dissabte, 28 de març de 2009

El pes de l'experiència

M'acabo de llegir el llibre 'el lector' en el qual s'ha inspirat la pel·lícula de Kate Winslet i Ralph Fiennes nominada als óscars i em pregunto fins a quin punt la història és un relat únic i extraordinari o forma part de les moltíssimes històries que tots nosaltres anem acumulant al llarg de la nostra vida. És evident que l'entorn en el qual es desenvolupa la fa singular - l'Holocaust nazi i el sentiment de culpa de tota la societat alemanya -, però no deixa de ser un escenari que té qualsevol història, per quotidiana que sigui, on s'hi barregen sentiments, culpa, memòria i vivències interrompudes.

Sempre m'ha captivat la manera com les persones van acumulant les diferents experiències al llarg de la seva vida. Són com sediments que es van acumulant i conformant el nostre terra. I a partir d'aquí construïm amb major o menor fortuna les nostres vides. La història del protagonista és una d'aquelles en les quals no pot construir res de prou sòlid perquè mai acaba de tancar una història viscuda quan tenia 15 anys. És precisament aquest punt el que fa preguntar-me si realment es tracta d'una exageració narrativa o és més freqüent del que ens pensem en la vida de moltes persones. Pot una experiència, per intensa o dolorosa que sigui, condicionar-te de forma tant important la resta de la teva vida ? Suposo que sí.

Suposo que al llarg de la vida a tots ens passen i/o ens passaran coses que costen d'acceptar, d'entendre o de superar. I davant d'aquestes situacions tothom sol reaccionar més com pot que com vol o suposadament seria més convenient. Davant de situacions com aquestes tothom és més esclau que mai de les seves pròpies limitacions i fantasmes. No és com resoldre problemes matemàtics o equacions lògiques. Com més ens sacceja l'interior una experiència perds més perspectiva i menys es pot aplicar cap tipus de lògica.

Potser el secret - si és que n'hi ha algun - per a poder sedimentar millor aquestes experiències i siguin una motxil·la més lleugera pel que ens queda per viure no es troba en l'arrepentiment, ni en l'oblit ni en la lògica. Potser es tracta d'ocasions úniques per conèixer-nos a nosaltres mateixos: saber quins són els nostres fantasmes i les nostres limitacions que ens han fet reaccionar d'una determinada manera. I això no vol dir que desapareixin, però si que ens pot ajudar a ser més feliços. Quan tens la sort de no haver viscut experiències especialment traumàtiques a la vida pot semblar bastant gratuït fer aquest tipus de reflexions, però igualment penso que pot ser la millor manera d'acceptar el nostre passat i afrontar el futur amb optimisme.

'We recognize that there are no trivial occurrences in life if we get the right focus on them.' Mark Twain