del país. Podem culpar Espanya i al dèficit fiscal de no tenir més capacitat per a solucionar problemes, però això no només ho hem d'entendre els independentistes sinó el conjunt de la societat - si més no aquella part que és més pròxima als nostres plantejaments -. Cal trobar la millor manera de fer-ho, i això certament no és fàcil. I aquestes no són reflexions pròpies de gent que, com alegrament de vegades es vocifera, 'aguanta la cadira'. La 'cadira' en aquests moments és incòmoda i a la vegada demana molta responsabilitat i autoexigència. Potser abandonar-la pot ser la decisió fins i tot més còmode, però no forçosament la més encertada. El que em preocupa de la decisió d'Esquerra, sigui la que sigui, és que s'entengui com un acte de responsabilitat i compromís amb tots els que ens han votat. Altrament estarem jugant al solitari.
He trobat una frase de Nicolàs Maquiavel que deia 'Hi ha tres tipus de ments: algunes ho entenen tot per si soles, d'altres discerneixen el que els altres entenen, i la resta no entenen res per si soles ni del que entenen els altres; les primeres són excel·lentíssimes, les segones excel·lents, les terceres inútils.'

dimarts, 10 de febrer de 2009

La nandrolona de ZP

La realitat dels aconteixements econòmics i de les macrodades evidencien cada vegada amb més cruesa l'abast de la crisi actual. Certament no és gens fàcil que l'actuació política s'ajusti a les necessitats de l'economia: no convé inflar la bombolla de la por ja que només ens pot portar a la paràlisi, però tampoc es pot maquillar la veritat esperant que vinguin temps millors. La veritat és que aquesta conjuntura recessiva coincideix amb un dels canvis de cicle més pronunciats de les últimes dècades. Ja no es tracta de quan sortirem de la recessió - que molts experts preveuen tímidament cap a finals del 2010 - sinó de saber què ens espera més enllà. Potser no és tant important saber durant quant temps el nostre PIB decreixerà i l'atur augmentarà sinó durant quant de temps estarem creixent entre el 0 i el 2% - tot fa preveure que bastants anys - i com ho afrontem per a canviar les bases del nostre creixement. El temps de les alegries especuladores ha acabat i això, a mig termini, també pot ser una bona notícia.

L'agenda política no casa, però, amb la necessitat de reformes estructurals. Es busquen resultats immediats, respostes ràpides i solucions balsàmiques. I fins a cert punt és normal: tothom vol tenir feina, poder mantenir el seu nivell de vida, mantenir el nivell de comandes del seu negoci i poder renovar les seves línies de crèdit personal o de la seva empresa per a fer-ho possible. Però algú hauria de poder explicar que això no és possible i que moltes coses com les enteníem fins ara canviaran substancialment. Probablement a cap polític li interessa fer això i, encara menys, a aquell que té responsabilitats de Govern: vol dir admetre que venen temps durs i acceptar que pugui no capitalitzar-ne els resultats. I en aquest cas, per sort o per desgràcia, els Governs Estatals com el de ZP són els que tenen la major part de les 'palanques' per a fer aquests canvis. Molts han reivindicat uns nous Pactes de la Moncloa per a dur-los a terme sabent que comporten tant sacrifici polític que cal que siguin costejats per tots els partits. I tenen raó, amb la gran diferència respecte a situacions passades que la crisi actual demanda algunes actuacions que inclús superen l'abast dels Estats i demanden una governança europea més sòlida.

Els últims 10 anys l'economia espanyola - i la catalana, no ens enganyem ! - ha fonamentat el seu creixement amb anabolitzants com la construcció i l'estímul de la demanda interna. Ho va permetre un crèdit que creixia al vertiginós ritme d'entre el 10 i el 15% cada any. No oblidem que fou amb aquesta musculatura voluminosa, i no fibrada, que Aznar es feu assidu al ranxo de George W Bush i tocà amb els dits el somni de l'Espanya-superpotència. ZP heredà aquest model però potser no ha estat prou valent per a que algun dia en pugui veure un de diferent com a president espanyol. Per bé que ha fet algunes incursions al gimnàs, ZP no ha volgut - o no ha pogut - deixar d'injectar nandrolona a l'economia. I quan veié que els músculs començaven a caure n'ha duplicat la dosi. La primera fou la mesura dels 400 euros que, a part d'entrar en el terreny de la pornografia electoralista, dilapidà gran part dels superàvit del Govern de l'Estat. I no val disfrassar-se de Robin Hood: encara no he trobat cap economista que defensi aquest tipus de transferència universal i incondicionada com a la més efectiva per reduir les desigualtats socials o estimular la demanda interna. L'octubre de l'any passat posà una nova injecció de nandrolona, i aquesta vegada al sector financer: augment del fons de garantia dels dipòsits i avals per valor de 100.000 milions d'euros per noves operacions. Operacions d'una transparència insuficient i que encara no es perceben amb un augment de la liquiditat al conjunt de l'economia. Com aquesta semblava no fer efecte, en carregà una altra amb sospitoses interpretacions de repartidora política: 8.000 milions d'euros a repartir entre els ajuntaments de l'Estat en 'nous projectes d'inversió'. L'amplitud de conceptes que abarca i la immediatesa que s'ha imposat en la presentació de projectes municipals fa aixecar dubtes més que raonables que aquesta mesura derivi en accions prioritàries. No em sembla pas malament que es financiin les obres de l'auditori del poble on vaig a passar les vacances o que es construeixi aquella variant que fa temps que era demandada pels comerciants de l'interior, però potser no són avui en dia el més important per a garantir-nos un futur més esperançador.

Tanquem, si us plau, l'armariet de la nandrolona i anem tots al gimnàs! Sinó el fetge de la nostra economia se n'acabarà ressenint i serà molt pitjor. Anar al gimnàs no assegura resultats al cap d'una setmana, ni d'un mes, ni probablement al cap d'un any. Però segur que ens ajudarà a gaudir d'una salut força més envejable d'aquí a 10 anys.

dissabte, 7 de febrer de 2009

A la recerca de la il·lusió perduda


Al super-clàssic d'Indiana Jones, l'aventurer Harrison Ford buscava desesperadament l'Arca Perduda. El seu motiu era noble: aconseguir arribar abans que se n'apoderessin els nazis, els quals tenien objectius bastant menys nobles que els de l'aventurer. Avui en dia el nostre arc parlamentari i polític sembla ple d'imitadors maldestres d'Indiana Jones. No dubto de la seva bona voluntat, però si constato la seva - potser hauria de dir 'nostra' ? - poca fortuna. En aquest cas tots busquem aquesta particular arca: la il·lusió perduda en un projecte col·lectiu.
Llegeixo els diaris d'avui i constato com també hi ha qui pretén comprar una imitació de joguina d'aquesta 'arca' en un supermercat. La última en practicar-ho és Alícia Sànchez Camacho, del PP de Catalunya. I ho fa adquirint el producte de moda: Obama. Us recomano que cliqueu l'enllaç i visualitzeu el video de campanya - simplement no té pèrdua - . No sé si Obama cobra drets d'imatge per tothom que vol utilitzar la seva imatge. Si és així, en pocs mesos podrà finançar tot el deute de l'administració americana. La il·lusió importada o la il·lusió d'imitació no funciona. No es tracta de trobar l'Obama català o catalana. L'exercici per recuperar la il·lusió perduda és força més difícil i entenc que a molta gent li pugui fer molta mandra: reinventar les bases a través de les quals es fa política avui en dia. 'El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat' deia Obama en el seu discurs de presa de possessió. No es tracta de citar les seves paraules com un mantra, sinó d'aplicar-les. I això ens porta a una recepta senzilla però que la majoria no està en disposició ni capacitada per elaborar: honestedat, fermesa i amplitud de mires.
Mentre la il·lusió perduda es busqui per aconseguir més vots tindrà una credibilitat 0. L'Arca que referencia el clàssic d'Indiana Jones tenia poders llegendaris: aturar el curs dels rius i aixafar muntanyes, i destruir exèrcits sencers. Durant la campanya de Josué per envair la ciutat de Jericó, l'Antic Testament narra la història de l'Arca i de l'exèrcit: durant sis dies seguits un grup de sacerdots rodejar la ciutat portant l'Arca a les espatlles, al setè dia després de fer set voltes feren sonar les seves trompetes i els murs de Jericó caigueren. La il·lusió fa tot això i més. Fins i tot és capaç de fer-nos sortir reforçats d'una crisi econòmica com l'actual. Però per això fan falta més constructors i menys il·lusionistes. Fa pocs dies un bon amic em deia que a aquest món hi hem vingut a construir - una família, un grup d'amics, un projecte o un país -. Jo hi estic molt d'acord. Estic segur que tard o d'hora ressonaran les trompetes per tot Catalunya. Serà el senyal que ha arribat l'hora dels constructors.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Finançament de minories

El passat cap de setmana es feia públic que només el 2% dels catalans creu que el finançament ha de ser la prioritat del Govern. 'Houston, tenim un problema'. És una dada que no només és notícia sinó motiu de reflexió i preocupació. I no únicament per un preocupat crònic irreversible com puc ser jo, sinó per tot aquell que mínimament s'estimi aquest país.

Aquesta dada fou la notícia més destacada dels resultats de l'últim Baròmetre que ha elaborat el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). El món de les enquestes és complex, admet molts matisos i interpretacions i sovint els seus resultats depenen en gran mesura de com estan formulades les preguntes. Per exemple, la prioritat per al 37,5% d'enquestats és l'atur i la precarietat laboral, seguida de la millora de les polítiques socials (21,1%), l'accés a l'habitatge (19,5%), el funcionament de l'economia (17,0%) i la sanitat i la seguretat social (16,8%). Totes elles prioritats que van força vinculades a la necessitat de vincular-hi els recursos públics adients i, per tant, a un finançament adequat. Dit això, crec que és pertinent fer diverses consideracions:

1. No hem estat capaços - la classe política i aquells que hi hem dedicat una bona part de la nostra tasca els últims anys - de traslladar a la majoria de catalanes i catalans que el finançament és un factor determinant pel seu benestar. És cert que, qui més qui menys, ningú nega que el finançament 'és una cosa important'. Però probablement la percepció majoritària encara és que 'és una cosa important pels polítics' que no 'una cosa important pel meu dia a dia'. I aquest fet ens fa certament dèbils per defensar les nostres demandes a Madrid, encara que aquestes estiguin sobradament justificades.

2. El percentatge de catalans que consideren com a prioritari el finançament ha baixat respecte les darreres edicions del Baròmetre - en el baròmetre de novembre del 2008 se situava com a la prioritat del 5,2% de catalans -. La intensitat de la crisi econòmica és inversament proporcional a la preocupació per a un nou finançament. Sé que qualsevol estadístic o econometra em discutiria aquesta afirmació ja que hi ha moltes variables correlacionades, però el cert és que la situació econòmica desplaça - irracionalment - la preocupació ciutadana per un nou finançament a una posició encara més marginal. Tot un encert de ZP i el Govern Espanyol a l'hora d'escollir els tempos i l'agenda de la negociació, sigui dit de passada.

Seria interessant fer un estudi d'opinió més aprofundit sobre quins són els conceptes que la majoria de catalans vinculen més immediatament a 'finançament'. Aposto que al capdamunt del ranking sortiria 'Estatut', 'sobirania' o 'autogovern'. I que difícilment apareixeria 'benestar', 'justícia social' i encara menys 'competitivitat'. Seria la prova definitiva que no hem sabut fer prou bé les coses. És cert que patronals, empreses i societat civil han interioritzat la reivindicació d'un finançament just per Catalunya, però no ha estat així per la majoria. Probablement, en especial a Catalunya, cal trobar nous canals, nous llenguatges i noves formes de comunicar-se amb el ciutadà per a demostrar que la política serveix per defensar els seus propis interessos i no els d'una classe política. Clar que per això primer caldria recuperar una credibilitat perduda.