dijous, 30 de desembre de 2010

Tot té un preu?

Probablement la pregunta d'aquest post tothom la respondria amb una rotunda negativa excepte els economistes i alguna altra raça de desaprensius, que com a mínim ens plantejaríem un dubte raonable. Aquesta pregunta se'm planteja llegint un ineressant i provocador post del bloc dels economistes de FEDEA 'Nada es gratis', que analitza la pèrdua de benestar que es genera durant les festes de Nadal amb les compres i els regals de dubtosa utilitat que tots hem acabat fent alguna vegada.


Crec que val la pena destacar-ne un dels paràgrafs, ja que és especialment revelador de la manera de pensar que sovint apliquem els economistes: '(...) estos (regalos no monetarios) suelen tener una componente 'sentimental' o 'simbólica' cuya origen es difícil de identificar y cuyo valor es difícil de cuantificar (...). Pero sí nos permite cuantificar el coste económico de estos 'sentimientos' y estos 'símbolos' (...) tengan el valor que tengan, tengan el origen que tengan'.


El llibre de Tony Judt 'El món no se'n surt' està farcit de molt bones cites d'economistes i politòlegs de referència. Una d'elles és de John Maynard Keynes, i ens diu que les empreses i les organitzacions funcionen quan les decisions més estratègiques no són preses pel seu contable. La podem interpretar de moltes maneres, però el que em sembla que vol dir Keynes és que hem de ser capaços d'ampliar la lògica restrictiva del compte de pèrdues i guanys a l'hora de prendre decisions - això no vol dir que la ignorem, com molts pensen o voldrien -. Primer, perquè hi ha costos i beneficis que, malgrat no ser fàcilment quantificables, també s'han de sospesar; i, en segon lloc, perquè els costos i beneficis no monetaris també són probablement els que acabaran condicionant els comptes de pèrdues i guanys del futur.


Tots fem inconscientment una anàlisi cost-benefici a l'hora de prendre decisions - tot i que de vegades no ho sembli ! - on atorguem un valor a totes les coses i considerem els costos d'oportunitat de totes les alternatives. El que considero extremament fal·laç és utilitzar el pretext que 'algunes coses no són quantificables' per treure-les de l'equació i no poder sotmetre-les a valoració o avaluació de cap tipus. És molt significatiu que s'acostumi a fer aquest tipus de judicis essencialistes quan es valoren polítiques finançades amb diner públic. Potser NO TOT té un preu, però sí que TOT té un valor i un cost d'oportunitat. I, ara més que mai, els recursos públics (com els privats), són finits i costosos.


Convindria portar el debat polític de tant en tant sobre el valor de les coses i del conjunt de polítiques públiques per fer madurar una mica més la nostra democràcia. El dia que l'opinió púbica consideri poc rigorós anunciar un increment de partida pressupostària com un èxit sense haver de donar més explicacions, o que els líders polítics deixin de prometre-ho 'tot per a tothom', voldrà dir que serem una mica més crítics i, per tant, més lliures.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Estat d'alarma

He de reconèixer que em vaig sentir íntimament satisfet quan el Govern Espanyol va decretar l'estat d'alarma per tal de normalitzar la situació del transport aeri. Fou una primera reacció que suposo que té molt a veure en sentir-se més identificat en els centenars de milers de famílies que van veure condicionades les seves vacances de pont que amb el col·lectiu de controladors aeris que, com a mínim, podem considerar que tenen unes condicions laborals força millors que la majoria dels catalans.

Ara bé, fou una primera reacció primitiva - que segur que he compartit amb molta gent - i a la vegada sorprenent: realment podem estar satisfets d'una mesura unilateral presa pel Govern Espanyol que amenaça els principis bàsics de l'Estat de Dret? Si analitzem bé el decret aprovat el passat 4 de desembre veiem que s'acull a la Llei Orgànica 4/1981 de 'los estados de alarma, excepción y sitio'. Una llei aprovada poc més de 3 mesos més tard de l'intent de cop d'Estat del 23F. No sóc jurista, però fa por analitzar els supòstis que contempla aquesta llei. Fa por pel marge interpretatiu que deixa al Govern que vulgui decretar alguna d'aquestes situacions excepcionals que obren la porta a no respectar els drets i les llibertats més bàsiques. I per això crec que la seva utilització crea un precedent, com a mínim, preocupant.

En qualsevol cas és cert que per impulsar un decret d'aquest tipus cal que es compleixin dos preceptes: l'excepcionalitat i un suport social majoritari. Tots dos preceptes força subjectes a la interpretació, però sí que en menor o major mesura s'han d'acomplir. Posem un exemple en que es compleixin els dos preceptes per veure el perill de l'aplicació discrecional d'aquestes mesures.

Un cas hipotètic (però no impossible algun dia). El Parlament de Catalunya fa una declaració unilateral d'independència. Es compleixen els principis de l'article 32 d'aquesta Llei al veure's amenaçada la integritat territorial de l'Estat (supòsit d'excepcionalitat) i, per tant, es pot aplicar 'l'estat de setge'. Automàticament es poden abolir els drets i llibertats contemplats a l'article 55 de la Constitució Espanyola, com és la llibertat i seguretat individuals, la inviolabilitat del domicili i les comunicacions sense ordre judicial, la lliure circulació, etc. El suport social majoritari davant d'una declaració unilateral quedaria prou ben cobert sabent que gairebé 2/3 dels espanyols reformaria la Constitució per limitar les competències de les CCAA.

Compte doncs amb l'aplicació d'aquests decrets que el que pot semblar resolutiu pot acabar essent demoledor. Mentrestant però, de forma volguda o no, Rubalcaba consolida la seva imatge de líder solvent i fins i tot Wikileaks és un vent que bufa a favor. O potser no...?

dijous, 25 de novembre de 2010

Conversa amb un independentista desafecte

Avui he estat parlant amb un independentista desafecte. Tots en coneixem un, o fins i tot ens hi hem pogut sentir identificats alguna vegada. L'independentista desafecte amb qui he parlat avui tenia més clar que mai que les catalanes i els catalans hem de decidir d'una vegada de forma desacomplexada quin volem que sigui el futur del nostre país. Però a la vegada l'he notat un pèl abatut i indecís sobre com concretar aquesta idea que té tant clara a les eleccions del proper diumenge 28 de novembre.

Us reprodueixo alguns fragments de la meva conversa amb l'independentista desafecte (ID):

Jo: Quina és la força independentista amb més possibilitats de condicionar el Parlament i les decisions que s'hi prenguin ?
ID: Esquerra, és clar...però no m'agrada alguna de les coses que heu fet últimament.

Jo: Fes memòria...quina és la força política que va liderar i propiciar la reforma estatutària ?
ID: Esquerra, però ja veus com ha acabat tot plegat...

Jo: I això no ha situat l'independentisme i el dret a decidir com un dels primers punts de l'agenda política catalana ?
ID: Suposo que si...

ID: Però és que jo crec que s'hauria d'anar més 'a sac'!
Jo: Amb qui? quin partit amb representació parlamentària s'ha compromès públicament a impulsar un referèndum per la independència ?
ID: Esquerra...

ID: I mentrestant no el convoquem i no el guanyem què...? Tot s'acaba amb un discurs de referèndum ?
Jo: Doncs a impulsar polítiques d'esquerra per la gent d'aquest país, que n'hi ha molts que les passen molt 'putes'. Fes un cop d'ull al nostre programa (http://www.gentvalenta.cat/) i diguem si hi ha alguna proposta independentista més sòlida per aquest país. Que no hi ha ningú que regali res...tens l'opció de votar els que et diuen el que vols sentir o pujar al tren dels qui fa 80 anys que treballen per la llibertat d'aquest país.

ID: O de quedar-me a casa, no et fot!
Jo: Això! I deixar que sigui el PP l'àrbritre de tot plegat...

Quan hem acabat la conversa hem acordat que no hi havia vots ni decisions 'perfectes'. No estava del tot convençut, s'ho volia acabar de rumiar...però tenia algunes coses força més clares.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

A qui hagués votat Joan Solà?

A qui hagués votat Joan Solà el proper 28 de novembre? La veritat és que no ho tinc clar. En primer lloc perquè, tot i conèixer la seva trajectòria i els valors que ha defensat fermament durant tants anys, no el coneixia prou per ni tant sols atrevir-me a especular. I, d'altra banda, perquè el que sí que intueixo és que potser haguessin estat els comicis electorals on hagués tingut més dubtes - o, si més no, hagués hagut de fer un anàlisi molt més acurat de les alternatives -.

Aquesta pregunta no vull que sigui interpretada com una vanalització del què suposa el traspàs de Joan Solà: la pèrdua d'un dels referents més importants en l'estudi i la reivindicació de la normalització de la nostra llengua. Però és una pregunta pertinent precisament pel fet que era dels pocs referents de país indiscutibles en els que ningú dubta de recollir-ne el seu llegat. Un llegat que és també una alerta oportuna que ens recorda que la lluita continúa, ens obliguen a continuar-la - tal i com recordava de forma genial Quim Monzó feia uns dies - . No deixa de ser sorprenent que en ple deliri independentista veiem amenaçats un dels drets que considerem fonamentals. Però, és realment una contradicció o una altra senyal d'una nova etapa ?


Sincerament crec més en la segona de les inerpretacions. L'inici del procés estatutari i d'un nou Govern a Catalunya a finals del 2003 va trencar el pacte tàcit, un pacte de cristall. I potser encara no som conscients de la trencadissa que va ocasionar tot plegat. El pujolisme era una un equilibri dinàmic molt ben calculat: el marc autonomista va generar bons dividends pels qui volien 'fer país'. Però ja se sap que, com en la majoria de projectes, els rendiments són decreixents. A Espanya encara no ens han perdonat el trencament de la treva perpètua que suposava l''anar fent' per fer el pas al reformisme estructural que va suposar el procés de reforma estatutària. Procés en el que algú podria titllar d'utòpiques les seves pretensions, però en cap cas d'oportunistes.


Els últims atacs contra el nostre marc de política lingüística - per si a algú li quedava algun dubte després de la sentència del Tribunal Constitucional - prova que fa temps que hem trencat aquest pacte tàcit amb Espanya. Per alguns refer-lo seria una bona mostra del 'seny català'. Per mi, perserverar en la lluita desacomplexada i pacífica pels nostres drets, tot i que és més cansat, sempre és més satisfactori. Especialment si aconseguim amanir-ho amb algunes victòries col·lectives, que ja ens toca. Però potser per això ens haurem d'exigir quelcom que ens falta i que tothom ens demana: una mica més de sentit d'Estat, per favor.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Antisistema: rebels sense causa?

La passada vaga general del 29 de setembre va reactivar l'aparició dels disturbis dels coneguts com 'antisistema' i de tota l'opinió publicada que es van generar. Sóc dels qui opina que la violència no té cap mena de justificació possible, però això no vol dir que se'n puguin analitzar quines són les seves possibles causes. I cada vegada em sembla més pobre intentar d'explicar aquest fenomen - que es repeteix força assiduament a Barcelona en diferents circumstàncies - simplement com un acte de gamberrisme col·lectiu o de manca d'educació i civisme.


És més, crec que és un acte de cinisme dedicar-se a desacreditar la minoria violenta com a pretext per negar-se a veure que alguna cosa menys anecdòtica hi ha al darrera de tanta ràbia mal canalitzada. Lluís Anton Baulenas feia un article molt interessant en aquest sentit, que era un contrapunt interessant a tot el que s'ha publicat recentment. Alguns universitaris s'han sumat, a través d'un manifest, a denunciar aquesta campanya de desprestigi que, al meu entendre, és massa fàcil. I val a dir que només una minoria dels que es consideren antisistema tenen comportaments violents.


De ben segur que una entrada en un post és clarament insuficient per analitzar aquest fenomen. Però del que estic força convençut és que en aquest malestar hi ha una clara component generacional. L'actual crisi econòmica està atacant de forma salvatge a les generacions més joves. Una taxa d'atur juvenil per sobre del 40% dóna la raó als que profetitzen que 'aquesta és la primera generació de joves que viurà pijtor que els seus pares'. I amb un nivell d'exigència molt superior: els reportatges de (PRE)PARADOS n'ofereix bons exemples de tot l'Estat. Una societat que no és capaç de ser prometedora per molts dels seus joves té un problema seriós. I no es resol amb violència. Com a republicà, m'agradaria pensar que tenim una democràcia prou sana i madura per a que aquest malestar es pugui expressar políticament, tal com ens convida a fer Tony Judt en el seu últim llibre.

diumenge, 26 de setembre de 2010

29-S, la vaga apàtrida

Llegeixo a una entrevista a EL PAIS als dos màxims líders sindicals espanyols 'Es la huelga más necesaria de la democracia' i penso en les particularitats que té la pròxima vaga general convocada pel pròxim dimecres 29 de setembre. Amb la reforma laboral i pròxima reforma del sistema de pensions hi ha motius més que suficients per convocar una vaga general. Ara bé, tot i que està força clar contra 'què' es protesta, no crec que ho estigui tant el contra 'qui', com es capitalitza aquest malestar i, menys encara, quines són les alternatives que se'ns plantegen. Però, anem per parts, com deia aquell.

1. L'actual crisi econòmica està accentuant la pressió sobre els treballadors i l'actual Estat del Benestar. En les últimes dècades la globalització ha avançat de forma molt més ràpida sobre els factors del capital - especulació financera però també inversió directa a l'estranger -. La pèrdua gradual de pes de la imposició directa respecte la indirecta i el manteniment - malgrat les reformes fiscals - de la dualitat impositiva entre el benefici de les societats i les rendes del treball n'és un dels símptomes. I les retallades anunciades i previsibles sobre l'actual Estat del Benestar combinades amb els diversos 'rescats públics' del sector financer evidencien dramàticament l'aclaparadora superioritat en poder de negociació que té actualment el factor capital respecte el treball. El sociòleg Alain Touraine ho explica avui molt millor del que ho puc fer jo. Protestem! Ara bé, qui n'és el responsable i quines són les alternatives.

2. Malgrat les reformes controvertides i erràtiques impulsades pel Govern ZP, tenen avui avui els governs estatals les eines suficients per combatre adequadament aquesta crisi ? Cándido Méndez diu que 'el director del FMI narcotitza la consciència del Govern Espanyol'. Segur que és exigible una major sensibilitat social a un Govern socialista per afrontar aquesta crisi, però estic convençut que avui en dia un Govern com l'espanyol o el grec tenen menys marge de maniobra del que ens pensem. Sense abandonar la crítica, crec que l'esquerra ha d'apostar per l'empoderament i l'aprofundiment democràtic de governs supraestatals si realment es vol contrapesar l'anomenat 'poder del capital'. No m'atreviria a dir que les institucions europees fan 'polítiques de dretes', però si que haurien de tenir moltes més eines i representitivitat per fer front a una crisi que és, més que mai, global.

3. Quines són les alternatives? D'una cosa n'estic convençut: l'immobilisme no n'és una. Reforma no vol dir renúncia social, per bé que estigui plenament interioritzat a l'imaginari col·lectiu gràcies, en part, a l'experiència recent. Parapetant-nos en l'actual configuració de l'Estat del Benestar l'estem condemnant a la seva progressiva degradació o al seu col·lapse. Les actuals reformes sense una reflexió profunda i integral i un consens ampli ens aboquen a la primera de les possibilitats. I el que és pitjor: a no abandonar la comoditat dels dogmes més immobilistes (de Govern, patronals i sindicats). Perquè és tant dificil una reforma de la funció pública - corregir l'excessiu interinatge i millorar la gestió dels seus professionals - ?, perquè cap patronal condemna explicitament l'aberració - també en termes d'eficiència econòmica - que suposen les jubilacions anticipades? i perquè cap sindicat ha defensat desacomplexadament la mobilitat laboral com a via de millora de les nostres capacitats com a treballadors?

Podem esperar més o menys, però ha arribat l'hora que les propostes polítiques parlin, com diu a l'AVUI d'avui Salvador Cardús 'sense embuts'. Només així es podrà canviar la realitat i recuperar el crèdit perdut d'aquest ofici tant digne i tant necessari com és el de fer POLÍTICA en majúscules.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Tea Party: existeix l'ADN polític nacional?

Últimament he presenciat encuriosit l'auge del Tea Party a EEUU. Un moviment que emergí amb força a mitjans del 2009 davant de la percepció que els republicans estaven exercint una oposició massa tèbia o centrista segons molts americans. Per qualsevol europeu aquesta percepció genera, com a mínim, certa perplexitat. La resposta fàcil del progressisme europeu és la d'onejar la bandera de l'antiamericanisme més ranci. Però no crec que valgui la pena aprofundir en l'error que suposa analitzar la política americana amb paràmetres europeus.

El fenomen del Tea Party em genera una altra pregunta de caire més general: els pobles tenen un ADN polític? La política i les societats són massa complexes per poder respondre aquesta pregunta de forma categòrica. Però si que crec que cada poble disposa d'un llistat de valors fonamentals que són transversals a les ideologies polítiques. Valors que són el resultat de la sedimentació de la memòria col·lectiva i que són presents en la nostra manera de viure i la nostra manera de pensar. Uns valors incoscients i, precisament per això, els més arrelats.

Obama ha suposat una revolució al panorama polític mundial, però sobretot a EEUU. Ha introduït conceptes de política social extremadament radicals per l'status quo americà i a la vegada ha violentat algun d'aquests valors fonamentals. No sóc un gran coneixedor de la societat americana, però intueixo que seria un excés simplificació pensar que el Tea Party es nodreix únicament de ranxers de Texas i els amish. Les bases intel·lectuals del moviment (veure LA VANGUARDIA d'avui) es fonamenten en tesis profundament anti-intervencionistes com les de l'economista Hayek o la filòsofa Ayn Rand. El principi de llibertat individual és el valor fonamental que s'ha vist amenaçat a EEUU per les reformes d'Obama. Ens pot semblar exagerat o demagògic; i fins i tot podem sorprendre'ns com un col·lectiu relativament nombrós d'americans poden qüestionar els avenços socials que pot suposar una reforma sanitària com la que està impulsant el Govern Obama. Però per molts americans aquest suposat 'excés de zel' davant l'intervencionisme estatal és part consubstancial de la seva cultura política. De fet, l'origen del nom Tea Party ja suggereix les arrels històriques d'aquesta tendència.

No crec que aquest fenomen sigui únicament identificable a EEUU. Totes les nacions podrien fer un llistat d'aquests 2 o 3 valors fonamentals que són claus a l'hora d'entendre on és el seu anhelat centre polític. Si ho féssim amb Catalunya segur que ens posaríem d'acord en identificar aquesta llista, que crec que ajudaria a entendre bona part del comportament electoral dels últims anys. Els pobles tenen memòria, encara que alguns s'entestin a considerar-ho com un deliri renaixentista. Catalunya també. És cert que la societat és cada vegada més complexa i diversa però aquests valors només canvien amb el pas de la història. Canvis lents i imperceptibles, però que sovint acaben configurant majories.

diumenge, 22 d’agost de 2010

En el món de Lisbeth

Llegint la investigació del Pentagon a Julian Assange, fundador del portal Wikileaks, m'he ratificat en la idea que les històries de Lisbeth Salander s'aproximen molt més a la realitat del que ens pensem. L'era de la informació no és una revolució innocent ni que deixi indiferent les estructures de poder. I la investigació a Assange demostra que quan publiques milers d'informes secrets sobre la guerra de l'Afganistan a través del teu portal web pot ser que tinguis problemes.

La tecnologia actual fa que potencialment aflori moltíssima informació, particular i institucional, i que la legislació actual i els firewalls siguin dics de paper enmig dels corrents de l'Amazones. Avui dia ja no és ficció poder entrar als sistemes informàtics de defensa dels estats amb coneixements informàtics una mica avançats, o que puguin arribar a esborrar la teva identitat a través de la xarxa. I això preocupa els estats, que han perdut un monopoli de la informació en detriment d'una selva on tothom opera amb força impunitat. És per això que l'Índia ha vist com una amenaça que l'encriptament de les blackberries que operen al seu territori el controli una empresa canadenca, o que la Xina - amb el seu habitual tarannà expeditiu - s'hagi posat de seguida al dia en aquest nou escenari. De fet, l'acusació i l'arrest de Laura Riera fou fonamentat, entre altres, en la utilització d'informació suposadament protegida.

La conseqüència de tot aquest nou escenari és que la privacitat de tot i tothom és molt més vulnerable que fa uns anys; i no sembla que la Llei Orgànica de Protecció de Dades i legislació similar sigui una garantia suficient per a preservar-la. Només cal veure l'article que fa referència a les excepcions - article 23 - per tot allò que pugui amenaçar la defensa de l'Estat o la seguretat pública. No és un escletxa més que suficient per a controlar la vida de qualsevol ciutadà a través de l'espionatge d'Estat? En qualsevol cas, més val actuar preventivament, com Lisbeth Salander: qualsevol moviment que quedi enregistrat a la xarxa és potencialment públic. I probablement mai tindràs problemes pel fet que molta de la teva informació sigui pública... fins que no molestis a algú amb capacitat suficient per crear-te'ls...

divendres, 13 d’agost de 2010

Esquerra, una història per un futur

'Avui fa 70 anys que Lluís Companys va ser detingut a la Bretanya per la policia militar alemanya'. Així comença l'article 'in memoriam' que contextualitza els actes d'homenatge que s'estan duent a terme i preparant per part de la Comissió de la Dignitat a l'ex-president de la Generalitat. És el final d'una dècada en la qual Esquerra Republicana de Catalunya guanya aclaparadorament tots els comicis que se celebren i aconsegueix la Presidència del Govern de la Generalitat.

Tot i que les circumstàncies són molt diferents, rememorar la història és un exercici útil de contextualització. L'Esquerra dels anys 30 distava molt de ser un partit hegemònic. De fet, els seus orígens com a partit polític la situen com un punt d'encontre de diverses sensibilitats de l'esquerra nacional catalana. Tal com afirma Josep Ma Poblet a la 'Història de l'Esquerra Republicana de Catalunya 1931·1936' 'la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ho fossin de debò, havien de pensar menys en els seus interessos i més en els del comú; havien d'ésser justos fins on és possible, poc mesquins, amplament generosos. Molts dels seus militants es van saber agafar el significat veritable, i d'aquí les grans victòries obtingudes'.

Aquest esperit, en moments més o menys dolços, és el que ha guiat la seva militància i el seu electorat. Podríem dir que som genèticament crítics i al·lèrgics a posicions dogmàtiques - tant pel que fa al funcionament del partit com a apriorismes ideològics - i especialment intransigents amb el tacticisme personalista. La història ens demostra com les pràctiques caciquils, messiàniques o propenses a la manipulació han tingut sempre una vida curta a Esquerra. Suposo que aquesta és la naturalesa que el fa un partit de lideratge complex i a la vegada tan atractiu.

Atractiu per a mi i per als molts que el segueixen considerant el millor instrument per a l'alliberament nacional i personal dels qui vivim i treballem a Catalunya. I estic molt content que així ho hagin entès molts militants i simpatitzants que continuen treballant a Esquerra, malgrat el soroll, les desil·lusions i les deslleialtats manifestes. I hi continuen treballant no per a la defensa d'una direcció, ni d'uns càrrecs, ni perquè comparteixin al cent per cent els postulats actuals del partit: hi continuen treballant perquè creuen que és la millor manera de fer política d'esquerra i independentista. Per treballar per la 'seva Esquerra', la que mai deixarà de ser l'Esquerra de tots.

divendres, 6 d’agost de 2010

Retrat d'un abstencionista

Una de les coses bones que tenen les vacances és tenir temps per parar atenció a totes aquelles coses que no et pots mirar durant l'any. Encara que puguis fer-ho amb un 1 per 1000 de les coses que has dit que faries, ja és prou satisfactori. Jo, personalment, he disfrutat fent un cop d'ull a la última ónada d'enquestes del Baròmetre d'Opinió Pública del CEO. Els resultats d'aquesta enquesta, sense necessitat d'analitzar les microdades, ofereixen moltíssima informació que tinc la intuició que està clarament infraconsultada pels partits i analistes diversos.

Els resultats et permeten conèixer molta informació segmentada pel record del vot autonòmic - en funció del que diuen que han votat a les últimes eleccions catalanes del 2006 - i he volgut parar especial atenció en la que ens aporta sobre la gent que diu que 'no va votar'. Un col·lectiu força significatiu esdadísticament si tenim en compte que representa gairebé al voltant d'un quart dels 2000 enquestats. Són més aviat independentistes desencantats? Decepcionats amb el sistema de partits catalans? Una breu repassada, de traç gruixut, relativitza molts dels tòpics que corren avui en dia...

1. En primer lloc, en la seva majoria, els abstencionistes estan força menys preocupats que la mitjana de votants pels conflictes polítics entre Catalunya i Espanya. De fet, entre aquest col·lectiu el percentatge dels qui pensen que un dels principals problemes que tenim és l'excessiu nacionalisme català és més del doble que pel total d'enquestats. En canvi, estan lleugerament més preocupats que la resta pel funcionament de l'economia i l'atur. Mostren una major preferència pel PP - i menor pels altres partits - com a alternativa que podria donar resposta a aquests problemes que el total dels enquestats. En canvi, tampoc hi mostren una especial simpatia o proximitat al PP!

2. Sorprenentment no és un col·lectiu més insatisfet que la resta amb l'actual classe política i el comportament dels partits. De fet, la seva valoració de la situació política actual és millor que la del col·lectiu d'enquestats. No es percep una major preocupació que a la mitjana per la corrupció política o el comportament dels partits.

3. Ara bé, el seu interès per la política si que és força menor que per la resta d'enquestats. Gairebé un quart d'aquest col·lectiu mai o gairebé mai parla de política amb el seu entorn, un percentatge força més alt que el 15% que fan el mateix pel total d'enquestats. La informació política els hi ve més a través de TV - amb un 9% de share superior que la resta a Tele 5 i Antena 3 -, internet i del 'boca-orella' que a la resta; i molt menys informats a través de premsa o ràdio del que ho fa la resta.

4. Sobre la confiança que li mereixen les institucions que ens governen, no mostren una preferència especial cap als governs locals, la Generalitat o l'Estat - a diferència del que es podria pensar -. Els suspenen amb gairebé idèntica contundència - al voltant del 4 sobre 10 de mitjana - que el total d'enquestats.

5. Pel que fa a l'eix esquerra-dreta no mostren un biaix significatiu, en general se saben situar força menys que la resta. Però en canvi si que se senten notablement més espanyols que el col·lectiu de votants. Creuen més majoritàriament que Catalunya ja ha assolit unes cotes d'autogovern suficients i donen molt més pes a les eleccions al Congrés de Diputats respecte la resta d'eleccions.

6. Hi predominen molt més que a la resta els aturats i els estudiants, solters i sense fills, amb una presència també més nombrosa de persones amb nivell de formació secundària però no universitària, però en principi no s'observa cap biaix significatiu pel que fa al nivell de vida.

No són un col·lectiu de decepcionats, o orfes polítics, simplement són neutres o indiferents respecte la política catalana. No està especialment content amb els polítics però és que tampoc n'espera res. Gairebé una quarta part diuen que amb tota seguretat no tornarà a votar a les catalanes - un percentatge 10 vegades més gran que la resta -. Algú podria quedar-se tranquil amb aquests resultats. A mi certament em preocupa aquesta alienació perquè vol dir que hi ha un col·lectiu força nombrós de gent que no és que estigui enfadat, sinó que és impermeable a la política catalana. I la indiferència, crec, és el pitjor dels mals...

diumenge, 25 de juliol de 2010

Recuperem la credibilitat?

Aquests últims dies he escoltat diverses lectures sobre la manifestació del 10 de juliol. És interessant veure l'article de Toni Solé a LA VANGUARDIA d'avui, o l'article de Manel Castells al mateix diari, o el post del company Àlex López Borrull fent una reflexió serena del moment actual. Aquestes lectures, més o menys detalladament, analitzen la dificultat del sistema de partits actuals per a recollir la creixent sensibilitat independentista i generar confiança a bona part de la població catalana que 'vol alguna cosa més'.

Seria un error majúscul creure'ns que el 'voler alguna cosa més' és fer una proposta programàtica monotemàtica de referèndum per a l'autodeterminació o proclamació unilateral d'independència. 'Alguna cosa més' també és una altra manera de fer política que les propostes pretesament unitàries que s'han fet els últims dies, al meu entendre, no recullen ni de bon tros.

Crec que no és possible fer cap proposta unitària ni il·lusionadora si no es comença a fer política d'una altra manera. I, en línies generals, la confiança de la gent amb els partits està notablement tocada. Costa molt poc de perdre i molt de recuperar. I voler generar il·lusió sense una base de confiança és poc més que fer foc un d'encenalls: flama viva que triga molt poc a apagar-se.

Amb tota la modèstia del món, he mirat de recollir alguns punts que penso que convindria seguir si volem situar la política catalana als nivells de credibilitat que li correspon. Sabent que no és fàcil, com així ho saben totes les persones conscients què poc a menys sabem què es cou pels back-stage de les rode de premsa. Però no val la pena?

1. No tractar a l'electorat com a un grup d'imbècils. Sovint des dels comités de campanya i des de les cuines de les iniciatives polítiques 'civils' sembla que es pensi que la gent no té memòria, no sap d'on ve cadascú ni quins són els seus condicionants. Cada declaració que es fa en aquest sentit és un insult als teus votants, que va innundant el pou de la desafecció gota a gota.

2. Menys enquesta i més proposta política. Tots volem sentir propostes polítiques i no tenir la sensació que ens 'tunegen' propostes perquè ara 'la majoria vol això'. Siguem valents i arrisquem-nos una mica a dir el que es vol sense que necessàriament sigui popular.

3. Horitzons més llargs. Un bon company va dir l'altre dia que als partits els traeix el càlcul electoral. I hi estic completament d'acord. El càlcul electoral ens porta al curttermini tacticista i ens fa oblidar de parlar més enllà de 4 mesos...d'això en som conscients tots, fins i tot els qui no militen ni simpatitzen amb cap partit. Tampoc són imbècils en aquest sentit...

4. Buscar complicitats i no vots. I és que amb les pròximes eleccions no s'acaba res, sinó que s'obre una nova etapa a la política catalana. Tothom vol sortir-hi ben situat, però encara ho estarà més qui sigui capaç de generar confiances cap a un nou projecte que avanci amb credibilitat cap a la independència. I potser això no es traduirà en un èxit electoral la propera tardor...

5. Full de ruta vs la lluna en un cove. Ningú pot portar la lluna en un cove. No som prou grandets ja per a no creure'ns propostes mesiàniques? Creure's el contrari és com aquell qui té ganes d'enamorar-se i ho acaba fent amb la persona equivocada. Perquè no fem un projecte que, sobretot, sigui creïble encara que potser no ens digui sempre el que volem o tenim ganes d'escoltar?

diumenge, 18 de juliol de 2010

Descobrint Kiko Amat

Fa pocs dies uns bons amics em van recomanar la lectura dels llibres de Kiko Amat - foto -. Tot i que no n'havia sentit a parlar abans i que, el primer dels seus llibres - que és el primer que em vaig llegir, 'El dia que me vaya no se lo diré a nadie' - em va enganxar encara que la crítica digui que és el més fluix de tots tres que ha escrit fins ara.

Amat, nascut a Sant Boi el 1971, ens ofereix una redacció molt directa - fins i tot crua -, àgil i original, utilitzant un sarcasme que ratlla en alguns punts el surrealisme. Però sobretot també és un retrat sobre una nova generació. Una jove generació d'orígens obrers, de la Barcelona metropolitana, cultivada i amb inquietuds, però que sovint es troba un pèl desorientada en part per la pròpia edat i en part per la manca d'expectatives clares.

S'ha de dir que per mi les seves novel·les per mi ja parteixen de la gràcia original d'estar ambientades en la Barcelona underground i de tenir un toc costumista i introspectiu amb els seus protagonistes, fet que pel meu gust les fa més atractives. En la línia de Manuel Vázquez Montalban, Eduardo Mendoza o Andreu Martín. És curiós que un gènere - si el podem anomenar així - tant lligat al nostre entorn sigui majoritàriament escrit en llengua castellana. Suposo que és un reflex de la realitat sòciolingüística metropolitana.

Un dels fragments de 'Cosas que hacen Bum' que m'agrada per si algú en vol tenir un primer tast: 'Al final, lo que pasa es que vas por la vida como si arastraras una red de pesca, y la red cada vez pesa más porque está llena de recuerdos, y no hay manera de parar en algún lado y soltar algunos de ellos. Estás condenado a arrastrar para siempre todo lo que atrapa la red de tus movimientos'.

diumenge, 11 de juliol de 2010

El independentismo en la 'Catalunya real' (versión castellana)

Este fin de semana coinciden en Cataluña dos eventos que muestran la complejidad de nuestro país en cuestiones identitarias. Ayer se manifestaron más de un millón de personas reivindicando la autodeterminación del pueblo catalán - Som una nació, nosaltres decidim = Somos una nación, nosotros decidimos - la mayoría de los cuales favorables a iniciar un proceso desacomplejado de independencia.

Hoy, muchas catalanas y catalanes estarán vibrando con 'La Roja', deseando que gane el Mundial de SurÁfrica. Ramon de España nos decía hace pocos días que con la selección de futbol son muchos los que 'han sacado del armario' su españolidad en Cataluña, lo que el llama 'la Cataluña real'. Se podría argumentar que es porqué hay muchos jugadores del Barça o que esta selección es más 'simpática', pero lo cierto es que hay muchos catalanes que se sienten españoles sin complejo alguno. Sólo hace falta echar un vistazo a las encuestas del Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat.

¿Como deberíamos interpretar esa dualidad? ¿Una creciente polarización de la sociedad catalana o un comportamiento esquizofrénico? Lo cierto es que en gran parte de la población catalana convive una doble vinculación nacional e identitaria. Como ejemplo, y sin una gran profundidad analítica pero muy ilustrativo, la columna de Martina Klein de ayer en LA VANGUARDIA.

En cualquier caso, y sin necesidad de comparar cifras para contrastar qué genera un apoyo más generalizado, creo que se pueden extraer algunas consideraciones de interés:

1. Quizás nos equivocaríamos al decir que el sentimiento identitario se está polarizando. Pero lo cierto es que el catalanismo se está decantando hacia un independentismo desacomplejado como alternativa realista y alejada de la mera utopia. Las posiciones 'ambiguas' al respecto son más insostenbles ahora que lo eran hace 5 años.

2. Este creciente movimiento independentista requiere referentes políticos claros, creibles y generosos. Claros en el compromiso con la vía autodeterminista. Creibles para dar respuesta a los compromisos adquiridos con la ciudadanía. Y generosos para poder priorizar la estrategia de un país al tacticismo de un partido.

3. Y si queremos que el proyecto de la Cataluña independiente sea mayoritario debemos ganarnos nuevos apoyos y complicidades: no presentarlo como incompatible al sentimiento identitario español (u otros). Y eso no implica planteamientos más moderados. Simplemente pasa por reforzar un discurso inclusivo, de Cataluña como proyecto de futuro en el que todo el mundo es bienvenido - hable la lengua que hable, o tenga vinculaciones familiares o sentimentales con Málaga, Ponferrada o Cali -.

L'indepententisme a la 'Catalunya real'

Aquest cap de setmana coincideixen dos esdeveniments que mostren la complexitat del nostre país en temes identitaris i de sentiment de pertinença. Ahir es manifestaren més d'1 milió de persones reivindicant l'autodeterminació del poble català - Som una nació, nosaltres decidim -, la major part dels quals favorables a iniciar un procés desacomplexat d'independència.

Avui mateix, moltes catalanes i catalans estaran vibrant amb 'la Roja', desitjant que guanyi el Mundial de Sudàfrica. Ramon de España ens deia fa pocs dies que amb la selecció de futbol molts han fet 'sortir de l'armari' la seva espanyolitat a Catalunya, la que ell anomena la 'Cataluna real'. Es pot argumentar que la raó és que hi ha molts jugadors del Barça o que aquesta selecció és més 'simpàtica', però el cert és que molts catalans se senten espanyols sense cap tipus de complexe. I sinó només cal fer un cop d'ull a les enquestes del CEO.

Com hem d'interpretar aquesta dualitat? Una creixent polarització de la societat catalana o un comportament esquizofrènic? El cert és que una gran part de catalans conviuen de manera més o menys natural amb un doble sentiment de pertinença. Com a exemple, sense grans profunditats analítiques però molt il·lustratiu, la columna de Martina Klein d'ahir a LVG.

En tot cas, i sense necessitat de comparar xifres per veure què genera el suport més majoritari, si que crec que en podem extreure algunes consideracions d'interès:

1. Potser seria equivocat dir que el sentiment identitari a Catalunya s'està polaritzant. Però si que el catalanisme està decantant-se cap a un independentisme desacomplexat com a alternativa realista i allunyada de la mera utopia. Els posicionaments 'tebis' són més insostenibles que ho eren fa 5 anys.

2. Aquest creixent moviment independentista creixent necessita referents polítics clars, creïbles i generosos. Clars en el compromís amb la via autodeterminista. Creïbles per a poder donar resposta als compromisos adquirits amb la ciutadania. I generosos per a poder primar les estratègies de país al tacticisme de partit. Crec que molta gent també demanava això ahir. Crec fermament que Esquerra presenta les millors capacitats per a liderar aquesta nova manera de fer política.

3. I si volem que el projecte d'una Catalunya independent sigui realment majoritari hem de guanyar-nos nous suports i complicitats: no presentar-lo com a incompatible amb un sentiment d'identitat espanyol (o d'altres). I això no passa per ser més moderats en plantejaments. Simplement passa per reforçar un misssatge inclusiu, de Catalunya com a projecte de futur on hi càpiga tothom - parli la llengua que parli, tinguin vinculacions familiars i sentimentals amb Màlaga, Ponferrada o Cali -.

dissabte, 26 de juny de 2010

Innovació de crisi

Un dels tòpics més suats de l'economia de butxaca - de la càtedra de Karlsruhe que diria un bon amic, però no per això menys certs - ens diu que en temps de crisi cal innovar més que mai. És evident que una cosa és el que caldria fer i l'altra el que moltes empreses acaben fent.

Fa cosa d'un mes que en el marc de la presentació de l'estudi de l'OCDE sobre el sistema d'innovació català, Joaquim Oliveira, cap de la divisió de polítiques de desenvolupament regional d'aquest organisme internacional, ens deia que la innovació en temps de crisi era més atractiva ja que oferia taxes de retorn més altes. L'actual caiguda de la demanada feia que la inversió en innovació fos més barata i, en conseqüència, més rendible.

Les dades del 2009 de l'Innobarometer, primeres dades sobre el comportament innovador empresarial a la UE en any de plena crisi econòmica, no sembla que donin gaire crèdit a aquest major atractiu - o no és la raó que té més pes a l'hora de determinar el comportament de les empreses -. Tal i com mostra la gràfica elaborada pel Servei d'Estudis de la Caixa a l'Informe mensual d'aquest mes, en la majoria d'estats europeus són majoria les empreses que han reduït la seva despesa en innovació (barres blaves) respecte les que l'han augmentat (barres grogues).

Si ens fixem en aquells estats que presenten un millor balanç - com Suècia, Finlàndia, Suïssa o Dinamarca - podem inferir fàcilment que són els mateixos que compten amb un millor punt de partida. Fins a quin punt, doncs, la innovació té efectes acumulatius en base a un millor coneixement de l'expectativa de retorn de la inversió ? Probablement ens indiqui que el canvi de paradigma de creixement demanda un impuls encara més decidit per part dels estats que no han fet els deures i que han fonamentat el creixement dels últims anys en economia especulativa.

diumenge, 20 de juny de 2010

Tornen els Boixos?


Avui la veritat és que és un dia decepcionant perquè el Sant Andreu no ha pogut aconseguir l'ascens a la Segona Divisió A contra el Barcelona Atlètic. Però és especialment trist per veure de primera mà amb la impunitat amb que han actuat els Boixos Nois al Narcís Sala. Tot i que s'ha de dir que l'actuació de part de l'afició andreuenca no és sempre la més correcta - estem més que acostumats, per exemple a la invasió del camps - el que ha passat avui és força més greu i suposo que la indignació és més gran pel fet de no haver aconseguit l'ascens.

Quan ha acabat el partit - 0 a 0 - els jugadors suplents de la grada del Barça Atlètic han saltat a la gespa a celebrar l'ascens, de la mateixa manera que molts aficionats del Sant Andreu. Alguns aficionats del Sant Andreu han recriminat l'actitud dels jugadors del Barça, davant la qual cosa els Boixos Nois han baixat al camp a repartir cops de puny i puntades amunt i avall davant de l'absència dels Mossos antidisturbis que han trigat una bona estona a posar ordre. Sobretot carregant cap a la banda que feia menys respecte, suposo, que era la dels aficionats del Sant Andreu.

Quan es produeixen incidents com aquests sempre és per una actitud violenta d'ambdues aficions. Ara bé, jo no trobo normal que els Boixos Nois hagin pogut encendre vengales, hagin pogut escopir i insultar als jugadors del Sant Andreu que corrien la seva banda i, fins i tot, gairebé agredir-los amb total tranquilitat en una ocasió. Jo no sé a quina part de responsabilitat d'aquesta impunitat hauríem d'atribuir al President del Sant Andreu - Joan Gaspart -, als mossos, o si seria just ja atribuir-li alguna responsabilitat al President electe del Barça Sandro Rossell. El que està clar és que seria lamentable que féssim passos enrera en l'erradicació dels comportaments violents als estadis, especialment al Camp Nou. Sóc soci del Barça i estic orgullós d'haver tingut un President que va tenir la valentia d'erradicar-la.

diumenge, 13 de juny de 2010

Reforma laboral?

El Govern Espanyol ha mainifestat explícitament quines són les seves mesures per a impulsar una reforma laboral. És sorprenent que existint un consens tant generalitzat sobre la necessitat de canvis profunds sobre el sistema de contractació, la proposta del Govern Espanyol hagi generat tanta controvèrsia i oposició. Probablement aquesta oposició té més a veure amb el com s'ha plantejat aquesta reforma - tal i com comentava fa unes setmanes - més que no pas amb el què. Part de la resposta la trobem si ens plantegem 3 preguntes bàsiques.

És necessària una reforma laboral? Jo crec que si i que, en molts aspectes, s'apunten canvis necessaris. Tot i que el que hagi sortit més a la llum pública sigui la voluntat de reduïr l'indemnització per acomiadament en cas de contractes indefinits, la proposta conté altres elements dirigits al foment de la contratació indefinida, a limitar l'abús de la contractació temporal i, en definitiva, a reduir l'escandalosa temporalitat del nostre mercat de treball. En aquest sentit, Guillermo de la Dehesa planteja encertadament en un article al PAIS les principals deficiències del mercat de treball a l'Estat. Un abús de la temporalitat que ha afectat particularment als joves, i que dificulta la seva emancipació i desplegament de les seves potencialitats. I per altra banda, un sistema de negociació col·lectiva massa allunyada de la realitat de l'empresa i els seus treballadors.

És suficient? Alguns experts consideren que aquesta reforma no aconseguirà solucionar la dualitat del mercat laboral: la gran dispartitat entre els diferents règims contractuals temporals i l'indefinit - comentat en post anterior -. Juan José Dolado, un dels experts estatals més reputats en economia laboral, aposta per un règim laboral de contracte únic, fent desaparèixer la dispersió actual de règims contractuals.

És oportuna? Que sigui necessària no vol dir que es produeixi en la millor de les condicions. En primer lloc, amb un consens molt fràgil per no dir inexistent. Ni sindicats, ni patronals, ni la majoria de la resta de partits polítics semblen recolzar la proposta del Govern. En segon lloc, perquè no és possilbe fer una reforma seriosa i creïble del mercat laboral sense plantejar-se canvis de molt més abast en aquest i altres àmbits. Si és cert que el sistema de negociació col·lectiva és ineficient, quin ha de ser el nou rol dels sindicats en la protecció dels drets dels treballadors? Qui defensa realment els drets i interessos dels treballadors temporals? I, per últim, impulsar reformes del mercat de treball sense ni haver-se apuntat alternatives factibles de regulació dels mercats financers sembla, com a mínim, preocupant. La reforma laboral fa anys que era necessària però en aquest escenari és molt complicat que es vegi com quelcom diferent que voler carregar el pes de les reformes sobre els assalariats.

dissabte, 5 de juny de 2010

Burca i republicanisme

Tarragona seguirà l'exemple de Lleida impulsant una moció per prohibir l'ús de la burca en edificis públics. El debat sobre l'ús de la burca és especialment interessant i complex ja que hi conflueixen diversos conceptes vinculats a l'exercici de la llibertat individual i col·lectiva. Fins a quin punt ha d'arribar el respecte a altres cultures i confessions? Fins a quin punt les nostres institucions poden regular pràctiques que entren dins l'esfera personal?

Aquest debat ens porta a preguntar-nos què entenem per llibertat. Segons un dels referents més destacats del republicanisme, Philip Pettit, la llibertat s'ha d'entendre com a 'no dominació'. Per tant, pels qui ens considerem republicans amb el sentit més radical del terme, no entenem la llibertat com un mer 'laissez faire' o que tothom faci el que vulgui sense cap altra consideració. Entenem, doncs, que l'exercici de llibertat individual requereix d'alguna cosa més que observar com actuem com a ciutadans. Hi ha uns principis fonamentals a respectar - el que Pettit entén com a 'good law' al seu llibre 'Republicanism, a theory of freedom' -.

Més enllà de com traduïr en un ordre pràctic quins textos legals constitueixen aquest 'good law' si que sembla necessari que hi hagi un acceptació explícita dels drets i deures de ciutadania per part de totes les catalanes i catalans. Un marc comú que proposa la nova Llei d'Acollida i que es fa imprescindible en una societat catalana completament diferent de la de fa 20 anys. Un marc que també hem de ser conscients que haurà de fixar unes regles de joc comú en la mesura que siguem capaços d'integrar i oferir oportunitats en condicions d'igualtat. No ofereix més garanties vetllar per un marc de llibertats individuals acceptat prèviament per totes i tots els qui vivim a Catalunya?

dissabte, 22 de maig de 2010

Reformes estructurals vs patchwork comptable

Repassant l'Informe Mensual de la Caixa d'aquest mes de maig descobreixo un article amb un títol suggerent d'Àlex Ruiz titulat 'Temps de crisi, oportunitat de reforma econòmica?'. L'article cita un interessant estudi de l'OCDE que analitza 20 casos de reformes estructurals en diversos països, que sosté que els mercats laborals de productes i serveis són més proclius de ser reformats en temps de crisi econòmica com l'actual. Sembla de lògica que les reformes en profunditat siguin més fàcilment aplicables i acceptables quan s'evidencia una necessitat de canvi.

Ara bé, l'article també destaca la importància del com es s'implementen aquestes reformes per tal que tinguin un èxit. Per una banda, que responguin a un clar mandat electoral i que, preferentment, s'abordin als inicis de legislatura. En segon lloc, es constata que l'adopció de reformes estructurals requereixen terminis llargs. Com a exemple, la reforma del sistema de pensions francès, que va durar més d'un any precedits de dos anys de treball previ.


Les reformes proposades pel Govern ZP no segueixen cap d'aquestes receptes. Temeritat o inconsciència? Sense necessitat d'entrar en l'efecte redistributiu de les reformes - fet que ha indignat l'opinió pública pel contrast amb els 'causants' de la situació actual - plantejar reformes de gran abast sense garantir un ampli consens polític i social no només es pot considerar una actitud política suïcida sinó que les converteixen en inacceptables. Tots som capaços d'entendre que toca assumir ajustos importants per superar la situació actual, però és imprescindible que siguin percebuts com a necessaris i positius pel manteniment del nostre Estat del Benestar i la millora del nostre sistema de govern. Si es treballen més hores, o es cobra una pensió més baixa o els funcionaris cobren menys ha de ser per alguna cosa més que per equilibrar els pressupostos públics.

diumenge, 9 de maig de 2010

Corredor mediterrani: política econòmica vs economia política

Aquest cap de setmana a València l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga ha organitzat un acte pel reconeixement europeu de l'Arc Mediterrani. Cal felicitar l'Institut per la seva tasca per diversos motius. En primer lloc, per haver fet un anàlisi rigorós de quines són les necessitats més crítiques per a vertebrar la xarxa de comunicacions amb Europa d'aquest pol d'activitat econòmica - veure post Richard Florida - que de vegades anomenem Arc Mediterrani, d'altres també en diem Països Catalans. I fer-ho a través d'un llibre blanc, fruit del treball de quatre anys amb la participació dels principals agents econòmics implicats i comptant amb experts de primer nivell en la planificació logística i d'infraestructures com MCRIT.


En segon lloc per haver escollit unes dates especialment crítiques. El proper 24 de juny a Saragossa es reunirà el Consell de ministres de transport de la UE per valorar si el corredor mediterrani es converteix en una de les prioritats de la Unió Europea en els pròxims anys. No és un tema prou estratègic per a utilitzar l'actual Presidència Espanyola ? A mi em sembla que si, que n'hauríem d'intentar treure'n rendiment, només faltaria...

En tercer lloc, perquè la manera de treballar de l'Institut Ignasi Villalonga planteja una altra manera de fer les coses. S'ha consolidat com un espai de trobada i com a grup de pressió al voltant d'un objectiu comú unint sensibilitats i corrents polítics molt diversos al voltant d'interessos econòmics difícilment discutibles des d'un punt de vista objectiu. La trobada d'ahir fou capaç d'aplegar al voltant de la necessitat de prioritzar l'alta velocitat al mediterrani més de 500 membres i directius empresarials, polítics i de les patronals.

No crec que el Conseller Nadal, José Vicente González - president de la patronal valenciana - o Joan Rossell - President de Foment del Treball - comparteixin un projecte polític pels Països Catalans, però si que defensen la necessitat urgent de vertebrar un corredor de transport de mercaderies al mediterrani en benefici interessos que defensen. Lamentablement Mario Flores, el conseller competent en matèria de transport de la Generalitat Valenciana, semblava no pensar el mateix ja que no s'hi va presentar. Les decisions econòmiques, evidentment, també tenen implicacions polítiques...i potser és això el que fa més por.

En tot cas, felicitats a l'Institut!

diumenge, 2 de maig de 2010

Crisi i debilitat europea


L'actual crisi econòmica i especialment la necessitat de rescat de l'economia grega han evidenciat que la cohesió de la Unió Europea potser és força més dèbil del que havíem imaginat. Tal i com mostren les primeres pàgines d'avui de LA VANGUARDIA, França s'ha sumat a les veus crítiques d'Alemanya que posen en dubte la capacitat de Grècia de canviar unes polítiques econòmiques que els han dut fins aquí.

Tot sembla indicar que l'actual crisi econòmica ha creat una primera escletxa entre l'Europa 'rica' - en un primer símptoma de recuperació de l'eix franco-alemany - i l'Europa 'pobra' o dels anomenats PIGS - Portugal, Italy, Greece and Spain - que han constituit el pilar més bàsic de les polítiques de cohesió. Les enquestes del Financial Times en són una mostra prou aclaridora. El recolzament de l'opinió pública de l'ajuda dels diferents estats membres a Grècia sembla respondre a una lògica empàtica. Els estats que presenten majors probabilitats de viure una situació semblant a la grega - com l'Estat Espanyol o Itàlia - mostren una opinió més favorable a ajudar Grècia. En canvi, Alemanya, Gran Bretanya - qui arrossega un major euroescepticisme històric - i França són els estats que mostren una opinió pública menys favorable a ajudar els grecs

Probablement aquesta crisi, tal i com va afirmar Pedro Solbes al Cercle Financer, és un bon moment per analitzar amb més rigor l'eficiència de la despesa i inversió pública, avaluar l'ús que se n'ha fet dels fons europeus per part dels principals estats beneficiaris, i potser establir-ne mecanismes de seguiment més efectius com una de les possibles claus per a recuperar la confiança en la construcció del projecte europeu.


diumenge, 25 d’abril de 2010

Solters 'vocacionals'



Aprofitant la celebració de Sant Jordi, em cridà l'atenció un dels llibres que es presentaren enguany: Solters convençuts, d'Imma Sust i Marc Villanueva. Una reivindicació divertida sobre la solteria que ens la introdueix de forma innovadora com un fet vocacional. Un exercici únicament provocador contra el que està socialment establert o fonamentat sobre creences sinceres?

Racionalment algunes argumentacions són racionalment irrefutables: 'un és més feliç vivint amb l'esperança que algun dia trobarà l'amor de la seva vida, que vivint amb algú que et demostra cada dia que això mai passarà'. Bé, un argument força cru, però en certa manera cert. De forma molt amena, els autors plantegen el concepte 'single' com la última 'revolució'. Si fa uns anys no s'entenia o no s'acabava d'acceptar que algú no es volgués casar, i cada vegada es veu com un fenomen més comú que hi hagi gent que no es plantegi tenir fills; l'últim tabú que consideren que s'ha de vèncer és que no sempre es pot considerar com a una situació desitjable tenir parella estable.

Tot i que el llibre està ple d'arguments per realçar les virtuts de la solteria i posant de manifest la vida aborrida i inercial de moltes parelles estables, cap d'aquests plantejaments no em fa treure una pregunta del cap: es tracta realment d'una nova 'revolució social' i una nova opció de vida o realment s'esta converint la necessitat en virtut ? Fins a quin punt la necessitat de tenir una parella estable amb 'vocació de permanència' és una necessitat humana i emocional bàsica o és merament un convencionalisme social ? Probablement trobaríem la resposta en un punt intermig i suposo que són respostes difícilment generalitzables...o potser tothom busca el mateix? En tot cas es tracta de reflexions divertides l'aportació més important de les quals potser és qüestionar-se el que molts considerem 'normal'...

diumenge, 18 d’abril de 2010

Tribunal Constitucional: poder absolut o debilitat interna?

Aquest divendres hem sabut que sembla que caldrà esperar una miqueta més per a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l'Estatut. Fa mesos que estem pendents d'aquesta espasa de Democles, la ultima etapa d'un procés paulaté de degradació del text i del procés estatutari. Fa tant de temps que no em veig capaç de preveure amb exactitud qui està especulant amb una sentència molt probablement desfavorable, si a la majoria de catalans els queda capacitat d'indignació i quines seran les seves conseqüències polítiques.

Ja em perdonareu, pero a mi em sembla que el debat sobre la legitimitat i la necessitat de renovació del Tribunal Constitucional em sembla del tot secundari, per bé que no deixa de ser important en un suposat 'Estat de Dret'. El que sembla clar és que la sentència del Consitucional marca clarament un final d'etapa. Sigui quina sigui la sentència i les derivades que comporti representarà l'escenificació de l'esgotament polític d'aquest Nou Estatut, tot un paradigma de degradació accelerada d'un procés que havia de ser constituent que d'aquí uns anys segur que serà estudiat com a tal pels estudiants o doctorants en ciència política. El que em sembla clar es que com a país caldrà una introsprecció força profunda, tot i que probablement no tant simple i meridiana com plantegen alguns dels nostres representants polítics. Crec fermament que aquest 'final d'etapa' no beneficia a ningú en la mesura que cap partit se'n pot desentendre i pretendre practicar el 'nosaltres ja ho deiem' resulta molt poc creïble fins i tot per aquells que volen aparèixer com a nous actors a l'arc parlamentari català.

Encara que resulti una afirmació poc operativa, molt òbvia i un pèl romàntica, em fa pena veure el futur polític del meu pais pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. I em plantejo si aquest fet només depèn de la legalitat vigent o de la naturalesa de l'Estat de Dret espanyol, o si hi ha alguna cosa més. I em temo que, sense voler minimitzar els condicionants d'aquesta legalitat, estem atorgant al Tribunal Constitucional un poder politic desmesurat. Em fa por que, canalitzant la nostra indignació contra els magistrats estiguem ocultant el que realment ens fa ràbia: la nostra poca cohesió interna i capacitat de reacció unitària davant d'una sentència d'un Tribunal que, en el fons, hauria d'estar també al nostre servei.

diumenge, 11 d’abril de 2010

És Catalunya d'esquerres?

Últimament em trobo en converses amb gent que es qüestiona si avui en dia hi ha diferències significatives entre ser d'esquerres i ser de dretes. I fins a quin punt Catalunya es pot considerar un país d'esquerres o bé és part del discurs políticament correcte. Si fem un cop d'ull a les dades més recents - Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del passat febrer - trobem algunes d'aquestes respostes, i amb algun anàlisi posterior en podríem trobar més.

Des d'un punt de vista estrictament descriptiu, quan es demana a les catalanes i catalans que ubiquin la seva ideologia política en una escala entre l'extrema esquerra (0) i l'extrema dreta (7) se situen de mitjana al 3,1. Essent conscients que s'assigna al centre-esquerra el valor 3 i el centre el valor 4, podríem dir que Catalunya es podria definir sociològicament com a notablement progressista. Cal assenyalar que aquesta mitjana no varia en funció del sexe - idèntica mitjana entre dones i homes - però si per grups d'edat - d'un 3,04 entre els joves entre 18 i 34 anys i 3,49 entre els més grans de 65 anys -. Aquesta sensació de biaix progressista es reafirma en la comparativa internacional: fa pocs dies el col·lectiu d'anàlisi política El Pati Descobert destacava com les societats catalana i vasca se situaven com una de les més d'esquerres a l'àmbit europeu a partir dels resultats de la última Enquesta Social Europea.

La difuminació general i al nostre entorn de la distinció entre esquerra i dreta no sembla presentar cap tipus d'evidència. Únicament el 10% d'enquestats declaren no saber situar-se en aquesta escala, i poc més del 5% no contesten. La resta no sembla presentar dubtes per situar-se en les diferents categories - extrema dreta (7), dreta (6), centre dreta (5), centre (4), centre esquerra (3), esquerra (2) i extrema esquerra (1) -. Per altra banda, si ho creuem pel record de vot de les últimes autonòmiques - és a dir, com es classifiquen en l'escala dreta/esquerra segons el que hagin votat - es detecta una disparitat considerable entre els partits catalans amb representació parlamentària.


Els tons blaus representen el percentatge de vots de centre dreta, dreta i extrema dreta, els grocs de centre, i els tons vermells representen el centre esquerra, l'esquerra i l'extrema esquerra. Alguns aspectes que són interessants destacar:

1) L'homogeneïtat ideològica en l'eix esquerra-dreta entre els votants dels partits que conformen l'actual Govern, que contrasta amb la imatge simplificada que s'ha volgut atribuïr d'aliança merament oportunista.

2) L'heterogeneïtat interna entre els votants de tots els partits - votants que se situen a la dreta i que voten partits amb un posicionament d'esquerres i viceversa -, per bé que amb patrons majoritaris força diferenciats. És destacable el perfil ideològic del votant de ciutadans, que se situa com l'opció política en la que els seus votants es defineixen més centristes - sumant els que s'ubiquen al centre esquerra, el centre i al centre esquerra -.

Potser la gran pregunta que faltaria respondre amb més claredat és fins a quin punt tothom entén el mateix per ser d'esquerres o de dretes, fet que no està gens clar. Un exercici que seria interessant de fer, per col·lectius com el del Pati Descobert, és fer un creuament amb les microdades del CEO entre com se sitúen a l'escala esquerra-dreta i quins són els que es consideren que són els principals problemes que té Catalunya. El nivell de priorització com a problemes de país d'aspectes com la immigració, l'accés a l'habitatge o la inseguretat ciutadana ens poden aportar una mica de llum per constatar si hi ha diferències de calat entre l'agenda política de 'dretes' i 'd'esquerres' i en quins aspectes són més marcades.



dissabte, 3 d’abril de 2010

Fuga de cervells?


El passat dimarts vaig tenir ocasió de participar en una tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio sobre 'la fuga de cervells' al nostre país, conjuntament amb tres investigadors. És una realitat que, de la mateixa manera que havia fet un dels convidats, moltes investigadores i investigadors troben millors condicions - retributives però sobretot d'entorn - per desenvolupar la seva tasca fora de Catalunya. Però el concepte de 'fuga de cervells' és una mica esbiaixat ja que només es fixa en una cara de la moneda. Són molts també els investigadors que venen a les nostres universitats o centres de recerca alguns ja posicionats a la primera divisió europea i internacional. Si ens fixem en el balanç global, a partir de les últimes dades de l'INE, veiem com el nombre d'investigadors a Catalunya - en equivalència a dedicació plena - ha augmentat gairebé un 20% del 2005 al 2008, passant de poc més de 22.000 a més de 26.000 persones en dedicació complerta a la investigació.

Si fem una valoració també cal fer-la sobre la qualitat de la recerca que realitzen i de l'excel·lència dels nostres investigadors. I si fem un com d'ull a les convocatòries dels últims tres anys (2007-2009) de l'European Research Council (ERC) - Starting Grants i Advanced Grants - que premia als millors investigadors i projectes de recerca frontera europeus, en sortim molt ben parats. De les 1.001 privilegiades beques concedides aquests anys a la UE, 40 foren per investigadores i investigadors que treballen a Catalunya - un percentatge significativament més alt que el pes que tenim en renda -. A tot l'Estat Espanyol se'n concediren 66, el que vol dir que Catalunya concentrà el 60% dels recercaires becats. Uns resultats que, també cal dir-ho, són el fruit de les polítiques de suport a la recerca desenvolupades ara fa uns 10 anys, com les convocatòries ICREA o el programa de centres de recerca CERCA finançats pel Govern, ambdós fent un especial ènfasi en primar la recerca d'excel·lència.

Ara bé, també és cert que la bondat de l'anàlisi 'macro' no sempre és consistent amb la realitat 'micro' de moltes i molts. Hi ha moltes joves investigadores i investigadors que volen tornar a treballar a Catalunya i no poden, que encara veuen com el mercat laboral català de la recerca és massa opac i estàtic en comparació als veïns europeus i els molts sacrificis que comporta - en temps i esforç - fer-se un petit lloc i nom al nostre mapa de recerca. És per això que des de Talència creiem que cal millorar els instruments de suport a la formació i consolidació de nous investigadors, sempre essent conscients que el suport públic ha d'estar destinat a premiar l'excel·lència -aquells que són millors, no totes i tots els que s'hi dediquen - i tenint en compte que la capacitat d'absorció d'investigadors del nostre sistema d'RDI - públic i privat - no és infinita.

diumenge, 28 de març de 2010

Obama's new deal


La reforma sanitària als EEUU ha recuperat els índexs de popularitat d'Obama que havien anat baixant després de les grans expectatives que havia generat la seva elecció com a President. Tot i que està clar que la reforma tenia objectius fonamentalment socials - donar cobetura a l'aproximadament 15% de la població ameriana que avui està totalment desprotegida de qualsevol tipus d'assegurança mèdica - ha obert un interessant debat sobre el rol econòmic de l'Estat del Benestar.

És cert que l'ala més conservadora i liberal americana veien la reforma com una 'europeització' de l'Estat, un intervencionisme innecessari i un atac al lliure mercat. L'entrevista a l'AVUI de Robert Lucas - premi Nobel d'Economia - n'és un clar exponent. Però també és cert que avui en dia el mercat sanitari americà no és un dels més eficients del món tot i que el que podrien suggerir els principis clàssics de la lliure competència. L'any 2009 EEUU va gastar més del 15% del seu PIB en despesa sanitària - entre la despesa pública i la privada -, molt per sobre de la mitjana dels països de l'OCDE. La reforma sanitària implantarà l'obligatorietat de l'assegurança sanitària partint de les actuals asseguradores privades com a principals proveïdores. Un model, per tant, força allunyat dels sistemes sanitaris europeus i que planteja més d'un dubte pel que fa al seu impacte macroeconòmic.

La reforma sanitària aprovada pel Congrés ha estat fruit d'un intens debat no només entre demòcrates i conservadors sinó entre els principals lobbies del mercat sanitari. Aparentment els qui en sortiran més beneficiats, a part dels 'desprotegits', serà la indústria farmacèutica i hospitalària que veu en la reforma un augment substancial de la demanda dels seus productes i serveis incorporant 32 milions de 'nous clients'. En canvi, les asseguradores privades no sembla que estiguin tant satisfetes. Si bé és veritat que hi haurà un augment d'assegurats, la reforma suposa una legislació força més restrictiva en el marge de discrecionalitat que havien tingut fins ara, per exemple, rebutjar segons quin perfil d'assegurats -amb malalties prèvies o cròniques -.

La gran pregunta és si la reforma no només serà més equitativa sinó també més eficient
. Aparentment sembla que fomentarà una reducció de les despeses d'urgència en malalties ja avançades, que poden ser tractades preventivament de manera més econòmica i eficaç amb la universalització de la cobertura a tota la població. El gran repte serà però garantir que la nova regulació manté un mercat de competència interna que a la vegada que garanteixi els drets dels ciutadans no estigui sotmesa als interessos d'asseguradors privats a l'hora de reclamar més despesa pública. Evitar situacions d'informació asimètrica entre el Govern i les asseguradors serà crític en aquest sentit.

La reforma ha estat denunciada com a inconstitucional per part de tretze estats per vulnerar la denominada 'clàusula de comerç' segons la qual no es pot obligar a cap ciutadà a adquirir un bé o un servei - en aquest cas l'assegurança sanitària -. Aquesta demanda constitucional, acostumats a les que tenim nosaltres de caire més 'identitari', ens sobta bastant. I ens sobta perquè, a diferència d'Europa, als EEUU la sanitat ha estat durants molts anys una commodity més que un dret fonamental. Serà interessant com s'aplica en els pròxims anys: veure com resol una economia molt més de lliure mercat que la nostra l'ampliació de drets socials. Una experiment únic per extreure'n moltes lliçons.

diumenge, 21 de març de 2010

Crisi econòmica i com canviar el món...


Ahir em van convidar a moderar un debat molt interessant sobre la crisi econòmica en el marc d'una campanya iniciada per les joventuts d'esquerra republicana (JERC) ara fa un any i mig. L'objectiu era canviar el punt de vista des d'on acostumem a valorar les polítiques - les que fan o les que no es fan - i procurar adoptar un rol propositiu des de la base, fent aflorar les contradiccions i la complexitat de proposar solucions des de la perspectiva de Govern.


L'objectiu no era que sortissin receptes miraculoses contra la crisi sinó que qualsevol mesura en política econòmica és complexa per les seves múltiples conseqüències i restriccions. La necessitat de treballar en un doble horitzó - el curt i el llarg termini -, la dificultat de disposar de majors ingressos públics, les conseqüències de l'endeutament o la conveniència de disposar d'un mercat laboral més flexible i menys dual - entre la contractació temporal i indefinida - evitant la pèrdua de drets als treballadors i fent possible una major generació d'ocupació són alguns dels temes que vàrem poder tractar.


Evidenciar aquesta complexitat i treballar sobre aquesta base és un exercici molt sa. I no suposa conformar-se amb la realitat que ens toca viure, sinó voler transformar des de bases reals. Voler ignorar que hem de tenir en compte la política fiscal d'altres països, que les empreses han de ser la base del creixement futur i busquen eminentment el seu propi benefici, o que els recursos per finançar polítiques públiques són finits simplifica força les coses, però no ens aporta alternatives reals - o si més no factibles -.

Cal trobar l'equilibri - i no sempre és fàcil - entre treballar en base a la realitat de partida i l'horitzó de cap el que volem que sigui el món en els propers anys.

diumenge, 14 de març de 2010

Consultes i nous sobiranismes


No hi ha cap mena de dubte que les consultes sobre el dret a decidir han obert una nova variable en el panorama polític català obrint el posicionament explícit sobre la independència de Catalunya. Una realitat molt més transversal i complexa del que a primer cop d'ull ens poguem pensar.

En aquest sentit, val molt la pena llegir-nos l'article d'Ivan Serrano a l'última edició de la revista EINES de la Fundació Irla - per cert, potser un dels millors exemplars en qualitat d'articles de la revista -. Serrano ens explica com actualment, amb l'explicitació de la variable independentista, els matisos del vot i opinió de l'àmbit sobirantista són importants i no podem simplificar. Per a explicar-ho utilitza un esquema teòric molt interessant que anomena 'els tres cercles del sobiranisme', que a partir de dades estadístiques - del CEO i de la UOC - se superposen però ni molt menys coincideixen de forma total. Un d'aquests cercles estaria format pels votants dels partits formalment considerats com a sobiranistes - Esquerra i CiU -, el segon pels qui es mostren favorables a la independència de Catalunya, i el tercer pels qui se senten més catalans que espanyols - o únicament catalans -.

De l'anàlisi dels tres cercles - que aconsello de veure si es vol entendre alguna cosa - se'n desprenen algunes constatacions interessants:


1. Que al voltant d'un 45% de la població
ni vota partits sobiranistes, ni se sent particularment més català que espanyol ni votaria que si en una consulta sobre la independència de Catalunya. Gairebé la meitat de la població, cal no oblidar-ho.


2. Que l'arquetip clàssic - superposició dels tres cercles - només representa el 9% de la població
: votant de CiU o Esquerra, favorable a la independència i que se sent únicament català o més català que espanyol.


3. Alternativament, hi ha un altre 47% de la població que combina de forma variable aquestes tres condicions
. Per exemple, hi ha un 9% de persones favorables a la independència i que no voten cap de les dues formes que formalment considerem sobiranistes - hi ha també un percentatge d'independentistes, per exemple, que voten el PSC -. O bé, un 29% que se senten més catalans que espanyols però que no són favorables a la independència.


Veure aquestes dades i analitzar la 'superposició imperfecte' dels tres cercles del sobiranisme ens obliga a evitar les simplificacions i lectures fàcils. Per altra banda se'ns plantegen dues línies de treball si es vol arribar a assolir una majoria independentista: que aquest 45% cada vegada pugui ser més permeable a plantejaments sobiranistes - i això s'aconsegueix amb plantejaments inclusius poc endogàmics - i, per l'altra, que els qui se senten més catalans que espanyols visulatzin la independència com una alternativa desitjable i possible. I en aquest última part, l'organització de les consultes per a portar aquest debat al públic general és, ja de per si, una bona notícia.

dijous, 4 de març de 2010

NanoEuroregió?

Avui hem estat amb alguns dels membres més destacats del sector nano a Catalunya a visitar els centres més destacats en nanotecnologia de Toulouse. Toulouse, amb una trajectòria destacada en el camp aeroespacial - de fet és la principal raó de ser del pol de competitivitat -, és un dels tres pols escollits pel Govern Sarkozy - conjuntament amb Grenoble i París - com a apostes de l'Estat Francès en tecnologies nano. El projecte NanoInnova de Toulouse aprofiten la transversalitat de la teconologia nano per alinear i focalitzar les polítiques de recerca i innovació.



Catalunya està ben posicionada en el sector nano, particularment en la nanobio i la nanomedicina. Si es fa un rànquing de la recerca feta en els últims anys sobre 'nanomed', Barcelona surt com la 2a ciutat després de Boston, que és la primera. Midi Pyreneés, més forta el nano en el camp de les micropartícules, és un territori idoni amb el qual treballar. Per proximitat, per geoestratègia, per especialització i per la multitud de vincles informals que existeixen entre els investigadors. Sembla mentida que amb tants vincles informals no s'hagin consolidat més projectes.


Potser és que necessitem un instrument per fomentar-ho. Per treballar al multidependència, la política transfronterera i l'Euroregió mediterània, en aquest cas en el camp de la nano.