dissabte, 26 de juny de 2010

Innovació de crisi

Un dels tòpics més suats de l'economia de butxaca - de la càtedra de Karlsruhe que diria un bon amic, però no per això menys certs - ens diu que en temps de crisi cal innovar més que mai. És evident que una cosa és el que caldria fer i l'altra el que moltes empreses acaben fent.

Fa cosa d'un mes que en el marc de la presentació de l'estudi de l'OCDE sobre el sistema d'innovació català, Joaquim Oliveira, cap de la divisió de polítiques de desenvolupament regional d'aquest organisme internacional, ens deia que la innovació en temps de crisi era més atractiva ja que oferia taxes de retorn més altes. L'actual caiguda de la demanada feia que la inversió en innovació fos més barata i, en conseqüència, més rendible.

Les dades del 2009 de l'Innobarometer, primeres dades sobre el comportament innovador empresarial a la UE en any de plena crisi econòmica, no sembla que donin gaire crèdit a aquest major atractiu - o no és la raó que té més pes a l'hora de determinar el comportament de les empreses -. Tal i com mostra la gràfica elaborada pel Servei d'Estudis de la Caixa a l'Informe mensual d'aquest mes, en la majoria d'estats europeus són majoria les empreses que han reduït la seva despesa en innovació (barres blaves) respecte les que l'han augmentat (barres grogues).

Si ens fixem en aquells estats que presenten un millor balanç - com Suècia, Finlàndia, Suïssa o Dinamarca - podem inferir fàcilment que són els mateixos que compten amb un millor punt de partida. Fins a quin punt, doncs, la innovació té efectes acumulatius en base a un millor coneixement de l'expectativa de retorn de la inversió ? Probablement ens indiqui que el canvi de paradigma de creixement demanda un impuls encara més decidit per part dels estats que no han fet els deures i que han fonamentat el creixement dels últims anys en economia especulativa.

diumenge, 20 de juny de 2010

Tornen els Boixos?


Avui la veritat és que és un dia decepcionant perquè el Sant Andreu no ha pogut aconseguir l'ascens a la Segona Divisió A contra el Barcelona Atlètic. Però és especialment trist per veure de primera mà amb la impunitat amb que han actuat els Boixos Nois al Narcís Sala. Tot i que s'ha de dir que l'actuació de part de l'afició andreuenca no és sempre la més correcta - estem més que acostumats, per exemple a la invasió del camps - el que ha passat avui és força més greu i suposo que la indignació és més gran pel fet de no haver aconseguit l'ascens.

Quan ha acabat el partit - 0 a 0 - els jugadors suplents de la grada del Barça Atlètic han saltat a la gespa a celebrar l'ascens, de la mateixa manera que molts aficionats del Sant Andreu. Alguns aficionats del Sant Andreu han recriminat l'actitud dels jugadors del Barça, davant la qual cosa els Boixos Nois han baixat al camp a repartir cops de puny i puntades amunt i avall davant de l'absència dels Mossos antidisturbis que han trigat una bona estona a posar ordre. Sobretot carregant cap a la banda que feia menys respecte, suposo, que era la dels aficionats del Sant Andreu.

Quan es produeixen incidents com aquests sempre és per una actitud violenta d'ambdues aficions. Ara bé, jo no trobo normal que els Boixos Nois hagin pogut encendre vengales, hagin pogut escopir i insultar als jugadors del Sant Andreu que corrien la seva banda i, fins i tot, gairebé agredir-los amb total tranquilitat en una ocasió. Jo no sé a quina part de responsabilitat d'aquesta impunitat hauríem d'atribuir al President del Sant Andreu - Joan Gaspart -, als mossos, o si seria just ja atribuir-li alguna responsabilitat al President electe del Barça Sandro Rossell. El que està clar és que seria lamentable que féssim passos enrera en l'erradicació dels comportaments violents als estadis, especialment al Camp Nou. Sóc soci del Barça i estic orgullós d'haver tingut un President que va tenir la valentia d'erradicar-la.

diumenge, 13 de juny de 2010

Reforma laboral?

El Govern Espanyol ha mainifestat explícitament quines són les seves mesures per a impulsar una reforma laboral. És sorprenent que existint un consens tant generalitzat sobre la necessitat de canvis profunds sobre el sistema de contractació, la proposta del Govern Espanyol hagi generat tanta controvèrsia i oposició. Probablement aquesta oposició té més a veure amb el com s'ha plantejat aquesta reforma - tal i com comentava fa unes setmanes - més que no pas amb el què. Part de la resposta la trobem si ens plantegem 3 preguntes bàsiques.

És necessària una reforma laboral? Jo crec que si i que, en molts aspectes, s'apunten canvis necessaris. Tot i que el que hagi sortit més a la llum pública sigui la voluntat de reduïr l'indemnització per acomiadament en cas de contractes indefinits, la proposta conté altres elements dirigits al foment de la contratació indefinida, a limitar l'abús de la contractació temporal i, en definitiva, a reduir l'escandalosa temporalitat del nostre mercat de treball. En aquest sentit, Guillermo de la Dehesa planteja encertadament en un article al PAIS les principals deficiències del mercat de treball a l'Estat. Un abús de la temporalitat que ha afectat particularment als joves, i que dificulta la seva emancipació i desplegament de les seves potencialitats. I per altra banda, un sistema de negociació col·lectiva massa allunyada de la realitat de l'empresa i els seus treballadors.

És suficient? Alguns experts consideren que aquesta reforma no aconseguirà solucionar la dualitat del mercat laboral: la gran dispartitat entre els diferents règims contractuals temporals i l'indefinit - comentat en post anterior -. Juan José Dolado, un dels experts estatals més reputats en economia laboral, aposta per un règim laboral de contracte únic, fent desaparèixer la dispersió actual de règims contractuals.

És oportuna? Que sigui necessària no vol dir que es produeixi en la millor de les condicions. En primer lloc, amb un consens molt fràgil per no dir inexistent. Ni sindicats, ni patronals, ni la majoria de la resta de partits polítics semblen recolzar la proposta del Govern. En segon lloc, perquè no és possilbe fer una reforma seriosa i creïble del mercat laboral sense plantejar-se canvis de molt més abast en aquest i altres àmbits. Si és cert que el sistema de negociació col·lectiva és ineficient, quin ha de ser el nou rol dels sindicats en la protecció dels drets dels treballadors? Qui defensa realment els drets i interessos dels treballadors temporals? I, per últim, impulsar reformes del mercat de treball sense ni haver-se apuntat alternatives factibles de regulació dels mercats financers sembla, com a mínim, preocupant. La reforma laboral fa anys que era necessària però en aquest escenari és molt complicat que es vegi com quelcom diferent que voler carregar el pes de les reformes sobre els assalariats.

dissabte, 5 de juny de 2010

Burca i republicanisme

Tarragona seguirà l'exemple de Lleida impulsant una moció per prohibir l'ús de la burca en edificis públics. El debat sobre l'ús de la burca és especialment interessant i complex ja que hi conflueixen diversos conceptes vinculats a l'exercici de la llibertat individual i col·lectiva. Fins a quin punt ha d'arribar el respecte a altres cultures i confessions? Fins a quin punt les nostres institucions poden regular pràctiques que entren dins l'esfera personal?

Aquest debat ens porta a preguntar-nos què entenem per llibertat. Segons un dels referents més destacats del republicanisme, Philip Pettit, la llibertat s'ha d'entendre com a 'no dominació'. Per tant, pels qui ens considerem republicans amb el sentit més radical del terme, no entenem la llibertat com un mer 'laissez faire' o que tothom faci el que vulgui sense cap altra consideració. Entenem, doncs, que l'exercici de llibertat individual requereix d'alguna cosa més que observar com actuem com a ciutadans. Hi ha uns principis fonamentals a respectar - el que Pettit entén com a 'good law' al seu llibre 'Republicanism, a theory of freedom' -.

Més enllà de com traduïr en un ordre pràctic quins textos legals constitueixen aquest 'good law' si que sembla necessari que hi hagi un acceptació explícita dels drets i deures de ciutadania per part de totes les catalanes i catalans. Un marc comú que proposa la nova Llei d'Acollida i que es fa imprescindible en una societat catalana completament diferent de la de fa 20 anys. Un marc que també hem de ser conscients que haurà de fixar unes regles de joc comú en la mesura que siguem capaços d'integrar i oferir oportunitats en condicions d'igualtat. No ofereix més garanties vetllar per un marc de llibertats individuals acceptat prèviament per totes i tots els qui vivim a Catalunya?