diumenge, 12 d’abril de 2009

Nous Pactes de la Moncloa ?

Les societats llatines tenim una especial predilecció per posar-nos d'acord amb un diagnòstic, amb el que s'hauria de fer i després no fer-ho - o si més no fer-ho d'una manera tan tímida que difícilment s'hi reconeix la intenció original -. Aquests últims mesos hem assistit a un consens creixent i generalitzat al voltant de la necessitat de reeditar el que en el seu moment foren els Pactes de la Moncloa. L'impuls d'un seguit de reformes estructurals que garanteixin afrontar amb unes millors condicions que les actuals. Unes reformes estructurals com un nou marc fiscal, una nova regulació del mercat de treball, adaptar el calendari laboral a les necessitats de la nova economia i cicle vital de les persones, etc. Reformes que, ens agradi o no, depenen en gran mesura dels instruments d'Estat però cap Govern s'atreviria a encapçalar en solitari si vol tenir mínimes garanties d'èxit. Amb aquesta lògica i sentit comú molts invoquen que es recuperi l'esperit dels Pactes de la Moncloa.

Ara bé, realment es donen les condicions per a que sigui possible ? Denoten els últims símptomes que avancem cap a un esperit de consens i compromisos compartits com el de 1977 ? Jo crec que no, però potser convé fer una breu comparativa i que tothom en tregui les seves pròpies conclusions. Els Pactes de la Moncloa arriben després d'haver detectat una necessitat inajornable i una situació econòmica que realment amenaçava la pau social de l'Estat: des de l'inici del peak-oil de 1973 la crisi internacional ja havia afectat de ple a l'economia espanyola, on la situació era d'una hiperinflació superior al 40% anual i només 1/3 dels qui no tenien feina rebien algun tipus de prestació d'atur. Lamentablement, potser només quan arribi el llop, quan el conflicte social estigui a punt d'esclatar al carrer i potser algun partit intenti capitalitzar amb demagògia el malestar, els grans partits espanyols recuperaran l'autèntic esperit nacional.

I és que no podem oblidar que al 1977 hi havia un objectiu compartit - polièdric però compartit - que era salvar el procés de transició democràtica. Avui en dia costa veure un objectiu compartit al Congrés dels Diputats que ajudi a estructurar un consens majoritari. Probablement predomina una excessiva polarització entre PP i PSOE, més estètica i ideològica que en l'execució de polítiques concretes, que no crea el clima de confiança adequat per arribar a acords. I quan es posen d'acord és per excloure la resta de grups parlamentaris i retornar cap a un Estat unitari. Cada vegada ressona més la cançoneta que és ara en temps difícils quan hem de remar sota una mateixa bandera, ja que 'ja hem perdut prou temps dispersant esforços amb l'Espanya de les autonomies.'

I independentment del joc de majories, cal un lideratge del Govern que entengui que una de les seves missions principals és construir aquest consens sobre un discurs clar i realista. Llegeixo dos destacats del reportatge que EL PAIS d'avui fa sobre la nova Ministra d'Economia i no tinc gens clar que hi hagi un missatge clar i realista que serveixi de base. El primer: 'No es la hora de pedir sacrificios a los españoles, sino de infundirles entusisasmo' Perdoni ?!!!???? L'entusiasme s'haurà de basar en alguna cosa no ? De fet és el primer que entenen patronals i sindicats quan es posen a negociar: l'acord sempre implica una certa dosi de renúncia i sacrifici per ambdues parts... El segon destacat potser no val la pena comentar-lo: 'Pedro Solbes me ha dicho que salga a la calle con el chubasquero puesto, y que todo se puede aprender'.

El canvi de Govern de l'Estat acaba de ratificar que si hi han d'haver nous pactes de la Moncloa encara es faran esperar. Zapatero, si no hi ha sorpreses, sembla que hagi renunciat a liderar-los i a esperar a que passi la crisi com si es tractés de la pluja de Setmana Santa: ben arrecerat. Queden encara 3 anys de legislatura espanyola però potser li han donat un terreny de joc massa ample a Mariano Rajoy que, fa pocs mesos, molta gent - sobretot els seus - el veien com un cadàver polític. Sembla que aquestes grans reformes estructurals només seran possible quan neixi un gran enemic comú de PSOE i PP: si és la conflictivitat social, la demagògia d'una nova ultradreta o el 'secessionisme perifèric' ho dirà el temps...