diumenge, 27 de setembre de 2009

+ impostos = - populisme - responsabilitat ?


L'augment dels impostos mai és una política 'popular'. Ara bé, costa d'entendre que amb la presentació ahir en Consell de Ministres de les noves mesures fiscals pels PGE 2010 s'hagi fet un salt tant radical del populisme a l'anti-consens sense una motivació aparentment prou sòlida. No vull recolzar-me, però, en l'oposició generalitzada que han succitat aquestes mesures per a poder valorar-les. Prefereixo analitzar-les per tal d'intentar trobar algun eix conductor que les pugui justificar. La política econòmica dista molt de ser una ciència exacta - només cal veure l'actual desconcert que s'ha generat al voltant de com s'ha de gestionar la sortida de la crisi - però si que hi ha preceptes que semblen recomanables des del simple sentit comú. Anem a pams.
En primer lloc l'increment previst en els tipus de l'IVA, que sembla que no es farà efectiu fins el juliol del 2010. En el millor dels escenaris, a aquestes alçades potser ja no estarem experimentant taxes de creixement negatives. Però el que és segur és que encara estarem lluny d'una situació de plena recuperació econòmica - especialment de l'economia espanyola, en el que tothom coincideix a dir que serà força més lenta que la de les principals economies europees -. El creixement dels últims 15 anys a Catalunya i al conjunt de l'Estat ha estat molt fonamentat en l'augment de la demanda interna. Penalitzar fiscalment el consum semblaria una mesura arriscada fins i tot en circumstàncies econòmiques normals. Fer-ho en les circumstàncies actuals costa molt d'entendre. L'impacte recaudatori estimat de poc més de 5.000 M d'euros no crec que compensi - s'hauria de valorar també com s'han fet aquestes estimacions - l'efecte que pot generar sobre el consum quan els índexs de confiança del consumidor tot just ha començat a repuntar durant el 2009. És cert que la confiança del consumidor té més a veure amb les expectatives de recuperació que amb els tipus impositius, però també cal ser conscients que la sensibilitat preu del consum ara és força més alta.
L'augment dels tipus reduïts - del 7 al 8% - ataca especialment al que han estat els sectors que han fonamentat el boom de creixement dels últims anys
: prestació de serveis - concretament el sector dels transports, de l'hosteleria i la restauració, amb un impacte directe sobre el turisme - i l'execució d'obres. Mentres no reinventem un nou model de creixement econòmic...
Des d'un punt de vista social, l'augment de la tributació sobre el consum sempre impacta de forma més severa les rendes més baixes, que són les qui consumeixen un percentatge més elevat de la seva renda. La meitat de l'augment recaudatori, per tant, té un caràcter netament regressiu: perjudicant més als més desafavorits...
L'augment de la tributació sobre l'estalvi s'aplica de forma aparentment progressiva: un augment de tipus superior - del 21% - a partir dels 6.000 euros. És cert que impactarà de forma especial sobre les classes mitjanes: les rendes més altes solen tenir vies alternatives per declarar les seves rendes de capital. Tot i que es pot pensar que la penalització de l'estalvi merma les capacitats d'inversió, es podria arribar a justificar molt generosament aquesta mesura com a un estímul indirecte al consum - 'surt més a compte gastar-los que tenir-los al banc' podríem pensar -. Aquesta justificació s'ensorra si la combinem amb l'increment dels tipus d'IVA, ja que esdevenen mesures contradictòries.
La supressió de la deducció dels 400 euros és potser la que té una interpretació política més nefasta. Tot i que potser pugui arribar a ser la mesura econòmicament més racional - és més que plausible trobar múltiples mesures de caràcter social més encertades amb aquests 5.700 euros d'estalvi fiscal - és el reconeixement d'un error polític força dolorós. Amb aquesta supressió el Govern espanyol admet que la mesura tenia caràcter conjuntural: no per la situació de crisi econòmica sinó com un mer esquer electoral. És sorprenent que fins avui aquesta constatació sembla que no sigui el que més preocupa ni el que més indignació generi...
Per últim hi ha una rebaixa a l'impost de societat destinat preferentment a les PIMES. Una rebaixa de 5 punts a les empreses amb una facturació inferior a 5 milions d'euros i menys de 25 treballadors. La condició per poder acollir-se a aquesta rebaixa de tipus és que s'hagi mantingut o s'hagi generat ocupació. Aparentment la mesura és positiva ja que impacta sobre les empreses que pateixen majors dificultats davant l'actual crisi econòmica, però no deixa de ser una mesura curt-terminista. L'actual crisi no sembla que tingui un caràcter conjuntural sinó més aviat estructural. La recuperació econòmica es produirà a mig termini - recordem les previsions de creixement L-shaped - en la mesura que siguem capaços de fixar noves bases de creixement i no precisament de mantenir l'estructura empresarial actual. La mesura fiscal és netament defensiva (no perdre) abans d'augmentar els estímuls a la la inversió en RDi o a processos d'internacionalització que ajudarien a primar models empresarials de futur.
L'actual 'paquet' de mesures fiscals no només és impopular sinó és difícil de justificar des de qualsevol perspectiva: ni des d'un punt de vista social ni per fixar noves bases pel creixement econòmic. Em costa admetre, tot i que ho sembli, que el Govern Espanyol ha aprovat unes mesures amb la única intenció d'augmentar la recaptació impositiva sense calibrar els seus efectes en el camp de la política econòmica. Seria una llàstima que hagin entrat en el terreny de la impopularitat sense haver iniciat cap reforma econòmica de caràcter estructural. Una llàstima i una altra irresponsabilitat.

divendres, 25 de setembre de 2009

Olfacte i estadística política

Sovint la política es fa per olfacte: la intuició i les percepcions subjectives acaben pesant força. Potser ha de ser així, però de vegades l'olfacte també falla: per aquesta subjectivitat i pel biaix que solen tenir les nostres 'percepcions de cafè'. És per aquest motiu que trobo tant saludable fer un cop d'ull a les enquestes que es realitzen periòdicament. No són infal·libles i sovint el seu enfoc no sempre és neutral, però si més no segueixen un mètode i un cert rigor. El que més m'agrada de fer-hi un cop d'ull no és ratificar-me sobre el que diu l'opinió pública sinó al contrari: descobrir o intuir realitats ocultes o contraintuitives.
He fet un cop d'ull a l'informe de l'enquesta que va encarregar el diari PUBLICO entre 1.500 catalans, les dades de les quals se'n va fer ressò el passat 11 de setembre. I intentant buscar més enllà dels titulars - no menys importants per això - hi ha alguns indicis curiosos i/o força contraintuitius que crec que mereixen certa atenció (i ja comprendreu que pari especial atenció als resultats entre els enquestats d'Esquerra):
1. Artur Mas és el líder més ben valorat per part dels abstencionistes. Sorprententment uns abstencionistes que no semblen acompanyar-lo en perfil ideològic però que, en canvi, en fan una valoració més bona que de la resta de líders.
2. Pel que fa al sentiment d'identificació nacional també hi ha alguna sorpresa entre els independentistes. Entre els votants d'Esquerra, únicament el 42% dels votants enquestats se senten únicament catalans. El 54% se senten més catalans que espanyols (majoritàriament amb el 42%) o tant catalans com espanyols (únicament el 18%).
3. Una àmplia majoria dels enquestats (63%) són favorables a un major autogovern - ja sigui dins del marc autonòmic, federal o d'Estat independent - . Entre els votants d'Esquerra, el 46% són favorables a l'Estat independent mentres que el 52% preferirien o bé un estat associat en un marc federal espanyol o un major autogovern dins de l'actual marc autonòmic. Entre l'electorat d'Esquerra hi ha una vocació molt més clara per l'ampliació de l'autogovern que pel conjunt d'electors (98% vs 63%) però potser l'opció independentista no està tant consolidada entre l'electorat com alguns diuen.
4. Una altra sorpresa entre els sobiranistes...si ens pensàvem que la franja d'edat més procliu a un augment de l'autogovern eren els més joves, aquesta enquesta ens ho desmenteix. Els més favorables a més autogovern són les generacions que van viure la transició en plena joventut: entre els enquestats d'entre 45 i 59 anys el percentatge favorable a l'ampliacio de l'autogovern és el més alt (70% vs 63% pel conjunt d'enquestats).
5. L'únic partit on la majoria dels enquestats considera que el Nou Estatut és un mal Estatut són els del PP... Hi ha percepcions que estan molt consolidades...
6. Sobre les posicions que s'haurien de prendre davant d'una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional, la major part dels votants és contrària a impulsar manifestacions, retirar el recolzament al Govern Espanyol, retirar els diputats catalans del Congrés o trencar relacions institucionals amb Espanya. Entre els enquestats votants d'Esquerra però, hi ha una majoria favorable a les dues primeres opcions.
7. I acabem amb la valoració sobre el nou acord de finançament. Hi ha més enquestats que el valoren com un bon acord que com un mal acord (33,7% vs 18,7%), però és alarmant el percentatge de gent que no ho sap i no té opinió (35,7%). Entre els enquestats votants d'Esquerra hi ha més gent que el valora com un mal acord que com un bon acord (39% vs 19%). Sorprenentment però, quan es fa una valoració més en detall la majoria d'aquest mateix col·lectiu (53%) consideren que ha estat molt o una mica més beneficiós que l'anterior. En canvi, entre els enquestats votants de convergència, la posició no és tant crítica (gairebé el mateix percentatge que el valoren com un mal o un bon acord) però en fan una valoració menys positiva (només el 49% consideren que ha estat molt o una mica més beneficiós que l'anterior). Deu ser, doncs, la major costum o tolerància a les millores gradualistes - dels votants de CiU respecte als d'Esquerra - que s'intueix tot i l'abrandament exercit per l'oposició.
Les estadístiques no són sagrades ni poden esdevenir la guia i el dogma per la presa de decisions polítiques. Fins i tot cal relativitzar moltes dades. Però caldria que, com a mínim, hi féssim un cop d'ull per evitar que l'olfacte ens jugués males passades...