diumenge, 28 de març de 2010

Obama's new deal


La reforma sanitària als EEUU ha recuperat els índexs de popularitat d'Obama que havien anat baixant després de les grans expectatives que havia generat la seva elecció com a President. Tot i que està clar que la reforma tenia objectius fonamentalment socials - donar cobetura a l'aproximadament 15% de la població ameriana que avui està totalment desprotegida de qualsevol tipus d'assegurança mèdica - ha obert un interessant debat sobre el rol econòmic de l'Estat del Benestar.

És cert que l'ala més conservadora i liberal americana veien la reforma com una 'europeització' de l'Estat, un intervencionisme innecessari i un atac al lliure mercat. L'entrevista a l'AVUI de Robert Lucas - premi Nobel d'Economia - n'és un clar exponent. Però també és cert que avui en dia el mercat sanitari americà no és un dels més eficients del món tot i que el que podrien suggerir els principis clàssics de la lliure competència. L'any 2009 EEUU va gastar més del 15% del seu PIB en despesa sanitària - entre la despesa pública i la privada -, molt per sobre de la mitjana dels països de l'OCDE. La reforma sanitària implantarà l'obligatorietat de l'assegurança sanitària partint de les actuals asseguradores privades com a principals proveïdores. Un model, per tant, força allunyat dels sistemes sanitaris europeus i que planteja més d'un dubte pel que fa al seu impacte macroeconòmic.

La reforma sanitària aprovada pel Congrés ha estat fruit d'un intens debat no només entre demòcrates i conservadors sinó entre els principals lobbies del mercat sanitari. Aparentment els qui en sortiran més beneficiats, a part dels 'desprotegits', serà la indústria farmacèutica i hospitalària que veu en la reforma un augment substancial de la demanda dels seus productes i serveis incorporant 32 milions de 'nous clients'. En canvi, les asseguradores privades no sembla que estiguin tant satisfetes. Si bé és veritat que hi haurà un augment d'assegurats, la reforma suposa una legislació força més restrictiva en el marge de discrecionalitat que havien tingut fins ara, per exemple, rebutjar segons quin perfil d'assegurats -amb malalties prèvies o cròniques -.

La gran pregunta és si la reforma no només serà més equitativa sinó també més eficient
. Aparentment sembla que fomentarà una reducció de les despeses d'urgència en malalties ja avançades, que poden ser tractades preventivament de manera més econòmica i eficaç amb la universalització de la cobertura a tota la població. El gran repte serà però garantir que la nova regulació manté un mercat de competència interna que a la vegada que garanteixi els drets dels ciutadans no estigui sotmesa als interessos d'asseguradors privats a l'hora de reclamar més despesa pública. Evitar situacions d'informació asimètrica entre el Govern i les asseguradors serà crític en aquest sentit.

La reforma ha estat denunciada com a inconstitucional per part de tretze estats per vulnerar la denominada 'clàusula de comerç' segons la qual no es pot obligar a cap ciutadà a adquirir un bé o un servei - en aquest cas l'assegurança sanitària -. Aquesta demanda constitucional, acostumats a les que tenim nosaltres de caire més 'identitari', ens sobta bastant. I ens sobta perquè, a diferència d'Europa, als EEUU la sanitat ha estat durants molts anys una commodity més que un dret fonamental. Serà interessant com s'aplica en els pròxims anys: veure com resol una economia molt més de lliure mercat que la nostra l'ampliació de drets socials. Una experiment únic per extreure'n moltes lliçons.

diumenge, 21 de març de 2010

Crisi econòmica i com canviar el món...


Ahir em van convidar a moderar un debat molt interessant sobre la crisi econòmica en el marc d'una campanya iniciada per les joventuts d'esquerra republicana (JERC) ara fa un any i mig. L'objectiu era canviar el punt de vista des d'on acostumem a valorar les polítiques - les que fan o les que no es fan - i procurar adoptar un rol propositiu des de la base, fent aflorar les contradiccions i la complexitat de proposar solucions des de la perspectiva de Govern.


L'objectiu no era que sortissin receptes miraculoses contra la crisi sinó que qualsevol mesura en política econòmica és complexa per les seves múltiples conseqüències i restriccions. La necessitat de treballar en un doble horitzó - el curt i el llarg termini -, la dificultat de disposar de majors ingressos públics, les conseqüències de l'endeutament o la conveniència de disposar d'un mercat laboral més flexible i menys dual - entre la contractació temporal i indefinida - evitant la pèrdua de drets als treballadors i fent possible una major generació d'ocupació són alguns dels temes que vàrem poder tractar.


Evidenciar aquesta complexitat i treballar sobre aquesta base és un exercici molt sa. I no suposa conformar-se amb la realitat que ens toca viure, sinó voler transformar des de bases reals. Voler ignorar que hem de tenir en compte la política fiscal d'altres països, que les empreses han de ser la base del creixement futur i busquen eminentment el seu propi benefici, o que els recursos per finançar polítiques públiques són finits simplifica força les coses, però no ens aporta alternatives reals - o si més no factibles -.

Cal trobar l'equilibri - i no sempre és fàcil - entre treballar en base a la realitat de partida i l'horitzó de cap el que volem que sigui el món en els propers anys.

diumenge, 14 de març de 2010

Consultes i nous sobiranismes


No hi ha cap mena de dubte que les consultes sobre el dret a decidir han obert una nova variable en el panorama polític català obrint el posicionament explícit sobre la independència de Catalunya. Una realitat molt més transversal i complexa del que a primer cop d'ull ens poguem pensar.

En aquest sentit, val molt la pena llegir-nos l'article d'Ivan Serrano a l'última edició de la revista EINES de la Fundació Irla - per cert, potser un dels millors exemplars en qualitat d'articles de la revista -. Serrano ens explica com actualment, amb l'explicitació de la variable independentista, els matisos del vot i opinió de l'àmbit sobirantista són importants i no podem simplificar. Per a explicar-ho utilitza un esquema teòric molt interessant que anomena 'els tres cercles del sobiranisme', que a partir de dades estadístiques - del CEO i de la UOC - se superposen però ni molt menys coincideixen de forma total. Un d'aquests cercles estaria format pels votants dels partits formalment considerats com a sobiranistes - Esquerra i CiU -, el segon pels qui es mostren favorables a la independència de Catalunya, i el tercer pels qui se senten més catalans que espanyols - o únicament catalans -.

De l'anàlisi dels tres cercles - que aconsello de veure si es vol entendre alguna cosa - se'n desprenen algunes constatacions interessants:


1. Que al voltant d'un 45% de la població
ni vota partits sobiranistes, ni se sent particularment més català que espanyol ni votaria que si en una consulta sobre la independència de Catalunya. Gairebé la meitat de la població, cal no oblidar-ho.


2. Que l'arquetip clàssic - superposició dels tres cercles - només representa el 9% de la població
: votant de CiU o Esquerra, favorable a la independència i que se sent únicament català o més català que espanyol.


3. Alternativament, hi ha un altre 47% de la població que combina de forma variable aquestes tres condicions
. Per exemple, hi ha un 9% de persones favorables a la independència i que no voten cap de les dues formes que formalment considerem sobiranistes - hi ha també un percentatge d'independentistes, per exemple, que voten el PSC -. O bé, un 29% que se senten més catalans que espanyols però que no són favorables a la independència.


Veure aquestes dades i analitzar la 'superposició imperfecte' dels tres cercles del sobiranisme ens obliga a evitar les simplificacions i lectures fàcils. Per altra banda se'ns plantegen dues línies de treball si es vol arribar a assolir una majoria independentista: que aquest 45% cada vegada pugui ser més permeable a plantejaments sobiranistes - i això s'aconsegueix amb plantejaments inclusius poc endogàmics - i, per l'altra, que els qui se senten més catalans que espanyols visulatzin la independència com una alternativa desitjable i possible. I en aquest última part, l'organització de les consultes per a portar aquest debat al públic general és, ja de per si, una bona notícia.

dijous, 4 de març de 2010

NanoEuroregió?

Avui hem estat amb alguns dels membres més destacats del sector nano a Catalunya a visitar els centres més destacats en nanotecnologia de Toulouse. Toulouse, amb una trajectòria destacada en el camp aeroespacial - de fet és la principal raó de ser del pol de competitivitat -, és un dels tres pols escollits pel Govern Sarkozy - conjuntament amb Grenoble i París - com a apostes de l'Estat Francès en tecnologies nano. El projecte NanoInnova de Toulouse aprofiten la transversalitat de la teconologia nano per alinear i focalitzar les polítiques de recerca i innovació.



Catalunya està ben posicionada en el sector nano, particularment en la nanobio i la nanomedicina. Si es fa un rànquing de la recerca feta en els últims anys sobre 'nanomed', Barcelona surt com la 2a ciutat després de Boston, que és la primera. Midi Pyreneés, més forta el nano en el camp de les micropartícules, és un territori idoni amb el qual treballar. Per proximitat, per geoestratègia, per especialització i per la multitud de vincles informals que existeixen entre els investigadors. Sembla mentida que amb tants vincles informals no s'hagin consolidat més projectes.


Potser és que necessitem un instrument per fomentar-ho. Per treballar al multidependència, la política transfronterera i l'Euroregió mediterània, en aquest cas en el camp de la nano.