diumenge, 26 d’abril de 2009

Economistes contra la crisi

Sovint es critica (moltes vegades injustament) als sectors acadèmics de ser excessivament immobilistes i poc adaptables als canvis. Com que els tòpics estan per trencar-los un grup d'economistes de l'Estat han elaborat una proposta per reactivar el mercat laboral espanyol. Prestigiosos economistes de sensibilitats diverses - des d'Andreu Mas-Colell a Angel de la Fuente o Xavier Vives - no només s'han posat d'acord per identificar el funcionament del mercat laboral com un factor fonamental per a la recuperació de l'economia espanyola sinó que han consensuat una diagnosi i... una prognosi (unes recomanacions) (http://www.crisis09.es/propuesta) ! Destaco el fet de passar de la diagnosi perquè avui en dia costa molt poc trobar experts que et diguin el que ha passat i el que s'ha fet malament, però costa força més trobar gent que proposi amb certa concreció quines són les reformes més necessàries.
Per dir la veritat no es diuen coses que no s'haguessin dit abans, però probablement el valor d'aquest document no només són les propostes, sinó que ens ajuda a veure que hi ha una urgent necessitat de reformes estructurals que van més enllà d'apriorismes ideològics. Denunciar la rigidesa del mercat o els alts nivells de precarietat laboral és encertat, però si no intentem analitzar-ne honestament les causes difícilment trobarem vies de solució realistes.
Les principals línies marcades són interessant perquè obren un espai molt ampli de canvis al mercat laboral. Uns canvis que de segur que no són fàcils de portar a la pràctica i que requeriran grans dosis de consens. Si més no marquen un terreny de joc de forma desacomplexada que valdria la pena aprofitar:
1. Acabar amb la dualitat del mercat laboral
i simplificar el menú de contractes. El que implica aproximar progressivament el règim dels contractes temporals a un contracte indefinit menys garantista que redueixi lleugerament el cost d'acomiadament actual (45 dies per any treballat).
2. Millorar la protecció dels aturats augmentant-ne la duració de forma transitòria però també introduint incentius adequats per l'empresa i el treballador. Individualitzar la gestió del les prestacions de la SS o premiar a les empreses que realitzen una millor gestió dels seus RRHH poden ser vies d'estimular la creació i manteniment d'ocupació de forma equilibrada.
3. Modernitzar la negociació col·lectiva
, podent fer prevaldre els acords d'empresa sobre convenis de rang superior. Un canvi necessari per adaptar-se a les noves realitats però sens dubte gens fàcil ja que faria variar radicalment els paràmetres dels agents socials més representatius...
4. Augmentar l'eficàcia i l'eficiència de les polítiques d'ocupació, dirigint-les prioritàriament cap als col·lectius amb menor formació i avaluant l'eficàcia de les accions formatives. És un bon moment per a plantejar-nos si els recursos destinats a formació aconsegueixen tot l'impacte desitjat...
Quatre línies força incòmodes per a diversos col·lectius però que ataquen un dels punts neuràlgics de les debilitats del nostre model productiu. No hi haurà cap canvi efectiu sense renúncies. Uns sacrificis que caldrà que siguin equilibrats per a que siguin profitosos. No només entre els implicats - empreses, treballadors, agents socials i AAPP - sinó també entre els objectius que persegueixin - d'equitat, prioritzant l'atenció als col·lectius més desprotegits, i d'eficiència, creant un instrument útil que faciliti la reactivació econòmica -.

divendres, 17 d’abril de 2009

L'Hora P

Ahir vaig ser conscient que alguna cosa anòmala estava passant. Vaig arribar 10 minuts tard a la conferència d'en Joan Puigcercós a l'Auditori i em van dir que no hi havia llocs tot i haver-lo reservat prèviament. Certament aquella conferència havia generat una gran expectació tot i que jo llavors no sabia exactament el perquè.

Pocs minuts després vaig saber que s'havia filtrat la notícia que Carod Rovira anunciaria públicament el seu suport a la candidatura de Joan Puigcercós a les eleccions al Parlament de Catalunya. Una bona notícia. La diplomàcia i els pactes són símptoma de maduresa democràtica. I practicar-la amb elegància i respecte encara més. Probablement ahir Esquerra es va fer una mica més gran només per això.

La declaració d'ahir marca un abans i un després. Però no necessàriament per Esquerra sinó per Joan Puigcercós. El lideratge i el carisma té quelcom d'innat, que no s'ensenya ni s'aprèn sinó que surt de dins i es desprèn. Ell els té, i això implica una gran sort però a la vegada una gran responsabilitat. I el suport de Carod ofereix una gran dosi suplementària d'oportunitats i responsabilitats per parts iguals.

L'oportunitat de cohesionar les sensibilitats del partit: un repte no gens senzill però pel qual probablement sigui l'únic capacitat per aconseguir-ho. L'oportunitat de generar esperança en un entorn sobiranista que busca aigua enmig del desert. L'oportunitat de ser una cara nova (com a candidat) en unes autonòmiques que presenten un pronòstic incert: en 'timing', en entorn polític i en el comportament del vot sobiranista.

L'altra cara de la moneda són les responsabilitats que comporta. No és fàcil que molta gent esperi coses de tu que moltes vegades són contradictòries. Nó és fàcil concentrar tots els focus d'atenció i estar sempre a l'alçada. Carod-Rovira ho ha fet durants molts anys amb èxits destacabilíssims. Un èxit col·lectiu, certament, però assumint-ne el lideratge. I també la responsabilitat dels errors.

Tenir l'oportunitat de demanar la confiança dels ciutadans per presidir el Govern d'un país vol dir haver de definir un projecte amb majúscules. Un projecte que ja el té definit al sí del partit, però que caldrà que hi marqui de forma pronunciada la seva emprempta. L'empatia, la seducció i l'olfacte polític són armes que caldrà reforçar amb l'estratègia a llarg termini i la contundència. Té molta sort (no tothom la té) de tenir molta gent que se l'estima per ajudar-lo. Només falta que es coroni rei del nou projecte republicà. No hi ha dubte que és l'hora P. L'hora de Joan Puigcercós.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Nous Pactes de la Moncloa ?

Les societats llatines tenim una especial predilecció per posar-nos d'acord amb un diagnòstic, amb el que s'hauria de fer i després no fer-ho - o si més no fer-ho d'una manera tan tímida que difícilment s'hi reconeix la intenció original -. Aquests últims mesos hem assistit a un consens creixent i generalitzat al voltant de la necessitat de reeditar el que en el seu moment foren els Pactes de la Moncloa. L'impuls d'un seguit de reformes estructurals que garanteixin afrontar amb unes millors condicions que les actuals. Unes reformes estructurals com un nou marc fiscal, una nova regulació del mercat de treball, adaptar el calendari laboral a les necessitats de la nova economia i cicle vital de les persones, etc. Reformes que, ens agradi o no, depenen en gran mesura dels instruments d'Estat però cap Govern s'atreviria a encapçalar en solitari si vol tenir mínimes garanties d'èxit. Amb aquesta lògica i sentit comú molts invoquen que es recuperi l'esperit dels Pactes de la Moncloa.

Ara bé, realment es donen les condicions per a que sigui possible ? Denoten els últims símptomes que avancem cap a un esperit de consens i compromisos compartits com el de 1977 ? Jo crec que no, però potser convé fer una breu comparativa i que tothom en tregui les seves pròpies conclusions. Els Pactes de la Moncloa arriben després d'haver detectat una necessitat inajornable i una situació econòmica que realment amenaçava la pau social de l'Estat: des de l'inici del peak-oil de 1973 la crisi internacional ja havia afectat de ple a l'economia espanyola, on la situació era d'una hiperinflació superior al 40% anual i només 1/3 dels qui no tenien feina rebien algun tipus de prestació d'atur. Lamentablement, potser només quan arribi el llop, quan el conflicte social estigui a punt d'esclatar al carrer i potser algun partit intenti capitalitzar amb demagògia el malestar, els grans partits espanyols recuperaran l'autèntic esperit nacional.

I és que no podem oblidar que al 1977 hi havia un objectiu compartit - polièdric però compartit - que era salvar el procés de transició democràtica. Avui en dia costa veure un objectiu compartit al Congrés dels Diputats que ajudi a estructurar un consens majoritari. Probablement predomina una excessiva polarització entre PP i PSOE, més estètica i ideològica que en l'execució de polítiques concretes, que no crea el clima de confiança adequat per arribar a acords. I quan es posen d'acord és per excloure la resta de grups parlamentaris i retornar cap a un Estat unitari. Cada vegada ressona més la cançoneta que és ara en temps difícils quan hem de remar sota una mateixa bandera, ja que 'ja hem perdut prou temps dispersant esforços amb l'Espanya de les autonomies.'

I independentment del joc de majories, cal un lideratge del Govern que entengui que una de les seves missions principals és construir aquest consens sobre un discurs clar i realista. Llegeixo dos destacats del reportatge que EL PAIS d'avui fa sobre la nova Ministra d'Economia i no tinc gens clar que hi hagi un missatge clar i realista que serveixi de base. El primer: 'No es la hora de pedir sacrificios a los españoles, sino de infundirles entusisasmo' Perdoni ?!!!???? L'entusiasme s'haurà de basar en alguna cosa no ? De fet és el primer que entenen patronals i sindicats quan es posen a negociar: l'acord sempre implica una certa dosi de renúncia i sacrifici per ambdues parts... El segon destacat potser no val la pena comentar-lo: 'Pedro Solbes me ha dicho que salga a la calle con el chubasquero puesto, y que todo se puede aprender'.

El canvi de Govern de l'Estat acaba de ratificar que si hi han d'haver nous pactes de la Moncloa encara es faran esperar. Zapatero, si no hi ha sorpreses, sembla que hagi renunciat a liderar-los i a esperar a que passi la crisi com si es tractés de la pluja de Setmana Santa: ben arrecerat. Queden encara 3 anys de legislatura espanyola però potser li han donat un terreny de joc massa ample a Mariano Rajoy que, fa pocs mesos, molta gent - sobretot els seus - el veien com un cadàver polític. Sembla que aquestes grans reformes estructurals només seran possible quan neixi un gran enemic comú de PSOE i PP: si és la conflictivitat social, la demagògia d'una nova ultradreta o el 'secessionisme perifèric' ho dirà el temps...

dimarts, 7 d’abril de 2009

El 'catenaccio' del PSOE



Sembla que les tendències autàrquiques s'han acabat imposant també al Govern de l'Estat. Tot i que cal deixar els 100 dies de gràcia de rigor, no sembla que la reforma de Govern propugnada pel PSOE sigui un cant a la il·lusió ni transmetin esperança ni voluntat d'introduïr noves propostes en temps difícils. Més aviat tot el contrari. ZP ha nomenat com a ministres a socialistes de pedra picada com Pepe Blanco i Manuel Chaves, personatges de pell dura i de fidelitat incontestable, capaços d'aguantar moltes garrotades però amb un esperit que a priori sembla poc creatiu. Zapatero replega les línies i situa dos defenses dels que rasquen i li controlaran el partit. El PSOE aplica el catenaccio preveient temps difícils.
Fins el final del partit és difícil de dir si aquesta és la tàctica correcta pels seus interessos electorals. El que si que podem afirmar és que és una tàctica conservadora, que vol evitar les sorpreses. Manuel Chaves com a ministre de cooperació territorial amb una vicepresidència tercera suposa tot un cant al blindatge d'un Estat autonomista de tall clientelar - per si algú encara en tenia algun dubte -. José Blanco al capdavant de Foment assegura un control 'esrticte' de l'obra pública en un període en que va especialment demandada per constructors, CCAA i ajuntaments. Elena Salgado, com a ministra d'Economia, no sembla disposar de l'ascendent suficient per propugnar reformes de caràcter estructural que actualment es necessiten. Trinidad Jiménez substituint a Bernat Soria no sembla un canvi que aparentment reforci les competències i coneixements sobre el sistema sanitari a l'Estat Espanyol. La guioinsta de 'La casa de los líos' (Ángeles González-Sinde) substitueix a César Antonio Molina al capdavant del Ministeri de Cultura (és un presagi ?). I el rector de la Universitat Autònoma Madrid (Angel Gabilondo) entra a Educació restant competències a la ja coneguda en cercles rectorals com a 'Ministra del PNB' Cristina Garmendia.
Deixant a banda aquestes dosis d'ironia demagògica, el nou govern de ZP sembla dissenyat per jugar a la defensiva. Una tàctica que potser és fins i tot més sorprenent venint d'un President del Govern Espanyol que sempre havia presumit d'anar a l'atac i amb fama de practicar un joc vistós i creatiu. Quan jugava a futbol de forma més seriosa que ara sempre m'havien dit que no es podia mai defensar dins de l'àrea perquè tard o d'hora acabaries rebent un gol. Certament la política és una disciplina força més complexa que el futbol tot i que tothom se senti amb la mateixa llibertat per opinar en amdues coses. Esperem que, si més no, aquests canvis ens serveixin des de Catalunya per a saber llegir més clarament els ritmes del partit.