dimarts, 7 d’abril de 2009

El 'catenaccio' del PSOE



Sembla que les tendències autàrquiques s'han acabat imposant també al Govern de l'Estat. Tot i que cal deixar els 100 dies de gràcia de rigor, no sembla que la reforma de Govern propugnada pel PSOE sigui un cant a la il·lusió ni transmetin esperança ni voluntat d'introduïr noves propostes en temps difícils. Més aviat tot el contrari. ZP ha nomenat com a ministres a socialistes de pedra picada com Pepe Blanco i Manuel Chaves, personatges de pell dura i de fidelitat incontestable, capaços d'aguantar moltes garrotades però amb un esperit que a priori sembla poc creatiu. Zapatero replega les línies i situa dos defenses dels que rasquen i li controlaran el partit. El PSOE aplica el catenaccio preveient temps difícils.
Fins el final del partit és difícil de dir si aquesta és la tàctica correcta pels seus interessos electorals. El que si que podem afirmar és que és una tàctica conservadora, que vol evitar les sorpreses. Manuel Chaves com a ministre de cooperació territorial amb una vicepresidència tercera suposa tot un cant al blindatge d'un Estat autonomista de tall clientelar - per si algú encara en tenia algun dubte -. José Blanco al capdavant de Foment assegura un control 'esrticte' de l'obra pública en un període en que va especialment demandada per constructors, CCAA i ajuntaments. Elena Salgado, com a ministra d'Economia, no sembla disposar de l'ascendent suficient per propugnar reformes de caràcter estructural que actualment es necessiten. Trinidad Jiménez substituint a Bernat Soria no sembla un canvi que aparentment reforci les competències i coneixements sobre el sistema sanitari a l'Estat Espanyol. La guioinsta de 'La casa de los líos' (Ángeles González-Sinde) substitueix a César Antonio Molina al capdavant del Ministeri de Cultura (és un presagi ?). I el rector de la Universitat Autònoma Madrid (Angel Gabilondo) entra a Educació restant competències a la ja coneguda en cercles rectorals com a 'Ministra del PNB' Cristina Garmendia.
Deixant a banda aquestes dosis d'ironia demagògica, el nou govern de ZP sembla dissenyat per jugar a la defensiva. Una tàctica que potser és fins i tot més sorprenent venint d'un President del Govern Espanyol que sempre havia presumit d'anar a l'atac i amb fama de practicar un joc vistós i creatiu. Quan jugava a futbol de forma més seriosa que ara sempre m'havien dit que no es podia mai defensar dins de l'àrea perquè tard o d'hora acabaries rebent un gol. Certament la política és una disciplina força més complexa que el futbol tot i que tothom se senti amb la mateixa llibertat per opinar en amdues coses. Esperem que, si més no, aquests canvis ens serveixin des de Catalunya per a saber llegir més clarament els ritmes del partit.