diumenge, 28 de març de 2010

Obama's new deal


La reforma sanitària als EEUU ha recuperat els índexs de popularitat d'Obama que havien anat baixant després de les grans expectatives que havia generat la seva elecció com a President. Tot i que està clar que la reforma tenia objectius fonamentalment socials - donar cobetura a l'aproximadament 15% de la població ameriana que avui està totalment desprotegida de qualsevol tipus d'assegurança mèdica - ha obert un interessant debat sobre el rol econòmic de l'Estat del Benestar.

És cert que l'ala més conservadora i liberal americana veien la reforma com una 'europeització' de l'Estat, un intervencionisme innecessari i un atac al lliure mercat. L'entrevista a l'AVUI de Robert Lucas - premi Nobel d'Economia - n'és un clar exponent. Però també és cert que avui en dia el mercat sanitari americà no és un dels més eficients del món tot i que el que podrien suggerir els principis clàssics de la lliure competència. L'any 2009 EEUU va gastar més del 15% del seu PIB en despesa sanitària - entre la despesa pública i la privada -, molt per sobre de la mitjana dels països de l'OCDE. La reforma sanitària implantarà l'obligatorietat de l'assegurança sanitària partint de les actuals asseguradores privades com a principals proveïdores. Un model, per tant, força allunyat dels sistemes sanitaris europeus i que planteja més d'un dubte pel que fa al seu impacte macroeconòmic.

La reforma sanitària aprovada pel Congrés ha estat fruit d'un intens debat no només entre demòcrates i conservadors sinó entre els principals lobbies del mercat sanitari. Aparentment els qui en sortiran més beneficiats, a part dels 'desprotegits', serà la indústria farmacèutica i hospitalària que veu en la reforma un augment substancial de la demanda dels seus productes i serveis incorporant 32 milions de 'nous clients'. En canvi, les asseguradores privades no sembla que estiguin tant satisfetes. Si bé és veritat que hi haurà un augment d'assegurats, la reforma suposa una legislació força més restrictiva en el marge de discrecionalitat que havien tingut fins ara, per exemple, rebutjar segons quin perfil d'assegurats -amb malalties prèvies o cròniques -.

La gran pregunta és si la reforma no només serà més equitativa sinó també més eficient
. Aparentment sembla que fomentarà una reducció de les despeses d'urgència en malalties ja avançades, que poden ser tractades preventivament de manera més econòmica i eficaç amb la universalització de la cobertura a tota la població. El gran repte serà però garantir que la nova regulació manté un mercat de competència interna que a la vegada que garanteixi els drets dels ciutadans no estigui sotmesa als interessos d'asseguradors privats a l'hora de reclamar més despesa pública. Evitar situacions d'informació asimètrica entre el Govern i les asseguradors serà crític en aquest sentit.

La reforma ha estat denunciada com a inconstitucional per part de tretze estats per vulnerar la denominada 'clàusula de comerç' segons la qual no es pot obligar a cap ciutadà a adquirir un bé o un servei - en aquest cas l'assegurança sanitària -. Aquesta demanda constitucional, acostumats a les que tenim nosaltres de caire més 'identitari', ens sobta bastant. I ens sobta perquè, a diferència d'Europa, als EEUU la sanitat ha estat durants molts anys una commodity més que un dret fonamental. Serà interessant com s'aplica en els pròxims anys: veure com resol una economia molt més de lliure mercat que la nostra l'ampliació de drets socials. Una experiment únic per extreure'n moltes lliçons.