dissabte, 28 de març de 2009

El pes de l'experiència

M'acabo de llegir el llibre 'el lector' en el qual s'ha inspirat la pel·lícula de Kate Winslet i Ralph Fiennes nominada als óscars i em pregunto fins a quin punt la història és un relat únic i extraordinari o forma part de les moltíssimes històries que tots nosaltres anem acumulant al llarg de la nostra vida. És evident que l'entorn en el qual es desenvolupa la fa singular - l'Holocaust nazi i el sentiment de culpa de tota la societat alemanya -, però no deixa de ser un escenari que té qualsevol història, per quotidiana que sigui, on s'hi barregen sentiments, culpa, memòria i vivències interrompudes.

Sempre m'ha captivat la manera com les persones van acumulant les diferents experiències al llarg de la seva vida. Són com sediments que es van acumulant i conformant el nostre terra. I a partir d'aquí construïm amb major o menor fortuna les nostres vides. La història del protagonista és una d'aquelles en les quals no pot construir res de prou sòlid perquè mai acaba de tancar una història viscuda quan tenia 15 anys. És precisament aquest punt el que fa preguntar-me si realment es tracta d'una exageració narrativa o és més freqüent del que ens pensem en la vida de moltes persones. Pot una experiència, per intensa o dolorosa que sigui, condicionar-te de forma tant important la resta de la teva vida ? Suposo que sí.

Suposo que al llarg de la vida a tots ens passen i/o ens passaran coses que costen d'acceptar, d'entendre o de superar. I davant d'aquestes situacions tothom sol reaccionar més com pot que com vol o suposadament seria més convenient. Davant de situacions com aquestes tothom és més esclau que mai de les seves pròpies limitacions i fantasmes. No és com resoldre problemes matemàtics o equacions lògiques. Com més ens sacceja l'interior una experiència perds més perspectiva i menys es pot aplicar cap tipus de lògica.

Potser el secret - si és que n'hi ha algun - per a poder sedimentar millor aquestes experiències i siguin una motxil·la més lleugera pel que ens queda per viure no es troba en l'arrepentiment, ni en l'oblit ni en la lògica. Potser es tracta d'ocasions úniques per conèixer-nos a nosaltres mateixos: saber quins són els nostres fantasmes i les nostres limitacions que ens han fet reaccionar d'una determinada manera. I això no vol dir que desapareixin, però si que ens pot ajudar a ser més feliços. Quan tens la sort de no haver viscut experiències especialment traumàtiques a la vida pot semblar bastant gratuït fer aquest tipus de reflexions, però igualment penso que pot ser la millor manera d'acceptar el nostre passat i afrontar el futur amb optimisme.

'We recognize that there are no trivial occurrences in life if we get the right focus on them.' Mark Twain

diumenge, 22 de març de 2009

Crònica d'una mort anunciada

Sembla que arriben el dies finals per a l'aprovació d'un nou model de finançament. Especialment encertades són les declaracions del conseller Ausàs, posant-se a la pell de qualsevol catalana o català, que a hores d'ara difícilment deu estar entenent res. La negociació per la nova LOFCA s'està convertint en aquella pel·lícula on Bill Murray s'aixecava un dia i un altre, i sempre es repetia el dia de la marmota. Fa temps que qualsevol persona sensata i mínimament informada - que no vol dir radical ni extremista ni catastrofista - sap que el resultat que se'n derivi d'aquesta negociació no serà satisfactori per Catalunya i se'n derivaran costos polítics. Però si ho penseu bé, l'opció de deixar passar el temps és potser la única en la que partits catalans i Govern Espanyol no hi perdien res. I probablement per això és la que s'ha acabat imposant.
Ara sembla que tornem a arribar al cap del carrer i els mateixos problemes no han desaparegut, sinó que tornen, i amb interessos. Els interessos és el cabreig de molta gent que n'està bastant farta que la maregin. La tasca política és certament ingrata: els mals resultats o la insatisfacció ciutadana s'acaben pagant, sovint independentment de qui n'és la responsabilitat. Moltes crisis econòmiques acaben derivant en un càstig sobre els partits de Govern independentment de si les mesures preses han estat encertades o formulades a temps. La naturalesa humana fa que quan una cosa no ens agrada busquem un culpable i el castiguem.
Amb el finançament pot passar quelcom semblant. La política catalana ho sap, i per això qui més qui menys tremola. Molt em temo que qui acabi pagant els 'plats trencats' no sigui qui en tingui més part de 'culpa' sinó aquell qui tingui les expectatives més altes. Això passa en política, a la feina i a la vida personal - és tremendament injust però és així - . Si el teu objectiu és to keep a low profile (genial recomanació de Dustin Hoffman al seu fill a la pel·licula Hero), tranquil que ningú esperarà res espectacular de tu i no tindràs problemes. Si per contra generes grans expectatives és probable que t'acabin prenent com a ase dels cops quan les coses vagin maldades. A Esquerra ens passa bastant això. En aquest sentit, és de jutjat de guàrdia l'entrevista a l'AVUI d'avui de Francesc Puigpelat a Víctor Alexandre: 'si voleu independència l'any 3000 voteu ERC'. Si després llegeixes amb atenció totes les preguntes resulta que si votem CiU també ens n'aniríem a l'any 3000 segons el Sr. Alexandre, però això ja no és titular...
Però com m'agrada dir sovint, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. Tenim el país que tenim i les lògiques polítiques són aquestes. Ningú mai ha dit que aquestes, ni en general les reaccions humanes, fossin justes. Pretendre jugar en un altre terreny de joc és un acte d'irrealisme que només pot acabar amb una col·lisió frontal amb la realitat. I aquestes col·lisions fan mal, fan molt de mal. La política del 'si no fos...' és perillosa i pobre en resultats perquè treballa des de l'autoconvenciment que normalment no convenç els altres. Si realment estem arribant al cap del carrer caldrà treballar amb Fets i no paraules. No hi haurà espai - ni ens el deixaran - per l'ambigüitat ni les postures crítiques resignades. Ja que modestament penso que moltes vegades la política no és lògica, sinó és més aviat l'art de gestionar voluntats i emocions.

divendres, 20 de març de 2009

Entendre un escorpí

Aquests últims dies me n'he adonat que entendre a un escorpí no és una tasca fàcil. Certament és veritat el que diuen els manuals: 'la seva força és inconscient i sovint massa potent per ser controlada i es rebela de forma desordenada provocant profundes angoixes existencials'. Llegint coses com aquestes es fa difícil no creure una mica en l'astrologia. 'Els escorpins són sovint bruscos i impacients. La seva franquesa pot ferir als demés. Perdonen però mai obliden, són molt rencorosos.'
En fi, no sé si l'astrologia té alguna base que la faci creïble - se m'escapa - però si que si més no és una excusa per a conèixe's a un mateix. I negar la pròpia naturalesa és el pitjor error que una persona pot cometre. A mesura que et vas fent gran te n'adones que, tot i que pots millorar i perfeccionar certs defectes, és d'un irrealisme extrem pensar que pots canviar el teu caràcter. La conclusió a la que arribes és que el millor favor que et pots fer a tu mateix és conèixe't cada vegada més a tu mateix sabent fins a on pots i vols arribar, però també sabent quines són les teves pròpies limitacions.
No és fàcil entendre un escorpí: desborda, fereix i atabala. Viu la vida amb tanta passió - tot i que sovint no ho demostri pels qui no el coneixen - que qualsevol que es trobi al seu costat pot sortir projectat per una força centrípeta. Destrueix amb la mateixa facilitat que construeix. I s'entén que poques persones puguin entendre i suportar aquesta dialèctica. Vaig llegir en un dels milers de manuals d'astrologia que corren pel món una metàfora que em va agradar molt: 'els escorpins són com aquestes estufes de tota la vida: la seva aparença freda i metàl·lica les mostra insensibles i hermètiques, però quan les toques et pots cremar amb massa facilitat fent molt de mal'.
Ara bé, el que m'agrada més del que es diu dels escorpins és la seva força interor, que per altra banda tenim totes les persones en el fons. Per això m'agrada especialment el mite de l'au fènix, que s'associa al signe zodiacal de l'escorpí: 'L'au fènix (foto) és l'associat amb el signe d'escorpí. El fènix es regenera de les seves pròpies cendres i reneix.'

diumenge, 15 de març de 2009

Perfeccions obsessives


Avui al matí m'he llegit un llibre curt d'Stefan Zweig que m'ha regalat un bon amic (novel·la d'escacs es diu, molt recomanable). Gira al voltant de dos personatges que, des de circumstàncies diverses, s'han converit en grans jugadors d'escacs a través de dedicar-s'hi obsessivament en diferents etapes de la seva vida. Si ens hi fixem bé, estem envoltats de persones que passen la seva vida perfeccionant el seu talent en petites o grans obsessions. Tots nosaltres, en menor o major mesura, dediquem molt temps i esforços al que ens semblen grans batalles. Batalles quixotesques en paral·lel que de tant en tant es creuen i de vegades es comparteixen.
Especialment aclaridor en aquest sentit és un dels seus paràgrafs: 'Tota la vida m'han intrigat els monomaníacs, la gent obsessionada per una sola cosa, ja que com més un es limita, més s'acosta per altra banda a l'infinit; justament aquests homes, que viuen en aparença fora del món, saben bastir en la seva matèria, com formiguetes, uns mons en miniatura ben curiosos i particulars' . Tots vivim en petits móns en miniatura. És més còmode i comfortable: tenim les nostres pròpies lleis, les nostres veritats, els nostres valors. Crec que és part de la naturalesa humana.
A partir d'aquí, si se'm permet la metàfora, tots establim la nostra política diplomàtica i comercial. Hi ha els qui prefereixen viure en una autarquia, col·locant aranzels prohibitius a les idees que els hi són estranyes i establint una política d'aliances força restrictiva que simplement els permeti autoabastir el seu món particular. Amb el pas del temps tots tendim a ser més 'autàrquics' i menys tolerants amb les novetats que gosen desafiar la nostra constitució o estatut - en funció de la sensibilitat nacional de cadascú -. 'Després del que he viscut i el que m'ha costat construir el meu petit imperi, és evident que això que em desafia ha de ser una bogeria desprovista de cap tipus de sentit comú' pensem moltes vegades al sentir qualsevol cosa que amenaça en fer trontollar els nostres esquemes i les nostres 'veritats'. I l'exercici de desacreditar és certament el més fàcil, però probablement també el més empobridor. No estic segur que la calma, la seguretat i la sensació de perfecció que això ens proporciona compensi perdre's gran part de les coses que el món i la vida ens poden oferir.
Prendre una actitud socràtica davant de la vida, en la qual no tinguem por de qüestionar-nos quan toca els nostres fonaments, pot sonar molt idílica però no és gens fàcil de practicar. No només requereix grans dosis d'humilitat sinó d'una gran seguretat interior. Sòcrates va acabar tancat a la presó per impertinent - que potser ho era bastant -. Avui en dia potser no s'acaba a la presó però tampoc es pot esperar que tothom ens entengui. Sovint per qüestionar certes 'veritats' podem ser titllats de febles o de traïdors amb una soprenent lleugeresa. Però val la pena viatjar per altres móns: no cal anar gaire lluny, simplement cal adquirir una mica d'empatia i pensar que ben a prop teu la vida es viu i es pot viure d'una manera completament diferent a la que coneixem. I no per això és forçosament pitjor.

dissabte, 7 de març de 2009

Contra la crisi, capital social

Ahir vaig estar en un dinar molt interessant. Un dinar amb un grup d'empresaris. Diria que és un grup d'empresaris privilegiats, no pas perquè no estiguin patint la crisi, sinó perquè durant els últims temps 'han fet els deures': la majoria internacionalitza més d'un 50% de la seva producció i la major part de la producció és innovadora per naturalesa, incorporant personal investigador al si de les seves empreses. Evidentment no són aliens a la terrible restricció de liquiditat que atenalla a la major part d'empreses, però seguint la faula dels tres porquets, ells han construit una casa de maons i no pas de palla. I amb les ràfagues de vent que saccejen tot el país, sempre s'agraeix estar en una casa amb fonaments sòlids.

Es van comentar coses que es van comentar, en destacaria diveses. Per exemple el protagonisme i la tensió que viuen avui en dia les unitats comercials de les empreses. Feia anys que moltes empreses no prestaven tanta atenció i tant continuada sobre la cartera de comandes. Qualsevol dia en pot caure alguna i mantenir els clients ja no es pot donar per suposat, sinó que requereix una atenció constant. Un fet insòlit en els últims anys de bonança, fins i tot per aquest grup d'empreses que encara poden mirar el futur amb certa confiança.

I precisament aquest factor, la confiança, apareix com el comú denominador que garanteix la supervivència en els pròxims temps, no només d'una empresa sinó també d'un país. Línies de crèdit que no es renoven 'simplement' perquè alguna de les empreses amb les que es treballa presenta alguna sospita que podria estar passant per alguna dificultat, comitès d'empresa que es planten perquè veuen com la direcció de l'empresa pot estar aprofitant-se de la conjuntura recessiva per collar més del compte als treballadors, o empreses que simplement han esgotat la paciència esperant les mesures de xoc que poden adoptar des dels Governs. Reaccions comprensibles i generalitzades, però que ens fan cada vegada més fràgils per aguantar el temporal.

Afortunadament, sempre apareixen llums d'esperança: clarianes que mostren com les coses es poden aconseguir fer d'una altra manera, per difícils que semblin. Una d'aquestes l'explicava un empresari que treballa en el camp dels aïllants i la fibra de vidre. Han aconseguit reduïr els seus costos gairebé un 30%. Com ho han fet ? En gran part perquè tota la plantilla s'ha reduït el sou (incloent-hi tots els directius). Aquestes mesures, que evidentment no són cap solució a llarg termini, només es poden aplicar amb una gran dosi de confiança i compromís per totes les parts. I quan tothom ha de renunciar a una part de quelcom tant vital i primari com és el sou no és gens fàcil: diu molt a favor dels treballadors i també dels empresaris que s'han fet merèixer aquesta confiança. El compromís, l'esforç i la capacitat de sacrifici és molt més gratificant quan forma part d'un projecte col·lectiu i tothom és capaç d'aguantar el cop sense evadir la seva part de responsabilitat. Crec que d'això se'n diu capital social. Potser hauríem de començar a fer una forta inversió en aquest intangible, perquè sovint es fa difícil construir sense disposar-ne de ni tant sols una mica.