diumenge, 22 de març de 2009

Crònica d'una mort anunciada

Sembla que arriben el dies finals per a l'aprovació d'un nou model de finançament. Especialment encertades són les declaracions del conseller Ausàs, posant-se a la pell de qualsevol catalana o català, que a hores d'ara difícilment deu estar entenent res. La negociació per la nova LOFCA s'està convertint en aquella pel·lícula on Bill Murray s'aixecava un dia i un altre, i sempre es repetia el dia de la marmota. Fa temps que qualsevol persona sensata i mínimament informada - que no vol dir radical ni extremista ni catastrofista - sap que el resultat que se'n derivi d'aquesta negociació no serà satisfactori per Catalunya i se'n derivaran costos polítics. Però si ho penseu bé, l'opció de deixar passar el temps és potser la única en la que partits catalans i Govern Espanyol no hi perdien res. I probablement per això és la que s'ha acabat imposant.
Ara sembla que tornem a arribar al cap del carrer i els mateixos problemes no han desaparegut, sinó que tornen, i amb interessos. Els interessos és el cabreig de molta gent que n'està bastant farta que la maregin. La tasca política és certament ingrata: els mals resultats o la insatisfacció ciutadana s'acaben pagant, sovint independentment de qui n'és la responsabilitat. Moltes crisis econòmiques acaben derivant en un càstig sobre els partits de Govern independentment de si les mesures preses han estat encertades o formulades a temps. La naturalesa humana fa que quan una cosa no ens agrada busquem un culpable i el castiguem.
Amb el finançament pot passar quelcom semblant. La política catalana ho sap, i per això qui més qui menys tremola. Molt em temo que qui acabi pagant els 'plats trencats' no sigui qui en tingui més part de 'culpa' sinó aquell qui tingui les expectatives més altes. Això passa en política, a la feina i a la vida personal - és tremendament injust però és així - . Si el teu objectiu és to keep a low profile (genial recomanació de Dustin Hoffman al seu fill a la pel·licula Hero), tranquil que ningú esperarà res espectacular de tu i no tindràs problemes. Si per contra generes grans expectatives és probable que t'acabin prenent com a ase dels cops quan les coses vagin maldades. A Esquerra ens passa bastant això. En aquest sentit, és de jutjat de guàrdia l'entrevista a l'AVUI d'avui de Francesc Puigpelat a Víctor Alexandre: 'si voleu independència l'any 3000 voteu ERC'. Si després llegeixes amb atenció totes les preguntes resulta que si votem CiU també ens n'aniríem a l'any 3000 segons el Sr. Alexandre, però això ja no és titular...
Però com m'agrada dir sovint, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. Tenim el país que tenim i les lògiques polítiques són aquestes. Ningú mai ha dit que aquestes, ni en general les reaccions humanes, fossin justes. Pretendre jugar en un altre terreny de joc és un acte d'irrealisme que només pot acabar amb una col·lisió frontal amb la realitat. I aquestes col·lisions fan mal, fan molt de mal. La política del 'si no fos...' és perillosa i pobre en resultats perquè treballa des de l'autoconvenciment que normalment no convenç els altres. Si realment estem arribant al cap del carrer caldrà treballar amb Fets i no paraules. No hi haurà espai - ni ens el deixaran - per l'ambigüitat ni les postures crítiques resignades. Ja que modestament penso que moltes vegades la política no és lògica, sinó és més aviat l'art de gestionar voluntats i emocions.

1 comentaris:

Ferran Verdaguer ha dit...

Ei Albert!
Tens tota la raó amb la teoria de les espectatives. És per això que qui fa l'envit més fort, el que fa la proposta més valenta és el més esclau de les seves propostes. Aquest fet que sembla dolent ja que et deixa poc marge de modulació del teu discurs; a la llarga, si et mentens coherent i ferm amb les teves propstes, t'otorga una credibilitat pública gens menyspreable.
A la contra... si deceps a la primera de canvi la gent que a comprat el teu envit la teva credibilitat queda molt tocada i requereix de grans mesures per ser recuperada.
Salut!