diumenge, 25 de juliol de 2010

Recuperem la credibilitat?

Aquests últims dies he escoltat diverses lectures sobre la manifestació del 10 de juliol. És interessant veure l'article de Toni Solé a LA VANGUARDIA d'avui, o l'article de Manel Castells al mateix diari, o el post del company Àlex López Borrull fent una reflexió serena del moment actual. Aquestes lectures, més o menys detalladament, analitzen la dificultat del sistema de partits actuals per a recollir la creixent sensibilitat independentista i generar confiança a bona part de la població catalana que 'vol alguna cosa més'.

Seria un error majúscul creure'ns que el 'voler alguna cosa més' és fer una proposta programàtica monotemàtica de referèndum per a l'autodeterminació o proclamació unilateral d'independència. 'Alguna cosa més' també és una altra manera de fer política que les propostes pretesament unitàries que s'han fet els últims dies, al meu entendre, no recullen ni de bon tros.

Crec que no és possible fer cap proposta unitària ni il·lusionadora si no es comença a fer política d'una altra manera. I, en línies generals, la confiança de la gent amb els partits està notablement tocada. Costa molt poc de perdre i molt de recuperar. I voler generar il·lusió sense una base de confiança és poc més que fer foc un d'encenalls: flama viva que triga molt poc a apagar-se.

Amb tota la modèstia del món, he mirat de recollir alguns punts que penso que convindria seguir si volem situar la política catalana als nivells de credibilitat que li correspon. Sabent que no és fàcil, com així ho saben totes les persones conscients què poc a menys sabem què es cou pels back-stage de les rode de premsa. Però no val la pena?

1. No tractar a l'electorat com a un grup d'imbècils. Sovint des dels comités de campanya i des de les cuines de les iniciatives polítiques 'civils' sembla que es pensi que la gent no té memòria, no sap d'on ve cadascú ni quins són els seus condicionants. Cada declaració que es fa en aquest sentit és un insult als teus votants, que va innundant el pou de la desafecció gota a gota.

2. Menys enquesta i més proposta política. Tots volem sentir propostes polítiques i no tenir la sensació que ens 'tunegen' propostes perquè ara 'la majoria vol això'. Siguem valents i arrisquem-nos una mica a dir el que es vol sense que necessàriament sigui popular.

3. Horitzons més llargs. Un bon company va dir l'altre dia que als partits els traeix el càlcul electoral. I hi estic completament d'acord. El càlcul electoral ens porta al curttermini tacticista i ens fa oblidar de parlar més enllà de 4 mesos...d'això en som conscients tots, fins i tot els qui no militen ni simpatitzen amb cap partit. Tampoc són imbècils en aquest sentit...

4. Buscar complicitats i no vots. I és que amb les pròximes eleccions no s'acaba res, sinó que s'obre una nova etapa a la política catalana. Tothom vol sortir-hi ben situat, però encara ho estarà més qui sigui capaç de generar confiances cap a un nou projecte que avanci amb credibilitat cap a la independència. I potser això no es traduirà en un èxit electoral la propera tardor...

5. Full de ruta vs la lluna en un cove. Ningú pot portar la lluna en un cove. No som prou grandets ja per a no creure'ns propostes mesiàniques? Creure's el contrari és com aquell qui té ganes d'enamorar-se i ho acaba fent amb la persona equivocada. Perquè no fem un projecte que, sobretot, sigui creïble encara que potser no ens digui sempre el que volem o tenim ganes d'escoltar?

diumenge, 18 de juliol de 2010

Descobrint Kiko Amat

Fa pocs dies uns bons amics em van recomanar la lectura dels llibres de Kiko Amat - foto -. Tot i que no n'havia sentit a parlar abans i que, el primer dels seus llibres - que és el primer que em vaig llegir, 'El dia que me vaya no se lo diré a nadie' - em va enganxar encara que la crítica digui que és el més fluix de tots tres que ha escrit fins ara.

Amat, nascut a Sant Boi el 1971, ens ofereix una redacció molt directa - fins i tot crua -, àgil i original, utilitzant un sarcasme que ratlla en alguns punts el surrealisme. Però sobretot també és un retrat sobre una nova generació. Una jove generació d'orígens obrers, de la Barcelona metropolitana, cultivada i amb inquietuds, però que sovint es troba un pèl desorientada en part per la pròpia edat i en part per la manca d'expectatives clares.

S'ha de dir que per mi les seves novel·les per mi ja parteixen de la gràcia original d'estar ambientades en la Barcelona underground i de tenir un toc costumista i introspectiu amb els seus protagonistes, fet que pel meu gust les fa més atractives. En la línia de Manuel Vázquez Montalban, Eduardo Mendoza o Andreu Martín. És curiós que un gènere - si el podem anomenar així - tant lligat al nostre entorn sigui majoritàriament escrit en llengua castellana. Suposo que és un reflex de la realitat sòciolingüística metropolitana.

Un dels fragments de 'Cosas que hacen Bum' que m'agrada per si algú en vol tenir un primer tast: 'Al final, lo que pasa es que vas por la vida como si arastraras una red de pesca, y la red cada vez pesa más porque está llena de recuerdos, y no hay manera de parar en algún lado y soltar algunos de ellos. Estás condenado a arrastrar para siempre todo lo que atrapa la red de tus movimientos'.

diumenge, 11 de juliol de 2010

El independentismo en la 'Catalunya real' (versión castellana)

Este fin de semana coinciden en Cataluña dos eventos que muestran la complejidad de nuestro país en cuestiones identitarias. Ayer se manifestaron más de un millón de personas reivindicando la autodeterminación del pueblo catalán - Som una nació, nosaltres decidim = Somos una nación, nosotros decidimos - la mayoría de los cuales favorables a iniciar un proceso desacomplejado de independencia.

Hoy, muchas catalanas y catalanes estarán vibrando con 'La Roja', deseando que gane el Mundial de SurÁfrica. Ramon de España nos decía hace pocos días que con la selección de futbol son muchos los que 'han sacado del armario' su españolidad en Cataluña, lo que el llama 'la Cataluña real'. Se podría argumentar que es porqué hay muchos jugadores del Barça o que esta selección es más 'simpática', pero lo cierto es que hay muchos catalanes que se sienten españoles sin complejo alguno. Sólo hace falta echar un vistazo a las encuestas del Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat.

¿Como deberíamos interpretar esa dualidad? ¿Una creciente polarización de la sociedad catalana o un comportamiento esquizofrénico? Lo cierto es que en gran parte de la población catalana convive una doble vinculación nacional e identitaria. Como ejemplo, y sin una gran profundidad analítica pero muy ilustrativo, la columna de Martina Klein de ayer en LA VANGUARDIA.

En cualquier caso, y sin necesidad de comparar cifras para contrastar qué genera un apoyo más generalizado, creo que se pueden extraer algunas consideraciones de interés:

1. Quizás nos equivocaríamos al decir que el sentimiento identitario se está polarizando. Pero lo cierto es que el catalanismo se está decantando hacia un independentismo desacomplejado como alternativa realista y alejada de la mera utopia. Las posiciones 'ambiguas' al respecto son más insostenbles ahora que lo eran hace 5 años.

2. Este creciente movimiento independentista requiere referentes políticos claros, creibles y generosos. Claros en el compromiso con la vía autodeterminista. Creibles para dar respuesta a los compromisos adquiridos con la ciudadanía. Y generosos para poder priorizar la estrategia de un país al tacticismo de un partido.

3. Y si queremos que el proyecto de la Cataluña independiente sea mayoritario debemos ganarnos nuevos apoyos y complicidades: no presentarlo como incompatible al sentimiento identitario español (u otros). Y eso no implica planteamientos más moderados. Simplemente pasa por reforzar un discurso inclusivo, de Cataluña como proyecto de futuro en el que todo el mundo es bienvenido - hable la lengua que hable, o tenga vinculaciones familiares o sentimentales con Málaga, Ponferrada o Cali -.

L'indepententisme a la 'Catalunya real'

Aquest cap de setmana coincideixen dos esdeveniments que mostren la complexitat del nostre país en temes identitaris i de sentiment de pertinença. Ahir es manifestaren més d'1 milió de persones reivindicant l'autodeterminació del poble català - Som una nació, nosaltres decidim -, la major part dels quals favorables a iniciar un procés desacomplexat d'independència.

Avui mateix, moltes catalanes i catalans estaran vibrant amb 'la Roja', desitjant que guanyi el Mundial de Sudàfrica. Ramon de España ens deia fa pocs dies que amb la selecció de futbol molts han fet 'sortir de l'armari' la seva espanyolitat a Catalunya, la que ell anomena la 'Cataluna real'. Es pot argumentar que la raó és que hi ha molts jugadors del Barça o que aquesta selecció és més 'simpàtica', però el cert és que molts catalans se senten espanyols sense cap tipus de complexe. I sinó només cal fer un cop d'ull a les enquestes del CEO.

Com hem d'interpretar aquesta dualitat? Una creixent polarització de la societat catalana o un comportament esquizofrènic? El cert és que una gran part de catalans conviuen de manera més o menys natural amb un doble sentiment de pertinença. Com a exemple, sense grans profunditats analítiques però molt il·lustratiu, la columna de Martina Klein d'ahir a LVG.

En tot cas, i sense necessitat de comparar xifres per veure què genera el suport més majoritari, si que crec que en podem extreure algunes consideracions d'interès:

1. Potser seria equivocat dir que el sentiment identitari a Catalunya s'està polaritzant. Però si que el catalanisme està decantant-se cap a un independentisme desacomplexat com a alternativa realista i allunyada de la mera utopia. Els posicionaments 'tebis' són més insostenibles que ho eren fa 5 anys.

2. Aquest creixent moviment independentista creixent necessita referents polítics clars, creïbles i generosos. Clars en el compromís amb la via autodeterminista. Creïbles per a poder donar resposta als compromisos adquirits amb la ciutadania. I generosos per a poder primar les estratègies de país al tacticisme de partit. Crec que molta gent també demanava això ahir. Crec fermament que Esquerra presenta les millors capacitats per a liderar aquesta nova manera de fer política.

3. I si volem que el projecte d'una Catalunya independent sigui realment majoritari hem de guanyar-nos nous suports i complicitats: no presentar-lo com a incompatible amb un sentiment d'identitat espanyol (o d'altres). I això no passa per ser més moderats en plantejaments. Simplement passa per reforçar un misssatge inclusiu, de Catalunya com a projecte de futur on hi càpiga tothom - parli la llengua que parli, tinguin vinculacions familiars i sentimentals amb Màlaga, Ponferrada o Cali -.