dilluns, 24 d’agost de 2009

Redescobrint Barcelona

Avui he seguit el meu instint i m'ha sortit bé. Al sortir de la feina he agafat la moto i he pujat al Tibidabo a veure la posta de sol. En aquestes últimes tardes d'agost, encara no en plena voragine, encara es poden fer aquestes coses. Sembla mentida com tenint-ho tant a l'abast feia tants anys que no hi anava. Feia temps que no contemplava una vista tant espectacular i panoràmica de Barcelona. No em fa res dir que estic bojament enamorat de la meva ciutat.

Pujar al Tibidabo ha estat una regressió al passat en tots els sentits. Primer per constatar com el que havia estat de ben petit un espectacular parc d'atraccions et pot semblar ara quelcom tant petit i abastable. Després, perquè un cop hi ets, tens la sensació com si el temps s'hagués aturat: les atraccions, l'estètica, els entorns de l'arrabassada...suposo que tot plegat constitueix també part del seu encant.
Per aprofitar la visita no m'he pogut estar de fer una cosa que mai havia fet - tot i haver viscut més de 30 anys a Barcelona - : pujar al capdamunt del temple. A part de gaudir de les vistes m'he buscat un guia improvitzat: un salesià que m'ha explicat molt amablement i amb sorprenent emoció la història del temple i que a la vegada m'ha recordat les similituds amb Jericó que van motivar la seva denominació. Tot es remonta a les següents cites bíbliques: "…et dixit illi haec tibi omnia dabo si cadens adoraveris me" — "I li va dir: Et donaré tot això si et prosternes i m'adores" (Mateu 4:9); "…et ait ei tibi dabo potestatem hanc universam et gloriam illorum quia mihi tradita sunt et cui volo do illa" — "I li va dir Satanàs: Et donaré tot el poder i la glòria d'aquests regnes, perquè a mi m'han estat entregats i la dono a qui vull." (Lluc 4:6).
M'ha explicat en posat transcendental el salesià que la lliçó d'aquestes cites bíbliques és que 'gairebé totes les incitacions al mal apel·len al nostre amor propi'. En fi, no sóc creient, però de tot se'n pot aprendre alguna cosa...

dijous, 20 d’agost de 2009

Els límits d'un imperi



Per tots aquells amants de la història, i especialment de la Roma Antiga, avui no us podeu perdre La Roma antiga: grandesa i decadència d'un imperi (C33 - 20.25h), una producció de la BBC que val molt la pena veure. Ja ho sabeu, a tot aquells que com a un servidor, el fascini una civilització llatina que al 160 AC - quan no hi havia Facebook, twitter ni trens d'alta velocitat - siguessin capaços d'extendre les seves fronteres fins a Escòcia, no us podeu perdre aquesta sèrie de sis capítols.

diumenge, 16 d’agost de 2009

Pancarterisme estatutari ?

Fa uns anys l'ex-president del Govern Espanyol, José Maria Aznar, va adoptar la despectiva expressió de 'pancarteros' per referir-se als milions de persones que llavors s'oposaven a la intervenció espanyola a la intervenció militar a Iraq. No cal dir que aquesta expressió l'aplicà únicament a aquelles manisfestacions que li foren especialment incòmodes, i no a d'altres que el seu mateix partit impulsà. Obviant-ne les connotacions despreciatives, si haguéssim de definir el 'pancarterisme' suposo que el podríem descriure com l'excesiva propensió a manifestar-se per part de determinats col·lectius. Evidentment la subjectivitat del terme rau en què considerem realment excessiu, que dependrà de qui ho estigui valorant.
Des del període de la transició a la democràcia la naturalesa i motivacions de les manifestacions han variat molt. Els líders polítics del nostre país en són els testimonis més privilegiats. En primer lloc perquè hi ha altres canals - per bé que imperfectes - per expressar un sentiment col·lectiu. Per l'altra, perquè a mesura que la democràcia s'ha anat desenvolupant, els partits polítics han utilitzat les manifestacions bé sigui per posicionar-se, per mobilitzar el seu electorat o bé per exercir qualsevol tipus de pressió. Podríem afirmar doncs que, amb honroses excepcions, la manifestació ha perdut bona part de la seva èpica per se.
Fa dies que es parla de la possibilitat d'organitzar una manfiestació de protesta per l'eventual sentència contrària del Tribunal Constitucional a l'Estatut. Si hagués de definir d'alguna manera la sensació que em genera aquesta iniciativa és de certa perplexitat. Entenc perfectament quines són les motivacions i les comparteixo: seria políticament molt greu que el Tribunal Constitucional corregís un text refrendat pel poble de Catalunya. Ara bé, hi ha algunes preguntes que seria interessant respondre:
1. A favor o en contra de què ens manifestarem? A favor de l'Estatut, a favor del Dret a Decidir, en contra de la legislació espanyola vigent...? No només no és trivial aquesta elecció sinó que també costaria d'entendre que una no impliqués l'altre.
2. La manifesació serà un acte aïllat? Costaria d'entendre que una manifestació sigui la única resposta política possible davant d'una sentència del Tribunal Constitucional.
3. Quins resultats s'esperen d'aquesta manifestació? Podrem sortir al carrer amb la sensació - les garanties dubto que ningú les pugui oferir - que la nostra veu exercirà la pressió desitjada?
4. Actualment hi ha les condicions necessàries per a que sigui una manifestació 'popular'? La motivació original hi és, però a aquestes alçades hi ha un clam generalitzat d'indignació? Sense caure en la ingenuitat de creure que les manifestacions s'organitzen per generació espontània, sí que seria convenient que responguessin a un cert estat d'ànim col·lectiu i/o majoritari.
No ser capaç de respondre amb claredat aquestes i moltes d'altres preguntes que se'ns podrien acudir és el que em genera certa perplexitat. És cert que l'opinió pública - a diferència de l'energia - es crea i es destrueix, però cal anar amb compte de no alimentar una resposta massa ràpida i per alguns massa fàcil. No haver madurat alguna de les respostes a aquestes preguntes podria derivar en un pancartarisme estatutari que ens restés credibilitat com a poble. Gran part de la ciutadania està molt més ben informada i és molt més llesta del que molta gent vol creure. Cal no caure en l'error massa freqüent de tractar-nos com a imbècils.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Massa catalans?

EL PUNT d'avui presenta un reportatge que, com a mínim, convida a la reflexió. A diversos corresponsals internacionals internacionals que treballen a Barcelona se'ls pregunta sobre la realitat catalana. La gran majoria es mouen entre la incomprensió i el desconeixement pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya i, molt especialment, pel que fa al fenomen independentista.

El que més sorprèn és que és impossible - o a mi, si més no, m'ho sembla - titllar de tendenciós aquest reportatge tenint en compte la línia editorial d'aquest diari. Si hagués aparegut en un altre mitjà la temptació hagués estat molt més gran, i l'explicació dels resultats més còmoda i , fins i tot, tranquilitzadora. Per altra banda, els entrevistats són corresponsals que fa temps que viuen a Barcelona i que semblaria, pel seu perfil professional, que haurien d'estar oberts a comprendre noves realitats socials i polítiques.
Però resulta que la comprensió o la simpatia cap al 'fenomen catalanista' són més aviat escasses si repasses el conjunt d'entrevistes que apareixen al reportatge. Doncs, què voleu que us digui...seguint la meva dinàmica habitual a mi aquest reportatge m'ha deixat un pèl preocupat. Si bona part de l'opinió pública internacional sobre Catalunya i les seves aspiracions polítiques es genera entre aquest col·lectiu de professionals...Houston, tenim un problema! El reconeixement internacional de la realitat catalana no només ha estat sempre molt present en la nostra acció de Govern - d'aquests i dels anteriors - sinó també per bona part de la societat civil - potser l'exemple més significatiu en aquest sentit és el rol desenvolupat pel Barça, especialment durant el mandat de Joan Laporta -.
És gairebé inevitable, doncs, preguntar-nos perquè no s'ha assolit una millor percepció. Ja sabem que els mitjans d'àmbit estatal no són especialment sensibles a fomentar la comprensió o la raó de ser del catalanisme. A mi se m'acudeixen dues possibles explicacions. La primera és la dificultat d'explicar el nostre missatge en el si d'un Govern de l'Estat d'esquerres i que té una imatge d'aparentment dialogant - una altra cosa és quina sigui la realitat del dia a dia...-. La segona la podríem trobar en els efectes que tingut sobre l'opinió pública internacional el debat estatutari dels últims 5 anys. Tinc la impressió que mentres ens estàvem intentant fer entendre a una Espanya bona part de la qual no tenia cap interès en escoltar-nos, d'altres s'han preocupat més de fer evident al món la 'inconveniència' de les nostres demandes insolidàries i nacionalistes.
Independentment de les explicacions que poguéssim trobar, mentre la nostra realitat política sigui la que és, cal no descuidar la necessitat de continuar donant-nos a conèixer a la resta del món i d'aquells que són responsables de generar opinió fora de les nostres fronteres. I cal qüestionar-nos fins a quin punt és 'rendible' vendre el conflicte amb Espanya o, com diu un dels corresponsals, 'Catalunya com un pol d'atracció al Sud d'Europa'.