diumenge, 10 de maig de 2009

Tres copes...per oblidar ?


Avui el Barça pot guanyar matemàticament el seu primer títol. I en els pròxims deu dies es pot consumar aquest triplet tant desitjat per tots els culés. Llegeixo els resultats de l'enquesta de l'AVUI: El 80% de persones pensen que el Barça afecta la moral col·lectiva de la societat catalana. Valgui dir que el lector de l'AVUI no és una mostra representativa de la nostra societat però intueixo que si l'exercici el fes el CEO els resultats no serien massa diferents. Ens agradi o no, el Barça és més que un club a la vegada que, com totes les bones pel·lícules o cançons que han marcat la nostra vida, per tothom tingui un significat diferent.
Com va afirmar sorprenentment el mai-prou-ben-valorat mister Sir Bobby Robson, el Barça és en certa manera l'exèrcit de Catalunya. Un exèrcit en temps de pau i desorientació en el que molts referents del catalanisme s'han anat diluint com un terròs de sucre enmig d'un mar de dubtes. Comencem una etapa post-autonomista sense respostes clares. I davant d'això, molts aquest any ens trobem en una ocasió de cridar ben fort: 'Barça, barça i barça!'. El meu persistent estat de preocupació m'impedeix caure en aquesta borratxera eufòrica i no puc evitar pensar que moltes catalanes i catalans gaudiran tant d'aquestes tres copes que els serà més fàcil oblidar realitats menys satisfactòries: un mal finançament, un Estatut a la UVI i una crisi econòmica de dimensions considerables.
Hi ha qui pensa que aquesta vinculació entre el Barça i Catalunya és un exercici de pornografia política inacceptable. Jo crec que dels símbols tampoc se'n pot abusar, però seria d'un postmodernisme estúpid pensar que una nació pot viure sense referents. Un amic meu em va explicar que quan va marcar Iniesta l'1-1 contra el Chelsea es va acabar abraçant a un noi senegalès a qui no coneixia de res. No es tracta de banalitzar-ho a través d'un exemple, però la capacitat integradora del Barça potser mai l'hem acabat de valorar prou. Moltes catalanes i catalans, amb un sentiment de pertinença profund però excessivament tímid, encara trobem en el Barça un canal perfecte per expressar qui som i el nostre orgull com a poble. Infantilisme nacional ? Potser, però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. És una realitat, doncs, que molts marroquins, senegalesos o andalusos han adoptat gran part de la seva catalanitat a través del Barça. Una adopció que és molt més popular en la mesura que es tracta d'un club guanyador.
Caldria a partir d'aquí fer-se una altra pregunta que, de ben segur, forma part de la nostra adolescència col·lectiva: és Catalunya una nació guanyadora ? o volem fer de Catalunya una nació guanyadora ?. No són tant important les respostes com les seves implicacions. Crec que a partir d'aquí ens seria molt fàcil afrontar qualsevol altre repte que se'ns plantegi. No cal oblidar que les respostes a molts dels actuals problemes les tenim nosaltres mateixos. Podem culpar Madrid si això ens deixa més tranquils, però dubto que en traguem així cap solució de futur... En definitiva, cal saber si, readaptant una frase que va dir en el seu moment Josep Lluís Núñez, el Barça és un referent de Catalunya o Catalunya és la regió on hi juga aquest magnífic equip que és el Barça ?