diumenge, 25 d’abril de 2010

Solters 'vocacionals'



Aprofitant la celebració de Sant Jordi, em cridà l'atenció un dels llibres que es presentaren enguany: Solters convençuts, d'Imma Sust i Marc Villanueva. Una reivindicació divertida sobre la solteria que ens la introdueix de forma innovadora com un fet vocacional. Un exercici únicament provocador contra el que està socialment establert o fonamentat sobre creences sinceres?

Racionalment algunes argumentacions són racionalment irrefutables: 'un és més feliç vivint amb l'esperança que algun dia trobarà l'amor de la seva vida, que vivint amb algú que et demostra cada dia que això mai passarà'. Bé, un argument força cru, però en certa manera cert. De forma molt amena, els autors plantegen el concepte 'single' com la última 'revolució'. Si fa uns anys no s'entenia o no s'acabava d'acceptar que algú no es volgués casar, i cada vegada es veu com un fenomen més comú que hi hagi gent que no es plantegi tenir fills; l'últim tabú que consideren que s'ha de vèncer és que no sempre es pot considerar com a una situació desitjable tenir parella estable.

Tot i que el llibre està ple d'arguments per realçar les virtuts de la solteria i posant de manifest la vida aborrida i inercial de moltes parelles estables, cap d'aquests plantejaments no em fa treure una pregunta del cap: es tracta realment d'una nova 'revolució social' i una nova opció de vida o realment s'esta converint la necessitat en virtut ? Fins a quin punt la necessitat de tenir una parella estable amb 'vocació de permanència' és una necessitat humana i emocional bàsica o és merament un convencionalisme social ? Probablement trobaríem la resposta en un punt intermig i suposo que són respostes difícilment generalitzables...o potser tothom busca el mateix? En tot cas es tracta de reflexions divertides l'aportació més important de les quals potser és qüestionar-se el que molts considerem 'normal'...

diumenge, 18 d’abril de 2010

Tribunal Constitucional: poder absolut o debilitat interna?

Aquest divendres hem sabut que sembla que caldrà esperar una miqueta més per a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l'Estatut. Fa mesos que estem pendents d'aquesta espasa de Democles, la ultima etapa d'un procés paulaté de degradació del text i del procés estatutari. Fa tant de temps que no em veig capaç de preveure amb exactitud qui està especulant amb una sentència molt probablement desfavorable, si a la majoria de catalans els queda capacitat d'indignació i quines seran les seves conseqüències polítiques.

Ja em perdonareu, pero a mi em sembla que el debat sobre la legitimitat i la necessitat de renovació del Tribunal Constitucional em sembla del tot secundari, per bé que no deixa de ser important en un suposat 'Estat de Dret'. El que sembla clar és que la sentència del Consitucional marca clarament un final d'etapa. Sigui quina sigui la sentència i les derivades que comporti representarà l'escenificació de l'esgotament polític d'aquest Nou Estatut, tot un paradigma de degradació accelerada d'un procés que havia de ser constituent que d'aquí uns anys segur que serà estudiat com a tal pels estudiants o doctorants en ciència política. El que em sembla clar es que com a país caldrà una introsprecció força profunda, tot i que probablement no tant simple i meridiana com plantegen alguns dels nostres representants polítics. Crec fermament que aquest 'final d'etapa' no beneficia a ningú en la mesura que cap partit se'n pot desentendre i pretendre practicar el 'nosaltres ja ho deiem' resulta molt poc creïble fins i tot per aquells que volen aparèixer com a nous actors a l'arc parlamentari català.

Encara que resulti una afirmació poc operativa, molt òbvia i un pèl romàntica, em fa pena veure el futur polític del meu pais pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. I em plantejo si aquest fet només depèn de la legalitat vigent o de la naturalesa de l'Estat de Dret espanyol, o si hi ha alguna cosa més. I em temo que, sense voler minimitzar els condicionants d'aquesta legalitat, estem atorgant al Tribunal Constitucional un poder politic desmesurat. Em fa por que, canalitzant la nostra indignació contra els magistrats estiguem ocultant el que realment ens fa ràbia: la nostra poca cohesió interna i capacitat de reacció unitària davant d'una sentència d'un Tribunal que, en el fons, hauria d'estar també al nostre servei.

diumenge, 11 d’abril de 2010

És Catalunya d'esquerres?

Últimament em trobo en converses amb gent que es qüestiona si avui en dia hi ha diferències significatives entre ser d'esquerres i ser de dretes. I fins a quin punt Catalunya es pot considerar un país d'esquerres o bé és part del discurs políticament correcte. Si fem un cop d'ull a les dades més recents - Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del passat febrer - trobem algunes d'aquestes respostes, i amb algun anàlisi posterior en podríem trobar més.

Des d'un punt de vista estrictament descriptiu, quan es demana a les catalanes i catalans que ubiquin la seva ideologia política en una escala entre l'extrema esquerra (0) i l'extrema dreta (7) se situen de mitjana al 3,1. Essent conscients que s'assigna al centre-esquerra el valor 3 i el centre el valor 4, podríem dir que Catalunya es podria definir sociològicament com a notablement progressista. Cal assenyalar que aquesta mitjana no varia en funció del sexe - idèntica mitjana entre dones i homes - però si per grups d'edat - d'un 3,04 entre els joves entre 18 i 34 anys i 3,49 entre els més grans de 65 anys -. Aquesta sensació de biaix progressista es reafirma en la comparativa internacional: fa pocs dies el col·lectiu d'anàlisi política El Pati Descobert destacava com les societats catalana i vasca se situaven com una de les més d'esquerres a l'àmbit europeu a partir dels resultats de la última Enquesta Social Europea.

La difuminació general i al nostre entorn de la distinció entre esquerra i dreta no sembla presentar cap tipus d'evidència. Únicament el 10% d'enquestats declaren no saber situar-se en aquesta escala, i poc més del 5% no contesten. La resta no sembla presentar dubtes per situar-se en les diferents categories - extrema dreta (7), dreta (6), centre dreta (5), centre (4), centre esquerra (3), esquerra (2) i extrema esquerra (1) -. Per altra banda, si ho creuem pel record de vot de les últimes autonòmiques - és a dir, com es classifiquen en l'escala dreta/esquerra segons el que hagin votat - es detecta una disparitat considerable entre els partits catalans amb representació parlamentària.


Els tons blaus representen el percentatge de vots de centre dreta, dreta i extrema dreta, els grocs de centre, i els tons vermells representen el centre esquerra, l'esquerra i l'extrema esquerra. Alguns aspectes que són interessants destacar:

1) L'homogeneïtat ideològica en l'eix esquerra-dreta entre els votants dels partits que conformen l'actual Govern, que contrasta amb la imatge simplificada que s'ha volgut atribuïr d'aliança merament oportunista.

2) L'heterogeneïtat interna entre els votants de tots els partits - votants que se situen a la dreta i que voten partits amb un posicionament d'esquerres i viceversa -, per bé que amb patrons majoritaris força diferenciats. És destacable el perfil ideològic del votant de ciutadans, que se situa com l'opció política en la que els seus votants es defineixen més centristes - sumant els que s'ubiquen al centre esquerra, el centre i al centre esquerra -.

Potser la gran pregunta que faltaria respondre amb més claredat és fins a quin punt tothom entén el mateix per ser d'esquerres o de dretes, fet que no està gens clar. Un exercici que seria interessant de fer, per col·lectius com el del Pati Descobert, és fer un creuament amb les microdades del CEO entre com se sitúen a l'escala esquerra-dreta i quins són els que es consideren que són els principals problemes que té Catalunya. El nivell de priorització com a problemes de país d'aspectes com la immigració, l'accés a l'habitatge o la inseguretat ciutadana ens poden aportar una mica de llum per constatar si hi ha diferències de calat entre l'agenda política de 'dretes' i 'd'esquerres' i en quins aspectes són més marcades.



dissabte, 3 d’abril de 2010

Fuga de cervells?


El passat dimarts vaig tenir ocasió de participar en una tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio sobre 'la fuga de cervells' al nostre país, conjuntament amb tres investigadors. És una realitat que, de la mateixa manera que havia fet un dels convidats, moltes investigadores i investigadors troben millors condicions - retributives però sobretot d'entorn - per desenvolupar la seva tasca fora de Catalunya. Però el concepte de 'fuga de cervells' és una mica esbiaixat ja que només es fixa en una cara de la moneda. Són molts també els investigadors que venen a les nostres universitats o centres de recerca alguns ja posicionats a la primera divisió europea i internacional. Si ens fixem en el balanç global, a partir de les últimes dades de l'INE, veiem com el nombre d'investigadors a Catalunya - en equivalència a dedicació plena - ha augmentat gairebé un 20% del 2005 al 2008, passant de poc més de 22.000 a més de 26.000 persones en dedicació complerta a la investigació.

Si fem una valoració també cal fer-la sobre la qualitat de la recerca que realitzen i de l'excel·lència dels nostres investigadors. I si fem un com d'ull a les convocatòries dels últims tres anys (2007-2009) de l'European Research Council (ERC) - Starting Grants i Advanced Grants - que premia als millors investigadors i projectes de recerca frontera europeus, en sortim molt ben parats. De les 1.001 privilegiades beques concedides aquests anys a la UE, 40 foren per investigadores i investigadors que treballen a Catalunya - un percentatge significativament més alt que el pes que tenim en renda -. A tot l'Estat Espanyol se'n concediren 66, el que vol dir que Catalunya concentrà el 60% dels recercaires becats. Uns resultats que, també cal dir-ho, són el fruit de les polítiques de suport a la recerca desenvolupades ara fa uns 10 anys, com les convocatòries ICREA o el programa de centres de recerca CERCA finançats pel Govern, ambdós fent un especial ènfasi en primar la recerca d'excel·lència.

Ara bé, també és cert que la bondat de l'anàlisi 'macro' no sempre és consistent amb la realitat 'micro' de moltes i molts. Hi ha moltes joves investigadores i investigadors que volen tornar a treballar a Catalunya i no poden, que encara veuen com el mercat laboral català de la recerca és massa opac i estàtic en comparació als veïns europeus i els molts sacrificis que comporta - en temps i esforç - fer-se un petit lloc i nom al nostre mapa de recerca. És per això que des de Talència creiem que cal millorar els instruments de suport a la formació i consolidació de nous investigadors, sempre essent conscients que el suport públic ha d'estar destinat a premiar l'excel·lència -aquells que són millors, no totes i tots els que s'hi dediquen - i tenint en compte que la capacitat d'absorció d'investigadors del nostre sistema d'RDI - públic i privat - no és infinita.