dissabte, 22 de maig de 2010

Reformes estructurals vs patchwork comptable

Repassant l'Informe Mensual de la Caixa d'aquest mes de maig descobreixo un article amb un títol suggerent d'Àlex Ruiz titulat 'Temps de crisi, oportunitat de reforma econòmica?'. L'article cita un interessant estudi de l'OCDE que analitza 20 casos de reformes estructurals en diversos països, que sosté que els mercats laborals de productes i serveis són més proclius de ser reformats en temps de crisi econòmica com l'actual. Sembla de lògica que les reformes en profunditat siguin més fàcilment aplicables i acceptables quan s'evidencia una necessitat de canvi.

Ara bé, l'article també destaca la importància del com es s'implementen aquestes reformes per tal que tinguin un èxit. Per una banda, que responguin a un clar mandat electoral i que, preferentment, s'abordin als inicis de legislatura. En segon lloc, es constata que l'adopció de reformes estructurals requereixen terminis llargs. Com a exemple, la reforma del sistema de pensions francès, que va durar més d'un any precedits de dos anys de treball previ.


Les reformes proposades pel Govern ZP no segueixen cap d'aquestes receptes. Temeritat o inconsciència? Sense necessitat d'entrar en l'efecte redistributiu de les reformes - fet que ha indignat l'opinió pública pel contrast amb els 'causants' de la situació actual - plantejar reformes de gran abast sense garantir un ampli consens polític i social no només es pot considerar una actitud política suïcida sinó que les converteixen en inacceptables. Tots som capaços d'entendre que toca assumir ajustos importants per superar la situació actual, però és imprescindible que siguin percebuts com a necessaris i positius pel manteniment del nostre Estat del Benestar i la millora del nostre sistema de govern. Si es treballen més hores, o es cobra una pensió més baixa o els funcionaris cobren menys ha de ser per alguna cosa més que per equilibrar els pressupostos públics.

diumenge, 9 de maig de 2010

Corredor mediterrani: política econòmica vs economia política

Aquest cap de setmana a València l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga ha organitzat un acte pel reconeixement europeu de l'Arc Mediterrani. Cal felicitar l'Institut per la seva tasca per diversos motius. En primer lloc, per haver fet un anàlisi rigorós de quines són les necessitats més crítiques per a vertebrar la xarxa de comunicacions amb Europa d'aquest pol d'activitat econòmica - veure post Richard Florida - que de vegades anomenem Arc Mediterrani, d'altres també en diem Països Catalans. I fer-ho a través d'un llibre blanc, fruit del treball de quatre anys amb la participació dels principals agents econòmics implicats i comptant amb experts de primer nivell en la planificació logística i d'infraestructures com MCRIT.


En segon lloc per haver escollit unes dates especialment crítiques. El proper 24 de juny a Saragossa es reunirà el Consell de ministres de transport de la UE per valorar si el corredor mediterrani es converteix en una de les prioritats de la Unió Europea en els pròxims anys. No és un tema prou estratègic per a utilitzar l'actual Presidència Espanyola ? A mi em sembla que si, que n'hauríem d'intentar treure'n rendiment, només faltaria...

En tercer lloc, perquè la manera de treballar de l'Institut Ignasi Villalonga planteja una altra manera de fer les coses. S'ha consolidat com un espai de trobada i com a grup de pressió al voltant d'un objectiu comú unint sensibilitats i corrents polítics molt diversos al voltant d'interessos econòmics difícilment discutibles des d'un punt de vista objectiu. La trobada d'ahir fou capaç d'aplegar al voltant de la necessitat de prioritzar l'alta velocitat al mediterrani més de 500 membres i directius empresarials, polítics i de les patronals.

No crec que el Conseller Nadal, José Vicente González - president de la patronal valenciana - o Joan Rossell - President de Foment del Treball - comparteixin un projecte polític pels Països Catalans, però si que defensen la necessitat urgent de vertebrar un corredor de transport de mercaderies al mediterrani en benefici interessos que defensen. Lamentablement Mario Flores, el conseller competent en matèria de transport de la Generalitat Valenciana, semblava no pensar el mateix ja que no s'hi va presentar. Les decisions econòmiques, evidentment, també tenen implicacions polítiques...i potser és això el que fa més por.

En tot cas, felicitats a l'Institut!

diumenge, 2 de maig de 2010

Crisi i debilitat europea


L'actual crisi econòmica i especialment la necessitat de rescat de l'economia grega han evidenciat que la cohesió de la Unió Europea potser és força més dèbil del que havíem imaginat. Tal i com mostren les primeres pàgines d'avui de LA VANGUARDIA, França s'ha sumat a les veus crítiques d'Alemanya que posen en dubte la capacitat de Grècia de canviar unes polítiques econòmiques que els han dut fins aquí.

Tot sembla indicar que l'actual crisi econòmica ha creat una primera escletxa entre l'Europa 'rica' - en un primer símptoma de recuperació de l'eix franco-alemany - i l'Europa 'pobra' o dels anomenats PIGS - Portugal, Italy, Greece and Spain - que han constituit el pilar més bàsic de les polítiques de cohesió. Les enquestes del Financial Times en són una mostra prou aclaridora. El recolzament de l'opinió pública de l'ajuda dels diferents estats membres a Grècia sembla respondre a una lògica empàtica. Els estats que presenten majors probabilitats de viure una situació semblant a la grega - com l'Estat Espanyol o Itàlia - mostren una opinió més favorable a ajudar Grècia. En canvi, Alemanya, Gran Bretanya - qui arrossega un major euroescepticisme històric - i França són els estats que mostren una opinió pública menys favorable a ajudar els grecs

Probablement aquesta crisi, tal i com va afirmar Pedro Solbes al Cercle Financer, és un bon moment per analitzar amb més rigor l'eficiència de la despesa i inversió pública, avaluar l'ús que se n'ha fet dels fons europeus per part dels principals estats beneficiaris, i potser establir-ne mecanismes de seguiment més efectius com una de les possibles claus per a recuperar la confiança en la construcció del projecte europeu.