diumenge, 16 d’agost de 2009

Pancarterisme estatutari ?

Fa uns anys l'ex-president del Govern Espanyol, José Maria Aznar, va adoptar la despectiva expressió de 'pancarteros' per referir-se als milions de persones que llavors s'oposaven a la intervenció espanyola a la intervenció militar a Iraq. No cal dir que aquesta expressió l'aplicà únicament a aquelles manisfestacions que li foren especialment incòmodes, i no a d'altres que el seu mateix partit impulsà. Obviant-ne les connotacions despreciatives, si haguéssim de definir el 'pancarterisme' suposo que el podríem descriure com l'excesiva propensió a manifestar-se per part de determinats col·lectius. Evidentment la subjectivitat del terme rau en què considerem realment excessiu, que dependrà de qui ho estigui valorant.
Des del període de la transició a la democràcia la naturalesa i motivacions de les manifestacions han variat molt. Els líders polítics del nostre país en són els testimonis més privilegiats. En primer lloc perquè hi ha altres canals - per bé que imperfectes - per expressar un sentiment col·lectiu. Per l'altra, perquè a mesura que la democràcia s'ha anat desenvolupant, els partits polítics han utilitzat les manifestacions bé sigui per posicionar-se, per mobilitzar el seu electorat o bé per exercir qualsevol tipus de pressió. Podríem afirmar doncs que, amb honroses excepcions, la manifestació ha perdut bona part de la seva èpica per se.
Fa dies que es parla de la possibilitat d'organitzar una manfiestació de protesta per l'eventual sentència contrària del Tribunal Constitucional a l'Estatut. Si hagués de definir d'alguna manera la sensació que em genera aquesta iniciativa és de certa perplexitat. Entenc perfectament quines són les motivacions i les comparteixo: seria políticament molt greu que el Tribunal Constitucional corregís un text refrendat pel poble de Catalunya. Ara bé, hi ha algunes preguntes que seria interessant respondre:
1. A favor o en contra de què ens manifestarem? A favor de l'Estatut, a favor del Dret a Decidir, en contra de la legislació espanyola vigent...? No només no és trivial aquesta elecció sinó que també costaria d'entendre que una no impliqués l'altre.
2. La manifesació serà un acte aïllat? Costaria d'entendre que una manifestació sigui la única resposta política possible davant d'una sentència del Tribunal Constitucional.
3. Quins resultats s'esperen d'aquesta manifestació? Podrem sortir al carrer amb la sensació - les garanties dubto que ningú les pugui oferir - que la nostra veu exercirà la pressió desitjada?
4. Actualment hi ha les condicions necessàries per a que sigui una manifestació 'popular'? La motivació original hi és, però a aquestes alçades hi ha un clam generalitzat d'indignació? Sense caure en la ingenuitat de creure que les manifestacions s'organitzen per generació espontània, sí que seria convenient que responguessin a un cert estat d'ànim col·lectiu i/o majoritari.
No ser capaç de respondre amb claredat aquestes i moltes d'altres preguntes que se'ns podrien acudir és el que em genera certa perplexitat. És cert que l'opinió pública - a diferència de l'energia - es crea i es destrueix, però cal anar amb compte de no alimentar una resposta massa ràpida i per alguns massa fàcil. No haver madurat alguna de les respostes a aquestes preguntes podria derivar en un pancartarisme estatutari que ens restés credibilitat com a poble. Gran part de la ciutadania està molt més ben informada i és molt més llesta del que molta gent vol creure. Cal no caure en l'error massa freqüent de tractar-nos com a imbècils.