dissabte, 21 de febrer de 2009

Govern de crisi o crisi de Govern

Avui el Consell Nacional d'Esquerra valorava la possibilitat que la militància es pogués pronunciar sobre el nou model de finançament. Un model de finançament que de ben segur no serà el que cal per Catalunya ja que parteix d'un Estatut dèbil - per ser suaus - a l'hora de defensar les nostres necessitats i els dèficits diferencials davant del conjunt de CCAA. Desconeixent encara les resolucions del Consell Nacional cal que tothom sigui conscient que la participació no sempre garanteix la millor de les eleccions. Cal que es compleixin una sèrie de requisits que sincerament ara mateix dubto que es puguin satisfer: que el debat que se'n derivi sigui honest i transparent. Honest des del punt de vista que tothom que hi participi faci l'esforç de condicionar-se el mínim - del tot és impossible ! - pels seus apriorismes, siguin els que siguin. I transparent perquè tothom disposi de la informació adequada alhora de posicionar-se i de les conseqüències que comporta les decisions d'un partit que garanteix la governabilitat i, a la vegada, té uns principis ideològics molt marcats. A tothom ens ha passat pel cap més d'una vegada que ens agradaria engegar-ho tot a pastar fang, però poques vegades acaba essent una bona opció.
Un Govern de coalició mai és perfecte. I el Govern d'Entesa no n'és l'excepció. De vegades es desafina, sovint no es pot aplicar al 100% del teu programa electoral i trobaríem moltes actuacions que són millorables. A més és un Govern que està assumint cada vegada més pressió conforme la crisi econòmica es va aguditzant i va estripant més d'una costura. Hi ha moltes ocasions - i ho dic des de l'experiència personal de treballar des de l'àrea d'empresa - en les quals formar part del Govern no és agradable. No és agradable perquè hi ha problemes que són molt difícils de resoldre i molts d'altres en els quals els instruments i els recursos queden escassos davant la magnitud de la situació que estan patint moltes empreses, que repercuteixen sobre la situació de milers de treballadors del nostre país. Però per això se'ns ha dipositat confiança i per això ens paguen, per mantenir una actitud compromesa i trobar les millors solucions amb recursos escassos.
D'aquí poques setmanes hi haurà una proposta de finançament en ferm i concreta. Se'm fa difícil preveure quin serà el posicionament del Govern i quin serà el posicionament d'Esquerra. Ara bé, mentrestant, els problemes per resoldre no hauran desaparegut, continuaran apareixent multitud d'empreses amb problemes seriosos de liquiditat i EROs sobre les taules de la Generalitat. Sovint se'm fa difícil valorar políticament la coherència ideològica d'un partit, però de ben segur que és molt important. Però tampoc cal oblidar valors com la constància i el compromís amb els problemes que afecten a bona part del país. Podem culpar Espanya i al dèficit fiscal de no tenir més capacitat per a solucionar problemes, però això no només ho hem d'entendre els independentistes sinó el conjunt de la societat - si més no aquella part que és més pròxima als nostres plantejaments -. Cal trobar la millor manera de fer-ho, i això certament no és fàcil. I aquestes no són reflexions pròpies de gent que, com alegrament de vegades es vocifera, 'aguanta la cadira'. La 'cadira' en aquests moments és incòmoda i a la vegada demana molta responsabilitat i autoexigència. Potser abandonar-la pot ser la decisió fins i tot més còmode, però no forçosament la més encertada. El que em preocupa de la decisió d'Esquerra, sigui la que sigui, és que s'entengui com un acte de responsabilitat i compromís amb tots els que ens han votat. Altrament estarem jugant al solitari.
He trobat una frase de Nicolàs Maquiavel que deia 'Hi ha tres tipus de ments: algunes ho entenen tot per si soles, d'altres discerneixen el que els altres entenen, i la resta no entenen res per si soles ni del que entenen els altres; les primeres són excel·lentíssimes, les segones excel·lents, les terceres inútils.'