diumenge, 25 d’octubre de 2009

Efecte Calimero ?

La FOCIR - Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes - va organitzar ahir unes jornades sobre la projecció internacional de Catalunya. Hi van participar tres corresponsals europeus, els quals van ser crítics amb la manera com des de Catalunya expressem les nostres reivindicacions nacionals. Marta Lasalas ho anomena 'complex de Calimero'. Un complex pel qual el catalnisme estaria marcat excessivament pel victimisme i la manca d'autocrítica. No és la primera vegada que apareix aquest tipus d'observacions des de les corresponsalies internacionals a Catalunya: El PUNT ja n'havia fet un parell de reportatges aquest estiu que m'havien cridat l'atenció.
És cert que el catalanisme ha tingut un comportament reactiu: s'ha assolit un nivell més gran de reivindicació i d'unitat en els moments en els que s'ha hagut de reaccionar davant d'una suposada amenaça externa. La última legislatura de José Maria Aznar en fou la prova més evident. De fet el papu del PP ha donat molts bons rendiments electorals a casa nostra. De ben segur que hi ha tingut una important influència el fet que bona part de la cultura política actual s'hagi forjat durant el període de resistència i candestinitat del franquisme i bona part de la transició.
Fa no gaires mesos que un company de feina em va dir que les percepcions, independentment que siguin justes o injustes, positives o negatives, existeixen. Podem argumentar que aquestes percepcions dels corresponsals internacionals són fruit de la intoxicació i la desinformació. I probablement no ens faltaria raó. Però penso que també ens seria útil analitzar quin relat - ara que està tant de moda i fa fins a tot ràbia aquesta expressió - fem de les nostres reivindicacions de cara a l'exterior.
Denunciar un greuge sense vincular-ho a una voluntat de ser presents al món, a un projecte de país ambiciós, no ens fa cap favor: ni a fora de Catalunya ni a dins. Perquè, per bé que algunes vegades ens pugui semblar còmode, la política de la lamentació s'associa amb la debilitat. I un projecte atractiu al món i per tots nosaltres mai pot permetre's semblar un projecte dèbil. Mai ningú ha dit que construir un Estat propi sigui un projecte fàcil ni que no tingui adversaris ni detractors poderosos. Però com més subratllem les dificultats més fortes i més grans les estarem fent - als nostres ulls i als de fora -.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Núria, fe i muntanyes

Ahir vaig ser un dels qui va pujar a la Vall de Núria a assistir a la presentació de Joan Puigcercós com a presidenciable d'Esquerra a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Tal i com reflecteixen algunes cròniques dels diaris d'avui, l'entorn en el que se celebrà l'esdeveniment suggereix metàfores d'estil divers. El contingut de la seva intervenció d'ahir i la lectura d'alguns articles d'avui em suggereixen algunes reflexions. Reflexions allunyades del triomfalisme corporatiu, però també de la comoditat dels crítics vocacionals. M'explico.
Em sembla que a aquestes alçades ningú pot negar que les eleccions del 2010 seran especialment interessants ja que marcaran un punt d'inflexió a la política catalana. O, si més no, és el que molts desitgem. Un moment complex, un terreny força inhòspit per lideratges constructius i abonat per falsos profetes. Uns temps on la política sembla haver arribat a uns nivells mínims de popularitat on tots els partits semblen abocats a una destrucció schumpeteriana. Em fixo en el titular certament contundent de l'entrevista de l'AVUI d'avui a Àngel Castiñeira: 'No podem aspirar a un país d'excel·lència amb uns polítics mediocres'. I a la vegada en una de les seves respostes: 'Per primera vegada tendim cap a un model de ciutadà rondinaire, que entén molt de drets, que sap reclamar, però que no assumeix responsabilitats'. Pere Martí, en la seva lucidesa habitual, també ens parla sobre l'equidistància de Laporta al mateix diari i ens diu: 'l'arena política és un fangar i cal ser extremadament hàbil per a no quedar-hi atrapat'.
És precisament aquest context el que em va fer valorar com l'element més positiu del discurs de Joan Puigcercós la seva reivindicació de la política com a instrument per a canviar la realitat. De la tasca política amb majúscules. Ja ho sabem que bona part del descrèdit de la política es pot haver guanyat a pols. Però també cal ser conscients que els qui no s'han embrutat mai o tenen una imatge immaculada potser és perquè encara tampoc s'hi han arremangat tant en aquest 'fangar'.
En uns moments on estem assadegats d'entusiasme i d'il·lusió, podem imaginar-nos nous oasis imminents o continuar treballant per a la construcció d'un Estat propi. Des de la responsabilitat com a ciutadans de saber que som amos del nostre propi destí i que no existeixen solucions màgiques. Potser un símbol de maduresa de la nostra societat és ser conscients que som nosaltres mateixos qui entronitzem i dilapidem els nostres propis profetes.
A mi, des d'un entorn com el de Núria, no crec en cap profeta. Però si que em mou la fe. I no una fe cristiana, sinó aquella que és capaç de sumar adhesions i reprendre la il·lusió des del treball diari. La segona accepció de la paraula 'fe' del diccionari de la llengua catalana: 'el convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l'experiència, que algú és honrat, és capaç o diu la veritat, qua alguna cosa és eficaç, és veritable o es realitzarà'. I lluny de ser una il·lusió, és aquesta fe - compartida amb moltes altres companyes i companys - la base sobre la que es construeixen grans projectes, a partir de la qual l'escepticisme i la crítica fàcil es transformen en l'assumpció de responsabilitats - primer individuals i després col·lectives - capaces de moure muntanyes.