diumenge, 25 d’abril de 2010

Solters 'vocacionals'



Aprofitant la celebració de Sant Jordi, em cridà l'atenció un dels llibres que es presentaren enguany: Solters convençuts, d'Imma Sust i Marc Villanueva. Una reivindicació divertida sobre la solteria que ens la introdueix de forma innovadora com un fet vocacional. Un exercici únicament provocador contra el que està socialment establert o fonamentat sobre creences sinceres?

Racionalment algunes argumentacions són racionalment irrefutables: 'un és més feliç vivint amb l'esperança que algun dia trobarà l'amor de la seva vida, que vivint amb algú que et demostra cada dia que això mai passarà'. Bé, un argument força cru, però en certa manera cert. De forma molt amena, els autors plantegen el concepte 'single' com la última 'revolució'. Si fa uns anys no s'entenia o no s'acabava d'acceptar que algú no es volgués casar, i cada vegada es veu com un fenomen més comú que hi hagi gent que no es plantegi tenir fills; l'últim tabú que consideren que s'ha de vèncer és que no sempre es pot considerar com a una situació desitjable tenir parella estable.

Tot i que el llibre està ple d'arguments per realçar les virtuts de la solteria i posant de manifest la vida aborrida i inercial de moltes parelles estables, cap d'aquests plantejaments no em fa treure una pregunta del cap: es tracta realment d'una nova 'revolució social' i una nova opció de vida o realment s'esta converint la necessitat en virtut ? Fins a quin punt la necessitat de tenir una parella estable amb 'vocació de permanència' és una necessitat humana i emocional bàsica o és merament un convencionalisme social ? Probablement trobaríem la resposta en un punt intermig i suposo que són respostes difícilment generalitzables...o potser tothom busca el mateix? En tot cas es tracta de reflexions divertides l'aportació més important de les quals potser és qüestionar-se el que molts considerem 'normal'...