diumenge, 26 d’abril de 2009

Economistes contra la crisi

Sovint es critica (moltes vegades injustament) als sectors acadèmics de ser excessivament immobilistes i poc adaptables als canvis. Com que els tòpics estan per trencar-los un grup d'economistes de l'Estat han elaborat una proposta per reactivar el mercat laboral espanyol. Prestigiosos economistes de sensibilitats diverses - des d'Andreu Mas-Colell a Angel de la Fuente o Xavier Vives - no només s'han posat d'acord per identificar el funcionament del mercat laboral com un factor fonamental per a la recuperació de l'economia espanyola sinó que han consensuat una diagnosi i... una prognosi (unes recomanacions) (http://www.crisis09.es/propuesta) ! Destaco el fet de passar de la diagnosi perquè avui en dia costa molt poc trobar experts que et diguin el que ha passat i el que s'ha fet malament, però costa força més trobar gent que proposi amb certa concreció quines són les reformes més necessàries.
Per dir la veritat no es diuen coses que no s'haguessin dit abans, però probablement el valor d'aquest document no només són les propostes, sinó que ens ajuda a veure que hi ha una urgent necessitat de reformes estructurals que van més enllà d'apriorismes ideològics. Denunciar la rigidesa del mercat o els alts nivells de precarietat laboral és encertat, però si no intentem analitzar-ne honestament les causes difícilment trobarem vies de solució realistes.
Les principals línies marcades són interessant perquè obren un espai molt ampli de canvis al mercat laboral. Uns canvis que de segur que no són fàcils de portar a la pràctica i que requeriran grans dosis de consens. Si més no marquen un terreny de joc de forma desacomplexada que valdria la pena aprofitar:
1. Acabar amb la dualitat del mercat laboral
i simplificar el menú de contractes. El que implica aproximar progressivament el règim dels contractes temporals a un contracte indefinit menys garantista que redueixi lleugerament el cost d'acomiadament actual (45 dies per any treballat).
2. Millorar la protecció dels aturats augmentant-ne la duració de forma transitòria però també introduint incentius adequats per l'empresa i el treballador. Individualitzar la gestió del les prestacions de la SS o premiar a les empreses que realitzen una millor gestió dels seus RRHH poden ser vies d'estimular la creació i manteniment d'ocupació de forma equilibrada.
3. Modernitzar la negociació col·lectiva
, podent fer prevaldre els acords d'empresa sobre convenis de rang superior. Un canvi necessari per adaptar-se a les noves realitats però sens dubte gens fàcil ja que faria variar radicalment els paràmetres dels agents socials més representatius...
4. Augmentar l'eficàcia i l'eficiència de les polítiques d'ocupació, dirigint-les prioritàriament cap als col·lectius amb menor formació i avaluant l'eficàcia de les accions formatives. És un bon moment per a plantejar-nos si els recursos destinats a formació aconsegueixen tot l'impacte desitjat...
Quatre línies força incòmodes per a diversos col·lectius però que ataquen un dels punts neuràlgics de les debilitats del nostre model productiu. No hi haurà cap canvi efectiu sense renúncies. Uns sacrificis que caldrà que siguin equilibrats per a que siguin profitosos. No només entre els implicats - empreses, treballadors, agents socials i AAPP - sinó també entre els objectius que persegueixin - d'equitat, prioritzant l'atenció als col·lectius més desprotegits, i d'eficiència, creant un instrument útil que faciliti la reactivació econòmica -.