dimarts, 10 de febrer de 2009

La nandrolona de ZP

La realitat dels aconteixements econòmics i de les macrodades evidencien cada vegada amb més cruesa l'abast de la crisi actual. Certament no és gens fàcil que l'actuació política s'ajusti a les necessitats de l'economia: no convé inflar la bombolla de la por ja que només ens pot portar a la paràlisi, però tampoc es pot maquillar la veritat esperant que vinguin temps millors. La veritat és que aquesta conjuntura recessiva coincideix amb un dels canvis de cicle més pronunciats de les últimes dècades. Ja no es tracta de quan sortirem de la recessió - que molts experts preveuen tímidament cap a finals del 2010 - sinó de saber què ens espera més enllà. Potser no és tant important saber durant quant temps el nostre PIB decreixerà i l'atur augmentarà sinó durant quant de temps estarem creixent entre el 0 i el 2% - tot fa preveure que bastants anys - i com ho afrontem per a canviar les bases del nostre creixement. El temps de les alegries especuladores ha acabat i això, a mig termini, també pot ser una bona notícia.

L'agenda política no casa, però, amb la necessitat de reformes estructurals. Es busquen resultats immediats, respostes ràpides i solucions balsàmiques. I fins a cert punt és normal: tothom vol tenir feina, poder mantenir el seu nivell de vida, mantenir el nivell de comandes del seu negoci i poder renovar les seves línies de crèdit personal o de la seva empresa per a fer-ho possible. Però algú hauria de poder explicar que això no és possible i que moltes coses com les enteníem fins ara canviaran substancialment. Probablement a cap polític li interessa fer això i, encara menys, a aquell que té responsabilitats de Govern: vol dir admetre que venen temps durs i acceptar que pugui no capitalitzar-ne els resultats. I en aquest cas, per sort o per desgràcia, els Governs Estatals com el de ZP són els que tenen la major part de les 'palanques' per a fer aquests canvis. Molts han reivindicat uns nous Pactes de la Moncloa per a dur-los a terme sabent que comporten tant sacrifici polític que cal que siguin costejats per tots els partits. I tenen raó, amb la gran diferència respecte a situacions passades que la crisi actual demanda algunes actuacions que inclús superen l'abast dels Estats i demanden una governança europea més sòlida.

Els últims 10 anys l'economia espanyola - i la catalana, no ens enganyem ! - ha fonamentat el seu creixement amb anabolitzants com la construcció i l'estímul de la demanda interna. Ho va permetre un crèdit que creixia al vertiginós ritme d'entre el 10 i el 15% cada any. No oblidem que fou amb aquesta musculatura voluminosa, i no fibrada, que Aznar es feu assidu al ranxo de George W Bush i tocà amb els dits el somni de l'Espanya-superpotència. ZP heredà aquest model però potser no ha estat prou valent per a que algun dia en pugui veure un de diferent com a president espanyol. Per bé que ha fet algunes incursions al gimnàs, ZP no ha volgut - o no ha pogut - deixar d'injectar nandrolona a l'economia. I quan veié que els músculs començaven a caure n'ha duplicat la dosi. La primera fou la mesura dels 400 euros que, a part d'entrar en el terreny de la pornografia electoralista, dilapidà gran part dels superàvit del Govern de l'Estat. I no val disfrassar-se de Robin Hood: encara no he trobat cap economista que defensi aquest tipus de transferència universal i incondicionada com a la més efectiva per reduir les desigualtats socials o estimular la demanda interna. L'octubre de l'any passat posà una nova injecció de nandrolona, i aquesta vegada al sector financer: augment del fons de garantia dels dipòsits i avals per valor de 100.000 milions d'euros per noves operacions. Operacions d'una transparència insuficient i que encara no es perceben amb un augment de la liquiditat al conjunt de l'economia. Com aquesta semblava no fer efecte, en carregà una altra amb sospitoses interpretacions de repartidora política: 8.000 milions d'euros a repartir entre els ajuntaments de l'Estat en 'nous projectes d'inversió'. L'amplitud de conceptes que abarca i la immediatesa que s'ha imposat en la presentació de projectes municipals fa aixecar dubtes més que raonables que aquesta mesura derivi en accions prioritàries. No em sembla pas malament que es financiin les obres de l'auditori del poble on vaig a passar les vacances o que es construeixi aquella variant que fa temps que era demandada pels comerciants de l'interior, però potser no són avui en dia el més important per a garantir-nos un futur més esperançador.

Tanquem, si us plau, l'armariet de la nandrolona i anem tots al gimnàs! Sinó el fetge de la nostra economia se n'acabarà ressenint i serà molt pitjor. Anar al gimnàs no assegura resultats al cap d'una setmana, ni d'un mes, ni probablement al cap d'un any. Però segur que ens ajudarà a gaudir d'una salut força més envejable d'aquí a 10 anys.